Les Corts a la butxaca: Mercè Moya (Barcelona, 1914)

Narradora: Genoveva Martí.
Descarregar en pdf

En una època de migracions com la que vivim, el testimoni de Mercè Moya ens recorda el privilegi de viure a la terra on vam néixer, de poder tornar als llocs on vam créixer i ens vam sentir segurs. Per aquesta dona no va ser fàcil abandonar les Corts per anar a viure a un ambient tan diferent com era la colònia Güell a la postguerra. Però va saber canviar d’escena guardant com un tresor els records d’una infantesa meravellosa al seu barri, on sempre que pot torna per rememorar-los.

Tot el que fem, tot el que vivim i tot el que experimentem es va gravant a la nostra pell. I quan, en un dia de calma, gairebé improvisadament i amb lentitud, ens anem repassant les marques acumulades, recordem a poc a poc d’on va sorgir cadascuna, com va arribar i per què ho va fer. Segurament, l’esperit jove de la meva mare és fruit de totes aquestes petites marques. I dic petites perquè no es tracta de grans aventures ni d’obscures situacions, sinó d’una acumulació de petits moments, records i racons que van anar forjant el seu propi espai en la memòria. Un espai ben merescut i que ella mateixa procura no abandonar mai. El punt en comú de totes aquestes petites marques és un lloc, un barri, el de les Corts. L’espai que va veure créixer la mare i tots els seus bons records.

Es diu Mercè i va néixer el 2 de desembre de 1914 al barri barceloní de Gràcia, però ben aviat es va traslladar amb tota la família al carrer Anglesola, a les Corts. En la nova casa, al pis de dalt hi tenien l’habitatge, i al de baix hi havia un laboratori de perfums, elixirs bucals i sabons de la marca Higea, on treballaven tota la família. La feina consistia a preparar els envasos per a tots aquests productes, tasca que compartien amb la resta de treballadores. El meu avi n’era l’encarregat, un home que de petit havia estat tot un senyoret de la sarsuela, amb actuacions per tot el país, i que s’havia casat amb una jove bromista, riallera i plena de vitalitat, la meva àvia. Ells eren el nucli d’un clan unit i ben avingut, una família que ben aviat es va integrar en la vida social del barri.

Aquesta integració es confirma ràpid fent un passeig tranquil amb la mare per les Corts. És la millor manera de descobrir-ne tots els racons. Per exemple, el centre Joventut on havia fet teatre. Recorda que primer la van posar amb els infants, que només preparaven peces petites i senzilles, però aviat va entrar al grup dels grans, que feien obres dramàtiques. Sempre que baixava el carrer que la portava al Joventut, la gent la reconeixia pel soroll dels seus talons i cridava «Ara ve la Moya!». També recorda els balls a l’envelat de la plaça de la Concòrdia, els dies de festa major. El primer era al matí, i era l’esdeveniment ideal per estrenar vestit! Després, un altre ball el mateix dia, però al capvespre. Més tard arribava la capvuitada, que era el ball organitzat al cap de vuit dies, i finalment, la quinzenada, el ball final. Les teles per als vestits les comprava en una botiga de ronda Sant Antoni que es deia El Barato. A l’estiu hi venien roba de cotó a 95 cèntims el metro. Era el lloc ideal per començar a donar forma als seus vestits d’estrena. En altres èpoques de l’any, com per Nadal, el que estrenava no era un vestit, sinó guants. L’amo del laboratori els donava 15 pessetes extres, i tan bon punt les rebien, l’ordre de la mare era directa: «Aneu a comprar guants!». Dit i fet, s’encaminaven cap a una camiseria d’homes propera, on tenien a la venda els guants que volien. També té records de més menuda. Sense anar més lluny, les coques del forn Elies, que eren més grosses que ella! Les encarregaven per Sant Joan i Sant Pere, i sempre anava ella a buscar-les. Es veien tan grans entre les seves mans que li feia vergonya passar pel carrer Anglesola de tornada a casa. Es desviava pel carrer Solà i després pel carrer Mas Tujó. La idea era creuar-se amb el mínim possible de gent que la conegués!

L’escola, l’esbart, les festes de disfresses, el primer vestit que es va fer..., la mare guarda tot un arxiu memoritzat, amb les Corts com a teló de fons. És el barri de la seva infantesa i de la seva joventut, i ella l’havia convertit en escenari etern per al seu futur. Segurament, no s’imaginava cap lloc més.

Els anys van anar passant i la mare es va fer gran. Tota la família acostumava a anar a la colònia Güell de visita i per les festes majors, ja que l’àvia de la meva mare hi vivia. També va ser allà on va conèixer el meu pare. Es van casar el 26 d’octubre de 1935, després de tres anys de festeig. La meva germana va arribar l’agost de 1936, en una època difícil per aconseguir aliments. La guerra va obligar el pare i la mare a traslladar-se per un temps a la colònia, a casa de la família d’ell, per tal de tenir més fàcil l’accés al pa i la llet per a la nena.

Al cap de sis anys vaig arribar jo. La mare va voler tenir-me a les Corts, prop de la seva mare, o sigui que segurament el primer que jo deuria veure d’aquest món van ser les parets d’aquella casa familiar del carrer Anglesola, la seu de la seva memòria. Tot i l’estada a la colònia, ella no havia deixat mai de visitar les Corts. Ja no podia treballar al laboratori, però anava sovint a veure els pares i les antigues companyes de feina. El lligam continuava amb bona salut, però tot allò canviaria de sobte. En aquell temps, tenir una casa a la colònia Güell implicava treballar a la fàbrica tèxtil del poble. L’estada que el pare i la mare hi van fer durant la guerra va ser a casa de la meva àvia paterna, que hi treballava. Va ser quan aquesta va marxar a viure a Sant Boi amb la filla, que just s’havia casat, que va sorgir el dubte: com mantindrien la propietat d’aquella casa si ningú tenia una plaça a la fàbrica? Algú havia de cobrir el lloc vacant.

Dels envasos de sabó de les Corts al fil i la pana de la colònia Güell. El que havia començat com una estada circumstancial es va convertir en un canvi definitiu de casa, feina, amistats i carrers. Aquella nova situació laboral modificava tot el futur d’una dona que s’havia criat entre carrers i ambients urbans. Va acceptar la feina per la família, pel pare, per aquella casa de la colònia que no s’atrevien a perdre. Ella sentia que el seu lloc era entre els racons de les Corts i la seva gent, però aquest cop les circumstàncies havien guanyat la batalla. Va treballar a la fàbrica tèxtil com a teixidora a preu fet mentre exercia de mare amb nosaltres. Els primers anys van ser difícils, però s’hi va adaptar de seguida. Això sí, a la seva manera. Mai hi va buscar els ambients socials que tant l’havien omplert a les Corts. Suposo que va decidir que aquelles coses tenien un lloc al qual pertanyien i els havia de ser fidel. Va aprendre una nova manera de ser feliç, guardant amb cura a la butxaca tots aquells anys al barri barceloní, sense queixar-se per haver-los deixat enrere. I tanta cura hi va posar que no n’ha oblidat cap. La seva memòria és prodigiosa, i això que porta 93 anys funcionant!

