Aliar-se amb el destí: Lola Galvan Real

Narradora: Lola Galvan Real.
Descarregar en pdf

Volem fer una excepció. La majoria d’històries que aquí es recullen han estat explicades per altres persones, és a dir, en cap cas la protagonista n’és també la narradora. Però la Lola ens obliga a fer l’excepció, perquè la seva història implica una situació en la qual cada vegada es troben més dones: haver de superar un càncer de mama. No és que la seva història exemplifiqui la de totes les afectades, però sí que les significa, les fa visibles i n’ofereix una visió, la d’una dona que ha decidit aliar-se amb el destí, enlloc de barallar-s’hi.

Tots tenim una vida més o menys interessant. Com a mínim, als nostres ulls. Quan arribem a un punt del nostre recorregut terrenal ens aturem i reflexionem: som feliços amb el que hem fet? O potser ens penedim de certes decisions que han fet que allò personal o laboral no hagi anat com havíem previst? Sigui com sigui, jo sóc una persona que creu en el destí. Quan prens partit en un tema ja és cosa feta. En certa manera, sembla que estàs fent el que vols, el que creus que és correcte, el que ha de ser. Però per mi tot està predestinat. Sóc una dona de 57 anys i sovint em pregunto per què he fet això o allò, o per què he tingut aquest o aquell problema i l’he acabat resolent. I la resposta sempre és la mateixa: el destí! La meva vida, a ulls de persones properes a mi, és interessant, o si més no, valenta. És cert que ha estat entretinguda, potser més del que voldria, però sí que puc dir que a partir del dol prudencial de cada moment m’he mocat, m’he eixugat els ulls i he tirat endavant. I el més curiós del cas és que tot plegat ha passat en un termini de temps molt curt.

Fins als cinquanta anys la meva vida havia estat com moltes d’altres. Em vaig casar jove, molt jove, i a la dècada dels 70 et casaves principalment per dos motius: o estaves prenyada o molt enamorada. Jo puc dir que en el meu cas van convergir els dos punts, però també, en honor a la veritat, he de dir que si no s’hagués produït el primer, molt em temo que el segon l’hagués superat del tot. Jo ja despuntava molt independent, amb ganes de viure, i l’home amb el qual em tocava compartir la resta de la vida, tot i estimar-lo moltíssim, no va resultar ser l’home ideal, cosa que el temps es va encarregar de confirmar. D’aquella relació, però, en vaig tenir dues filles precioses. Va passar el temps i com que sempre es topa dos cops amb la mateixa pedra, jo no n’havia de ser una excepció: vaig tenir una altra parella que tampoc va resultar ser per sempre, però que em va donar un altre fill, també preciós. Així que ja hi som tots: la mare, dos pares i tres fills. Crec que fins aquí, tot normal, oi?

Sempre he treballat en el que creia que per a mi era el millor, agent de viatges. Encara ara m’hi dedico, però ho enfoco diferent. Com a persona et vas adaptant a les circumstàncies i jo he passat per moltes etapes. He tingut èpoques en què la feina aportava molt de sentit a la meva vida, i d’altres menys, però és l’única feina que he fet. La que conec i la que respecto per sobre de tot. Precisament en aquest sentit, ja fa set anys, vaig voler donar un gir a la meva vida, a la meva professió. Un gir massa fort i massa forçat que va posar en joc l’estabilitat emocional dels meus fills, sobretot el noi, que encara era un adolescent. Volia llençar-me a l’aventura de tenir el meu propi negoci, de «treballar per a mi» (com ens enganyem de vegades amb frases fetes!). Vaig anar a un altre país per començar de nou. M’havia ofuscat en un projecte que finalment no va ser el que havia de ser. El motiu? Doncs que de vegades la persona equivocada es creua a la teva vida. Algú a qui consideres amic i en qui confies a cegues t’ho acaba prenent tot. No només els diners, que per mi tenen un valor relatiu, sinó tota la teva il·lusió. Això sí que no té preu, ni consol, ni perdó. Però en el meu cas, el pas ja estava fet i era massa tard, el mal estava servit.

