sábado, 4 de octubre de 2008

L'exili a petites passes: Josefina Piquet Ibáñez (Barcelona, 1934)

Narrador: Òscar Pérez Sellarès
Descarregar en pdf

Una guerra, una nena i un exili. Tres paraules que mai no haurien d’anar juntes, però que, no obstant això, simbolitzen una gran lliçó de superació. El relat següent l’escriu un nét que ha escoltat la història de la seva àvia milers de vegades, però que encara ara s’emociona amb les experiències d’aquella nena que va haver de marxar amb la mare cap al difícil exili francès, fugint de la Guerra Civil. Ens ho diu i ho entendreu: de vegades és millor comptar primaveres que no pas hiverns passats.

Quan l’àvia va començar a explicar-nos la seva història, jo era massa petit per entendre’n la importància, tenia només uns set o vuit anys. El que sí recordo molt bé és el dia en què ens va reunir tots a casa seva i ens va donar uns sobres. En ells no explicava la seva història sinó els motius que l’havien empès a celebrar la Festa de les Orenetes. A l’àvia, l’arribada d’aquests ocells li provoca una il·lusió i una alegria gairebé incomprensibles. Cada any, quan arriba el moment, un bon matí d’abril o maig, et truca a les sis del matí per dir-te: «Ei! Que ja han arribat les orenetes!». Anys més tard, ja no tan petit, vaig entrar a l’associacionisme estudiantil. Vam muntar unes xerrades a l’institut en les quals vaig poder escoltar la meva àvia explicant allò que jo havia sentit tantes vegades. Però de sobte, veure com fins i tot l’alumnat més dur de l’institut s’emocionava i plorava amb el seu relat em va fer adonar que es tractava d’una història important i, sobretot, especial.

La meva àvia es diu Josefina Piquet. Va néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1934. La seva mare, la Conxa, era valenciana i havia treballat des dels 9 anys en una fàbrica. El seu pare es deia Josep i era un molt bon paleta afiliat a la CNT. Els dos primers anys de vida els va passar en un palauet de Sarrià, on els seus pares formaven part del servei. Aquesta casa actualment és un centre cívic i encara s’hi poden veure les palmeres del jardí que ella tantes vegades va recordar mentre era petita com un paradís perdut.

Un cop esclatada la Guerra Civil del 36, la família va haver de deixar la casa. El seu pare va unir-se a la lluita republicana amb la divisió d’en Durruti, i la seva mare va marxar amb ella a viure a casa els avis. Va sobreviure als bombardejos de la guerra a base de corregudes als refugis o, en cas que no hi hagués temps, embolcallada en un matalàs en què gairebé s’ofegava, però que representava l’única via que tenien per mantenir-la protegida. Els últims temps de la guerra es van traslladar a les vies del tren de Sarrià, tot esperant que les tropes entressin a Barcelona. Però el seu pare va ser més ràpid. Sabent que serien perseguits per la seva afiliació sindicalista, dos dies abans les va anar a buscar per marxar tots junts cap a l’exili. Comença aquí per a la meva àvia un llarg recorregut ple d’imatges guardades a la seva retina. Escenes i vivències que marcarien per sempre el seu silenci infantil però que finalment, amb els anys, ha aconseguit arrencar del subconscient i ordenar una a una.

* * *

Fugint de Barcelona, van començar tots tres el camí de l’exili, però ben aviat en Josep va decidir tornar al front, no sense abans acordar que es retrobarien a Figueres. Va ser allà on els ulls menuts de la meva àvia van viure la primera d’aquestes escenes. Per protegir-se d’un bombardeig i sense temps d’arribar a un refugi, l’àvia i la seva mare van triar el pati d’una casa propera. Però una de les bombes va derruir l’habitage i la meva àvia va quedar sepultada sota les runes. Una porta caiguda va amortir les pedres i li va salvar la vida. Dos homes que havien sentit els seus crits d’auxili van anar a salvar-la. Blancs de dalt a baix per la pols i la runa, la meva àvia va veure en ells la familiar imatge dels forners de Sarrià. I just llavors va aparèixer la Conxa, la seva mare, amb els cabells blancs i la cara plena de sang. «És l’àvia!», va pensar..., però no, era la seva mare que entre la pols i la sang, semblava vella. Aquest va ser un esdeveniment que va canviar l’àvia. Diu que la seva mare li havia explicat alguna vegada que des de llavors ja no va ser la mateixa.

Aquell fet va acabar amb un aparent final feliç, però la Conxa en va llegir el missatge de seguida. Continuar allà era jugar-se-la. Va decidir abandonar Figueres per continuar el camí amb l’esperança de retrobar-se amb en Josep a la frontera. Després d’allò va començar el silenci de l’àvia. Bombes caient del cel, un camió ple de cadàvers..., imatges massa fortes perquè una nena n’entengui el motiu. L’única cosa que un infant pot acceptar en aquestes circumstàncies és que hi ha suficients raons per estar aterrat. I el camí que les esperava no es presentava fàcil si havia començat d’aquella manera. Recorda com plorava per la gana, pel fred, pel cansament que comportava passar-se llargues jornades caminant. A més, el retrobament amb en Josep a la frontera francesa no va ser possible, així que van creuar la línia i les van fer pujar a un tren que repartia la gent per diferents pobles. Elles van baixar a Lescar, una petita vila on la primera nit van trobar refugi en un estable. Els rumors deien que tota persona refugiada que no trobés feina seria enviada a centres d’acollida, terme que llavors sonava més aviat a camp de concentració, o sigui que la Conxa, a primera hora del matí va demanar feina en un restaurant a la vora.

França no es presentava com un paradís. La Segona Guerra Mundial picava les portes i la població havia de conviure amb una constant arribada de gent d’Espanya buscant acollida. Suposo que, per molt progressista que siguis, els canvis no agraden a ningú, i menys en temps d’incertesa. Els primers dies de feina al restaurant, l’àvia corria lliure per la cuina al costat de la seva mare, però la mestressa del local va creure que seria millor que s’estigués a l’habitació. A canvi de llit i menjar, la Conxa feia jornades de setze hores, temps que l’àvia, una nena amb edat de jugar i descobrir noves amistats, el passava tancada en una cambra. D’allà, en va treure la por a la foscor i als llocs tancats, que l’acompanyaria durant molt de temps. Van ser dos o tres mesos mirant una finestra massa alta per poder veure el que només podia sentir: com la canalla jugava a fora. La seva única il·lusió era veure la seva mare quan li portava el menjar. Es preguntava què havia fet malament, però ningú no li oferia cap resposta. Finalment, la porta es va obrir del tot quan la Conxa va veure que aquella situació no era tan temporal com ella havia cregut i que seria mil vegades millor dur-la a l’escola que tenir-la allà dins.

A l’escola l’àvia va aprendre una expressió nova: espagnole de merde. El col·legi es va convertir en un petit reflex de la vida adulta. Els infants li feien ganyotes, l’escopien a l’hora del pati i li estiraven els cabells. Només una nena, la Françoise, va tenir la valentia de ser amable amb ella. La defensava dels atacs i li va ensenyar paraules noves en francès. Des de llavors mai no va deixar d’anar a escola. Fins i tot al següent poble on es van traslladar, Mayet, l’àvia no hi faltava mai, nevés o plogués. En aquella nova localitat es van retrobar per fi amb el seu pare, que treballava de paleta en un castell. L’encarregat de les obres era monsieur Bernard, cap dels maquis d’aquella zona.

A Mayet vivien en una casa en runes, sense habitacions ni electricitat, però amb una llar de foc que escalfava una mica les jornades. Cada dia, per anar a classe, havia de fer sis quilòmetres. Una llarga caminada en companyia de dues pedres a la butxaca que la Conxa li escalfava la nit anterior perquè no passés fred. «Sobretot, quan arribis, posa les pedres sobre l’estufa», li recordava. I sempre ho acompanyava de: «si demà vols ser lliure, avui has d’estudiar». Però no havia de ser una tasca fàcil si arribar-hi comportava caminar sis quilòmetres i un cop hi eres havies de sentir l’olor de menjar de les carmanyoles de la resta d’alumnes, mentre ella deixava les pedres sobre l’escalfador. Si era hivern, de ben segur que l’únic menjar que l’àvia duia a la butxaca era una remolatxa que havia robat en algun camp del camí. Només hi havia una cosa que despertava en la meva àvia l’esperança: l’arribada de les orenetes. Una arribada que duia molts missatges. Significava el començament de la primavera, el final del fred, la claror, els fruits madurs dels arbres que li permetrien arribar a l’escola amb les butxaques una mica més plenes. Les orenetes es van convertir en el símbol d’un dia a dia menys dur en aquell poble francès.

Mayet es trobava molt a prop de la línia que dividia la França ocupada de la lliure de Vichy. L’exèrcit alemany havia envaït França, Petain (cap d’Estat de 1940 a 1944) hi havia pactat i el país va quedar dividit en dues parts: la zona ocupada i la zona lliure. Després d’un temps de ser a Mayet, en Josep, el pare de la meva àvia, va decidir marxar a Bordeus, segurament per reunir-se amb els maquis que habitaven els boscos de la zona, però va ser detingut per la GESTAPO abans d’arribar-hi i integrat a l’organització TODT (grup de construcció i enginyeria que durant els anys de l’Alemanya nazi va esclavitzar prop d’un milió i mig d’homes dels països ocupats). Quan la Conxa se’n va assabentar es va adonar que ja havien jugat totes les cartes. Els havien atrapat. Però si havien de ser presoners, millor ho serien plegats. Per reunir-se amb en Josep, primer hauria de lliurar-se a l’organització TODT, i això implicava travessar els 18 quilòmetres que tenia la línia divisòria. Calia posar-se en marxa de nou.

Va ser un viatge complicat i perillós. Sense papers ni diners, portaven posada tota la roba que s’havien pogut emportar; la resta havia quedat a Mayet. L’àvia també havia agafat una nina que la seva àvia li havia enviat des de Barcelona. Cada cop estava més cansada, la nina pesava i finalment l’havia hagut de donar a la seva mare; ella ja no podia arrossegar-la. Més tard, els peus de l’àvia ja no podien caminar més i, per a la Conxa, portar-la a ella i la nina era una càrrega excessiva. Quan la Conxa li va dir a la meva àvia que havia d’abandonar la nina, no s’ho podia creure. La seva nina, abandonada! Va ser llavors quan la Conxa va veure una camperola que s’aproximava a elles i li va dir a la meva àvia que si aquella dona tenia una filla, li donarien la nina. I així va ser. Ella va plorar i s’hi va resistir, però no hi va poder fer res. Van començar a caminar de nou i ella s’anava girant, mirant enrere, veient com aquella camperola s’emportava la seva nina. Allò va ser traumàtic per l’àvia. Quan molts anys més tard el meu pare i la meva tieta li van regalar una nina semblant, va estar dies i dies plorant de l’emoció. Una reacció inevitable per algú que havia mantingut tants anys d’infantesa callats i guardats en el calaix de l’inconscient.

Després d’aquest dur viatge, l’àvia i els seus pares es van reunir i van estar en qualitat de presoners de la TODT. Durant aquest temps van intentar fugir dues vegades, arriscant la vida, però no ho van aconseguir. Al cap de tres anys van sortir d’aquest captiveri, però no va ser fins al 1950 que van decidir tornar a Barcelona.

* * *

Totes aquestes vivències, una darrere l’altra, es van anar acumulant a la memòria de la meva àvia, que en aquell moment era una nena massa petita per poder guardar-ne la cronologia durant els anys següents. La ment de l’àvia va decidir callar; havia patit massa. I tot va acabar difuminant-se i des-enfocant-se. Però finalment, el passat va voler sortir d’aquella cambra. Després de parlar amb una psicòloga, va començar a recordar-ho tot i a ordenar cada sentiment amagat. Va voler investigar què hi havia de real en totes aquelles escenes, cosa que la va portar a fer nombrosos viatges a França amb el meu avi.


En el primer viatge, es van presentar a Lescar amb una fotografia de quan ella i la Françoise eren petites, i van deixar el telèfon per si algú aconseguia localitzar aquella antiga amiga. Quan ja havia tornat a Barcelona, va escoltar un bon dia un missatge al contestador en el qual l’avisaven que havien trobat la Françoise. Li va faltar temps per eixugar-se les llàgrimes d’emoció i fer les maletes. Fins i tot va aconseguir trobar una nena que, el dia que l’àvia i la seva mare entraven per primer cop a Lescar, els havia donat mantes i llet. Entre els records de la gent que es va anar trobant en els seus viatges, la història va començar a prendre forma. L’àvia va tornar a veure la font que hi havia a l’escola de Lescar i un arbre que de seguida va reconèixer com el que hi havia al costat de la casa en runes de Mayet. Tot plegat, potser, detalls sense importància, però que per ella representaven tota una infància gairebé amagada. Eren les vivències d’una nena que en certa manera encara és dins seu. Una Josefina menuda que va fer la seva pròpia guerra mentre la gent gran en tenia una altra que no aconseguia entendre. I, tal com diu ella, és aquesta nena la que explica la història cada cop que la relata. També és ella la que, juntament amb les altres membres de Les Dones del 36, ha explicat la seva vida a centres educatius i mitjans de comunicació per tal que les properes generacions no es quedin només amb la Guerra Civil dels llibres.


Jo sé que la història de l’àvia és especial. I ho sé perquè encara no he trobat ningú que es quedés igual després de sentir-la. El més admirable de la seva persona és que hagi deixat sortir la nena de dins seu perquè per fi pogués parlar i, sobretot, explicar. Espero que el seu testimoni sigui sempre tan puntual i fidel, com ho és, any rere any, la tornada de les orenetes.

No hay comentarios: