Descarregar en pdf
Si una persona es recorda de tu és un moment especial, però si són tres les que es troben per parlar d’allò que eres i allò que els va impressionar, es converteix en tot un esdeveniment. Això és el que ha passat amb aquesta història: una mare, una filla i el seu marit s’han posat a recordar plegats la història de la Tina, una dona que va néixer en la més gran humilitat i va morir en la riquesa, amb tots els seus significats. Perquè la Tina va saber fer de la seva sort, la sort dels altres.
Corria l’any 1966. Era un dia de primavera que lluïa amb tot el seu esplendor, com només pot fer-ho a Perves, (Pallars Jussà) un poblet petit de muntanya, construït aprofitant un esfereïdor tall rocós que li permet dominar la vall on transcorren les feréstegues aigües dels barrancs d’Ardia i de les Comerrugues.
Allà vaig conèixer la Tina, un personatge que em va semblar tret d’un quadre del romanticisme centreeuropeu. Estava palplantada a l’àmplia sala de la seva reformada casa pairal. Vestia una pamela blanca de roba finíssima que acompanyava un no menys elegant vestit blanc, que li arribava fins als peus. Al seu darrere, un piano de paret que, situat en un poblet com Perves, a mi em va semblar com si fos de cua i esperés pacientment les mans que el farien parlar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell piano havia estat portat a Perves perquè la Tina el pogués tocar. Quan jo la vaig conèixer ja era una dona d’anys, però encara de molt bon veure. Les seves faccions molt agradables i el seu posat tranquil recordaven més el «bon fer» d’una aristòcrata, que no pas la pubilla d’una casa de pagès de muntanya.
Però anem a pams. Si us vull explicar la història de la Tina he de començar pel principi. I el principi és l’any 1899 quan la Tina va néixer en una humil llar de Perves, en el si d’una de les més humils famílies del poble, tan humil que la propietat més valuosa que tenien era un ruquet que ajudava el pare en les tasques de conrear la terra i també com a mitjà de transport. La Tina era la petita de dues germanes. Tant ella com la seva germana Marina havien d’ajudar a les tasques de la casa i també a menar les minses propietats dels seus pares: dos trossos de muntanya que, de tan petits, només servien per alimentar la família durant tot l’any. Per tal de fer-les conradores, aquestes parts de muntanya s’havien de boïgar, és a dir, netejar de males herbes i arbusts improductius i amb això fer-ne fogueres (anomenades boïcs, al Pallars boigons) que un cop convertides en cendra s’espargien pel terme fent d’adob. Més tard, l’adob cavat i remenat amb la terra, la feia prou productiva per plantar-hi les patates o el sègol que alimentarien persones i bestiar durant l’any. Boïgar era la tasca que cada any tenien encomanada la Tina i la Marina.
El tros de terra on cultivaven el sègol o el blat s’anomenava el segalar, a l’altra propietat hi feien les patates. Ambdós terrenys s’havien de despedregar abans de plantar. Despedregar consistia a recollir totes les pedres que any rere any anaven sortint com per art de màgia a cada terreny. També aquesta era una altra tasca que havien de fer les dues germanes.
La Tina es va quedar òrfena de pare als tretze anys, quan aquest va morir en caure-li un llamp a sobre. Poc després la seva mare es va tornar a casar, aquesta vegada amb un home vidu d’un poblet veí, que tenia un fill de l’edat de la Marina. Quan la mare de la Tina es va tornar a casar, va deixar la casa de Perves i se’n va anar a viure amb el seu espòs i les dues filles. Un temps després de viure tots junts, i quan la Marina tenia setze anys, van decidir que s’havia de casar amb el fill del seu padrastre. També en aquell moment, en què la Tina tenia catorze anys, van acordar que aniria a treballar de minyona a Barcelona, com feien en aquell temps moltes altres noies dels pobles veïns.
A Barcelona la Tina va conèixer altres noies que estaven en la seva mateixa situació. El dia que tenien lliure es reunien per parlar de com les tractaven els seus amos i recordar el que feien als seus poblets d’origen. Més endavant va entrar a treballar a una bomboneria, on despatxava les llaminadures. Amb el temps va fer amistat amb un senyor alemany que un dia sí i l’altre també visitava la botiga, no se sap ben bé si per comprar bombons o per passar una estona amb la Tina. D’aquesta relació en va sorgir una amistat que va esdevenir amor i que els va portar a viure junts.
En Michel, que així s’anomenava el que es va convertir en el seu company, era un alemany adinerat, amb fàbriques i negocis a Barcelona. Els seus contactes li van permetre treure la Tina de la bomboneria i presentar-la a una famosa casa de modes, on la Tina va fer durant un temps de model, aprofitant la seva escultural figura. Van viure junts a Barcelona fins que es va produir el cop d’estat del 36. Llavors, escapant-se de la guerra, van marxar cap a Alemanya. En aquesta fugida, en Michel es va veure obligat a deixar els seus negocis a càrrec d’un nebot que es va quedar com a gerent.