Vaig plorar nit i dia durant una setmana. Vaig pensar que jo ja no feia res en aquest món. «I si pujo a la terrassa i... zas!? No, no solucionaria res...», pensava. En una dècima de segon vaig decidir canviar d’actitud. Havia de superar aquell cop, aquell entrebanc que el destí m’havia posat al camí. M’havia col·locat entre les cordes perquè reaccionés, perquè descobrís una altra part de la vida. O sigui que vaig deixar aquell país i vaig tornar a casa, amb els meus, intentant creure que tot havia estat un malson. Fent el contrari del que s’acostuma a fer, en parlava amb els fills, amb els amics..., no amagava la meva ignorància, o bona fe, digueu-li com vulgueu. Ho explicava plorant, o rient, o cridant, però en parlava. Era una bona teràpia en uns temps que van ser difícils, plens de dolor i amb el convenciment que a l’edat en què m’estava passant allò, ja tot estava donat. Gairebé ja no podia passar-me res més.

D’aquell affair, me n’havia quedat una casa que vaig comprar al país estranger. Allà estava. Recordant-me sempre el meu mal pas. Però en comptes de rebutjar-la o treure-la de la meva vida, vaig fer tot el contrari: vaig estimar-la. L’havia comprat en plena efervescència d’aquella nova aposta de futur i quan podia, per vacances, hi anava per retrobar-me amb el seu pati, amb el seu taronger. Malgrat tot el que va passar mai la vaig odiar. Un altre se n’hagués desfet de seguida per no convidar els mals records però, per mi, aquella casa no amagava cap culpa. Qui m’havia ferit, qui m’havia fet mal, era un malparit... ai, destí! Sabràs posar-lo al seu lloc?

La vida continuava. Jo tornava a estar integrada al meu entorn amb coses que m’agradaven molt i amb d’altres que menys, però tot superable. Tot, o quasi tot. Un bon dia vaig rebre l’avís de la Generalitat per fer-me la revisió mamària de control que em tocava. Jo me n’havia fet una sis mesos abans però el destí va voler que fes cas d’aquella segona oportunitat. I aquella decisió presa sense espant, em va salvar la vida. Van trobar un petit punt que en principi no havia de ser res, però que demanava una ressonància. Aquesta no falla mai. Sap tot el que tens i sempre intenta avisar-te el més aviat possible. De vegades ja és tard, però gairebé sempre tens la porta oberta. El metge va decidir que havia d’operar-me amb urgència. Tenia sis tumors malignes repartits per tota la mama esquerra i la masectomia era l’única solució de vida. Diuen (fins i tot els metges ho comenten amb la boca petita) que els càncers de mama, concretament els de l’esquerra, poden desenvolupar-se per una influència sentimental molt gran. Una pèrdua, un desengany, un dolor no superat..., o sigui que no em va costar gaire identificar els meus possibles detonants.

Va començar així un camí difícil i llarg. El teu cos rep una transformació desagradable. Més que exteriorment, interiorment. Els teus gustos canvien, les olors ja no són iguals. La quimioteràpia et trastoca i t’altera els òrgans. Però aconsegueixes una certa normalitat. Arriba un dia que penses que ja no estàs tan cansada. I el cap calb? Doncs mira..., és fashion! Hi ha actrius que es rapen al zero per sortir a la pel·lícula!

Tot té un final, i mentre això passava va sorgir dins meu un diàleg:
-Lola, per què no fas el que sempre has volgut?

-Si ja ho faig! Treballo en allò que m’agrada!

-No. Ja saps a què em refereixo: escriure i el teatre!

-Va! Ja és massa tard!

Però no ho era en absolut. De fet, vaig escriure la meva experiència tumoral en un llibre de petit format que vaig titular Adéu, mama, adéu. Sí, en aquest llibre parlava amb el pit que m’havia deixat i li explicava tot allò de bo que s’estava perdent des que no era amb mi. De victoriós va passar a ser el vençut, el perdonat. Com li explico en un capítol del llibre, tot i el que em va fer, la companyia i l’estimació per part dels amics i la família el van deixar totalment en segon terme.

En plena etapa de sessions de quimioteràpia, vaig iniciar el que no havia fet mai i ja tocava: el teatre. Vaig escriure una obra, més ben dit, uns monòlegs creats per mi, i estava entusiasmada amb el projecte. Quan vaig acabar la fase clínica, vaig iniciar els assaigs fins a poder actuar a Tarragona, Barcelona i altres poblacions. Però tot i aquests canvis, tot i aquesta evolució, sóc la mateixa dona, mare de tres fills. La mateixa agent de viatges a qui ara li manca un pit però que ja es troba en fase de reconstrucció. Una dona plena d’il·lusions i a la qual el destí, espero, tractarà amb molt de respecte per haver acceptat sempre els seus obstacles i entendre’ls com a valuoses lliçons de viatge.