Descarregar en pdf
«Que felices seremos los dos [...] viviendo en mi casita de papel». Això és el que diu la cançó popular i així sonaven les promeses que el seu futur marit li feia a Dolores abans d’abandonar Jaén i venir cap a Catalunya. Però, efectivament, la caseta era de paper i a poc a poc es va anar desintegrant. La promesa es va convertir en una vida de supervivència que ara la seva filla ens explica perquè descobrim les petjades d’algú que, malgrat tot, va lluitar per allò que més s’estimava, la seva família.
La meva mare va néixer el 25 de maig de 1918, en una família de set germans, quatre noies i tres nois. Va començar a festejar amb el meu pare quan ella tenia quinze anys. Quan va esclatar la guerra, el meu pare tenia divuit anys i s’hi va haver d’incorporar, com molts altres joves de l’època. Va lluitar a la batalla de l’Ebre i en diversos punts de Catalunya. Uns dies durs, però que van fer que s’enamorés de les terres catalanes. Quan va acabar la guerra, el 1939, va tornar a Torrejimeno, però ben aviat va decidir anar a Catalunya pensant que aquí hi hauria més futur.
Quan va arribar, es va establir a Vilamalla (Alt Empordà) per fer de masover. La meva mare no va venir, però des de Catalunya es van cartejar sovint. Ell li explicava que bé estava aquí –a Catalunya– i que tot eren meravelles. Tantes coses bones li va explicar, que finalment va engrescar-la a casar-se amb ell i venir a viure a Vilamalla.
Es van casar a Torrejimeno l’any 1946, quan la meva mare tenia 28 anys. Acabada la cerimònia matrimonial, van agafar el tren, on van passar la nit de noces. La meva mare es pensava que el tren els portaria directament a Barcelona, però va tenir una bona sorpresa quan es va adonar que el destí del tren era Madrid! El meu pare havia decidit anar a veure el seu cunyat al Valle de los Caídos, on estava condemnat a fer treballs forçats. En arribar, van haver d’espavilar-se per trobar allotjament i finalment es van haver de conformar a compartir una barraca amb la dona del seu cunyat.
Per fi van arribar a Vilamalla, el poble on el meu pare li havia dit que ho tenia tot preparat per poder viure en una casa de somni. Però tot no era de somni. La caseta que tenia preparada el meu pare no era una caseta blanca com la que tenia la meva mare a Andalusia, sinó negra com la brea. Després de la decepció, la meva mare va començar la seva tasca, és a dir, els treballs de neteja i arranjament de la llar. La va pintar tota de blanc. La gent del poble li van començar a dir «la casita de papel de la Lola», imitant el títol d’una cançó popular molt coneguda en aquells temps.
El dia a dia aviat li va fer veure que tot no era tant de color de rosa (ni blanc) com li havia pintat el meu pare. Va haver de buscar una feina per ajudar en l’economia familiar, però es va trobar amb una dificultat afegida que no havia tingut en compte: no parlava el mateix idioma que la gent del poble. Amb les úniques persones amb qui es podia entendre eren els guàrdies civils i els seus familiars, que van ser qui li van donar la primera feina; ella els arreglava la roba. En aquells primers temps a Vilamalla es va trobar molt sola. No entenia ningú i quan anava a rentar la roba al safareig del poble només podia desxifrar de les converses de les altres dones la frase «la pobreta Lola», quan feien comentaris entre elles mentre ma mare es posava en un racó del safareig apartada de tothom. Al cap d’un any de ser a Vilamalla, vaig néixer jo.
Un temps més tard van començar els trasllats. Primer van intercanviar la seva casa amb la d’un amic per proximitat a les respectives feines. Així vam anar a viure a Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà). És en aquest poblet on, quan jo tenia tres anys, va néixer la meva germana Manoli. Després ens vam traslladar a Sant Miquel de Fluvià. Tampoc en aquest nou indret la vida va ser fàcil per a la meva mare. Va seguir fent totes les tasques de la casa, fins i tot anar a buscar llenya per fer el foc. Precisament, com a conseqüència de traginar una càrrega de llenya massa pesada, la meva mare va perdre el tercer fill, que havia de ser un nen.
Poc temps després es van obrir convocatòries per entrar a treballar a la RENFE. El meu pare s’hi va presentar i va guanyar la plaça de peó de manteniment de les vies. Per la meva mare allò va ser alleujador, era una millora econòmica amb un sou fix cada mes, tot i que el meu pare li controlava sempre les despeses. A banda de treballar a la RENFE, el meu pare també feia estraperlo. Passava la frontera amb el tren cap a Portbou per comprar un quilo de cafè i després vendre’l aquí a petites quantitats. La meva mare també feia alguns intercanvis, com quan baixàvem a Figueres al forn de pa La flor de mayo per canviar el pa negre que ens donaven amb la llibreta de racionament per pa blanc. En aquests viatges sempre l’acompanyàvem la meva germana i jo, que llavors teníem dos i cinc anys.
El meu pare va pujar de categoria i havia d’anar sovint d’Hostalric a Granollers, així que es van poder plantejar anar a viure a Sant Celoni. Primer vam estar de relloguer en una habitació amb dret a cuina a ca la Patrucas, però de seguida vam trobar un piset de lloguer, el mateix on encara avui viu la meva mare. En aquells moments jo ja tenia set anys i la meva germana Manoli, quatre.
A Sant Celoni, la meva mare es va veure obligada a treballar netejant diverses cases. La mesada del meu pare era de vuit-centes pessetes i el lloguer del pis ja en valia cinc-centes. Aquesta minsa economia obligava els meus pares a comprar els queviures fiats fins a final de mes, quan podien pagar el deute. La meva mare sempre guardava tots els resguards del que comprava per saber quina era la quantitat endeutada, però al botiguer sempre li sortia més elevada que la suma del que la meva mare havia comptat... Una manera millor de comprar els queviures era la que facilitava RENFE, que en aquells temps comptava amb un tren preparat com a economat. Aquest tren parava cada mes en un poble diferent. Quan tocava a Sant Celoni, la meva mare hi anava a comprar i tampoc li calia pagar al comptat, perquè li descomptaven al meu pare de la nòmina. Tot i que el meu pare es guanyava un suplement repartint peix des del tren a les diverses peixateries del poble, la precarietat econòmica que la meva mare patia la va obligar a fer-li alguna cisa al meu pare per poder-nos comprar sabates i roba. Per exemple, li deia que treballava menys hores de les reals o canviava els preus del que comprava, dient que era més car, per poder fer una mica de racó.A Sant Celoni, la meva mare va patir un altre avortament d’un nen, i temps després va néixer la meva germana Lluïsa, igual que tots ho havíem fet, a la casa on vivíem, amb l’únic ajut de la llevadora. Després d’un temps netejant diverses cases, li va sortir l’oportunitat de treballar en la mateixa feina, però a l’Ajuntament. Es tractava de fer la feina de la titular del treball, que no podia fer-la. És a dir, la meva mare cobrava una part del jornal estipulat per l’Ajuntament i no estava assegurada, ja que la persona assegurada era la titular del treball. Era com una rellogada del treball de neteja... A part d’aquesta feina, també rentava la roba de les monges del col·legi Sagrat Cor de Maria. Mentre ella treballava, les monges li cuidaven la meva germana Lluïsa, de dos anys, en una classe. Van passar els anys i ella sempre va treballar durament. Quan la meva mare va arribar als quaranta-vuit anys, va néixer el José Luís. No va ser un part gens fàcil, tot i que aquesta vegada el va poder tenir a l’hospital.
La mare sempre havia treballat en llocs «oficials», com l’Ajuntament i el col·legi de monges i, precisament per això, ella pensava que podria cobrar una petita paga quan es jubilés. Quan ja no va treballar més en aquestes feines i es va adonar que no l’havien assegurada, va intentar que li reconeguessin els anys treballats però, malgrat els esforços, no va ser possible. Després d’això, va voler treballar en una fàbrica on l’agafaven de cuinera, aquest cop assegurant-la. El meu pare li ho va impedir argumentant que ella no s’havia de preocupar per treballar, que mai no li faltaria de res. En realitat, el meu pare no volia que treballés assegurada perquè si ho feia, ell perdia el complement que li donaven per la mainada.
A mesura que s’atansava la data de jubilació del meu pare, aquest no deixava de repetir que volia tornar a viure a Jaén. Era una idea que no desagradava a la meva mare, però ella pensava que potser hi podrien anar per temporades curtes, ja que tenia totes les seves filles aquí, a Catalunya. Arribat el dia de la jubilació, es va complir el desig del meu pare i tots dos, amb el José Luís, van marxar cap a Torredonjimeno (Jaén) per establir-s’hi definitivament, tot i que la meva mare no hi estava d’acord.
Aquest establiment forçós no va durar gaire. La meva mare sentia enyorança de les seves filles i néts que havia deixat a Catalunya. Va ser aquest sentiment el que li va fer prendre la ferma decisió d’enfrontar-se amb el meu pare i plantejar-li la tornada a Sant Celoni. No el va poder convèncer i, enfront de la negativa rotunda, la meva mare va decidir tornar sola amb el José Luís. Enfurismat, el meu pare la va amenaçar dient-li que si marxava, no comptés amb res. Però la meva mare ja havía pres la decisió; va agafar el meu germà i se’n va anar cap a Sant Celoni.
Va ser una sort que el pis que tenien a Sant Celoni se l’hagués quedat la meva germana Lluïsa, així la meva mare va poder quedar-se a viure amb ella i el meu germà. Però continuava estant en precarietat econòmica. No havia estat mai assegurada, per tant no podia accedir a cap tipus de jubilació. Per tal d’acabar amb aquesta situació, el meu germà, la meva germana i jo vam intentar fer força perquè demanés el divorci. Finalment ho va fer i així va poder cobrar una petita paga que li havia de donar el meu pare, a contracor.
La meva germana Lluïsa es va casar i va marxar de casa, després ho va fer el meu germà, que durant un temps havia treballat per poder ajudar en les despeses de la casa. Però ara es tornava a trobar la meva mare sola al pis amb una paga molt minsa. Aquesta situació va durar fins que el meu germà es va separar, tres anys després d’haver-se casat, i la meva mare el va acollir a casa, on encara viu avui.
Crec que la vida no ha tractat gaire bé la meva mare. Després de tants anys de treball, trasllats, desarrelaments i penúries, ni tan sols ha aconseguit el seu somni més important: tenir una caseta pròpia. Continua de lloguer en el mateix pis que van trobar amb el meu pare quan van arribar a Sant Celoni i la seva paga –sumant el que li dóna el meu pare i el que aconsegueix de la Generalitat– és de sis-cents euros. En els últims temps ha patit dues trencades de fèmur que l’obliguen a quedar-se en un llit, on necessita el màxim ajut, tant en atencions com en companyia, cosa que jo intento fer sempre que puc, com he fet fins ara i procuraré fer-ho la resta de temps que calgui.
No hay comentarios:
Publicar un comentario