Encara ara viu en aquella casa de la colònia Güell. I encara ara no passa un dia que al matí no prengui un bon cafè per esmorzar i que no surti de casa sense pintar-se els llavis. No ha perdut ni la fortalesa ni la independència, virtuts que de ben segur va forjar a les Corts, mentre creixia i es convertia en la dona espavilada i positiva que és ara. A casa seva, arribis a l’hora que hi arribis, sempre la trobes llevada. És ella qui porta l’agenda dels metges que li toquen, que tampoc en són gaires! I si se li espatlla alguna cosa ho soluciona amb les Pàgines Grogues. Fa passejades diàries amb una amiga perquè sap que ha d’estirar les cames i els dilluns, sense falta, és el seu dia de la bugada. L’única ajuda que demana és quan la cafetera l’abandona. Si aquesta deixa de funcionar, sé que no tinc gaire marge de temps per dur-li una de nova.

I entre tota aquesta rutina diària, hi ha les nostres passejades que fem per les Corts. Unes passejades en les quals buida la butxaca de tots els moments que ha guardat amb cura i te’ls va explicant mentre els carrers li diuen quin toca treure. No ha oblidat cap nom ni cap cantonada. Si la situéssim ara mateix al bell mig de la plaça de la Concòrdia ens en faria un mapa ben precís de com era llavors: davant de l’església, l’estanc, i al costat la carnisseria del Salvador i el Pepito, sempre amb ganes de fer-la posar vermella amb les seves bromes. Al costat, el colmado del senyor Mellado, i enfront el de Malagarriga. Just abans de l’estanc hi havia una gallinaire, la Rosa, a qui li compraven tot allò necessari per als brous i l’escudella. I tants i tants records més, que la mare dibuixa i redibuixa cada cop que hi passeja. El carrer Anglesola, el carrer Joan Gamper, el carrer Galileu, la festa major, els colmados i les botigues de la plaça de la Concòrdia..., tots formen el mapa mental dels records de la mare. Un munt de recorreguts que quan vol reviure, només li cal saber que els té gravats a la pell. Només així és possible que els hagi pogut guardar tan presents fins al dia d’avui. De vegades, en broma, jo li dic: «A tu t’han estafat la vida, mare!». I d’altres, ella, mentre aixeca la mirada, diu: «Que maca és Barcelona...».

Humilitat, sort i generositat: Tina (Perves, 1899-1976 )

Narrador: Carles Puche.
Descarregar en pdf

Si una persona es recorda de tu és un moment especial, però si són tres les que es troben per parlar d’allò que eres i allò que els va impressionar, es converteix en tot un esdeveniment. Això és el que ha passat amb aquesta història: una mare, una filla i el seu marit s’han posat a recordar plegats la història de la Tina, una dona que va néixer en la més gran humilitat i va morir en la riquesa, amb tots els seus significats. Perquè la Tina va saber fer de la seva sort, la sort dels altres.

Corria l’any 1966. Era un dia de primavera que lluïa amb tot el seu esplendor, com només pot fer-ho a Perves, (Pallars Jussà) un poblet petit de muntanya, construït aprofitant un esfereïdor tall rocós que li permet dominar la vall on transcorren les feréstegues aigües dels barrancs d’Ardia i de les Comerrugues.

Allà vaig conèixer la Tina, un personatge que em va semblar tret d’un quadre del romanticisme centreeuropeu. Estava palplantada a l’àmplia sala de la seva reformada casa pairal. Vestia una pamela blanca de roba finíssima que acompanyava un no menys elegant vestit blanc, que li arribava fins als peus. Al seu darrere, un piano de paret que, situat en un poblet com Perves, a mi em va semblar com si fos de cua i esperés pacientment les mans que el farien parlar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell piano havia estat portat a Perves perquè la Tina el pogués tocar. Quan jo la vaig conèixer ja era una dona d’anys, però encara de molt bon veure. Les seves faccions molt agradables i el seu posat tranquil recordaven més el «bon fer» d’una aristòcrata, que no pas la pubilla d’una casa de pagès de muntanya.

Però anem a pams. Si us vull explicar la història de la Tina he de començar pel principi. I el principi és l’any 1899 quan la Tina va néixer en una humil llar de Perves, en el si d’una de les més humils famílies del poble, tan humil que la propietat més valuosa que tenien era un ruquet que ajudava el pare en les tasques de conrear la terra i també com a mitjà de transport. La Tina era la petita de dues germanes. Tant ella com la seva germana Marina havien d’ajudar a les tasques de la casa i també a menar les minses propietats dels seus pares: dos trossos de muntanya que, de tan petits, només servien per alimentar la família durant tot l’any. Per tal de fer-les conradores, aquestes parts de muntanya s’havien de boïgar, és a dir, netejar de males herbes i arbusts improductius i amb això fer-ne fogueres (anomenades boïcs, al Pallars boigons) que un cop convertides en cendra s’espargien pel terme fent d’adob. Més tard, l’adob cavat i remenat amb la terra, la feia prou productiva per plantar-hi les patates o el sègol que alimentarien persones i bestiar durant l’any. Boïgar era la tasca que cada any tenien encomanada la Tina i la Marina.

El tros de terra on cultivaven el sègol o el blat s’anomenava el segalar, a l’altra propietat hi feien les patates. Ambdós terrenys s’havien de despedregar abans de plantar. Despedregar consistia a recollir totes les pedres que any rere any anaven sortint com per art de màgia a cada terreny. També aquesta era una altra tasca que havien de fer les dues germanes.

La Tina es va quedar òrfena de pare als tretze anys, quan aquest va morir en caure-li un llamp a sobre. Poc després la seva mare es va tornar a casar, aquesta vegada amb un home vidu d’un poblet veí, que tenia un fill de l’edat de la Marina. Quan la mare de la Tina es va tornar a casar, va deixar la casa de Perves i se’n va anar a viure amb el seu espòs i les dues filles. Un temps després de viure tots junts, i quan la Marina tenia setze anys, van decidir que s’havia de casar amb el fill del seu padrastre. També en aquell moment, en què la Tina tenia catorze anys, van acordar que aniria a treballar de minyona a Barcelona, com feien en aquell temps moltes altres noies dels pobles veïns.

A Barcelona la Tina va conèixer altres noies que estaven en la seva mateixa situació. El dia que tenien lliure es reunien per parlar de com les tractaven els seus amos i recordar el que feien als seus poblets d’origen. Més endavant va entrar a treballar a una bomboneria, on despatxava les llaminadures. Amb el temps va fer amistat amb un senyor alemany que un dia sí i l’altre també visitava la botiga, no se sap ben bé si per comprar bombons o per passar una estona amb la Tina. D’aquesta relació en va sorgir una amistat que va esdevenir amor i que els va portar a viure junts.

En Michel, que així s’anomenava el que es va convertir en el seu company, era un alemany adinerat, amb fàbriques i negocis a Barcelona. Els seus contactes li van permetre treure la Tina de la bomboneria i presentar-la a una famosa casa de modes, on la Tina va fer durant un temps de model, aprofitant la seva escultural figura. Van viure junts a Barcelona fins que es va produir el cop d’estat del 36. Llavors, escapant-se de la guerra, van marxar cap a Alemanya. En aquesta fugida, en Michel es va veure obligat a deixar els seus negocis a càrrec d’un nebot que es va quedar com a gerent.

