miércoles, 5 de marzo de 2008

Una vida difícil: Carmen Medina (Santa Cruz, Murcia, 1912-Barcelona, 1975)

Narradora: Roser Madrid Medina.
Descarregar en pdf


Tant si hi ha un destí marcat com si no, tant si realment hem de creure que podem prendre totes les decisions de la nostra vida o que aquestes ens vénen imposades sense que tinguem massa opcions, la història de la Carmen fa difícil creure que la vida ens dóna oportunitats. No és la seva història. Les oportunitats no van caure a casa seva, no hi va haver pèsols màgics ni gallines d’ous d’or. Malgrat tot, va tenir una filla que se l’estimava i que ara s’ha disposat a explicar-nos per què pot afirmar, i no se’ns acut una forma millor de definir-ho, que la seva mare va tenir «una vida difícil».


La família de la meva mare era gent molt senzilla i treballadora. Tenia dos germans i vivien en una casa del poble de Santa Cruz, es dedicaven al cultiu, a l’hort. Ella va treballar un temps en una fàbrica i després va conèixer el meu pare, que també era de Múrcia, com ella. Es van casar joves, perquè a mi em van tenir amb trenta anys i ja tenien un fill de deu anys i dues filles, que es portaven amb mi vuit i sis anys.

El meu pare es va dedicar també al camp. Quan jo encara no havia nascut, vivien en unes condicions molt lamentables. L’àvia tenia terres, però no les podien cuidar gaire. Va venir el mal temps i van començar a perseguir el meu pare perquè pensaven que estava afiliat a la UGT o a la CNT, que no era veritat. El meu pare va haver d’anar-se’n a València i després a Sevilla per intentar guanyar alguns diners. Però la meva mare es va quedar sola amb els tres fills, aguantant com li venien a picar a la porta al vespre, per tirar-la a terra i emportar-se els seus fills. No tenien menjar, així que s’alimentaven de garrofes, bledes i taronges, el que tenien. La meva mare no havia pogut anar mai a l’escola i no sabia ni llegir ni escriure.

El meu pare tenia dues germanes i una d’aquestes vivia a Barcelona amb un estatus econòmic força bo. Primer va venir la meva mare cap a Catalunya, ja estava embarassada de mi, i ens vam instal·lar en un petit local, uns baixos, a prop de la plaça del Nord. Quan faltava poc perquè jo nasqués, el meu pare va poder arribar a Barcelona. Jo només tenia sis mesos quan al meu pare va agafar una infecció de boca amb pus. Tot va lligat, la manca de tot, de menjar, de viure bé, d’educació... El pus se li va estendre per tota la boca. Va decidir demanar ajuda a la seva germana, però no li volia donar diners. Ell necessitava penicil·lina per poder-se curar. Després de plorar-li molt, va dir que li’n donaria. No és que es portessin malament amb la seva germana, sinó que era de la «virgen del puño». Però quan va arribar l’ajuda ja era massa tard. El pus li havia arribat al cor i va morir amb 38 anys, a ple dia.

El meu pare s’estimava amb bogeria la meva mare. Jo no el vaig conèixer però sé que era una home bo i que s’havia mort a la flor de la vida. Ella es va quedar sense res, amb tres fills, més la que acabava d’arribar, jo, amb només sis mesos. Va haver de fer mil feines, arrossegant-se. Misèria.

La meva mare, a través de la gent que havia conegut on anava a fer feines, va poder sortir d’aquell primer local on ens havíem instal·lat per traslladar-nos a la porteria d’un edifici de la plaça Lesseps, que és on vaig viure fins que em vaig casar. La senyora que li havia aconseguit la porteria a la meva mare també ens va donar una taula de cuina amb un plàstic de color blau, em sembla que la veig ara, d’aquestes típiques de les senyores que tenien una bona posició econòmica. També li va donar dos capçals de llit, també blaus, de fusta rústica. Teníem una habitació, un menjador i una cuina separada amb unes cortines que la meva mare havia fet, perquè era molt destra i treballadora; també i havia un lavabo petitet sense dutxa i, al final d’unes escales que baixaven, un secret on ens rentàvem, i una nevereta. Res més.

