Tres voltes rebel (anònima) (Conca, 1953)

Narrador: anònim

Descarregar en pdf
Va voler estudiar, implicar-se en les protestes ciutadanes, educar la canalla i tenir temps per a ella. Va convertir-se en això que ha provocat torrents de tinta i que s’ha anomenat col·loquialment una superwoman. Si va equivocar-se o no, potser no és el més important d’aquesta història, sinó el fet que al llarg de la seva vida anés trobant els camins que creia més adequats per no perdre l’essència del que havia volgut ser.

Nascuda a Conca, va arribar amb la seua família a València quan tenia deu anys, el 1963. Es van instal·lar al final del carrer Cardenal Benlloch, a prop de l’avinguda del Port, una zona on gairebé tothom era immigrant de Castella o Andalusia. Al voltant, encara hi quedava molta zona d’horta, encara que ara sembli increïble, ja que ha anat desapareixent a mesura que es feien noves edificacions. La seva educació no va ser gaire repressiva: per sort, a prop de casa hi havia una acadèmia privada capitanejada per Don Julián, un mestre republicà represaliat a la seua comarca. El pare i la mare l’apuntaren a aquest centre que, malgrat els esforços, tenia les seues precarietats; el mateix Don Julián s’encarregava de fer gairebé totes les assignatures. Dels dos germans i tres germanes de la seua família va ser l’única que va continuar estudiant. Va cursar infermeria, tot i que sempre es va interessar per la història, sobretot l’antiga. Malauradament, en aquell moment era impensable per a ella poder accedir a estudis universitaris.

Quant a l’educació sexual, era inexistent en les converses familiars, però va rebre els models clàssics de l’època: quan eixia a passejar o al cinema amb la seua germana gran, la mare li encomanava la tasca de situar-se enmig de la germana i els seus pretendents, per evitar aproximacions perilloses. Aquestes estratègies no va haver-les de portar a terme amb ella mateixa, la seua mare podia estar tranquil·la, a ella no la va divertir mai buscar xics. Recorda que una vegada li van demanar per eixir i ella va respondre que no tenia temps, la seua prioritat era estudiar.

Cursant infermeria va fer amistat amb una xica que venia d’un poblet de la Safor i juntes es van anar involucrant amb una colleta de gent «progre» de la comarca. La majoria dels homes eren estudiants universitaris, implicats en sindicats i partits polítics clandestins. Elles eren pràcticament totes estudiants d’infermeria i se sentien atretes per la «superioritat» intel·lectual dels seus companys. Ells els descobriren, en una primera etapa, la Nova Cançó, el cinema d’avantguarda francès i italià o els teòrics del marxisme o de la renovació pedagògica. Fins aleshores, ella només havia escoltat alguna cançó de Serrat o de Llach per la ràdio (sí, una temporada sonà Irene, la seua cançó d’amor més pop i convencional) i havia llegit moltes vegades una antologia de poemes de Miguel Hernández. Eixos eren fins aleshores tots els seus referents «alternatius» al franquisme, com diríem ara.

A poc a poc, va anar substituint els seus valors i creences, fent la seua particular immersió en la «cultura d’esquerres» i fins i tot va canviar de llengua. Quan va nàixer el seu fill, l’any 1977, parlava correctament el català i és la llengua que ha utilitzat des d’aleshores a casa i, sempre que ha pogut, al carrer i al treball. Sap escriure’l, però té molta més fluïdesa en castellà.

M’oblidava de dir que va acabar casant-se, l’any 1976, amb un xic de la colleta, de Gandia, professor universitari i militant del PCE. Tot i que ell sempre estigué més implicat en política, ella també es va sindicar a CCOO, va participar en les vagues de sanitat (primer a l’hospital que aleshores es deia Sanjurjo i ara és Peset Aleixandre, i després a La Fe, on continua treballant) i en les campanyes electorals.

El casament fou bastant traumàtic. Havien cedit a oficia-litzar la seua relació i, a més, per l’església, encara que les concessions arribaren fins a aquell punt: la cerimònia es féu a Gandia, un laborable i a primera hora del matí. El convit fou de picaeta en el bar de la mateixa plaça. Els seus pares, sobretot sa mare, no ho entengueren i durant un parell d’anys trencaren la relació amb la filla.

El matrimoni anà bé durant molts anys, ella era feliç, i l’any 1981 tingueren una filla. La relació era d’igualtat, es repartien la majoria de les tasques domèstiques i ell tingué un paper molt important en l’atenció i l’educació de la canalla. La feina d’infermera, els torns rodats que implica, feia complicat que se n’encarregués a soles. Però aquesta situació es va anar complicant, ja que el seu marit anà dedicant-se cada vegada més al seu treball i a les relacions en la universitat. Quan els seus fills ja passaren l’adolescència i ja no els necessitaven tant, ell tampoc col·laborava gaire a casa (s’encarregava del jardí, bàsicament), mentre que ella multiplicava la seua dedicació i anava perdent contacte amb l’exterior. Finalment se separaren. No li vol carregar responsabilitats en el fracàs, sempre ha pensat que va ser ella qui va afavorir aquesta rutina i va acceptar la seua deixadesa i apatia. Al cap de poc temps, quan amb vint-i-tres anys el seu fill decidí, sense els estudis acabats i sense un treball fix, anar-se’n de casa, es va enfonsar. Pensava que havia fracassat com a esposa i com a mare, i això que des de feia anys els dedicava tot el seu temps lliure i, sobretot, els acomboiava al màxim, els donava totes les facilitats i els ho consentia tot. No va saber adonar-se que el seu fill simplement necessitava emancipar-se, que desitjava tenir la seua pròpia casa i anar per lliure.

En aquells moments es va lamentar de no haver-se quedat soltera (com moltes de les seues amigues, encara que d’algunes va saber més tard que la raó per no casar-se era el fet de ser lesbianes). Però l’error no era haver-se casat, sinó haver perpetuat la seua condició de superwoman sense acceptar les seues limitacions.

Ara és indubtable que tota la família s’ha anat acomodant als nous papers i cadascú pel seu compte és més feliç. Ella està implicada en algunes ONG, viatja contínuament, tant per vacances com duent a terme tasques de solidaritat en l’àmbit sanitari, sobretot a la República Sahrauí. Ha expandit les seues relacions socials, que són més diverses i més intenses que mai, i té una casa meravellosa on gaudir del seu temps d’oci, a soles o en companyia.

Quan es desanima fa memòria d’aquella Divisa de l’escriptora Maria Mercè Marçal, que tan bé captà la voluntat de superació de les dones del seu temps:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.