Van estar a Alemanya fins a l’any 41 o 42. Quan van tornar a Catalunya, van fixar la seva residència a Barcelona. No obstant això, en Michel va fer adequar la casa pairal de la Tina a Perves per tal de poder-hi viure amb totes les comoditats de l’època el temps que hi anaven a estiuejar. Va ser llavors quan també hi van traslladar el piano que la Tina tocava mentre en Michel l’escoltava embadalit.
Va ser poc després de tornar d’Alemanya que en Michel va haver de litigar amb el seu nebot, que s’havia negat a tornar-li les indústries que confiadament l’oncle li havia deixat, al·ludint que ja no li pertanyien. Com a bon alemany, en Michel havia guardat tots els papers que demostraven la seva titularitat, la qual cosa va fer que pogués recuperar les seves propietats i foragitar el desagraït nebot.
Per tal de mantenir cuidada la casa de Perves i també les minses terres que encara es conservaven de la Tina, van llogar com a masover el propietari de la casa veïna de Perves. En Floquenciet va passar a convertir-se en el masover de la Tina i en Michel. Quan el matrimoni arribava a Perves, en Floquenciet ja els havia netejat la casa, encès el foc, preparat les terres i fet els llits i el menjar per tal que quan arribessin s’ho trobessin tot a punt.
Era el temps de la postguerra i encara que els estralls també arribaven als petits pobles, aquests dies difícils es vivien diferent en un lloc tan aïllat com Perves. Per això, tot i la dura situació en què es trobava el país, podríem dir que van ser uns anys agradables, malgrat tot, tant per al Michel i la Tina com per a la gent del poblet, que cobrien les necessitats de la parella subministrant-los menjar i altres coses que havien de menester a canvi de diners, prou escassos a l’època. La seva generositat l’havia pogut notar la família de la meva dona, que vivia a Perves. Quan l’avi de la meva dona s’havia quedat només amb diners republicans, sense haver-los pogut canviar pels del nou règim, va ser en Michel qui es va oferir a canviar-los-hi a Barcelona. És poc provable que pogués fer-ho, però en Michel va tornar un dia amb la quantitat que l’avi li havia donat, però ara amb diners que podia utilitzar, els primers que va tocar després de la guerra. La Tina també havia obert un compte per a dues germanes d’aquesta família i hi anava posant diners sempre que podia. Era amable amb la gent i a casa seva també s’hi acostaven algunes de les nenes del poble; la meva dona recorda que a vegades anava a casa seva i s’asseia a la seva falda mentre ella tocava el piano; recorda aquells dits llargs i àgils com si els veiés ara mateix.
Com us podeu imaginar, l’arribada de la parella era un esdeveniment al poblet, sobretot pels models que lluïa la Tina, que sempre anaven acompanyats de pameles i ombrel·les molt elegants. Però un cop s’instal·lava a la casa, sovint es posava la manteleta i la faldilla llarga de la seva mare i sortia a passejar pels terrenys que anys enrere havia despedregat. Devia ser un espectacle veure-la passejar per aquells carrers, plens de pedres i sorrosos, amb la faldilla fins als peus i el caminar tranquil, segurament pensant en la seva mare i en una infantesa que ara li quedava molt lluny. D’aquesta manera tranquil·la van viure fins que la Tina va complir els 66 anys i es va quedar vídua. Jo la vaig conèixer en aquesta època, conduint un Seat 600 que utilitzava per viatjar quan no era a Perves, cosa que feia molt sovint.
Amb 70 anys la Tina tenia molt minvades les seves facultats, sobretot després que el carregament que portava una euga li caigués a sobre. A partir d’aquell accident, sempre va caminar coixa. Potser va ser això el que la va portar a casar-se amb aquell jove que van llogar com a masover i que va esdevenir majordom, en Floquenciet. A partir de llavors, en Floquen-ciet la va acompanyar pertot arreu conduint el vehicle que fins llavors ella pilotava. Vivien a la seva casa de Barcelona, però no deixaven de pujar a Perves sempre que podien.
Així va ser fins que ella va veure’s postrada en un llit, on en Floquenciet la va cuidar durant quatre anys, dia i nit. Després d’aquests quatre anys, en Floquenciet va morir i, en quedar-se sola, la Tina va ser internada en una residència, on va morir al cap d’un mes d’haver-hi ingressat, sense deixar més constància del seu pas per aquest món que els records de qui la vam conèixer. Esperem que aquesta història serveixi de testimoni.
No hay comentarios:
Publicar un comentario