Allà ens vam instal·lar els quatre: la meva mare, el meu germà, la meva germana mitjana i jo. La meva germana gran se n’havia anat a viure amb els meus tiets. Aquests li havien dit a la meva mare que, per fer-li un favor –mal favor li van fer– es quedarien amb la seva filla, que la cuidarien i que li donarien estudis. Ells no podien tenir fills. Van fer-ho, van donar-li estudis i una carrera, secretària de direcció, però ella no ho va saber aprofitar. Va acabar casant-se amb un home que la pegava, tant a ella com a les dues nenes. Jo hi anava de tant en tant, quan tenia catorze o quinze anys, si ella necessitava que cuidés les nenes. Però vaig dir que no hi tornaria més, perquè no podia suportar que aquell home es tragués el cinturó i les comencés a pegar. Però la meva germana estava encegada. Això va fer que es distanciessin encara més amb la meva mare. Ella no la veia com una mare, sinó com una estranya. Quan va dir que es casava amb aquest home, la meva mare li va dir que seria una desgraciada, i tristament així va ser.

Anàvem vivint, la meva germana mitjana, el meu germà, la meva mare i jo. El meu germà es va posar a treballar de pintor i va tenir la sort que el seu cap li tenia una gran estima i va decidir regalar-li el negoci. Però el meu germà era molt egoista. Encara que ell guanyava diners, nosaltres passàvem penúries. La meva mare va pensar que podia comprar una màquina de cosir perquè la meva germana pogués treballar a casa fent camises, però no tenia diners. Li va demanar al meu germà i els hi va deixar, però només «deixar», perquè li va fer tornar fins a l’últim cèntim. El meu germà sempre va tenir molt caràcter, ell deia que volia prosperar, però no li va servir de gaire: no va tenir sort amb la seva dona i va morir relativament jove.

Hi havia dies que la meva mare no tenia res per poder fer el dinar. Però encara que només fossin quatre patates o verdures, ella feia una cassolada i en menjàvem els quatre. Era bona cuinera i amb poca cosa podia fer un bon plat. Però el meu germà no en tenia prou, era un dèspota, i quan arribava a casa deia: «¿Qué hay de cenar?», i potser hi havia truita de patates. Doncs ell ho menyspreava i li deia: «Esto no lo quiero, hazme otra cosa». Però la meva mare no tenia una altra cosa, així que ell ho agafava i potser es menjava tot el que havia preparat, i si no en quedava per la resta, no en quedava. Si es comprava una ampolla de vi, la marcava perquè ningú més en pogués veure... És a dir, que a banda de totes les penúries que pogués passar la meva mare, tenia un fill que no l’acompanyava.

Durant molts anys, la meva mare va treballar de dia i de nit per poder estalviar. No és que pogués estalviar molt, quatre duros. La meva germana va començar a treballar a casa amb la màquina de cosir i es guanyava més o menys la vida, per anar tirant. Però la meva mare va agafar una malaltia dolenta, un reuma deformant, que va fer que tots els dits se li deformessin, no podia agafar res amb les mans. Prenia quatre i cinc pastilles de cortisona al dia que, a més, eren caríssimes.

Enmig d’aquesta situació, la meva germana es va casar. La meva mare estava postrada en un llit, gairebé no es podia moure, però també estava encegada per la meva germana, la veia com la nineta dels seus ulls. Així que quan la meva germana es va muntar el pis, li va preparar un rebost que li podria haver durat un any! I llençols, i tot el que et puguis imaginar... la meva mare es va gastar tots els estalvis. Ens vam quedar sense un cèntim. Ella pensava, era tan innocent, que la seva filla –la meva germana– després la cuidaria. Però això no va passar mai. Jo tenia catorze anys i vaig haver de deixar d’estudiar, perquè la meva mare no m’ho podia pagar i la meva germana em va dir que no volia pagar-me els estudis, que m’ensenyaria a fer colls de camises per poder treballar. Va dir que ens ajudaria econòmicament, però mai ho va fer.

La meva mare no podia treballar i jo cosia a màquina vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre hores. Dormia sobre la màquina de cosir una mica i m’hi tornava a posar. Així vam estar durant tres anys. Teníem el que ens donaven de la porteria, que servia per pagar els medicaments de la mare, i el que jo guanyava. Vaig buscar-me tres o quatre cases per anar a treballar. A les sis del matí m’aixecava per anar a buscar feina..., fins que vaig conèixer el Toni, el meu marit. Ell em va dir que treballar així m’estava matant i vaig decidir buscar una altra cosa. Vaig trobar una feina en una botiga de decoració del carrer Tamarit. Ja em guanyava millor la vida i la meva mare va poder tenir una mica més de tranquil·litat. Mentre jo vaig estar a casa amb ella, no li va faltar de res.

Però la meva mare estava amargada. Tenia un caràcter eixut, sec. Jo no puc saber si quan es va casar amb el meu pare era així. Jo crec que no, que ella es va anar tornant eixuta per tot el que li va passar. També sé que en aquells anys no ens vam saber comunicar. Jo bàsicament treballava i ella estava al llit, era autoritària, a vegades egoista..., però no li retrec, ara entenc que només era el resultat de totes les desgràcies que l’havien superat.

Quan vaig decidir casar-me amb el Toni, vaig dir-li a la meva germana que se n’havia de fer càrrec ella. Nosaltres anàvem a viure amb la mare del Toni i no teníem prou diners ni espai per a tots. Així que ara era el moment que la meva germana s’encarregués de la meva mare. Jo tenia els diners per anar tirant i la meva mare continuava sense poder-se moure del llit. Però igualment li vaig encarregar un vestit a una modista que va venir a casa per emprovar-li. Era un vestit blau, me’n recordo molt bé. El meu germà em va dir que durant els tres mesos abans de la boda deixés de treballar, que ell m’ho pagaria. A la meva mare se l’havia de cuidar dia i nit, ella no podia fer res sola, i també havia d’encarregar-me dels preparatius de la boda. Li vaig fer cas i vaig deixar de treballar, però ell mai em va pagar res. El vestit de boda vaig tenir la sort que me’l va regalar la senyora Miralles, una de les dones que vivien a l’edifici on teníem la porteria. Era preciós, amb estrelles..., encara el guardo. La meva mare es va poder aixecar del llit per venir a la meva boda, i encara que no volia que em casés amb el Toni, en aquell moment no li queia gens bé, sé que va emocionar-se de veure’m. Tot i que s’havia passat tant de temps al llit, la veritat és que no es queixava, recordo que a vegades jo cosia a màquina i ella no deia res, era una dona forta. Però per dintre es moria de pena.

Quan ens vam haver casat i ella es va instal·lar a casa de la meva germana, va començar l’últim martiri. La meva mare es pensava que allà la cuidarien com una reina. Però no va ser així. La tractava pitjor que a un gos. Si un dia no es podia aixecar sola, doncs allà la deixaven. Els metges li havien dit que no podia menjar segons què, perquè estava delicada de l’estómac amb tanta medicació, però si feia sardines i ella no en podia menjar, doncs no menjava res, perquè la meva germana no li preparava res més. Vam dir que els medicaments els pagaríem a mitges, però la meva mare em va fer veure que m’estava enganyant: ella no sabia escriure ni de números, però apuntava un pal per a cada pastilla que es prenia i al final del mes me’ls ensenyava perquè jo els contés. La meva germana sempre em demanava el triple de diners del que havia gastat! Tampoc vaig saber mai què havia fet amb les 20.000 pessetes que ens van donar per la porteria; jo les havia donat totes a la meva mare, però la meva germana les va guardar a la seva llibreta. D’aquesta manera, la meva mare no en podia gaudir, ni per comprar un regalet als seus néts.

Aleshores va ser quan la meva mare es va adonar del que tenia i el que no tenia. Va veure que hi havia algú que sí se l’estimava i era jo, i el Toni, el meu marit. Nosaltres, dos diumenges al mes, agafàvem els nens –els nostres dos fills– i la sogra i anàvem tots a veure-la. Portàvem el menjar fet i jo abans ja l’havia trucat per saber què volia menjar.

A poc a poc, però, va anar empitjorant. Ja no només de la malaltia, sinó psicològicament. L’única alegria que tenia era quan venia a casa. Jo me l’emportava uns dies, que acabaven sent setmanes. El Toni la movia amb la cadira, perquè no podia caminar, i els nostres fills hi jugaven. Amb la meva sogra, que era una persona molt bona, s’estimaven molt, ella la cuidava i la mimava com si fos la seva germana.

L’últim any que va estar a casa, va venir per un mes i se n’hi va quedar tres. Se li havien gangrenat les cames. La cortisona fa que es podreixin i si tens una ferida ja no es tanca. Jo la vaig curar durant tres mesos, però va arribar un moment que ja no sabia cuidar-la. Llavors vam demanar a una infermera que vingués a casa i així ho feia. Ja no podia menjar sola i se li havia de triturar tot, jo la rentava cada dia i li donava de menjar. Era la meva mare i no podia entendre que la meva germana no l’ajudés a rentar-se o no li volgués fer bé el menjar, quan s’ho podia permetre sense problemes. Era molt dur i encara ho era més per ella. Després d’aquells tres mesos, se n’havia d’anar a casa el meu germà, que per la meva mare era com un infern. La meva cunyada no era gens polida, era capaç de rentar les cols en el mateix gibrell amb què després donava de menjar al gos. I a més, no s’estimava la meva mare. El meu germà no sabia imposar-se, va caure en les seves pròpies urpes, i es va casar amb una dona que només volia els seus diners i que el feia ballar al ritme que ella volia.

La nit abans del 31 de juliol de 1975, quan ella havia de marxar cap a casa el meu germà, la meva mare em va dir: «Nena, si me voy de tu casa me muero, porque si no estoy contigo no puedo estar». En aquella època la meva mare s’havia tornat afectuosa i amorosa, com temps després em vaig adonar que no ho havia pogut ser mai, per les circumstàncies que va viure i per com li van respondre els fills. L’endemà al matí la vaig anar a despertar i em va dir que no s’aixecava. Jo li vaig portar una beguda i la vaig intentar animar. Va venir la meva germana per acomiadar-se d’ella abans de marxar de vacances. La recordo com si la veiés ara, a la cuina de casa dient-me: «Tu la tratas muy bien, pero conmigo no va a ser lo mismo. Cuando vuelva a mi casa, ¡mano dura! No se piense que la voy a lavar ni le voy a triturar la comida. ¡Mi casa no es un hotel!». Així es va acomiadar. Jo vaig tornar al llit de la meva mare i vaig aixecar la roba per incorporar-la, i vaig veure que tenia les cames morades. Vaig trucar al Toni, que havia hagut d’anar a una exposició per feina, i també a l’ambulància. Camí de l’Hospital de Sant Pau va morir. El metge ens va dir que no estava prou malament com per morir i jo sempre he cregut que es va provocar la mort.

Quan va arribar la meva germana a l’hospital, es van voler encarregar de tot. Però el Toni no els va deixar. Nosaltres vam pagar l’enterrament i una bona caixa. Al cap d’uns dies em van trucar les meves germanes dient-me que ara era el moment d’estar units. Però jo els vaig dir que ja no volia saber res d’ells, perquè havien tractat la meva mare com un gos. I no s’ho mereixia.

La meva mare va tenir una vida difícil. Crec que l’únic temps de gaudi que va tenir va ser aquests últims anys, quan podia estar unes temporades amb nosaltres i els seus néts. Crec que es va adonar que nosaltres l’havíem estimat, tant jo com el Toni, el meu marit. Encara em sembla que veig el Toni agafant-la amb la cadira i dient-li: «¡Venga, señora Carmen, arrojo!».

No hay comentarios: