Batallar amb el passat: Maria Serra Duocastella (Cardona, 1917)

Narradora: Glòria Ribas Serra.

Descarregar en pdf

Sovint superem les males vivències deixant que el temps faci la seva feina, allunyant-les per poder passar pàgina. Però hi ha coses que demanen un punt i a part que ens ajudi, per fi, a conviure amb allò que ens ha perseguit. Precisament això és el que va buscar durant molt de temps aquesta dona que va perdre el seu marit a la batalla de l’Ebre. Perquè, encara que sapiguem que el relat no acabarà feliçment, necessitem un final. La filla de la Maria va posar el seu granet de sorra en la lluita de la seva mare i ens en deixa ara un petit testimoni i una dedicatòria: «A l’actriu».

La meva mare és un teatre, i del teatre n’és l’escenari. És el lloc de l’actriu que en un altre temps va ser i de l’actriu que sempre porta dins. Representa bé els papers. Representa bé la vida.

Les seves primeres interpretacions van ser a l’escola i després va continuar als grups de teatre de Cardona, vila on va néixer, créixer i on encara viu. La seva última aparició va ser l’any 1993, any en què el grup d’esplai El Traspunt li va fer un homenatge coincidint amb la celebració dels 50 anys del Tenorio a Cardona. Hi va aportar el seu granet de sorra fent d’Hermana Tornera al mateix escenari on l’any 1943 havia fet de Brígida. El 1980 va ser coprotagonista del curt Desig d’hivern, que es va estrenar a l’Institut Francès de Barcelona i es va projectar en diverses sales comercials, entre elles, el cinema Capsa de la Ciutat Comtal. Va obtenir el premi Especial Qualitat del Ministeri de Cultura i va participar als festivals de Manhein (RFA), de Leipzig (RDA), de Benalmádena i a la Setmana del Cinema de Barcelona.

En prosa o en vers, els guions de la vida s’escriuen en tots els gèneres i en la seva hi va sorgir molt aviat el drama. Els seus pares, catalans i conservadors, no la deixaven festejar amb el seu enamorat, el Joan, perquè era un andalús de la CNT. Així que ella, la Maria, als dinou anys, en plena Guerra Civil i aprofitant que el Joan era a Cardona ferit de bala a una cama, va marxar amb ell i es van casar al jutjat. El Joan només tenia dos anys i mig més que ella i havia arribat a Cardona per fer el seu ofici de barber. Pocs mesos després, recuperat de la ferida, va tornar al front. Ja no es van veure mai més. L’agost del 1938 va néixer la seva nena, la meva germana, i el mes de setembre del mateix any li eren retornades totes les cartes que la meva mare enviava al Joan, amb una única paraula: «desaparecido». D’ell, ja feia dies que n’havia deixat de rebre. Llavors va començar la seva pròpia guerra, però va ser prou valenta per tirar endavant ella sola amb la seva filla. Es va establir de perruquera a Cardona, ofici que continuarien al cap dels anys la filla i la néta. Jo vaig tardar molt de temps a arribar, setze anys, fruit d’un segon matrimoni amb el meu pare, que tota la vida havia estat enamorat d’ella. Ell tenia quinze anys més i la Maria era la seva reina.

L’agost de l’any 1985 va morir el meu pare, un home bo, valent i aventurer que va recórrer com a immigrant diferents països durant dotze anys i que se’n va anar de polissó dins d’un vaixell des d’Anvers fins a Nova York, d’on va tornar sense haver fet fortuna. Era el temps de la depressió de l’economia després del crack del 29, la caiguda de la borsa de Wall Street. A les poques setmanes de la seva mort, a casa de la mare hi van reaparèixer fotografies emmarcades del Joan i la Maria joveníssims. Davant la meva sorpresa, la mare em va dir que feia més de trenta anys que les tenia guardades i que havia arribat el moment de treure-les perquè els volia tenir tots dos a la vista. Un dia de l’any 1998, em va donar un esborrany d’una carta perquè l’hi passés a net. Deia així:

La batalla del Ebro
Soy una mujer de ochenta y un años que desde estas páginas quiero denunciar mi caso: después de más de sesenta años dando por desaparecido a mi marido en la batalla del Ebro de la Guerra Civil española, nunca he conseguido, habiendo acudido a distintas instancias, su certificado de defunción. Se sabe que los desaparecidos en esa batalla son muertos desde que terminó la Guerra Civil y nadie ha respondido por ellos.
La crueldad nos llevó desde la negación de poder llorar a nuestros muertos en sus tumbas hasta la negación de su propia muerte.
Deseo hacer un último llamamiento a las personas que pudieran facilitarme información sobre el lugar y circunstancias en que pudo ocurrir su muerte. Sus datos, que conservo, son: Juan Muñoz López, soldado perteneciente a la 42 División, 227 Brigada, 906 Batallón, 1a Compañía. Sanitario. Turia no 3. CC15. La respuesta puede dirigirse a: Maria Serra Duocastella […].

Aquesta carta la van publicar a La Vanguàrdia i va rebre respostes molt emotives. Algunes, de testimonis directes de la batalla, i d’altres, de familiars de desapareguts. Una de les cartes la informava de les dates i els llocs en els quals es va moure la 42a Divisió fins a la destrucció del batalló al qual pertanyia el Joan. En una altra, un excombatent republicà li explicava que quan un company queia mort es limitaven a fer un clot i a enterrar-lo sense treure-li ni pertinences ni documentació, perquè en les condicions en què es trobaven pensaven que al cap d’una estona serien ells els que moririen. Ambdues van coincidir que tal i com van anar les coses no era estrany que ningú li hagués pogut dir que el Joan havia mort a l’Ebre. Abans d’aquesta carta a La Vanguàrdia la mare havia escrit, sense dir-nos-ho, al Servei Històric Militar, al Ministeri de Defensa, a la Fraternitat Democràtica de Militars de l’Exèrcit de la República i a la Unió d’Excombatents de la Guerra Civil. Totes les respostes havien estat negatives, és a dir, ningú no li va poder dir res del Joan.

Descobrir que la meva mare, després de tota una vida i del temps transcorregut, no havia abandonat mai la recerca, va fer que em decidís. Amb tota la documentació recollida i guardada durant seixanta anys, vam començar els tràmits per aconseguir la declaració de la defunció al jutjat de 1a instància de Manresa, i el 22 de novembre de 1999, el jutge declarava la mort del Joan, ocorreguda el tercer trimestre de l’any 1938.

Com a anècdota i paradoxa, vull explicar que en tot aquest procés em vaig preguntar com s’havia pogut casar amb el meu pare si legalment continuava casada amb el Joan. Resulta que en Franco va anul·lar els matrimonis civils de la República, però en els nostres anys de democràcia van tornar a ser reconeguts, per tant, des d’aquell reconeixement fins a la mort del meu pare l’any 1985, va estar legalment casada amb tots dos. Després, seguia casada amb el Joan i vídua del pare, i ara, finalment, és vídua de tots dos.

La meva mare té prop de noranta anys i encara la veig com la protagonista de l’escenari. Fa goig, és presumida, coqueta i s’empolaina més que les seves dues filles. Té una mirada viva i moltes ganes de viure. El seu caràcter és fort i els canvis d’humor els remarca sempre. Perquè la meva mare, de vegades, està trista i et vol a la vora per explicar-te la seva història. La millor roba per ella és una disfressa qualsevol. Li agrada disfressar-se, en això sempre és la primera. I una vegada i una altra torna a ser l’actriu, l’escenari i el teatre.

Temps d’esperança (anònima) (Huelva, 1945)

Narradora: Manoli Ruiz Rodrigo.

Descarregar en pdf

Com totes les històries, aquesta n’amaga d’altres: la d’una nena abocada al món adult; la d’una jove separada del seu amor; la d’una dona que veu manipulada la seva vida per les convencions. Totes són la mateixa persona. La seva filla ens obre aquesta caixa d’intimitats, com ella diu, «quiero hablar sobre mi madre; ¿por qué ella?; primero, porque sin ella yo no estaría aquí, y segundo, porque ella me ha enseñado que, por mal que vayan las cosas, siempre hay un tiempo para la esperanza».

La historia de mi madre empieza el 8 de diciembre de 1945, en plena posguerra española. Mi madre fue un bebé enfermo desde que nació pero, desafiando el pronóstico de los médicos, sobrevivió a su temprana debilidad. Era la tercera de cinco hermanas y un hermano, y muy pronto, pese a su delicado estado de salud, aprendió las labores de la casa. Lavaba en el río, cuidaba de los animales, acarreaba leña... Mi abuela tuvo por entonces otra hija y al poco tiempo, otra más. Eran tiempos difíciles en los que negarse a los deseos del marido era algo casi impensable, y mucho menos quejarse de que éste te forzaba. Sólo cabía callar y aguantar. Pero hubo un momento en el que mi abuela no quiso soportarlo más. Cuando mi madre tenía sólo 8 años, mi abuela se marchó a Barcelona con las dos hijas mayores dejando a mi madre a cargo de una casa, un bar y dos criaturas, y poniendo punto y final a su infancia. Hoy en día mi madre se pregunta por qué sus manos no son lo que eran, o por qué le duelen tanto las piernas. Aún era una niña cuando fregaba, limpiaba, cocinaba o alimentaba y cuidaba de sus hermanas cuando éstas enfermaban, y todo ello sin conseguir entender qué era lo que había hecho mal para que su madre se fuera.

Al cabo de un tiempo, mi abuela volvió a casa, pero los papeles no cambiaron. Él, un hombre de los de antes, un señorito al que le gustaban todas las mujeres. Y ella, una esposa relegada a un segundo lugar con el deber de estar dispuesta para lo que él quisiera. Y en aquella repetida realidad llegó un nuevo bebé a la familia, un niño, algo que mi madre entendió como una oportunidad para que apareciera un poco de cariño entre sus padres. Pero mi abuela, en el fondo, no albergaba el más mínimo amor hacia aquel hombre. Se había casado con él por decisión de sus padres, para superar la pobreza que les acompañaba, ya que el hombre al que en realidad quería no podía cubrir esas expectativas. Así que la falta de ternura y de respeto que le profesaba su marido dificultaba aún más el entendimiento. Por lo que finalmente mi abuela decidió marcharse otra vez y mi madre volvió a quedarse sola, con dos niñas que crecían y que cada vez requerían más de ella, y con un nuevo hermano en los brazos.

Fue entonces cuando mi abuelo la envió a un convento para niñas huérfanas, separando a las hermanas y creando más incertidumbre en ella. La estancia allí fue dura. A pesar de que su padre enviaba paquetes y dinero periódicamente para el buen estado de la niña, ella nunca vio nada de eso. Limpiaba, rezaba e incluso salía a pedir limosna para las monjas. Así es como su padre la descubrió un día en Sevilla, por lo que decidió sacarla del convento y traerla de vuelta. Al poco tiempo, su madre regresó, pero esta vez con la clara idea de llevarse a todas sus hijas y a su hijo a Barcelona. Para aquella niña era quizá el peor momento para seguir a su madre. A parte de dejar allí a sus abuelos, su casa y su vida, tendría que abandonar también a su primer amor, lo más importante para ella en ese momento. Se trataba de un chico trabajador, sin recursos económicos, que después de la jornada laboral la ayudaba con las criaturas, las tareas del bar, de la casa y en todo lo que podía. Aquella situación duró hasta que definitivamente la familia decidió trasladarse a la capital catalana. Mi madre aún recuerda como aquel chico le decía «si tú quieres, nos casamos, pero dormimos separados. Yo no te toco, pero, ¡por Dios, no te vayas!». Pero la decisión estaba tomada.

Mi madre odiaba a la suya por hacerle eso, odiaba a su padre por consentirlo y odiaba aquel interminable viaje en tren en el que sólo podía pensar en él y en todo lo que dejaba atrás. La nueva vida no se le antojaba mejor y sus comienzos confirmaron esa sensación. Se mudaron a Vista Alegre, un barrio obrero de Mataró de finales de los 50. La idea de su madre era que si las dos hijas mayores trabajaban como minyones (sirvientas) y las demás en una fábrica, podría ganar lo suficiente para no depender de su marido. Pero éste pronto sucumbió a la tuberculosis y murió poco tiempo después. Mi madre trabajaba por entonces en una fábrica de telares y compartía cama con todas sus hermanas. Dos dormían en la cabecera y las otras dos a los pies del lecho. Ella soñaba con el día en el que podría volver a ver a su gran amor. Los únicos instantes en que era feliz eran los que dedicaba a las cartas que se escribían. Habían acordado que él la visitaría en Barcelona. Cuando llegó el día se arregló como nunca lo había hecho. Estaba llena de ilusión. Llegó al punto de encuentro y se dispuso a esperarle. Pero cuando se dio cuenta de que su espera era en vano se marchó con el corazón roto, deshecha por el dolor de no saber por qué no se había presentado. Pasaron los años y mi madre conoció a mi padre en un baile del velódromo de Mataró. Era un chico rubio de ojos azules y buen bailarín. Pronto se fijó en ella y se casaron tiempo después. A los nueve meses nací yo, a los tres años, mi hermano José, más tarde, David, y doce años más tarde, mi hermana Mireia.

Ahora, al cabo de tantos años, una de sus hermanas, poco antes de morir, le confesó que tenía que contarle algo que ella, mi abuela y el resto de hermanas habían hecho tiempo atrás, pero murió antes de poder contárselo. Mi madre, a través de una amiga del pueblo, supo que aquel chico había ido realmente a Barcelona, después de haber ahorrado trabajando todo el verano para costearse el billete, pero que cuando volvió al pueblo no era el mismo. Estaba triste, angustiado y arisco. Nunca supieron qué le había pasado en aquel viaje. A pesar de ello, hizo lo que para mi fue un verdadero gesto de amor: tiempo atrás, cuando mi madre aún vivía en el pueblo siempre le decía «mira, si no nos casamos, cásate con ella [otra chica del pueblo], que es muy buena chica, huérfana y muy trabajadora». Y lo hizo. Se casó con la mujer que su amor le había elegido.

Lo bonito de esta historia es que mi madre y él se prometieron que mientras existiera la luna, cada vez que uno de los dos la mirase el otro sabría que aún se querían. Cuando mi madre miraba la luna y se le escapaba una lágrima yo no conseguía saber qué le ocurría. Hasta que un día le confesé que, aún estando casada, amaba a otra persona con la que tengo la promesa de que mientras los dos miremos la luna, estaremos juntos. Cuál fue mi sorpresa al descubrir que mi madre mantenía la misma promesa con alguien. Creo que desde que era una niña no me había abrazado así. Fue un abrazo intenso y profundo. Me llegó al alma. Y acto seguido me explicó toda esta historia. La historia de mi madre. Una mujer que no tuvo infancia. Una mujer a quien arrebataron el gran amor de su vida, pero que a pesar de ello no pierde la fe de ser feliz con el hombre que siempre ha amado. Porque la esperanza es lo último que se pierde.

Perla, la divorciada: Rosalía Silgado (Huelva, 1960)

Narradora: Noelia Adrián Silgado

Descarregar en pdf

Podem reinventar-nos a qualsevol edat. És cert que l’educació, la infantesa i la família marquen moltes de les pautes que seguirem de grans, però de vegades la vida ens posa en situacions en les quals descobrim una nova persona dins nostre. A Rosalía Silgado li va costar aprendre-ho, perquè creia que havia de ser mare i esposa per sobre d’ella mateixa. Es va divorciar en un temps en què això tot just començava a ser possible i va saber fer balanç del que li havien ensenyat, del que ella havia après i del que realment va decidir ser.

Rosalía Silgado nació el 23 de febrero de 1960 en Huelva, una de entre tantas de las ciudades que habitó su familia. Hija de Bartolomé y Rosalía, heredó el nombre de su madre. Ella era la sexta de doce criaturas: ocho hermanas y cuatro hermanos. Desde que nació recibió el apodo cariñoso de Perla, Perlita de Huelva, por su carita redonda desde niña. A los cuatro años su familia se mudó a Sevilla, fruto de los continuos cambios de profesión de su padre: maestro, administrativo y, finalmente, veterinario. Fue educada en una religión evangelista, aunque la transmisión de estos valores por parte de su padre y su madre no fue muy estricta.

Al ser la mediana, se encontró criada por su madre y hermanas mayores, pero pronto pasó a ser la encargada de cuidar a sus seis hermanos pequeños por las tardes. Las mayores ya se encontraban en edad de casarse y empezar su vida, y es que la diferencia de la mayor a la menor rondaba los 20 años. Su madre nunca dejó de trabajar en la casa para una familia tan grande, y ella debía ayudarla y aprender para el futuro.

Conforme pasaban los años cambiaban sus derechos y deberes. De pequeña jugaba con innumerables amistades en la aldea en la que habitaban. De adolescente aprendía cante y baile por las tardes en una academia con algunas hermanas, porque a su padre le gustaba mucho el baile, pero pronto las cosas empezaron a cambiar. Su padre y su madre determinaron que debía comenzar a trabajar para ayudar en la economía familiar, por lo que la sacaron de la escuela pocos meses antes de terminar el último curso, sin contar con la posibilidad de seguir estudiando y formándose.

Pronto comenzó a tener amigos y amigas en su pandilla de paseo, pero debía ser cautelosa, porque si en algún momento su padre oía algo de chicos o tonteo, el castigo estaba asegurado. Conoció algunos chicos, pero ninguno le llamó la atención hasta que intimó con uno de sus vecinos, Juan. Rápidamente empezaron a «hablar», pero tuvieron que esconderse hasta que fueron formalmente novios, porque si su padre la veía, a ella o a sus hermanas, al llegar a casa sacaba la correa.

Ya era novia de Juan cuando éste fue llamado para hacer la mili y, como chico atrevido y seguro de sí mismo, se alistó en los legionarios del desierto, llegando a ser cabo primero. Ella pasó meses muy enamorada, esperando que volviera. Meses dentro de casa, sin poder estudiar, tan sólo trabajar y estar en casa, nada de paseos. Era lo que hacían las chicas, esperar. Y mientras tanto, comenzó a aprender a hacer labores, pero no las domésticas, esas ya las dominaba desde niña, ahora aprendió a coser, a hacer punto, croché, a bordar... Era el momento de formar su ajuar. Toda chica necesitaba tener uno para cuando se casase, ya que ella sabía que se casaría al regreso de Juan.

A los 19 años contrajo matrimonio con Juan, muy entusiasmada ante su nueva posible vida. Por fin tendría la libertad de salir con su chico libremente sin la represión de su padre. Sin embargo, no contaba con información acerca de la vida matrimonial. No la educaron para eso. A la vuelta de la luna de miel ya se encontraba embarazada. La noticia era buena, pero era demasiado pronto, no había tenido tiempo de disfrutar de su nueva y libre relación con su marido.

Pronto empezaron los problemas. Con la excusa del trabajo, su marido pasaba muchas horas fuera y ella se limitaba a esperarlo y a tenerlo todo preparado para su llegada, como había aprendido. Tuvo su primera hija, de nombre Rut, y la alegría rondaba el matrimonio. Él pasaba cada vez más horas fuera, a veces incluso días, pero como Perla estaba ocupada asumiendo su nuevo papel de madre no quiso darle mucha importancia. Cada una llevaba a cabo sus funciones, todo iba en orden. Pasaron dos años y quedó embarazada de su segunda hija, Noelia. A los 22 años era madre de dos criaturas y tenía toda una vida por delante para desempeñar su nuevo papel.

No obstante, el problema de la soledad nunca se alejó de Perla, y sus hermanos y hermanas comenzaron a oír rumores de que su marido no pasaba tantas horas como parecía trabajando, sino que tenía una doble vida en forma de mujeres, juego y juergas. Ella recibía avisos, pero su inocencia no le dejaba ver la realidad. Hasta que un día, con sus propios ojos, vio como su marido la engañaba. Se encontraba en un bar cuando le había dicho que estaba en un viaje de negocios. Para entonces, él ya no le parecía tan buen marido y no sabía qué actitud tomar al respecto. Pasaron los meses y los conflictos con su marido se sucedían y aumentaban. Ella se encontraba dividida entre la familia, que la quería y le hablaba de la verdad, y el amor que sentía por su marido, esa vida que siempre había soñado, porque así se había preparado desde niña. Fue entonces cuando recibió noticias de un engaño mayor por parte de él, iba a ser padre de otra criatura, pero no sería ella la madre. Entonces ella decidió algo que le rompió el corazón. Reunió fuerzas al pensar en el futuro de su vida y de sus hijas, y con el apoyo que le ofrecía su familia, decidió romper su matrimonio.

En el barrio hablaban de ella, en la aldea en la que se crió también. Hasta entonces existían las separaciones pero eran muy pocas las que se atrevían. La mayoría de las mujeres no tomaba esa decisión y pasaban los años sufriendo por una vida que no las hacía felices. Pero, por fortuna, los tiempos que corrían y los cambios políticos sucedidos tras la muerte de Franco permitieron que en 1985, y a sus 25 años, se divorciara de Juan, el príncipe desencantado.

A partir de entonces, su familia se volcó en ayudarla para sacar adelante a sus hijas, sola, puesto que él nunca desempeñaría su rol de padre. Buscó innumerables trabajos durante todas las horas que pudiera al día para pagar tantas cosas que desconocía que se debían pagar. En ese momento aprendió a realizar las funciones del hombre, para las cuales no fue educada. Unos meses más tarde, cayó gravemente enferma con una disfunción en uno de sus riñones. Fue operada y, tras unos meses de recuperación, consiguió superar la enfermedad quedando tan sólo una cicatriz en su costado. No obstante, esta enfermedad que vivió hizo posible un reencuentro entre los excónyuges, que desembocó en una segunda oportunidad para Juan, que presentaba su arrepentimiento ante la oposición de la familia de ella. No fueron muchos los meses que pasaron hasta que Perla observó que la actitud de su marido no había cambiado en absoluto. Éste seguía engañándola y, para entonces, recibía noticias de la madre de su otro hijo, por lo que sentenció irrecuperable su sueño de matrimonio ideal en el que ella sería una buena esposa y prefirió encontrarse sola, pero arropada por su familia.

Bartolomé, su padre, indignado por la actitud de este hombre con su hija, abrió un nuevo camino de relaciones con ella para ofrecerle mayor protección y libertad a la hora de asumir sus nuevas responsabilidades como madre divorciada. Y así es como pasó a ser conocida por el vecindario: «Perla, la divorciada», una de las primeras del barrio en llevar a cabo una ruptura matrimonial.

Pese a sus esfuerzos por llevarlo todo para adelante, decidió volver a casa de su familia para poder trabajar y que sus hijas estuvieran siempre a cargo de su madre y hermanas. Todo permaneció estable. A pesar de los problemas que le ocasionaba su exmarido, ella sacaba una fuerza sobrenatural para tirar adelante arropada por la familia. Estaba realmente conociendo nuevas facetas de su persona. Ahora ya no estaba bajo las decisiones de un hombre, ahora era ella la que guiaba su vida.

Sin embargo, un año después sucedió una gran desgracia: su padre y su madre murieron en un terrible accidente de forma inesperada. La familia quedó rota de dolor y en medio del caos un nuevo problema: la casa en la que habitaban ella, sus hijas y hermanos aún solteros iba a ser arrebatada a la familia por política de la empresa dueña de la aldea, Astilleros. Fue entonces cuando Perla se vio en la necesidad de asumir un nuevo papel, luchar por sus hijas y ayudar en todo lo posible a sus hermanos, una ayuda recíproca durante años. Volvió a mudarse a la casa en la que habitó con su marido durante el matrimonio y que ganó durante el divorcio para techo de sus hijas. Esta vez con una hermana que viviría con ella y cuidaría a sus hijas mientras ella trabajaba fuera de casa.

Tras meses de dolorosa recuperación se unió sentimentalmente a un amigo y vecino de toda la vida, Rafael, el cual superaba una pronta viudedad inesperada, con dos criaturas pequeñas a su cargo. Encontrándose ambos en situación parecida, pasaron 4 años de noviazgo y decidieron vivir juntos. A sus 31 años volvió a adoptar un nuevo rol: era madre de familia numerosa, y una familia un tanto especial. La unión de dos familias en un mismo hogar fue difícil. Los hijos de ambos no se aceptaban mutuamente ni a sus nuevos y respectivos tutores, lo cual ocasionaba innumerables discusiones ante las cuales ella no sabía cómo actuar. Intentó solventarlo de todas las maneras posibles. Se movió y aprendió a desenvolverse y sacar un fuerte carácter que le ayudara a resistir, pero por más que luchara y buscara soluciones, la situación no presentaba mejor aspecto.

En 1993 quedó embarazada. Quizás un nuevo hijo que uniera a las dos familias posibilitaría una reunificación, pero desgraciadamente este hijo no vino al mundo. A los 6 meses de embarazo sufrió un aborto y con ello experimentó en sus carnes un dolor muy grande que afectó a lo que ella más apreciaba: ser madre. Dos años después volvió a quedar embarazada, esta vez nació una preciosa niña, Ester, que supuso el punto de unión de estas dos familias.

A su pareja, una persona buena de corazón, le aquejaba un insoportable dolor que ningún médico conseguía resolver y que le impedía trabajar. Éste se encontraba en guerra en su interior en la que se veía a sí mismo como padre de una familia «sin poder ser un hombre de verdad, trabajar y traer dinero a casa», decía. Su depresión lo llevaba al alcohol y de ahí al enfado constante por todo.

Durante los primeros años de vida de su hija pequeña, Perla disfrutaba de su crianza y de la vida en casa. Pero la sombra de los problemas nunca se disipó. Durante diez años se vio envuelta en muchos conflictos familiares, entre sus hijas y su pareja principalmente. Ante estas discusiones, su papel de madre ganaba y decidió romper su relación, hacer las maletas y partir rumbo a su anterior hogar, habitado por sus hermanas solteras; todo para que días, semanas o meses después hiciera las paces con su pareja y lo intentara una vez, y otra, y otra. Cada año, al menos una vez, se encontraba en esta tesitura, y por supuesto era capaz de hacer y rehacer su presente cada una de las veces, encontrar trabajo y salir adelante. El amor que sentía por el padre de su pequeña, el amor por sus hijas y el valor que su padre y su madre le enseñaron para luchar la animaban a intentar mejorar su vida.

Estuvo encerrada en esta forma de existencia inestable durante diez años, influenciada por los problemas emocionales de su pareja que destruían todo ápice de felicidad que brotara, hasta que una de las rupturas pasajeras se convirtió en estable. Era más difícil que nunca rehacer su vida, ahora con una casa sin muebles siquiera, pero tomó sus pocas posesiones y decidió comenzar de nuevo. «Ya está bien», se dijo a sí misma ante la mirada de sus hijas, «he de ser madre y mujer por encima de esposa». Y así comenzó una nueva vida con sus tres hijas. Trabajó en muchos empleos, en diferentes empresas, la mayoría como limpiadora, algo que aprendió desde pequeña. Sacó su casa adelante y cuando los problemas empezaron a parecer lejanos, sus hijas comenzaron a animarla para que rehiciera su vida. Tenía derecho a ser valorada como mujer, algo que nunca había podido sentir, siempre actuando como madre o esposa.

Pasaron algunos años y diversas relaciones la rondaron. Aprendió a divertirse en la vida, compaginando su eterno papel con su nuevo rol de mujer, más femenina que nunca. Rejuveneció más de diez años en su rostro al encontrarse a sí misma. Es más, tan segura estaba de su nuevo yo que se movió en busca de una auténtica persona que la mereciera. Quiso salir y conocer gente, hasta el punto de asistir a un programa de televisión en el que encontró al que hoy por hoy es su pareja y con quien consigue tener una eterna sonrisa. Ahora es amante, sigue siendo una mujer independiente, una gran trabajadora y buena madre, y ello la hace feliz a ella y a su familia.

Una escola a l’alcova: Doña Elena Girol de Castro (1902-1974)

Narrador: Montserrat Pinyol Boné

Descarregar en pdf

Doña Elena, com es coneixia amb respecte Elena Girol de Castro, sabia perfectament que l’ensenyament és un tresor. Segurament per això va començar a impartir classes a l’alcova de casa seva. Poc s’imaginava que, tres generacions després, la seva néta seria la directora d’aquella escola que ella a poc a poc havia anat creant. Descobrir els orígens d’aquestes aules i de la força indiscutible de la dona que les va fer possibles és un plaer que ens ha proporcionat la seva néta en un relat d’homenatge a la figura de la seva àvia.

Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagades entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor..., i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu inte-rior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet. L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins. La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història. L’àvia comença així: «Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...». La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.

Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola. La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama creix. La família comença a augmentar amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.

La Guerra Civil va estroncar la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els infants d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara els queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat, perquè així puguin sopar.

La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc. Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants anys com sigui possible. Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit. Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit que no té tirada a cooperar en les tasques domèstiques.

Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.

Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per a les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (Barcelona, 1916-1984)

Narradora: Mercè Piqueres Carrasco

Descarregar en pdf

Hi ha històries que són extraordinàries i, precisament per això, a vegades ens allunyen de la realitat. La Mercè Carrasco no va patir l’exili ni va organitzar mobilitzacions des de la clandestinitat, però va haver de passar una guerra i sobreviure a una postguerra en un barri com el de la Barceloneta, que durant la Guerra Civil es va tornar perillós i en la postguerra va patir la pobresa. La seva extraordina-rietat no passa per grans gestes, sinó per la constància de saber viure el dia a dia oferint el millor a les persones que l’envoltaven. La història d’aquesta dona ens arriba des del relat emocionat de la seva narradora.

La Mercè va néixer al barri pescador de Barcelona –la Barceloneta–, un dia de finals de 1916, tot i que la seva partida de naixement duia la data del 17 de gener de 1917. Era la quarta de les cinc criatures que van tenir en Rafael i l'Elvira, però en realitat era com si fos la novena: abans que els nasqués el primer fill, els seus pares van recollir cinc nebots que havien quedat orfes i els van criar com si fossin fills seus. La infància de la Mercè, com la de tants nens i nenes d'aquella època, va ser dura. Sense anar gaire lluny, a partir dels nou o deu anys, cada dilluns feia campana obligada de l'escola. Ella i la tia Pepa –la tia soltera que havia anat a viure amb la família– es llevaven a les quatre de la matinada i feien cap al safareig públic del barri per fer la bugada de tota la família. Això, estiu i hivern.

Al mateix barri hi havia una escola de monges on va aprendre de lletra. La Mercè i el seu germà Joan van tenir la sort de poder freqüentar també, durant dos anys, l’Escola del Mar. La Mercè explicava que els van donar sengles beques gràcies a la influència d’un carrabiner conegut del seu pare. A mi, que em vaig «educar» a les escoles de la postguerra, em fascinava el relat de la Mercè quan em parlava de l’Escola del Mar, aquella escola en què, a l’estiu, les classes es feien a la platja, la mainada asseguda a la sorra i en banyador; que tenia una barca, i on es feien moltes activitats aparentment de lleure, però amb un profund contingut educatiu. Malauradament, la influència del carrabiner només va durar dos anys. Després la Mercè va haver de tornar al col·legi de les monges que castigaven les alumnes colpejant-los les mans amb un gran regle de fusta. Més endavant, quan ja era massa gran per anar a les monges, van ser les classes a l’acadèmia de Doña Lola, que devien ser només d’unes poques hores al dia, perquè ella ja treballava ajudant la família en el negoci.

Malgrat les moltes hores de feina, encara trobava temps per fer esport: era sòcia d’un club de rem que hi havia al port de la Barceloneta i sempre que podia també anava a nedar. Des de petita havia viscut en contacte amb la mar, que tenia a poques cantonades de casa. A més de les campanes d’escola obligades per anar a fer la bugada amb la tia, de tant en tant, quan hi havia temporal, també en feia per anar a banyar-se a l’escullera. Li agradava tirar-se al mar des d’algun escull quan venia l’onada. Calia tenir molta cura de fer-ho en el moment precís, quan l’onada era just sota els seus peus. Segurament no era conscient del perill: un segon de retard hauria estat sufi-cient perquè el seu cos s’estavellés contra la roca.

En fer els divuit anys, la Mercè es va treure el carnet de conduir, un fet insòlit en les noies de la seva generació. A casa seva no tenien diners ni categoria per tenir un cotxe, però havien comprat un camió per a la feina. El pare havia deixat de sortir a la mar i, amb l’ajut d’alguns membres de la família, es dedicava a la venda a l’engròs de marisc. Al cap de poc temps d’esclatar la guerra, els seus germans van haver d’allistar-se i després van marxar al front. De les altres dues noies, una era ja casada i amb dues filles; la petita, de salut delicada, van enviar-la a casa d’uns amics en un poblet de l’Alt Empordà. La Mercè era l’únic ajut amb què el pare comptava per dur endavant el negoci. Ell no tenia carnet i la Mercè va haver de conduir el camió, un vehicle que s’engegava girant amb força una manovella. Un dels llocs on anaven sovint, ella i el pare, a dur-hi musclos o a buscar-ne, era a la Unión Mejillonera, que tenia els magatzems al port de Barcelona. Era un am-bient freqüentat només per homes i ella romania dins del camió mentre el pare tractava amb la gent de la Mejillonera i feia les gestions que calia. Aparcava sempre al mateix lloc, a tocar d’un magatzem. Un dels dies que hi havien d’anar, per algun motiu van canviar els plans i no ho van fer. A l’hora en què la Mercè solia ser dins del camió aparcat al port, esperant que el pare fes els tractes amb els treballadors de la Mejillonera, hi va haver un bombardeig sobre la ciutat i algunes bombes van caure al port; una al mateix lloc on ella sempre aparcava. Al cap d’un temps es van quedar sense el camió, perquè l’exèrcit republicà els el va requisar.

Barcelona va ser una ciutat molt castigada per la guerra. A més de l’angúnia d’estar sempre pendents de les sirenes que anunciaven l’arribada dels avions enemics, calia espavilar-se per trobar aliments, que eren més i més escassos. De tant en tant, la Mercè i altres dones de la família anaven al Prat a comprar provisions o a recollir allò que els podien proporcionar uns familiars que es dedicaven a la pagesia. Tornaven a la Barceloneta a peu, procurant passar per camins poc transitats per evitar creuar-se amb els milicians, que en més d’una ocasió els van prendre el sac de patates, les verdures o els quatre ous que la tia del Prat els havia donat. Va arribar un moment en què viure a la Barceloneta va esdevenir extremadament perillós. Els bombardejos eren més i més freqüents perquè en aquella zona hi havia objectius militars com ara la Maquinista o els mateixos vaixells que pogués haver-hi al port. Les autoritats republicanes van obligar la gent del barri a marxar i la van distribuir en pisos, principalment a l’Eixample, on moltes famílies benestants havien abandonat el seus habitatges. A la família de la Mercè van adjudicar-li un pis del carrer Roger de Llúria, que compartien amb unes refugiades basques: unes dones republicanes que havien fugit de la seva terra, ja dominada pels nacionals. La Mercè va ser testimoni directe d’alguns dels bombardejos més forts que va patir la ciutat. Mai no va oblidar la vegada que, en caure unes bombes a la Gran Via, a tocar de la plaça Universitat, ella va córrer a refugiar-se al metro. Tot just havia baixat les escales quan, en aixecar la vista en direcció al carrer, va veure un home al qual l’impacte de la metralla va arrencar el cap del cos. Per uns segons, el seu cos decapitat va fer encara una o dues passes i a continuació es va precipitar escales avall.

En començar la guerra, la Mercè festejava amb un noi del barri que era anarquista, de la FAI (Federación Anarquista Ibérica). Havien començat a festejar oficialment perquè el pare d’ella va veure que l’acompanyava cada dia i es quedaven xerrant al carrer, i els va cridar l’atenció: no li agradava que la seva filla «fes cantonades»; si el noi anava seriosament, que vingués a parlar amb ell i entraria a casa cada dia. La descoberta que l’anarquista anava armat va ser l’excusa que la Mercè va posar per trencar amb ell. Segurament el seu cor ja bategava per en Pepe, l’amic que el seu germà Joan havia dut a casa de vegades, un noi castellà establert des de feia alguns anys a Barcelona amb el pare i la mare, algunes de les germanes i el germà petit, tot i que encara tenien lligams i algun negoci al seu poble d’origen. El germà de la Mercè i en Pepe eren «companys de guerra», eren a la mateixa companyia. Mentre van romandre a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, en Pepe va visitar algunes vegades el seu amic a casa seva, a la Barceloneta, i hi va conèixer la germana. Després els van mobilitzar i els van traslladar a Extremadura. Un bon dia, el germà de la Mercè va explicar al seu amic Pepe que la seva germana havia trencat amb el noi de la FAI; li ho deia en una carta. En Pepe, que des que va conèixer la Mercè s’havia sentit atret per ella, no va dubtar ni un moment a escriure-li i a declarar-li el seu amor. L’atracció havia estat mútua i així va ser com van començar a festejar, un festeig que va mantenir-se per correspondència fins al final de la guerra, perquè des d’Extremadura era impossible venir de permís a Barcelona sense passar per llocs dominats pels nacionals.

En acabar la guerra, a poc a poc tornava la normalitat perduda aquells anys. La família de la Mercè volia reprendre el negoci de venda a l’engròs de marisc, però havien perdut el camió. D’altra banda, en Pepe, que estava sense feina, al poble hi tenia una camioneta de la seva família que encara podia fer un bon servei. Van posar-se d’acord i així va ser com, aportant com a capital aquella camioneta, en Pepe va entrar en el negoci de la família de qui pocs mesos després seria la seva dona. L’1 de setembre del 1939 es van casar a la parròquia de Sant Miquel del Port. El viatge de nuvis? Una excursió a Montserrat l’endemà del casament, anada i tornada el mateix dia. No hi havia diners per a més.

La Mercè i en Pepe van tenir cinc criatures. El primer nen va morir als cinc anys (la nena estava a punt de fer-ne tres), aparentment d’una broncopneumònia fulminant. Era el començament dels antibiòtics i, tot i que algú els va aconseguir penicil·lina de contraban, ja va ser massa tard. Nou mesos més tard, en néixer el següent fill, la Mercè també va estar a punt de morir per una infecció: les febres puerperals. Durant uns dies, la seva vida va estar pendent d’un fil; finalment el seu cos va reaccionar positivament.

Malgrat haver tingut una família nombrosa, la Mercè va treballar fora de casa durant molts anys. Va ser una dona emprenedora, amb molt d'ull per als negocis i no va escatimar mai esforços perquè la seva família prosperés i els fills i la filla poguessin gaudir de tot el que ella no havia pogut tenir, especialment estudis. Pocs dies abans que nasqués el seu fill petit (era el 1954), ella encara corria amunt i avall amb un Ford model T de segona mà, que havien fet arreglar per fer servir com a camioneta, i que calia engegar amb una manovella. Després va ser una Vespa amb sidecar, adaptada per transportar mercaderies a la «cistella». I després un Delfín, una mena de cotxe-tricicle que durant la setmana era una eina de treball i els diumenges servia per sortir d'excursió amb la família. Tot i que a casa tenien una noia interna per fer les feines de la llar, la Mercè, que de dilluns a dissabte es llevava a les quatre de la matinada per anar al mercat del peix, va ocupar-se sempre de la cuina i de la compra, i duia les regnes de la casa. Malgrat la seva escassa formació escolar, era molt aficionada a la lectura, i els fills i la filla des de petits van tenir molts llibres al seu abast. Sovint ella llegia també els llibres que els comprava per a ells. Era una lectora eclèctica, que podia passar de les obres de Louise May Alcott, Zane Grey, Steinbeck o Carmen Laforet al Quixot o La Regenta.

El negoci de venda a l’engròs havia anat creixent. En Pepe i el germà de la Mercè, associats amb dos venedors més, van establir una empresa que era bastant forta, tot i que tirava endavant perquè els socis hi dedicaven moltes hores de feina. La Mercè va muntar unes parades en un mercat, i ella mateixa n’estava al capdavant. Tanmateix, ja no era aquella noia forta que podia anar a remar després d’una dura jornada de treball. Les lumbàlgies es repetien sovint i de vegades havia hagut de quedar-se dies a casa, estirada al llit per recuperar-se. Finalment va decidir deixar de treballar fora de casa. Va ser un descans merescut –i aparent, perquè eren moltes les coses de les quals continuava ocupant-se.

El 1965 la Mercè i en Pepe van celebrar els vint-i-cinc anys de casats fent un creuer per la Mediterrània: era el viatge de noces que no havien pogut fer en el seu moment. Van viatjar a Egipte, el Líban, Síria, Israel i Grècia. En van tornar entusiasmats i la Mercè deia que quan tingués els fills casats, ella i en Pepe es dedicarien a viatjar. Malauradament això no va ser possible. El 1972, amb cinquanta-cinc anys, va començar el seu calvari, anant de metge en metge perquè li fessin una diagnosi que al final va ser d’esclerosi múltiple. La malaltia no era tan coneguda com ara que hi ha tractaments que l’han convertida en una afecció crònica amb la qual les persones afectades poden conviure molts anys amb una qualitat de vida relativament bona. A més, el seu cas era atípic, perquè patia molts dolors a les cames i necessitava prendre contínua-ment analgèsics.

El 1976, les seves cames eren molt febles i va trencar-se un fèmur. No va tornar a caminar; els últims vuit anys de la seva vida va passar-los en una cadira de rodes i amb grans patiments. Malgrat això, no deixava de preocupar-se per la família, que havia anat augmentant amb el casament dels fills i el naixement de nétes i néts. Només va poder fer d’àvia com ella volia –poder ocupar-se completament de la mainada– de la primera néta, nascuda el 1971; i tan sols durant el seu primer any, perquè aviat va manifestar-se la malaltia. Tot i això, i dins del seu dolor, els estius era feliç perquè tenia al seu voltant fills i néts: fins a vint persones de vegades es reunien en aquella casa d’Arenys de Mar, prop del mar. Des de la seva cadira, situada sota un pi, gaudia veient-los banyar-se, enfilar-se als arbres, berenar i jugar plegats. Els últims anys, el seu dolor se li feia sovint insuportable i més d’una vegada les llàgrimes se li havien escapat en silenci. Però quan se li apropava un dels néts i li deia, mig plorós ell també, «no ploris, iaia», el somriure tornava a la cara de la Mercè.

Segur que hi ha hagut dones de la generació de la Mercè que van patir més penalitats que ella; que mai no van fer campana de l’escola perquè mai no hi van anar, que mai no van poder pagar una persona que els fes la feina de casa, perquè no tenien els diners o perquè eren elles mateixes les que havien de netejar per a d’altres; que potser el viatge més llarg que van fer va ser el de l’emigració que les va treure del seu poble on no hi havia recursos, que... Però crec que la Mercè va ser una dona excepcional, abocada sempre als altres, i que, al final, la vida va ser molt injusta amb ella.

Tres voltes rebel (anònima) (Conca, 1953)

Narrador: anònim

Descarregar en pdf
Va voler estudiar, implicar-se en les protestes ciutadanes, educar la canalla i tenir temps per a ella. Va convertir-se en això que ha provocat torrents de tinta i que s’ha anomenat col·loquialment una superwoman. Si va equivocar-se o no, potser no és el més important d’aquesta història, sinó el fet que al llarg de la seva vida anés trobant els camins que creia més adequats per no perdre l’essència del que havia volgut ser.

Nascuda a Conca, va arribar amb la seua família a València quan tenia deu anys, el 1963. Es van instal·lar al final del carrer Cardenal Benlloch, a prop de l’avinguda del Port, una zona on gairebé tothom era immigrant de Castella o Andalusia. Al voltant, encara hi quedava molta zona d’horta, encara que ara sembli increïble, ja que ha anat desapareixent a mesura que es feien noves edificacions. La seva educació no va ser gaire repressiva: per sort, a prop de casa hi havia una acadèmia privada capitanejada per Don Julián, un mestre republicà represaliat a la seua comarca. El pare i la mare l’apuntaren a aquest centre que, malgrat els esforços, tenia les seues precarietats; el mateix Don Julián s’encarregava de fer gairebé totes les assignatures. Dels dos germans i tres germanes de la seua família va ser l’única que va continuar estudiant. Va cursar infermeria, tot i que sempre es va interessar per la història, sobretot l’antiga. Malauradament, en aquell moment era impensable per a ella poder accedir a estudis universitaris.

Quant a l’educació sexual, era inexistent en les converses familiars, però va rebre els models clàssics de l’època: quan eixia a passejar o al cinema amb la seua germana gran, la mare li encomanava la tasca de situar-se enmig de la germana i els seus pretendents, per evitar aproximacions perilloses. Aquestes estratègies no va haver-les de portar a terme amb ella mateixa, la seua mare podia estar tranquil·la, a ella no la va divertir mai buscar xics. Recorda que una vegada li van demanar per eixir i ella va respondre que no tenia temps, la seua prioritat era estudiar.

Cursant infermeria va fer amistat amb una xica que venia d’un poblet de la Safor i juntes es van anar involucrant amb una colleta de gent «progre» de la comarca. La majoria dels homes eren estudiants universitaris, implicats en sindicats i partits polítics clandestins. Elles eren pràcticament totes estudiants d’infermeria i se sentien atretes per la «superioritat» intel·lectual dels seus companys. Ells els descobriren, en una primera etapa, la Nova Cançó, el cinema d’avantguarda francès i italià o els teòrics del marxisme o de la renovació pedagògica. Fins aleshores, ella només havia escoltat alguna cançó de Serrat o de Llach per la ràdio (sí, una temporada sonà Irene, la seua cançó d’amor més pop i convencional) i havia llegit moltes vegades una antologia de poemes de Miguel Hernández. Eixos eren fins aleshores tots els seus referents «alternatius» al franquisme, com diríem ara.

A poc a poc, va anar substituint els seus valors i creences, fent la seua particular immersió en la «cultura d’esquerres» i fins i tot va canviar de llengua. Quan va nàixer el seu fill, l’any 1977, parlava correctament el català i és la llengua que ha utilitzat des d’aleshores a casa i, sempre que ha pogut, al carrer i al treball. Sap escriure’l, però té molta més fluïdesa en castellà.

M’oblidava de dir que va acabar casant-se, l’any 1976, amb un xic de la colleta, de Gandia, professor universitari i militant del PCE. Tot i que ell sempre estigué més implicat en política, ella també es va sindicar a CCOO, va participar en les vagues de sanitat (primer a l’hospital que aleshores es deia Sanjurjo i ara és Peset Aleixandre, i després a La Fe, on continua treballant) i en les campanyes electorals.

El casament fou bastant traumàtic. Havien cedit a oficia-litzar la seua relació i, a més, per l’església, encara que les concessions arribaren fins a aquell punt: la cerimònia es féu a Gandia, un laborable i a primera hora del matí. El convit fou de picaeta en el bar de la mateixa plaça. Els seus pares, sobretot sa mare, no ho entengueren i durant un parell d’anys trencaren la relació amb la filla.

El matrimoni anà bé durant molts anys, ella era feliç, i l’any 1981 tingueren una filla. La relació era d’igualtat, es repartien la majoria de les tasques domèstiques i ell tingué un paper molt important en l’atenció i l’educació de la canalla. La feina d’infermera, els torns rodats que implica, feia complicat que se n’encarregués a soles. Però aquesta situació es va anar complicant, ja que el seu marit anà dedicant-se cada vegada més al seu treball i a les relacions en la universitat. Quan els seus fills ja passaren l’adolescència i ja no els necessitaven tant, ell tampoc col·laborava gaire a casa (s’encarregava del jardí, bàsicament), mentre que ella multiplicava la seua dedicació i anava perdent contacte amb l’exterior. Finalment se separaren. No li vol carregar responsabilitats en el fracàs, sempre ha pensat que va ser ella qui va afavorir aquesta rutina i va acceptar la seua deixadesa i apatia. Al cap de poc temps, quan amb vint-i-tres anys el seu fill decidí, sense els estudis acabats i sense un treball fix, anar-se’n de casa, es va enfonsar. Pensava que havia fracassat com a esposa i com a mare, i això que des de feia anys els dedicava tot el seu temps lliure i, sobretot, els acomboiava al màxim, els donava totes les facilitats i els ho consentia tot. No va saber adonar-se que el seu fill simplement necessitava emancipar-se, que desitjava tenir la seua pròpia casa i anar per lliure.

En aquells moments es va lamentar de no haver-se quedat soltera (com moltes de les seues amigues, encara que d’algunes va saber més tard que la raó per no casar-se era el fet de ser lesbianes). Però l’error no era haver-se casat, sinó haver perpetuat la seua condició de superwoman sense acceptar les seues limitacions.

Ara és indubtable que tota la família s’ha anat acomodant als nous papers i cadascú pel seu compte és més feliç. Ella està implicada en algunes ONG, viatja contínuament, tant per vacances com duent a terme tasques de solidaritat en l’àmbit sanitari, sobretot a la República Sahrauí. Ha expandit les seues relacions socials, que són més diverses i més intenses que mai, i té una casa meravellosa on gaudir del seu temps d’oci, a soles o en companyia.

Quan es desanima fa memòria d’aquella Divisa de l’escriptora Maria Mercè Marçal, que tan bé captà la voluntat de superació de les dones del seu temps:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.

Una vida per revoltar-se: M. Àngels Rivas Ureña (Targuist, 1935-Barcelona, 1996)

Narrador: Carme Puche i Moré

Descarregar en pdf

Construir una idea i estar disposada a morir per ella. Aconseguir que més persones la comparteixin i decideixin lluitar per fer-la realitat. Aquesta va ser la virtut de Maria Àngels Rivas Ureña, que va viure una infància plena de complicacions emocionals i de salut, i va trobar en el moviment veïnal una forma de viure i transformar la societat. De la seva actuació, se’n poden fer crítiques i lloances, però el que es pot assegurar és que, des del seu Marroc natal fins a la seva Barcelona estimada, va dedicar la vida a revoltar-se contra tot allò que no li semblava just.

Maria Àngels Rivas Ureña va néixer el 1935 a Targuist, un petit poble del Marroc situat a la vall de la cadena muntanyosa del Rif, al peu de l’Atles. Una de les primeres imatges nítides que ella mateixa recordava de la seva infantesa era la intensitat dels ulls de les dones velles que podien vendre gairebé de tot al soc; l’impressionava profundament que aquella mirada tan plena de vivències estigués atrapada en uns rostres inexpressius i rígids1. Aquesta descripció podria interpretar-se com el reflex de la situació política i social que vivien: per una banda, el Marroc dels anys 40 i 50 respirava desitjos d’independència mentre continuava sota el protectorat francès i espanyol; per l’altra, les dones estaven esclavitzades pels rols tradicionals, i la pobresa en un indret de pocs recursos com Targuist no era precisament l’excepció. Tot i això, econòmicament, la família de Rivas havia anat adquirint un bon nombre de propietats al llarg de les generacions. Un patrimoni que el pare de Maria Àngels no va saber gestionar correctament, lapidant l’herència que li havia quedat i portant tota la família a la pobresa.

Dels 14 fills del matrimoni Rivas-Ureña, Maria Àngels va ser la desena i la més malaltissa, un estigma aquest darrer que l’acompanyaria tota la vida. Quan el seu pare finalment va perdre també la casa on vivien, van traslladar-se a una petita habitació. No tenien diners, però la seva mare, avergonyida, no li deixava demanar-ne ni alimentar-se en altres cases. La convivència era dura amb una mare autoritària i a vegades poc transigent, i un pare pràcticament absent i amb mal geni. Van començar els trasllats buscant feina, primer a Torres de Alcalá i després a Tànger. Durant aquest temps, entre els 13 i els 15 anys, havia estat estudiant d’amagat per poder superar els exàmens de batxillerat. El seu pare li ho tenia prohibit. Va aconseguir superar les proves i va convèncer la seva mare per enganyar el seu pare. Li van explicar que se n’anava a Melilla a casa d’una germana per guarir-se d’una malaltia, i així podria estudiar comerç a l’Escola Politècnica. Primer any, matrícula d’honor. Però la mentida s’allargava massa i finalment van aconseguir convèncer el seu pare perquè li deixés fer el segon curs.

D’aquests anys, Maria Àngels recordava el contrast religiós que li suposava viure al Marroc des d’una perspectiva cristiana, mentre al seu voltant els rituals àrabs casaven noies de 16 anys amb avis de 602. Ella volia escollir marit, i va fer-ho. Després de tornar a casa per ajudar en l’economia familiar, va casar-se amb Alberto Parres i van anar a viure a Casablanca. Les coses, però, no anaven com ella volia. La fidelitat no era el punt fort del seu marit. Enmig de les discussions, la seva mare va morir i ella es va quedar embarassada de la seva filla, Maria del Mar. L’Alberto va decidir marxar a Suïssa per feina i la Maria Àngels, amb la petita, va seguir-lo per intentar arreglar la relació. Després d’uns anys van tornar a Casablanca, ja embarassada del seu fill, el Juan Pablo. Amb 30 anys va tornar a estudiar, ara comptabilitat. Quan el Juan Pablo tenia 3 anys i la Maria del Mar 7, la relació amb l’Alberto es va acabar definitivament; es van separar i ella va voler començar una nova vida a Barcelona, perquè li havien dit que era una de les ciutats més europeïtzades i progressistes culturalment de l’Estat espanyol.

Maria Àngels va arribar a la Ciutat Comtal el 1968 amb 28.000 pessetes a la butxaca que li havia donat el consolat espanyol de Casablanca per repatriar-se. Després d’un parell de feines, va aconseguir una plaça més o menys estable amb horari intensiu que li va permetre començar a estudiar de nou, aquesta vegada com a assistent social. El nou escenari va despertar el seu instint solidari que va tenir com a primer objectiu muntar una llar d’infants al Raval. No va funcionar, però amb el trasllat a un pis del passatge Valldaura la indignació va florir de nou: la manca de semàfors havia provocat ja la mort de tres vianants. Va aconseguir moure el barri perquè es manifestessin en senyal de protesta i així va aconseguir els semàfors. Per aquells temps ja havia entrat en contacte amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), llavors en la clandestinitat, que estava formant una comissió al barri. La seva consciència política s’anava formant en un ambient on la reflexió potser es podia amagar en locals de reunió, però l’acció tenia dures conseqüències. En una de les manifesta-cions en què va participar el maig de 1971 va acabar detinguda i després empresonada durant gairebé dos mesos. Va poder-ne sortir gràcies a la col·lecta que el veïnat del barri havia fet per pagar la fiança que li demanaven. Aquella estada a la presó va alimentar les seves ànsies de canviar les coses. Un dels objectius de la comissió del PSUC al barri va ser connectar d’alguna forma amb les set-centes famílies de la Companyia Telefònica que hi vivien. Parlant amb les diverses dones del barri, va renéixer de nou la idea de la necessitat d’una llar d’infants. Sense ser treballadora de Telefònica, els va proposar un projecte que la companyia va acceptar. Va ser la directora d’aquest centre fins que la van acomiadar.

Segons explica a les seves memòries, va queixar-se per l’acomiadament improcedent de la dona de la neteja i enlloc d’una, en van ser dues les que es van quedar sense feina. Ja no podia pagar el pis de Valldaura, així que va traslladar-se a una barraca de Guineueta Vella que li havia ofert un amic. Primer va treballar d’enquestadora, després de dependenta, però diversos problemes a l’estómac la van fer passar pel quiròfan. Amb l’operació li van donar una petita pensió per baixa permanent transitòria.

La relació amb el nou barri ja feia temps que havia començat. Quan encara vivia al passatge Valldaura, hi havia anat a passejar amb els seus fills i s’havia adonat de les condicions infrahumanes en què s’hi vivia. De seguida havia iniciat converses amb el veïnat per organitzar-se i poder reclamar el que es mereixien, i que ara ella vivia a la seva pell. La situació era la següent: L’Ajuntament volia expropiar totes les persones que vivien a Guineueta Vella a causa del pla parcial que preveia la construcció del segon cinturó de ronda (actual Ronda de Dalt, via de circulació que volta parcialment Barcelona) i d’un polígon residencial anomenat Canyelles. Amb els diners que els donessin per les seves vivendes, els seus inquilins havien d’anar a viure a llocs allunyats del barri com Ciutat Meridiana, Rubí o Sant Boi del Llobregat. El problema no era només canviar de barri o de ciutat, sinó que el pressupost que es preveia per a l’expropiació no els permetia accedir a una nova vivenda a les zones on volien reubicar-los, que costaven quinze vegades més del que podrien aconseguir per la seva casa a Guineueta Vella i, a més, havien de responsabilitzar-se de les despeses d’enderrocament de les antigues vivendes.

Als 36 anys, Maria Àngels havia trobat l’objectiu de la seva vida, que implicaria una actitud que no sempre seria fàcil per a la gent que havia de conviure amb ella. Com ella mateixa explica al testament3, «en las circunstancias que entonces vivía el país, la dedicación revolucionaria implicaba la renuncia de intereses personales. Así que pensé detenidamente y fue de esta manera como mi compromiso significó: incluir a mis hijos en todos los hijos del mundo; hablar con mi pareja y decirle qué era lo principal en mi escala de valores (...), y prescindir de cualquier atadura material...». Amb aquest convenciment, van començar les actuacions, primer per informar el veïnat de Guineueta Vella i fer valer els seus drets, i finalment per construir de forma conjunta el nou barri de Canyelles entre l’Ajuntament i tot el veïnat.

Després d’intentar fer-se sentir a través dels canals legals, van decidir emprendre accions directes. Moltes d’elles eren capitanejades per Maria Àngels que normalment era seguida per un bon grapat de dones. Van començar a parar les màquines preparades per les noves obres i finalment van aconseguir que el mateix Ministeri d’Obres Públiques els presentés els plànols perquè poguessin opinar sobre els blocs que s’anaven a construir. Un cop havien aconseguit que els reconeguessin el seu dret a quedar-se al barri i obtenir una de les noves vivendes que es construirien, van començar a lluitar perquè el barri no fos només una ciutat dormitori, sinó que tingués els equipaments culturals, educatius, socials i sanitaris que eren necessaris. Entre les diverses fites que es van aconseguir, també cal comptar-hi el nou plantejament del segon cinturó de ronda que, tal i com estava planejat al principi, hagués aïllat el barri de la resta de la ciutat. Aquest moviment ciutadà va unificar-se en la creació de l’Associació de Veïns de Guineueta Vella, que ella presidia, on cada setmana es trobaven i decidien en assemblea, a mà alçada, els diversos punts que s’hi proposaven.

Entre les múltiples anècdotes que es poden explicar sobre aquesta lluita i per fer-se una idea del nivell d’implicació que tenien en les decisions que es prenien sobre el barri, val la pena destacar que van aconseguir que enderroquessin unes vivendes que ja s’havien començat a construir, després que la comissió de seguiment (formada per veïns i veïnes del barri i amb el suport del Col·legi d’Arquitectes) detectés que els fonaments no s’havien fet correctament. Alguns dels companys i les companyes que en aquell moment estaven al costat de Maria Àngels encara es sorprenen quan recorden que tot això passava mentre el dictador Franco estava al poder.

Les obres havien d’estar acabades el 1975, però no va ser fins al 1977 que es va poder començar el repartiment de les vivendes. Aquest va ser el punt més conflictiu de tot el procés i va portar a les primeres discussions entre Maria Àngels i el PSUC, discrepàncies que es van agreujar amb el viatge que ella va haver de fer a Romania per problemes de salut. Quan va tornar, la democràcia havia canviat l’escenari revolucionari que havia donat sentit a la seva vida en els últims anys. Va separar-se del partit i de l’associació de veïns perquè ja no compartien els mateixos punts de vista, i va entrar en una nova etapa.

Des de finals dels anys 70 i durant els 80, Maria Àngels va implicar-se amb el moviment feminista i va aprofitar per tornar a estudiar. Ara ja havia de fer l’accés per a majors de 25 anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va començar filologia hispana. Però sense feina es feia difícil tirar endavant malgrat les ajudes que rebia de la família i les amistats. El 1984 una amiga li va aconseguir un treball a Madrid, on va estar dos anys abans de tornar a Barcelona. Després de treballar un breu temps a l’Ajuntament, se’n va anar a Berlín on feia de cuinera i on es va veure obligada a ingressar en una clínica de desintoxicació per addicció a una sèrie de fàrmacs. Quatre anys després i ja recuperada, l’enyorança la va portar de nou a la Ciutat Comtal. Al cap de poc temps se’n va anar a Huelva amb una de les seves germanes que va morir el 1993, quan ja va tornar definitivament a Barcelona.

Tenia gairebé 60 anys quan, gràcies a diverses ajudes, va aconseguir primer una pensió al carrer Bruc, després una altra al passeig Colom i, finalment, una plaça a la Residència-Casal d’Avis Pau Casals, de Canyelles, on va morir el 29 de febrer de 1996. Malgrat que ja havien passat molts anys d’aquelles batalles guanyades al barri, la seva mort va commocionar tot el veïnat i, com ella havia deixat escrit en testament4, va ser vetllada a l’Associació de Veïns de Canyelles i enterrada en un fèretre vermell.

Les raons per les quals les persones que van conèixer Maria Àngels la recorden són moltes i diverses. Totes les declaracions, tant per part de la seva família com d’amistats i companys i companyes de lluita, expressen les contradiccions que la seva forta personalitat els va suscitar. Però totes coincideixen en la importància que Maria Àngels va tenir en la construcció del barri de Canyelles i –amb tots els alts i baixos,errors i debilitats que ens pugui mostrar la seva biografia– com ella mateixa va afirmar: «Canyelles ha sido la etapa más pura y honesta de mi vida, a ellos les di lo mejor de mí y también recibí lo mejor de mi vida.»5

1 Rivas Ureña, Maria Àngels. Testimoni de dona [manuscrit d’una autobiografia inèdita transcrita a partir dels seus quaderns i gravacions per Maria Vidal i Marta Olivella].

2 Ibídem.

3 Testament ideològic que Maria Àngels Rivas Ureña va deixar per escrit abans de morir [manuscrit arxivat a l’Associació de Veïns de Canyelles].

4 Ibídem.

5 Rivas Ureña, Maria Àngels. Testimoni de dona [manuscrit d’una autobiografia inèdita transcrita a partir dels seus quaderns i gravacions per Maria Vidal i Marta Olivella].