domingo, 30 de marzo de 2008

Per amor a una mare: Dolores Cuenca Cuenca (Tolosa, Albacete, 1924-Barcelona, 2007)

Narradora: Beatriz Reyes Cuenca
Descarregar en pdf


Gràcies és potser la paraula que resumiria millor aquesta breu però emotiva història. Un agraïment que es converteix també en homenatge a una dona que va patir el maltractament psicològic en primera persona, però que no va perdre mai ni el talent ni el somriure. És la seva filla qui ens ha deixat per escrit aquesta lloança i qui també la fa extensiva a totes les dones que, com la seva mare, es mereixen un gràcies tan sincer com aquest per voler estar sempre al peu del canó, malgrat el que això els costi.


Lola nos dejó en abril del 2007 a los 83 años. Era una mujer sencilla, cariñosa, discreta, bondadosa, guapa y muchas cosas más. «En un lugar de la Mancha…», allí nació Lola, en una aldea en la que vivió los años de la guerra y los primeros de la posguerra junto a sus padres y sus cinco hermanos. La familia regentaba un colmado que ayudó a paliar los estragos del hambre durante los años bélicos. En esa aldea pasó su infancia, su adolescencia y parte de su madurez. En plena juventud sufrió una tuberculosis ósea que le derivó en un tumor en la rodilla del cual le operaron, pero le dejó una particular forma de andar. Lola cojeaba, aunque ella nunca vio en ello inconveniente alguno.

Alrededor de 1953 se decidió a emigrar a Barcelona, muy a pesar de su padre, que no quería que lo hiciera. Ella siempre me decía: «¡Ojala le hubiera hecho caso!», quizás así no hubiera conocido al que fue su maltratador psicológico cerca de 50 años. En esa dura vida que era la ciudad en la posguerra, empezó a trabajar de costurera teniendo como clientas a las señoritas de la zona alta, como ella las llamaba. Aunque nunca pasó hambre, conoció penurias y vivió, mejor dicho, malvivió, en pensiones, compartiendo cama y trabajando muchas horas.

En 1958 Lola se enamoró. Era un tipo casado, mujeriego, bebedor y jugador, pero Lola le quería. Se fueron a vivir juntos, con el consiguiente escándalo para la época, y tuvieron una hija, una niña en la que ella volcó todo su amor. Continuó de modista, cosía en casa y fuera de ella, siempre con un sueldo muy modesto. A pesar de su desgracia, ella nunca perdió su sonrisa ni su elegancia. Era una mujer altruista, siempre a punto cuando la necesitabas. Una mujer adelantada a su tiempo con la que siempre podías tener una conversación. Lola recitaba poesías. A su mente no le costaba nada recordar obras de teatro de su juventud, ¡contaba con una memoria excelente! Era autodidacta, creativa y una buena diseñadora que, si hubiera tenido medios, hubiera podido llegar a tener un nombre.

Pasó el tiempo y Lola montó junto con su pareja un pequeño negocio del que prácticamente sólo se encargaba ella, puesto que él pasaba largas horas en el bar. Cuando su hija por fin se hizo cargo del negocio, la pareja se jubiló y se trasladó a la aldea. Allí pasó 23 años, sobreviviendo a su martirio acompañada de hermanos, sobrinos y el vecindario que la ayudaban en esa dura carga, lejos de su hija y de su nieta. Aunque ese hombre siempre la trató con desprecio y pretendió anularla como persona, ella no quiso separarse, tenía miedo de aquel hombre, no por ella, sino por el daño que podría hacer a su hija. Nunca había llegado al maltrato físico, pero no dejaba de ser un hombre muy violento. Y así pasaron dos décadas, hasta que él falleció.

Lola se liberó de su esclavitud, pero quedaban para siempre los fantasmas del miedo.


* * *

Después de una dura vida, había llegado el momento de hacer caso a su ilusión: trasladarse a Barcelona para convivir con su hija y la familia de ésta. Todo el mundo disfrutó lo indecible. Los agasajó con su cariño y sus deliciosas comidas. Zarzuela, fricandó, paella, manitas de cerdo, guisos de verdura, pollo en salsa y sus bizcochos..., ¡mmm! Los deleitó con mil y una historias de juventud, les alegraba los días con su humor y nunca le faltó ni un solo consejo. Toda la alegría que en ella habitaba por fin tenía vía libre.

Cuando Lola falleció la enterraron en el pueblo y, de repente, todo el vecindario, casi reivindicativamente, abrió sus propias ventanas de recuerdos con ella: «¿Sabes que me hizo la primera permanente cuando era muy jovencita?»; «¡Siempre que necesitaba ayuda con mis labores de costura ella venía a hacérmelo a cambio de nada!»; «¿Sabes que fue ella quien me cosió la ropa de mi noche de bodas?»; «Y ¿sabes qué hacía? ¡Nos vestía de carnaval! De un trapo hacía un bonito vestido», y que le encantaba actuar...

Esta es su historia. La historia de una mujer con muchísimas cualidades. Una mujer a la que el valor sólo le falló a la hora de separarse, pero que a pesar de ello supo vivir dignamente y sacar adelante a su familia.

sábado, 15 de marzo de 2008

La meva caseta de paper: Dolores Colomo Hermoso (Torrejimeno, Jaén, 1918)

Narradora: Paquita Jaén Colomo
Descarregar en pdf


«Que felices seremos los dos [...] viviendo en mi casita de papel». Això és el que diu la cançó popular i així sonaven les promeses que el seu futur marit li feia a Dolores abans d’abandonar Jaén i venir cap a Catalunya. Però, efectivament, la caseta era de paper i a poc a poc es va anar desintegrant. La promesa es va convertir en una vida de supervivència que ara la seva filla ens explica perquè descobrim les petjades d’algú que, malgrat tot, va lluitar per allò que més s’estimava, la seva família.


La meva mare va néixer el 25 de maig de 1918, en una família de set germans, quatre noies i tres nois. Va començar a festejar amb el meu pare quan ella tenia quinze anys. Quan va esclatar la guerra, el meu pare tenia divuit anys i s’hi va haver d’incorporar, com molts altres joves de l’època. Va lluitar a la batalla de l’Ebre i en diversos punts de Catalunya. Uns dies durs, però que van fer que s’enamorés de les terres catalanes. Quan va acabar la guerra, el 1939, va tornar a Torrejimeno, però ben aviat va decidir anar a Catalunya pensant que aquí hi hauria més futur.

Quan va arribar, es va establir a Vilamalla (Alt Empordà) per fer de masover. La meva mare no va venir, però des de Catalunya es van cartejar sovint. Ell li explicava que bé estava aquí –a Catalunya– i que tot eren meravelles. Tantes coses bones li va explicar, que finalment va engrescar-la a casar-se amb ell i venir a viure a Vilamalla.

Es van casar a Torrejimeno l’any 1946, quan la meva mare tenia 28 anys. Acabada la cerimònia matrimonial, van agafar el tren, on van passar la nit de noces. La meva mare es pensava que el tren els portaria directament a Barcelona, però va tenir una bona sorpresa quan es va adonar que el destí del tren era Madrid! El meu pare havia decidit anar a veure el seu cunyat al Valle de los Caídos, on estava condemnat a fer treballs forçats. En arribar, van haver d’espavilar-se per trobar allotjament i finalment es van haver de conformar a compartir una barraca amb la dona del seu cunyat.

Per fi van arribar a Vilamalla, el poble on el meu pare li havia dit que ho tenia tot preparat per poder viure en una casa de somni. Però tot no era de somni. La caseta que tenia preparada el meu pare no era una caseta blanca com la que tenia la meva mare a Andalusia, sinó negra com la brea. Després de la decepció, la meva mare va començar la seva tasca, és a dir, els treballs de neteja i arranjament de la llar. La va pintar tota de blanc. La gent del poble li van començar a dir «la casita de papel de la Lola», imitant el títol d’una cançó popular molt coneguda en aquells temps.

El dia a dia aviat li va fer veure que tot no era tant de color de rosa (ni blanc) com li havia pintat el meu pare. Va haver de buscar una feina per ajudar en l’economia familiar, però es va trobar amb una dificultat afegida que no havia tingut en compte: no parlava el mateix idioma que la gent del poble. Amb les úniques persones amb qui es podia entendre eren els guàrdies civils i els seus familiars, que van ser qui li van donar la primera feina; ella els arreglava la roba. En aquells primers temps a Vilamalla es va trobar molt sola. No entenia ningú i quan anava a rentar la roba al safareig del poble només podia desxifrar de les converses de les altres dones la frase «la pobreta Lola», quan feien comentaris entre elles mentre ma mare es posava en un racó del safareig apartada de tothom. Al cap d’un any de ser a Vilamalla, vaig néixer jo.

Un temps més tard van començar els trasllats. Primer van intercanviar la seva casa amb la d’un amic per proximitat a les respectives feines. Així vam anar a viure a Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà). És en aquest poblet on, quan jo tenia tres anys, va néixer la meva germana Manoli. Després ens vam traslladar a Sant Miquel de Fluvià. Tampoc en aquest nou indret la vida va ser fàcil per a la meva mare. Va seguir fent totes les tasques de la casa, fins i tot anar a buscar llenya per fer el foc. Precisament, com a conseqüència de traginar una càrrega de llenya massa pesada, la meva mare va perdre el tercer fill, que havia de ser un nen.

Poc temps després es van obrir convocatòries per entrar a treballar a la RENFE. El meu pare s’hi va presentar i va guanyar la plaça de peó de manteniment de les vies. Per la meva mare allò va ser alleujador, era una millora econòmica amb un sou fix cada mes, tot i que el meu pare li controlava sempre les despeses. A banda de treballar a la RENFE, el meu pare també feia estraperlo. Passava la frontera amb el tren cap a Portbou per comprar un quilo de cafè i després vendre’l aquí a petites quantitats. La meva mare també feia alguns intercanvis, com quan baixàvem a Figueres al forn de pa La flor de mayo per canviar el pa negre que ens donaven amb la llibreta de racionament per pa blanc. En aquests viatges sempre l’acompanyàvem la meva germana i jo, que llavors teníem dos i cinc anys.

El meu pare va pujar de categoria i havia d’anar sovint d’Hostalric a Granollers, així que es van poder plantejar anar a viure a Sant Celoni. Primer vam estar de relloguer en una habitació amb dret a cuina a ca la Patrucas, però de seguida vam trobar un piset de lloguer, el mateix on encara avui viu la meva mare. En aquells moments jo ja tenia set anys i la meva germana Manoli, quatre.

A Sant Celoni, la meva mare es va veure obligada a treballar netejant diverses cases. La mesada del meu pare era de vuit-centes pessetes i el lloguer del pis ja en valia cinc-centes. Aquesta minsa economia obligava els meus pares a comprar els queviures fiats fins a final de mes, quan podien pagar el deute. La meva mare sempre guardava tots els resguards del que comprava per saber quina era la quantitat endeutada, però al botiguer sempre li sortia més elevada que la suma del que la meva mare havia comptat... Una manera millor de comprar els queviures era la que facilitava RENFE, que en aquells temps comptava amb un tren preparat com a economat. Aquest tren parava cada mes en un poble diferent. Quan tocava a Sant Celoni, la meva mare hi anava a comprar i tampoc li calia pagar al comptat, perquè li descomptaven al meu pare de la nòmina. Tot i que el meu pare es guanyava un suplement repartint peix des del tren a les diverses peixateries del poble, la precarietat econòmica que la meva mare patia la va obligar a fer-li alguna cisa al meu pare per poder-nos comprar sabates i roba. Per exemple, li deia que treballava menys hores de les reals o canviava els preus del que comprava, dient que era més car, per poder fer una mica de racó.A Sant Celoni, la meva mare va patir un altre avortament d’un nen, i temps després va néixer la meva germana Lluïsa, igual que tots ho havíem fet, a la casa on vivíem, amb l’únic ajut de la llevadora. Després d’un temps netejant diverses cases, li va sortir l’oportunitat de treballar en la mateixa feina, però a l’Ajuntament. Es tractava de fer la feina de la titular del treball, que no podia fer-la. És a dir, la meva mare cobrava una part del jornal estipulat per l’Ajuntament i no estava assegurada, ja que la persona assegurada era la titular del treball. Era com una rellogada del treball de neteja... A part d’aquesta feina, també rentava la roba de les monges del col·legi Sagrat Cor de Maria. Mentre ella treballava, les monges li cuidaven la meva germana Lluïsa, de dos anys, en una classe. Van passar els anys i ella sempre va treballar durament. Quan la meva mare va arribar als quaranta-vuit anys, va néixer el José Luís. No va ser un part gens fàcil, tot i que aquesta vegada el va poder tenir a l’hospital.

La mare sempre havia treballat en llocs «oficials», com l’Ajuntament i el col·legi de monges i, precisament per això, ella pensava que podria cobrar una petita paga quan es jubilés. Quan ja no va treballar més en aquestes feines i es va adonar que no l’havien assegurada, va intentar que li reconeguessin els anys treballats però, malgrat els esforços, no va ser possible. Després d’això, va voler treballar en una fàbrica on l’agafaven de cuinera, aquest cop assegurant-la. El meu pare li ho va impedir argumentant que ella no s’havia de preocupar per treballar, que mai no li faltaria de res. En realitat, el meu pare no volia que treballés assegurada perquè si ho feia, ell perdia el complement que li donaven per la mainada.

A mesura que s’atansava la data de jubilació del meu pare, aquest no deixava de repetir que volia tornar a viure a Jaén. Era una idea que no desagradava a la meva mare, però ella pensava que potser hi podrien anar per temporades curtes, ja que tenia totes les seves filles aquí, a Catalunya. Arribat el dia de la jubilació, es va complir el desig del meu pare i tots dos, amb el José Luís, van marxar cap a Torredonjimeno (Jaén) per establir-s’hi definitivament, tot i que la meva mare no hi estava d’acord.

Aquest establiment forçós no va durar gaire. La meva mare sentia enyorança de les seves filles i néts que havia deixat a Catalunya. Va ser aquest sentiment el que li va fer prendre la ferma decisió d’enfrontar-se amb el meu pare i plantejar-li la tornada a Sant Celoni. No el va poder convèncer i, enfront de la negativa rotunda, la meva mare va decidir tornar sola amb el José Luís. Enfurismat, el meu pare la va amenaçar dient-li que si marxava, no comptés amb res. Però la meva mare ja havía pres la decisió; va agafar el meu germà i se’n va anar cap a Sant Celoni.

Va ser una sort que el pis que tenien a Sant Celoni se l’hagués quedat la meva germana Lluïsa, així la meva mare va poder quedar-se a viure amb ella i el meu germà. Però continuava estant en precarietat econòmica. No havia estat mai assegurada, per tant no podia accedir a cap tipus de jubilació. Per tal d’acabar amb aquesta situació, el meu germà, la meva germana i jo vam intentar fer força perquè demanés el divorci. Finalment ho va fer i així va poder cobrar una petita paga que li havia de donar el meu pare, a contracor.

La meva germana Lluïsa es va casar i va marxar de casa, després ho va fer el meu germà, que durant un temps havia treballat per poder ajudar en les despeses de la casa. Però ara es tornava a trobar la meva mare sola al pis amb una paga molt minsa. Aquesta situació va durar fins que el meu germà es va separar, tres anys després d’haver-se casat, i la meva mare el va acollir a casa, on encara viu avui.

Crec que la vida no ha tractat gaire bé la meva mare. Després de tants anys de treball, trasllats, desarrelaments i penúries, ni tan sols ha aconseguit el seu somni més important: tenir una caseta pròpia. Continua de lloguer en el mateix pis que van trobar amb el meu pare quan van arribar a Sant Celoni i la seva paga –sumant el que li dóna el meu pare i el que aconsegueix de la Generalitat– és de sis-cents euros. En els últims temps ha patit dues trencades de fèmur que l’obliguen a quedar-se en un llit, on necessita el màxim ajut, tant en atencions com en companyia, cosa que jo intento fer sempre que puc, com he fet fins ara i procuraré fer-ho la resta de temps que calgui.

miércoles, 5 de marzo de 2008

Una vida difícil: Carmen Medina (Santa Cruz, Murcia, 1912-Barcelona, 1975)

Narradora: Roser Madrid Medina.
Descarregar en pdf


Tant si hi ha un destí marcat com si no, tant si realment hem de creure que podem prendre totes les decisions de la nostra vida o que aquestes ens vénen imposades sense que tinguem massa opcions, la història de la Carmen fa difícil creure que la vida ens dóna oportunitats. No és la seva història. Les oportunitats no van caure a casa seva, no hi va haver pèsols màgics ni gallines d’ous d’or. Malgrat tot, va tenir una filla que se l’estimava i que ara s’ha disposat a explicar-nos per què pot afirmar, i no se’ns acut una forma millor de definir-ho, que la seva mare va tenir «una vida difícil».


La família de la meva mare era gent molt senzilla i treballadora. Tenia dos germans i vivien en una casa del poble de Santa Cruz, es dedicaven al cultiu, a l’hort. Ella va treballar un temps en una fàbrica i després va conèixer el meu pare, que també era de Múrcia, com ella. Es van casar joves, perquè a mi em van tenir amb trenta anys i ja tenien un fill de deu anys i dues filles, que es portaven amb mi vuit i sis anys.

El meu pare es va dedicar també al camp. Quan jo encara no havia nascut, vivien en unes condicions molt lamentables. L’àvia tenia terres, però no les podien cuidar gaire. Va venir el mal temps i van començar a perseguir el meu pare perquè pensaven que estava afiliat a la UGT o a la CNT, que no era veritat. El meu pare va haver d’anar-se’n a València i després a Sevilla per intentar guanyar alguns diners. Però la meva mare es va quedar sola amb els tres fills, aguantant com li venien a picar a la porta al vespre, per tirar-la a terra i emportar-se els seus fills. No tenien menjar, així que s’alimentaven de garrofes, bledes i taronges, el que tenien. La meva mare no havia pogut anar mai a l’escola i no sabia ni llegir ni escriure.

El meu pare tenia dues germanes i una d’aquestes vivia a Barcelona amb un estatus econòmic força bo. Primer va venir la meva mare cap a Catalunya, ja estava embarassada de mi, i ens vam instal·lar en un petit local, uns baixos, a prop de la plaça del Nord. Quan faltava poc perquè jo nasqués, el meu pare va poder arribar a Barcelona. Jo només tenia sis mesos quan al meu pare va agafar una infecció de boca amb pus. Tot va lligat, la manca de tot, de menjar, de viure bé, d’educació... El pus se li va estendre per tota la boca. Va decidir demanar ajuda a la seva germana, però no li volia donar diners. Ell necessitava penicil·lina per poder-se curar. Després de plorar-li molt, va dir que li’n donaria. No és que es portessin malament amb la seva germana, sinó que era de la «virgen del puño». Però quan va arribar l’ajuda ja era massa tard. El pus li havia arribat al cor i va morir amb 38 anys, a ple dia.

El meu pare s’estimava amb bogeria la meva mare. Jo no el vaig conèixer però sé que era una home bo i que s’havia mort a la flor de la vida. Ella es va quedar sense res, amb tres fills, més la que acabava d’arribar, jo, amb només sis mesos. Va haver de fer mil feines, arrossegant-se. Misèria.

La meva mare, a través de la gent que havia conegut on anava a fer feines, va poder sortir d’aquell primer local on ens havíem instal·lat per traslladar-nos a la porteria d’un edifici de la plaça Lesseps, que és on vaig viure fins que em vaig casar. La senyora que li havia aconseguit la porteria a la meva mare també ens va donar una taula de cuina amb un plàstic de color blau, em sembla que la veig ara, d’aquestes típiques de les senyores que tenien una bona posició econòmica. També li va donar dos capçals de llit, també blaus, de fusta rústica. Teníem una habitació, un menjador i una cuina separada amb unes cortines que la meva mare havia fet, perquè era molt destra i treballadora; també i havia un lavabo petitet sense dutxa i, al final d’unes escales que baixaven, un secret on ens rentàvem, i una nevereta. Res més.

Allà ens vam instal·lar els quatre: la meva mare, el meu germà, la meva germana mitjana i jo. La meva germana gran se n’havia anat a viure amb els meus tiets. Aquests li havien dit a la meva mare que, per fer-li un favor –mal favor li van fer– es quedarien amb la seva filla, que la cuidarien i que li donarien estudis. Ells no podien tenir fills. Van fer-ho, van donar-li estudis i una carrera, secretària de direcció, però ella no ho va saber aprofitar. Va acabar casant-se amb un home que la pegava, tant a ella com a les dues nenes. Jo hi anava de tant en tant, quan tenia catorze o quinze anys, si ella necessitava que cuidés les nenes. Però vaig dir que no hi tornaria més, perquè no podia suportar que aquell home es tragués el cinturó i les comencés a pegar. Però la meva germana estava encegada. Això va fer que es distanciessin encara més amb la meva mare. Ella no la veia com una mare, sinó com una estranya. Quan va dir que es casava amb aquest home, la meva mare li va dir que seria una desgraciada, i tristament així va ser.

Anàvem vivint, la meva germana mitjana, el meu germà, la meva mare i jo. El meu germà es va posar a treballar de pintor i va tenir la sort que el seu cap li tenia una gran estima i va decidir regalar-li el negoci. Però el meu germà era molt egoista. Encara que ell guanyava diners, nosaltres passàvem penúries. La meva mare va pensar que podia comprar una màquina de cosir perquè la meva germana pogués treballar a casa fent camises, però no tenia diners. Li va demanar al meu germà i els hi va deixar, però només «deixar», perquè li va fer tornar fins a l’últim cèntim. El meu germà sempre va tenir molt caràcter, ell deia que volia prosperar, però no li va servir de gaire: no va tenir sort amb la seva dona i va morir relativament jove.

Hi havia dies que la meva mare no tenia res per poder fer el dinar. Però encara que només fossin quatre patates o verdures, ella feia una cassolada i en menjàvem els quatre. Era bona cuinera i amb poca cosa podia fer un bon plat. Però el meu germà no en tenia prou, era un dèspota, i quan arribava a casa deia: «¿Qué hay de cenar?», i potser hi havia truita de patates. Doncs ell ho menyspreava i li deia: «Esto no lo quiero, hazme otra cosa». Però la meva mare no tenia una altra cosa, així que ell ho agafava i potser es menjava tot el que havia preparat, i si no en quedava per la resta, no en quedava. Si es comprava una ampolla de vi, la marcava perquè ningú més en pogués veure... És a dir, que a banda de totes les penúries que pogués passar la meva mare, tenia un fill que no l’acompanyava.

Durant molts anys, la meva mare va treballar de dia i de nit per poder estalviar. No és que pogués estalviar molt, quatre duros. La meva germana va començar a treballar a casa amb la màquina de cosir i es guanyava més o menys la vida, per anar tirant. Però la meva mare va agafar una malaltia dolenta, un reuma deformant, que va fer que tots els dits se li deformessin, no podia agafar res amb les mans. Prenia quatre i cinc pastilles de cortisona al dia que, a més, eren caríssimes.

Enmig d’aquesta situació, la meva germana es va casar. La meva mare estava postrada en un llit, gairebé no es podia moure, però també estava encegada per la meva germana, la veia com la nineta dels seus ulls. Així que quan la meva germana es va muntar el pis, li va preparar un rebost que li podria haver durat un any! I llençols, i tot el que et puguis imaginar... la meva mare es va gastar tots els estalvis. Ens vam quedar sense un cèntim. Ella pensava, era tan innocent, que la seva filla –la meva germana– després la cuidaria. Però això no va passar mai. Jo tenia catorze anys i vaig haver de deixar d’estudiar, perquè la meva mare no m’ho podia pagar i la meva germana em va dir que no volia pagar-me els estudis, que m’ensenyaria a fer colls de camises per poder treballar. Va dir que ens ajudaria econòmicament, però mai ho va fer.

La meva mare no podia treballar i jo cosia a màquina vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre hores. Dormia sobre la màquina de cosir una mica i m’hi tornava a posar. Així vam estar durant tres anys. Teníem el que ens donaven de la porteria, que servia per pagar els medicaments de la mare, i el que jo guanyava. Vaig buscar-me tres o quatre cases per anar a treballar. A les sis del matí m’aixecava per anar a buscar feina..., fins que vaig conèixer el Toni, el meu marit. Ell em va dir que treballar així m’estava matant i vaig decidir buscar una altra cosa. Vaig trobar una feina en una botiga de decoració del carrer Tamarit. Ja em guanyava millor la vida i la meva mare va poder tenir una mica més de tranquil·litat. Mentre jo vaig estar a casa amb ella, no li va faltar de res.

Però la meva mare estava amargada. Tenia un caràcter eixut, sec. Jo no puc saber si quan es va casar amb el meu pare era així. Jo crec que no, que ella es va anar tornant eixuta per tot el que li va passar. També sé que en aquells anys no ens vam saber comunicar. Jo bàsicament treballava i ella estava al llit, era autoritària, a vegades egoista..., però no li retrec, ara entenc que només era el resultat de totes les desgràcies que l’havien superat.

Quan vaig decidir casar-me amb el Toni, vaig dir-li a la meva germana que se n’havia de fer càrrec ella. Nosaltres anàvem a viure amb la mare del Toni i no teníem prou diners ni espai per a tots. Així que ara era el moment que la meva germana s’encarregués de la meva mare. Jo tenia els diners per anar tirant i la meva mare continuava sense poder-se moure del llit. Però igualment li vaig encarregar un vestit a una modista que va venir a casa per emprovar-li. Era un vestit blau, me’n recordo molt bé. El meu germà em va dir que durant els tres mesos abans de la boda deixés de treballar, que ell m’ho pagaria. A la meva mare se l’havia de cuidar dia i nit, ella no podia fer res sola, i també havia d’encarregar-me dels preparatius de la boda. Li vaig fer cas i vaig deixar de treballar, però ell mai em va pagar res. El vestit de boda vaig tenir la sort que me’l va regalar la senyora Miralles, una de les dones que vivien a l’edifici on teníem la porteria. Era preciós, amb estrelles..., encara el guardo. La meva mare es va poder aixecar del llit per venir a la meva boda, i encara que no volia que em casés amb el Toni, en aquell moment no li queia gens bé, sé que va emocionar-se de veure’m. Tot i que s’havia passat tant de temps al llit, la veritat és que no es queixava, recordo que a vegades jo cosia a màquina i ella no deia res, era una dona forta. Però per dintre es moria de pena.

Quan ens vam haver casat i ella es va instal·lar a casa de la meva germana, va començar l’últim martiri. La meva mare es pensava que allà la cuidarien com una reina. Però no va ser així. La tractava pitjor que a un gos. Si un dia no es podia aixecar sola, doncs allà la deixaven. Els metges li havien dit que no podia menjar segons què, perquè estava delicada de l’estómac amb tanta medicació, però si feia sardines i ella no en podia menjar, doncs no menjava res, perquè la meva germana no li preparava res més. Vam dir que els medicaments els pagaríem a mitges, però la meva mare em va fer veure que m’estava enganyant: ella no sabia escriure ni de números, però apuntava un pal per a cada pastilla que es prenia i al final del mes me’ls ensenyava perquè jo els contés. La meva germana sempre em demanava el triple de diners del que havia gastat! Tampoc vaig saber mai què havia fet amb les 20.000 pessetes que ens van donar per la porteria; jo les havia donat totes a la meva mare, però la meva germana les va guardar a la seva llibreta. D’aquesta manera, la meva mare no en podia gaudir, ni per comprar un regalet als seus néts.

Aleshores va ser quan la meva mare es va adonar del que tenia i el que no tenia. Va veure que hi havia algú que sí se l’estimava i era jo, i el Toni, el meu marit. Nosaltres, dos diumenges al mes, agafàvem els nens –els nostres dos fills– i la sogra i anàvem tots a veure-la. Portàvem el menjar fet i jo abans ja l’havia trucat per saber què volia menjar.

A poc a poc, però, va anar empitjorant. Ja no només de la malaltia, sinó psicològicament. L’única alegria que tenia era quan venia a casa. Jo me l’emportava uns dies, que acabaven sent setmanes. El Toni la movia amb la cadira, perquè no podia caminar, i els nostres fills hi jugaven. Amb la meva sogra, que era una persona molt bona, s’estimaven molt, ella la cuidava i la mimava com si fos la seva germana.

L’últim any que va estar a casa, va venir per un mes i se n’hi va quedar tres. Se li havien gangrenat les cames. La cortisona fa que es podreixin i si tens una ferida ja no es tanca. Jo la vaig curar durant tres mesos, però va arribar un moment que ja no sabia cuidar-la. Llavors vam demanar a una infermera que vingués a casa i així ho feia. Ja no podia menjar sola i se li havia de triturar tot, jo la rentava cada dia i li donava de menjar. Era la meva mare i no podia entendre que la meva germana no l’ajudés a rentar-se o no li volgués fer bé el menjar, quan s’ho podia permetre sense problemes. Era molt dur i encara ho era més per ella. Després d’aquells tres mesos, se n’havia d’anar a casa el meu germà, que per la meva mare era com un infern. La meva cunyada no era gens polida, era capaç de rentar les cols en el mateix gibrell amb què després donava de menjar al gos. I a més, no s’estimava la meva mare. El meu germà no sabia imposar-se, va caure en les seves pròpies urpes, i es va casar amb una dona que només volia els seus diners i que el feia ballar al ritme que ella volia.

La nit abans del 31 de juliol de 1975, quan ella havia de marxar cap a casa el meu germà, la meva mare em va dir: «Nena, si me voy de tu casa me muero, porque si no estoy contigo no puedo estar». En aquella època la meva mare s’havia tornat afectuosa i amorosa, com temps després em vaig adonar que no ho havia pogut ser mai, per les circumstàncies que va viure i per com li van respondre els fills. L’endemà al matí la vaig anar a despertar i em va dir que no s’aixecava. Jo li vaig portar una beguda i la vaig intentar animar. Va venir la meva germana per acomiadar-se d’ella abans de marxar de vacances. La recordo com si la veiés ara, a la cuina de casa dient-me: «Tu la tratas muy bien, pero conmigo no va a ser lo mismo. Cuando vuelva a mi casa, ¡mano dura! No se piense que la voy a lavar ni le voy a triturar la comida. ¡Mi casa no es un hotel!». Així es va acomiadar. Jo vaig tornar al llit de la meva mare i vaig aixecar la roba per incorporar-la, i vaig veure que tenia les cames morades. Vaig trucar al Toni, que havia hagut d’anar a una exposició per feina, i també a l’ambulància. Camí de l’Hospital de Sant Pau va morir. El metge ens va dir que no estava prou malament com per morir i jo sempre he cregut que es va provocar la mort.

Quan va arribar la meva germana a l’hospital, es van voler encarregar de tot. Però el Toni no els va deixar. Nosaltres vam pagar l’enterrament i una bona caixa. Al cap d’uns dies em van trucar les meves germanes dient-me que ara era el moment d’estar units. Però jo els vaig dir que ja no volia saber res d’ells, perquè havien tractat la meva mare com un gos. I no s’ho mereixia.

La meva mare va tenir una vida difícil. Crec que l’únic temps de gaudi que va tenir va ser aquests últims anys, quan podia estar unes temporades amb nosaltres i els seus néts. Crec que es va adonar que nosaltres l’havíem estimat, tant jo com el Toni, el meu marit. Encara em sembla que veig el Toni agafant-la amb la cadira i dient-li: «¡Venga, señora Carmen, arrojo!».