Van estar a Alemanya fins a l’any 41 o 42. Quan van tornar a Catalunya, van fixar la seva residència a Barcelona. No obstant això, en Michel va fer adequar la casa pairal de la Tina a Perves per tal de poder-hi viure amb totes les comoditats de l’època el temps que hi anaven a estiuejar. Va ser llavors quan també hi van traslladar el piano que la Tina tocava mentre en Michel l’escoltava embadalit.

Va ser poc després de tornar d’Alemanya que en Michel va haver de litigar amb el seu nebot, que s’havia negat a tornar-li les indústries que confiadament l’oncle li havia deixat, al·ludint que ja no li pertanyien. Com a bon alemany, en Michel havia guardat tots els papers que demostraven la seva titularitat, la qual cosa va fer que pogués recuperar les seves propietats i foragitar el desagraït nebot.

Per tal de mantenir cuidada la casa de Perves i també les minses terres que encara es conservaven de la Tina, van llogar com a masover el propietari de la casa veïna de Perves. En Floquenciet va passar a convertir-se en el masover de la Tina i en Michel. Quan el matrimoni arribava a Perves, en Floquenciet ja els havia netejat la casa, encès el foc, preparat les terres i fet els llits i el menjar per tal que quan arribessin s’ho trobessin tot a punt.

Era el temps de la postguerra i encara que els estralls també arribaven als petits pobles, aquests dies difícils es vivien diferent en un lloc tan aïllat com Perves. Per això, tot i la dura situació en què es trobava el país, podríem dir que van ser uns anys agradables, malgrat tot, tant per al Michel i la Tina com per a la gent del poblet, que cobrien les necessitats de la parella subministrant-los menjar i altres coses que havien de menester a canvi de diners, prou escassos a l’època. La seva generositat l’havia pogut notar la família de la meva dona, que vivia a Perves. Quan l’avi de la meva dona s’havia quedat només amb diners republicans, sense haver-los pogut canviar pels del nou règim, va ser en Michel qui es va oferir a canviar-los-hi a Barcelona. És poc provable que pogués fer-ho, però en Michel va tornar un dia amb la quantitat que l’avi li havia donat, però ara amb diners que podia utilitzar, els primers que va tocar després de la guerra. La Tina també havia obert un compte per a dues germanes d’aquesta família i hi anava posant diners sempre que podia. Era amable amb la gent i a casa seva també s’hi acostaven algunes de les nenes del poble; la meva dona recorda que a vegades anava a casa seva i s’asseia a la seva falda mentre ella tocava el piano; recorda aquells dits llargs i àgils com si els veiés ara mateix.

Com us podeu imaginar, l’arribada de la parella era un esdeveniment al poblet, sobretot pels models que lluïa la Tina, que sempre anaven acompanyats de pameles i ombrel·les molt elegants. Però un cop s’instal·lava a la casa, sovint es posava la manteleta i la faldilla llarga de la seva mare i sortia a passejar pels terrenys que anys enrere havia despedregat. Devia ser un espectacle veure-la passejar per aquells carrers, plens de pedres i sorrosos, amb la faldilla fins als peus i el caminar tranquil, segurament pensant en la seva mare i en una infantesa que ara li quedava molt lluny. D’aquesta manera tranquil·la van viure fins que la Tina va complir els 66 anys i es va quedar vídua. Jo la vaig conèixer en aquesta època, conduint un Seat 600 que utilitzava per viatjar quan no era a Perves, cosa que feia molt sovint.

Amb 70 anys la Tina tenia molt minvades les seves facultats, sobretot després que el carregament que portava una euga li caigués a sobre. A partir d’aquell accident, sempre va caminar coixa. Potser va ser això el que la va portar a casar-se amb aquell jove que van llogar com a masover i que va esdevenir majordom, en Floquenciet. A partir de llavors, en Floquen-ciet la va acompanyar pertot arreu conduint el vehicle que fins llavors ella pilotava. Vivien a la seva casa de Barcelona, però no deixaven de pujar a Perves sempre que podien.

Així va ser fins que ella va veure’s postrada en un llit, on en Floquenciet la va cuidar durant quatre anys, dia i nit. Després d’aquests quatre anys, en Floquenciet va morir i, en quedar-se sola, la Tina va ser internada en una residència, on va morir al cap d’un mes d’haver-hi ingressat, sense deixar més constància del seu pas per aquest món que els records de qui la vam conèixer. Esperem que aquesta història serveixi de testimoni.

L’herència de les dones: Maribel *

Narradora: Anònima.
Descarregar en pdf

La complicitat pot ser una arma tan bona com qualsevol altra. En aquest cas, va servir perquè l’esforç d’una dona que havia tirat endavant una casa pairal no es veiés menyspreat per la llei de l’hereu que en aquell moment s’imposava. El destí va fer que la balança s’equilibrés o, si més no, es decantés una mica cap a la banda d’aquesta mestressa de casa. El destí... i l’amistat entre dues dones, una conxorxa esplèndida per poder creuar la barrera de l’hereu i perfilar una herència més justa, més digna.

La Maribel de Can Cervelló vivia en un poblet enfonsat en el més profund d’una vall muntanyenca on el temps semblava haver-se aturat. Poca cosa podien fer les noves generacions de Cabradell que miraven Barcelona com el seu futur; gairebé tothom s’escapava a la Ciutat Comtal per fer fortuna. A mesura que les tres úniques cases de Cabradell eren deixades pels seus amos en emigrar a la ciutat, els de Can Cervelló les compraven juntament amb totes les terres. Així va ser com, a poc a poc, es van fer amos de tot el terme municipal, fins i tot de la petita església que havia servit de parròquia.

La Maribel no era de Cabradell, sinó que hi havia anat a viure en casar-se amb l’amo de Can Cervelló, en Josep, vidu des que la seva muller va morir el mateix dia que portava al món el seu fill, en Tonet. La Maribel va tenir quatre infants amb en Josep, dos nois i dues noies. Jo la vaig conèixer quan el pare i la mare em van enviar a casa seva per cuidar el seu primer fill. Era el 1934, jo tenia deu anys. La Maribel es cuidava de la casa i de tota la mainada, inclòs el fillastre.

Van passar els anys i la Maribel, com era natural, exercia de propietària de tot el patrimoni matrimonial juntament amb el seu marit. Aquest «exercir de propietària» volia dir llevar-se al matí, tot just sortit el sol, i començar a fer l’esmorzar per als vuit mossos que tenia a casa, a part dels familiars propis que vivien amb ella: un total de 15 comensals. Un cop s’acabava l’esmorzar calia endreçar la casa, fer els llits, rentar la roba, escombrar, fregar els estris de cuina i tornar a preparar menjar per al dinar de tothom. Quan volien menjar carn, que no era pas cada dia, ella mateixa anava al corral a matar el corder, els conills, els pollastres o les gallines. Mentre ella va portar la casa sempre hi va haver una olla al foc amb menjar preparat per ser consumit. En tota aquesta feina l’ajudava una dona que havien acollit des del dia que s’havia atansat a la casa per demanar almoina. La van adoptar com una més de la família fins al dia que va morir de vella.

El temps va passar i la vida d’en Josep va arribar a la seva fi. Mort aquest, en Tonet va reclamar les propietats fent servir el seu dret de primogènit. D’aquesta manera, la Maribel es va veure relegada de totes les seves potestats i va arribar fins i tot a tenir problemes per criar els seus fills biològics. Va quedar tan relegada que en Tonet ni tan sols li va permetre decidir quin dot donava a les seves dues filles quan aquestes es van casar, ja que ho havia de decidir l’hereu, com marcava la llei d’herència. La sort del destí va fer que aquesta situació es suavitzés quan en Tonet es va casar. La seva dona i la Maribel es van entendre des del primer moment, i les va unir una gran amistat que va fer que pogués viure fins a la seva mort amb consideració, una mort que va arribar més tard que la d’en Tonet.

* El nom de la protagonista i els de la resta de persones que se citen en aquesta història, així com els noms de les poblacions, no són reals. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.

Una dona, uns ulls, unes mans... una vida i l’Alzheimer...: Encarnació Grau (Barcelona, 1921)

Narradora: Neus Oller.
Aquest text es va escriure el novembre del 2007.
Descarregar en pdf

De vegades, la ironia del destí pràcticament es pot tocar amb les mans. I el tacte no resulta agradable. De la mare se n’aprenen tantes coses que es fa difícil veure com ella mateixa les acaba desaprenent. Aquesta és la història d’una dona que va convertir les seves mans en eina essencial de feina, però sobretot de creativitat. Només una malaltia va poder amb elles. La seva filla ens explica en aquest relat cada punt i contrapunt d’una vida marcada pel talent, la constància i les ganes inacabables d’aprendre.

Aquesta dona, l’Encarnació, la meva mare, neix l’any 1921 a Sant Andreu del Palomar, un barri perifèric de Barcelona. Era filla d’un porter/fogoner d’una fàbrica («la fàbrica», «la casa de les gomes», com se l’anomenava), on hi havia un gran hort que podien cultivar. El profit que en treien –verdures, fruites...– l’anava a vendre la seva mare, l’àvia, al mercat de Sant Andreu. El primer fill del matrimoni va ser un noi i després va venir la noia. Des del principi van voler que anessin a «aprendre de lletres», com ells deien. El seu fill, encaminat cap al món de la mecànica, va arribar a ser un molt bon professional. De vegades, l’Encarnació, sobretot quan intentava motivar-nos a mi i al meu germà per fer batxillerat, recordava amb nostàlgia la seva època d’estudiant, que es va veure estroncada per l’esclat de la guerra.

A partir dels deu anys, l’Encarnació havia anat a «aprendre d’agulla» i de mica en mica s’havia anat introduint en el món de les cosidores. Va esclatar la guerra, va conèixer el pare –tots dos tenien 17 anys–, va anar «creixent» en el món de l’agulla, es va acabar la guerra i, de mica en mica, ja era modista! Treballava per compte d’altri i també feia coses a casa. Li agradava cosir i en tenia traça. El festeig continuava endavant i ella estava contenta amb el seu aixovar, al qual les seves mans i els seus ulls havien dedicat molt de temps fora d’hores; s’havia de continuar treballant i complint amb tots els encàrrecs, que tampoc no eren tants durant la postguerra. Amb 25 anys, finalment, es van casar un dia feiner a les set del matí, perquè la botiga s’havia d’obrir a les vuit.

Després de casats va canviar de barri i va anar a viure a Ciutat Vella, a casa de la família del meu pare. I també va canviar d’ofici! A partir de llavors faria de carnissera, feina que mantindria fins a la jubilació. De mica en mica va anar coneixent les diferents peces, les maneres de tallar-les, les eines que es fan servir (el ganivet del bistec per a la vedella, el del be, el tallant, el ganivet petit per desfer, les grans tisores per al pollastre i la gallina...). L’Encarnació havia substituït la cinta mètrica per la balança.

Quan havia passat un any de tots aquests canvis, vaig néixer jo i, l’any 50, el meu germà. El fet de ser mare va tornar a revifar en ella el cuc de l’agulla i va començar a fer vestits i jerseis. Eren peces noves i podia ser creativa! Ja no eren els arranjaments de la roba de casa o dels davantals de la botiga, sempre iguals.

La mare va intentar que jo també aprengués «d’agulla», però no va funcionar com a ella li hauria agradat. De totes les labors que ens feien fer al batxillerat, no me’n va fer mai ni una fulla ni un tronc, i me’n va fer desfer moltes. Els seus ulls llegien molt bé, i no em refereixo a llibres, sinó al punt, al fil, a saber llegir la roba. Sí, els seus ulls llegien molt bé i tenia molt clar què estava disposada a acceptar; li agradava la feina ben feta.

Ens vam fer adolescents i progressivament vam anar comprant la roba a les botigues, però llavors aprofitava el temps lliure per introduir-se en el món del ganxet, fins aleshores desconegut per a ella. Cortines, cobretaules, visillos i l’obra mestra: una vànova per al meu llit de matrimoni, amb quadrant i tot. L’Encarnació no feia per fer, aprenia una tècnica i aleshores feia la labor que creia més adequada per aplicar-la. S’ho pensava molt. Hi tenia molta traça i aviat va poder fer peces de mida gran perquè li quedava «seguidet», com la mare deia; valorava la qualitat del seu treball i en gaudia sempre.

Quan va néixer el meu primer fill, va estar molt de temps orientant-me en com s’havien de fer les coses. Em va ensenyar a posar genolleres i colzeres, a apujar i abaixar vores de pantalons, a posar cremalleres..., deia que jo n’havia d’aprendre. M’ho explicava tantes vegades com calia i em suggeria que desfés les que creia que no havien quedat prou bé. I jo ho desfeia! M’havia encomanat la seva manera de mirar! Al cap de 30 mesos vam tenir un altre fill i aleshores, com que ja ho sabia fer, em va dir que li podia portar el que calgués. Passats 25 mesos va arribar el tercer nen, la multiplicació de la feina es va convertir en tot un rècord: tres pantalons per dos camals són sis i quan la mainada és petita sovint els compres de dos en dos. Això vol dir 12 vores com a mínim, cada setembre i cada primavera!

Van anar passant els anys i la mare continuava fent alguna labor de tant en tant. Li feia gràcia aprendre a brodar, però pel seu compte. L’any 73, el pare i la mare es van comprar un tros de terra i aleshores van aprendre «a fer de pagès» amb la il·lusió de poder-hi passar els anys posteriors a la jubilació. Tota la roba de casa i de decoració va passar per les mans de la mare. No hi tenia cabuda qualsevol cosa, havien de ser teixits pràctics en el seu manteniment i del seu gust estètic. Pensava sempre que hi hagués un espai per a cadascú de nosaltres i que l’Espinagosa –com van anomenar la casa en honor al turó on es trobava– fos acollidora. Es van jubilar amb 65 anys, però el destí va voler que no en gaudissin gaire temps junts. Abans de fer els 66, el pare va morir, després d’onze mesos lluitant contra un càncer de pulmó. Va ser difícil; des dels 17 anys havien compartit... la vida. Just 10 dies després d’enterrar el pare, la mare va tenir un accident. Es va entrebancar i va caure per l’escala interior de casa, amb onze esglaons que havia pujat i baixat cada dia moltes vegades, i per un temps va quedar tetraplègica per una fractura de les cervicals.

La cirurgia, la rehabilitació, la seva constància i l’atzar van fer que amb el temps tornés a moure les mans, les cames, a caminar, a ser autosuficient... Però calia fer treballar les mans. S’havia de donar tonicitat de nou a aquells dits. No volia anar als casals de gent gran, però sí que va voler anar a l’Escola de la Dona, on va aprendre a fer punta de coixí. De mica en mica, aquelles mans tornaven a ser les d’abans i els boixets anaven d’un costat a l’altre. També va fer brodat i aquesta vegada amb mestra. El primer any fins i tot jo em vaig matricular a cuina per poder-la convèncer que hi anés. I va funcionar. L’any següent i els altres ja ho feia tot sola. Triava les assignatures i els horaris que li anaven millor, es matriculava, feia deures a casa... Ben bé hi va anar cinc o sis cursos. Començava pels cursos d’iniciació i després anava seguint la programació oferta, incrementant la dificultat. Va aprendre punts i tècniques noves, com el guipur, i allò la feia feliç. A més d’uns quants mocadors de punta al coixí, amb puntes de diverses dificultats, també va aprendre a dissenyar les puntes. Va fer un ocell en tres dimensions amb punta de coixí! És com una escultura... També feia altres labors brodades; li agradava molt brodar matisant els colors, fet que incrementava la dificultat de la feina.

Tenia 71 anys i de sobte va començar a dir que no volia anar a l’escola. Que l’any següent no es matricularia, però la vam convèncer. Deia llavors que només volia brodar amb un color, el blanc. Jo no entenia aquell canvi. Recordo que li proposava el sèpia, pensant que per a la visió del treball li aniria millor. Ella va acceptar la proposta, però tot i així no acabava les labors, justificava feines no massa ben fetes i donava unes excuses que no corresponien a la seva manera de ser. Va deixar de fer tot allò que li agradava més.

Aquell era un envelliment molt rar. Metges, proves, diagnosi: Alzheimer.

Vam celebrar els 75 anys amb tota la família perquè tothom en tingués un bon record i abans dels 76 la ingressàvem en una residència a causa de l’evolució de la malaltia. Es perdia per la ciutat, pel barri, per la mateixa casa, per camins que havia fet cent vegades. No podia controlar el temps, els diners, el dia a dia... Va oblidar el meu pare, ni tan sols el nom li deia res. Més tard, el meu germà es va morir.

Paral·lelament a l’estada a la residència, de dilluns a divendres anava a un centre de dia on va tornar a brodar, a cosir a màquina, a escriure, a pintar..., i així van passar quatre anys. La malaltia, però, seguia el seu curs. Vam canviar-la a la residència on hi havia el centre de dia, però cada vegada era més difícil que tingués ganes de fer cap activitat manual, fins que ja no va poder anar més al centre de dia.

Ara està incapacitada legalment des de l’any 2000 i sempre s’ha d’estar alerta amb les variacions de la simptomatologia i de la medicació. Ha anat oblidant els néts, el gendre i tots els parents. Ja no ha pogut conèixer les parelles dels nostres fills, les veu i prou. Han passat cinc anys més i aquelles mans que sempre feien coses han estat molt de temps plegades a sobre de la falda, encara que de vegades agafessin la cullera per menjar els triturats o els purés. Són mans sense vida, sense tonicitat, no són les mans de la mare. Aquells ulls que ho veien tot, són buits, però fins fa poc em semblava que encara em reconeixien, alguna vegada deia el meu nom. La comunicació cada vegada està més deteriorada. Ara gairebé és inexistent. Aquest últim any, aquelles mans no agafen la cullera ni per prendre aigua amb espessant, que és la forma per poder prendre líquids. Aquelles mans ara s’acosten a la boca i fa servir el dit polze de la mà dreta com a xumet. Fa «la pipa», que dèiem. De vegades és tota la mà la que és a dins de la boca i fa succions durant molta estona, amb el cap cot.

Aquells ulls que «ho veien tot» ja no em reconeixen i alguna vegada em diu mama. Aquells ulls no són la mare. Però jo segueixo i seguiré dient-li mama. Vull seguir dient-li mama.

Temps d’esperança (anònima) (Huelva, 1945)

Narradora: Manoli Ruiz Rodrigo.

Descarregar en pdf

Com totes les històries, aquesta n’amaga d’altres: la d’una nena abocada al món adult; la d’una jove separada del seu amor; la d’una dona que veu manipulada la seva vida per les convencions. Totes són la mateixa persona. La seva filla ens obre aquesta caixa d’intimitats, com ella diu, «quiero hablar sobre mi madre; ¿por qué ella?; primero, porque sin ella yo no estaría aquí, y segundo, porque ella me ha enseñado que, por mal que vayan las cosas, siempre hay un tiempo para la esperanza».

La historia de mi madre empieza el 8 de diciembre de 1945, en plena posguerra española. Mi madre fue un bebé enfermo desde que nació pero, desafiando el pronóstico de los médicos, sobrevivió a su temprana debilidad. Era la tercera de cinco hermanas y un hermano, y muy pronto, pese a su delicado estado de salud, aprendió las labores de la casa. Lavaba en el río, cuidaba de los animales, acarreaba leña... Mi abuela tuvo por entonces otra hija y al poco tiempo, otra más. Eran tiempos difíciles en los que negarse a los deseos del marido era algo casi impensable, y mucho menos quejarse de que éste te forzaba. Sólo cabía callar y aguantar. Pero hubo un momento en el que mi abuela no quiso soportarlo más. Cuando mi madre tenía sólo 8 años, mi abuela se marchó a Barcelona con las dos hijas mayores dejando a mi madre a cargo de una casa, un bar y dos criaturas, y poniendo punto y final a su infancia. Hoy en día mi madre se pregunta por qué sus manos no son lo que eran, o por qué le duelen tanto las piernas. Aún era una niña cuando fregaba, limpiaba, cocinaba o alimentaba y cuidaba de sus hermanas cuando éstas enfermaban, y todo ello sin conseguir entender qué era lo que había hecho mal para que su madre se fuera.

Al cabo de un tiempo, mi abuela volvió a casa, pero los papeles no cambiaron. Él, un hombre de los de antes, un señorito al que le gustaban todas las mujeres. Y ella, una esposa relegada a un segundo lugar con el deber de estar dispuesta para lo que él quisiera. Y en aquella repetida realidad llegó un nuevo bebé a la familia, un niño, algo que mi madre entendió como una oportunidad para que apareciera un poco de cariño entre sus padres. Pero mi abuela, en el fondo, no albergaba el más mínimo amor hacia aquel hombre. Se había casado con él por decisión de sus padres, para superar la pobreza que les acompañaba, ya que el hombre al que en realidad quería no podía cubrir esas expectativas. Así que la falta de ternura y de respeto que le profesaba su marido dificultaba aún más el entendimiento. Por lo que finalmente mi abuela decidió marcharse otra vez y mi madre volvió a quedarse sola, con dos niñas que crecían y que cada vez requerían más de ella, y con un nuevo hermano en los brazos.

Fue entonces cuando mi abuelo la envió a un convento para niñas huérfanas, separando a las hermanas y creando más incertidumbre en ella. La estancia allí fue dura. A pesar de que su padre enviaba paquetes y dinero periódicamente para el buen estado de la niña, ella nunca vio nada de eso. Limpiaba, rezaba e incluso salía a pedir limosna para las monjas. Así es como su padre la descubrió un día en Sevilla, por lo que decidió sacarla del convento y traerla de vuelta. Al poco tiempo, su madre regresó, pero esta vez con la clara idea de llevarse a todas sus hijas y a su hijo a Barcelona. Para aquella niña era quizá el peor momento para seguir a su madre. A parte de dejar allí a sus abuelos, su casa y su vida, tendría que abandonar también a su primer amor, lo más importante para ella en ese momento. Se trataba de un chico trabajador, sin recursos económicos, que después de la jornada laboral la ayudaba con las criaturas, las tareas del bar, de la casa y en todo lo que podía. Aquella situación duró hasta que definitivamente la familia decidió trasladarse a la capital catalana. Mi madre aún recuerda como aquel chico le decía «si tú quieres, nos casamos, pero dormimos separados. Yo no te toco, pero, ¡por Dios, no te vayas!». Pero la decisión estaba tomada.

Mi madre odiaba a la suya por hacerle eso, odiaba a su padre por consentirlo y odiaba aquel interminable viaje en tren en el que sólo podía pensar en él y en todo lo que dejaba atrás. La nueva vida no se le antojaba mejor y sus comienzos confirmaron esa sensación. Se mudaron a Vista Alegre, un barrio obrero de Mataró de finales de los 50. La idea de su madre era que si las dos hijas mayores trabajaban como minyones (sirvientas) y las demás en una fábrica, podría ganar lo suficiente para no depender de su marido. Pero éste pronto sucumbió a la tuberculosis y murió poco tiempo después. Mi madre trabajaba por entonces en una fábrica de telares y compartía cama con todas sus hermanas. Dos dormían en la cabecera y las otras dos a los pies del lecho. Ella soñaba con el día en el que podría volver a ver a su gran amor. Los únicos instantes en que era feliz eran los que dedicaba a las cartas que se escribían. Habían acordado que él la visitaría en Barcelona. Cuando llegó el día se arregló como nunca lo había hecho. Estaba llena de ilusión. Llegó al punto de encuentro y se dispuso a esperarle. Pero cuando se dio cuenta de que su espera era en vano se marchó con el corazón roto, deshecha por el dolor de no saber por qué no se había presentado. Pasaron los años y mi madre conoció a mi padre en un baile del velódromo de Mataró. Era un chico rubio de ojos azules y buen bailarín. Pronto se fijó en ella y se casaron tiempo después. A los nueve meses nací yo, a los tres años, mi hermano José, más tarde, David, y doce años más tarde, mi hermana Mireia.

Ahora, al cabo de tantos años, una de sus hermanas, poco antes de morir, le confesó que tenía que contarle algo que ella, mi abuela y el resto de hermanas habían hecho tiempo atrás, pero murió antes de poder contárselo. Mi madre, a través de una amiga del pueblo, supo que aquel chico había ido realmente a Barcelona, después de haber ahorrado trabajando todo el verano para costearse el billete, pero que cuando volvió al pueblo no era el mismo. Estaba triste, angustiado y arisco. Nunca supieron qué le había pasado en aquel viaje. A pesar de ello, hizo lo que para mi fue un verdadero gesto de amor: tiempo atrás, cuando mi madre aún vivía en el pueblo siempre le decía «mira, si no nos casamos, cásate con ella [otra chica del pueblo], que es muy buena chica, huérfana y muy trabajadora». Y lo hizo. Se casó con la mujer que su amor le había elegido.

Lo bonito de esta historia es que mi madre y él se prometieron que mientras existiera la luna, cada vez que uno de los dos la mirase el otro sabría que aún se querían. Cuando mi madre miraba la luna y se le escapaba una lágrima yo no conseguía saber qué le ocurría. Hasta que un día le confesé que, aún estando casada, amaba a otra persona con la que tengo la promesa de que mientras los dos miremos la luna, estaremos juntos. Cuál fue mi sorpresa al descubrir que mi madre mantenía la misma promesa con alguien. Creo que desde que era una niña no me había abrazado así. Fue un abrazo intenso y profundo. Me llegó al alma. Y acto seguido me explicó toda esta historia. La historia de mi madre. Una mujer que no tuvo infancia. Una mujer a quien arrebataron el gran amor de su vida, pero que a pesar de ello no pierde la fe de ser feliz con el hombre que siempre ha amado. Porque la esperanza es lo último que se pierde.

Perla, la divorciada: Rosalía Silgado (Huelva, 1960)

Narradora: Noelia Adrián Silgado

Descarregar en pdf

Podem reinventar-nos a qualsevol edat. És cert que l’educació, la infantesa i la família marquen moltes de les pautes que seguirem de grans, però de vegades la vida ens posa en situacions en les quals descobrim una nova persona dins nostre. A Rosalía Silgado li va costar aprendre-ho, perquè creia que havia de ser mare i esposa per sobre d’ella mateixa. Es va divorciar en un temps en què això tot just començava a ser possible i va saber fer balanç del que li havien ensenyat, del que ella havia après i del que realment va decidir ser.

Rosalía Silgado nació el 23 de febrero de 1960 en Huelva, una de entre tantas de las ciudades que habitó su familia. Hija de Bartolomé y Rosalía, heredó el nombre de su madre. Ella era la sexta de doce criaturas: ocho hermanas y cuatro hermanos. Desde que nació recibió el apodo cariñoso de Perla, Perlita de Huelva, por su carita redonda desde niña. A los cuatro años su familia se mudó a Sevilla, fruto de los continuos cambios de profesión de su padre: maestro, administrativo y, finalmente, veterinario. Fue educada en una religión evangelista, aunque la transmisión de estos valores por parte de su padre y su madre no fue muy estricta.

Al ser la mediana, se encontró criada por su madre y hermanas mayores, pero pronto pasó a ser la encargada de cuidar a sus seis hermanos pequeños por las tardes. Las mayores ya se encontraban en edad de casarse y empezar su vida, y es que la diferencia de la mayor a la menor rondaba los 20 años. Su madre nunca dejó de trabajar en la casa para una familia tan grande, y ella debía ayudarla y aprender para el futuro.

Conforme pasaban los años cambiaban sus derechos y deberes. De pequeña jugaba con innumerables amistades en la aldea en la que habitaban. De adolescente aprendía cante y baile por las tardes en una academia con algunas hermanas, porque a su padre le gustaba mucho el baile, pero pronto las cosas empezaron a cambiar. Su padre y su madre determinaron que debía comenzar a trabajar para ayudar en la economía familiar, por lo que la sacaron de la escuela pocos meses antes de terminar el último curso, sin contar con la posibilidad de seguir estudiando y formándose.

Pronto comenzó a tener amigos y amigas en su pandilla de paseo, pero debía ser cautelosa, porque si en algún momento su padre oía algo de chicos o tonteo, el castigo estaba asegurado. Conoció algunos chicos, pero ninguno le llamó la atención hasta que intimó con uno de sus vecinos, Juan. Rápidamente empezaron a «hablar», pero tuvieron que esconderse hasta que fueron formalmente novios, porque si su padre la veía, a ella o a sus hermanas, al llegar a casa sacaba la correa.

Ya era novia de Juan cuando éste fue llamado para hacer la mili y, como chico atrevido y seguro de sí mismo, se alistó en los legionarios del desierto, llegando a ser cabo primero. Ella pasó meses muy enamorada, esperando que volviera. Meses dentro de casa, sin poder estudiar, tan sólo trabajar y estar en casa, nada de paseos. Era lo que hacían las chicas, esperar. Y mientras tanto, comenzó a aprender a hacer labores, pero no las domésticas, esas ya las dominaba desde niña, ahora aprendió a coser, a hacer punto, croché, a bordar... Era el momento de formar su ajuar. Toda chica necesitaba tener uno para cuando se casase, ya que ella sabía que se casaría al regreso de Juan.

A los 19 años contrajo matrimonio con Juan, muy entusiasmada ante su nueva posible vida. Por fin tendría la libertad de salir con su chico libremente sin la represión de su padre. Sin embargo, no contaba con información acerca de la vida matrimonial. No la educaron para eso. A la vuelta de la luna de miel ya se encontraba embarazada. La noticia era buena, pero era demasiado pronto, no había tenido tiempo de disfrutar de su nueva y libre relación con su marido.

Pronto empezaron los problemas. Con la excusa del trabajo, su marido pasaba muchas horas fuera y ella se limitaba a esperarlo y a tenerlo todo preparado para su llegada, como había aprendido. Tuvo su primera hija, de nombre Rut, y la alegría rondaba el matrimonio. Él pasaba cada vez más horas fuera, a veces incluso días, pero como Perla estaba ocupada asumiendo su nuevo papel de madre no quiso darle mucha importancia. Cada una llevaba a cabo sus funciones, todo iba en orden. Pasaron dos años y quedó embarazada de su segunda hija, Noelia. A los 22 años era madre de dos criaturas y tenía toda una vida por delante para desempeñar su nuevo papel.

No obstante, el problema de la soledad nunca se alejó de Perla, y sus hermanos y hermanas comenzaron a oír rumores de que su marido no pasaba tantas horas como parecía trabajando, sino que tenía una doble vida en forma de mujeres, juego y juergas. Ella recibía avisos, pero su inocencia no le dejaba ver la realidad. Hasta que un día, con sus propios ojos, vio como su marido la engañaba. Se encontraba en un bar cuando le había dicho que estaba en un viaje de negocios. Para entonces, él ya no le parecía tan buen marido y no sabía qué actitud tomar al respecto. Pasaron los meses y los conflictos con su marido se sucedían y aumentaban. Ella se encontraba dividida entre la familia, que la quería y le hablaba de la verdad, y el amor que sentía por su marido, esa vida que siempre había soñado, porque así se había preparado desde niña. Fue entonces cuando recibió noticias de un engaño mayor por parte de él, iba a ser padre de otra criatura, pero no sería ella la madre. Entonces ella decidió algo que le rompió el corazón. Reunió fuerzas al pensar en el futuro de su vida y de sus hijas, y con el apoyo que le ofrecía su familia, decidió romper su matrimonio.

En el barrio hablaban de ella, en la aldea en la que se crió también. Hasta entonces existían las separaciones pero eran muy pocas las que se atrevían. La mayoría de las mujeres no tomaba esa decisión y pasaban los años sufriendo por una vida que no las hacía felices. Pero, por fortuna, los tiempos que corrían y los cambios políticos sucedidos tras la muerte de Franco permitieron que en 1985, y a sus 25 años, se divorciara de Juan, el príncipe desencantado.

A partir de entonces, su familia se volcó en ayudarla para sacar adelante a sus hijas, sola, puesto que él nunca desempeñaría su rol de padre. Buscó innumerables trabajos durante todas las horas que pudiera al día para pagar tantas cosas que desconocía que se debían pagar. En ese momento aprendió a realizar las funciones del hombre, para las cuales no fue educada. Unos meses más tarde, cayó gravemente enferma con una disfunción en uno de sus riñones. Fue operada y, tras unos meses de recuperación, consiguió superar la enfermedad quedando tan sólo una cicatriz en su costado. No obstante, esta enfermedad que vivió hizo posible un reencuentro entre los excónyuges, que desembocó en una segunda oportunidad para Juan, que presentaba su arrepentimiento ante la oposición de la familia de ella. No fueron muchos los meses que pasaron hasta que Perla observó que la actitud de su marido no había cambiado en absoluto. Éste seguía engañándola y, para entonces, recibía noticias de la madre de su otro hijo, por lo que sentenció irrecuperable su sueño de matrimonio ideal en el que ella sería una buena esposa y prefirió encontrarse sola, pero arropada por su familia.

Bartolomé, su padre, indignado por la actitud de este hombre con su hija, abrió un nuevo camino de relaciones con ella para ofrecerle mayor protección y libertad a la hora de asumir sus nuevas responsabilidades como madre divorciada. Y así es como pasó a ser conocida por el vecindario: «Perla, la divorciada», una de las primeras del barrio en llevar a cabo una ruptura matrimonial.

Pese a sus esfuerzos por llevarlo todo para adelante, decidió volver a casa de su familia para poder trabajar y que sus hijas estuvieran siempre a cargo de su madre y hermanas. Todo permaneció estable. A pesar de los problemas que le ocasionaba su exmarido, ella sacaba una fuerza sobrenatural para tirar adelante arropada por la familia. Estaba realmente conociendo nuevas facetas de su persona. Ahora ya no estaba bajo las decisiones de un hombre, ahora era ella la que guiaba su vida.

Sin embargo, un año después sucedió una gran desgracia: su padre y su madre murieron en un terrible accidente de forma inesperada. La familia quedó rota de dolor y en medio del caos un nuevo problema: la casa en la que habitaban ella, sus hijas y hermanos aún solteros iba a ser arrebatada a la familia por política de la empresa dueña de la aldea, Astilleros. Fue entonces cuando Perla se vio en la necesidad de asumir un nuevo papel, luchar por sus hijas y ayudar en todo lo posible a sus hermanos, una ayuda recíproca durante años. Volvió a mudarse a la casa en la que habitó con su marido durante el matrimonio y que ganó durante el divorcio para techo de sus hijas. Esta vez con una hermana que viviría con ella y cuidaría a sus hijas mientras ella trabajaba fuera de casa.

Tras meses de dolorosa recuperación se unió sentimentalmente a un amigo y vecino de toda la vida, Rafael, el cual superaba una pronta viudedad inesperada, con dos criaturas pequeñas a su cargo. Encontrándose ambos en situación parecida, pasaron 4 años de noviazgo y decidieron vivir juntos. A sus 31 años volvió a adoptar un nuevo rol: era madre de familia numerosa, y una familia un tanto especial. La unión de dos familias en un mismo hogar fue difícil. Los hijos de ambos no se aceptaban mutuamente ni a sus nuevos y respectivos tutores, lo cual ocasionaba innumerables discusiones ante las cuales ella no sabía cómo actuar. Intentó solventarlo de todas las maneras posibles. Se movió y aprendió a desenvolverse y sacar un fuerte carácter que le ayudara a resistir, pero por más que luchara y buscara soluciones, la situación no presentaba mejor aspecto.

En 1993 quedó embarazada. Quizás un nuevo hijo que uniera a las dos familias posibilitaría una reunificación, pero desgraciadamente este hijo no vino al mundo. A los 6 meses de embarazo sufrió un aborto y con ello experimentó en sus carnes un dolor muy grande que afectó a lo que ella más apreciaba: ser madre. Dos años después volvió a quedar embarazada, esta vez nació una preciosa niña, Ester, que supuso el punto de unión de estas dos familias.

A su pareja, una persona buena de corazón, le aquejaba un insoportable dolor que ningún médico conseguía resolver y que le impedía trabajar. Éste se encontraba en guerra en su interior en la que se veía a sí mismo como padre de una familia «sin poder ser un hombre de verdad, trabajar y traer dinero a casa», decía. Su depresión lo llevaba al alcohol y de ahí al enfado constante por todo.

Durante los primeros años de vida de su hija pequeña, Perla disfrutaba de su crianza y de la vida en casa. Pero la sombra de los problemas nunca se disipó. Durante diez años se vio envuelta en muchos conflictos familiares, entre sus hijas y su pareja principalmente. Ante estas discusiones, su papel de madre ganaba y decidió romper su relación, hacer las maletas y partir rumbo a su anterior hogar, habitado por sus hermanas solteras; todo para que días, semanas o meses después hiciera las paces con su pareja y lo intentara una vez, y otra, y otra. Cada año, al menos una vez, se encontraba en esta tesitura, y por supuesto era capaz de hacer y rehacer su presente cada una de las veces, encontrar trabajo y salir adelante. El amor que sentía por el padre de su pequeña, el amor por sus hijas y el valor que su padre y su madre le enseñaron para luchar la animaban a intentar mejorar su vida.

Estuvo encerrada en esta forma de existencia inestable durante diez años, influenciada por los problemas emocionales de su pareja que destruían todo ápice de felicidad que brotara, hasta que una de las rupturas pasajeras se convirtió en estable. Era más difícil que nunca rehacer su vida, ahora con una casa sin muebles siquiera, pero tomó sus pocas posesiones y decidió comenzar de nuevo. «Ya está bien», se dijo a sí misma ante la mirada de sus hijas, «he de ser madre y mujer por encima de esposa». Y así comenzó una nueva vida con sus tres hijas. Trabajó en muchos empleos, en diferentes empresas, la mayoría como limpiadora, algo que aprendió desde pequeña. Sacó su casa adelante y cuando los problemas empezaron a parecer lejanos, sus hijas comenzaron a animarla para que rehiciera su vida. Tenía derecho a ser valorada como mujer, algo que nunca había podido sentir, siempre actuando como madre o esposa.

Pasaron algunos años y diversas relaciones la rondaron. Aprendió a divertirse en la vida, compaginando su eterno papel con su nuevo rol de mujer, más femenina que nunca. Rejuveneció más de diez años en su rostro al encontrarse a sí misma. Es más, tan segura estaba de su nuevo yo que se movió en busca de una auténtica persona que la mereciera. Quiso salir y conocer gente, hasta el punto de asistir a un programa de televisión en el que encontró al que hoy por hoy es su pareja y con quien consigue tener una eterna sonrisa. Ahora es amante, sigue siendo una mujer independiente, una gran trabajadora y buena madre, y ello la hace feliz a ella y a su familia.

Tres voltes rebel (anònima) (Conca, 1953)

Narrador: anònim

Descarregar en pdf
Va voler estudiar, implicar-se en les protestes ciutadanes, educar la canalla i tenir temps per a ella. Va convertir-se en això que ha provocat torrents de tinta i que s’ha anomenat col·loquialment una superwoman. Si va equivocar-se o no, potser no és el més important d’aquesta història, sinó el fet que al llarg de la seva vida anés trobant els camins que creia més adequats per no perdre l’essència del que havia volgut ser.

Nascuda a Conca, va arribar amb la seua família a València quan tenia deu anys, el 1963. Es van instal·lar al final del carrer Cardenal Benlloch, a prop de l’avinguda del Port, una zona on gairebé tothom era immigrant de Castella o Andalusia. Al voltant, encara hi quedava molta zona d’horta, encara que ara sembli increïble, ja que ha anat desapareixent a mesura que es feien noves edificacions. La seva educació no va ser gaire repressiva: per sort, a prop de casa hi havia una acadèmia privada capitanejada per Don Julián, un mestre republicà represaliat a la seua comarca. El pare i la mare l’apuntaren a aquest centre que, malgrat els esforços, tenia les seues precarietats; el mateix Don Julián s’encarregava de fer gairebé totes les assignatures. Dels dos germans i tres germanes de la seua família va ser l’única que va continuar estudiant. Va cursar infermeria, tot i que sempre es va interessar per la història, sobretot l’antiga. Malauradament, en aquell moment era impensable per a ella poder accedir a estudis universitaris.

Quant a l’educació sexual, era inexistent en les converses familiars, però va rebre els models clàssics de l’època: quan eixia a passejar o al cinema amb la seua germana gran, la mare li encomanava la tasca de situar-se enmig de la germana i els seus pretendents, per evitar aproximacions perilloses. Aquestes estratègies no va haver-les de portar a terme amb ella mateixa, la seua mare podia estar tranquil·la, a ella no la va divertir mai buscar xics. Recorda que una vegada li van demanar per eixir i ella va respondre que no tenia temps, la seua prioritat era estudiar.

Cursant infermeria va fer amistat amb una xica que venia d’un poblet de la Safor i juntes es van anar involucrant amb una colleta de gent «progre» de la comarca. La majoria dels homes eren estudiants universitaris, implicats en sindicats i partits polítics clandestins. Elles eren pràcticament totes estudiants d’infermeria i se sentien atretes per la «superioritat» intel·lectual dels seus companys. Ells els descobriren, en una primera etapa, la Nova Cançó, el cinema d’avantguarda francès i italià o els teòrics del marxisme o de la renovació pedagògica. Fins aleshores, ella només havia escoltat alguna cançó de Serrat o de Llach per la ràdio (sí, una temporada sonà Irene, la seua cançó d’amor més pop i convencional) i havia llegit moltes vegades una antologia de poemes de Miguel Hernández. Eixos eren fins aleshores tots els seus referents «alternatius» al franquisme, com diríem ara.

A poc a poc, va anar substituint els seus valors i creences, fent la seua particular immersió en la «cultura d’esquerres» i fins i tot va canviar de llengua. Quan va nàixer el seu fill, l’any 1977, parlava correctament el català i és la llengua que ha utilitzat des d’aleshores a casa i, sempre que ha pogut, al carrer i al treball. Sap escriure’l, però té molta més fluïdesa en castellà.

M’oblidava de dir que va acabar casant-se, l’any 1976, amb un xic de la colleta, de Gandia, professor universitari i militant del PCE. Tot i que ell sempre estigué més implicat en política, ella també es va sindicar a CCOO, va participar en les vagues de sanitat (primer a l’hospital que aleshores es deia Sanjurjo i ara és Peset Aleixandre, i després a La Fe, on continua treballant) i en les campanyes electorals.

El casament fou bastant traumàtic. Havien cedit a oficia-litzar la seua relació i, a més, per l’església, encara que les concessions arribaren fins a aquell punt: la cerimònia es féu a Gandia, un laborable i a primera hora del matí. El convit fou de picaeta en el bar de la mateixa plaça. Els seus pares, sobretot sa mare, no ho entengueren i durant un parell d’anys trencaren la relació amb la filla.

El matrimoni anà bé durant molts anys, ella era feliç, i l’any 1981 tingueren una filla. La relació era d’igualtat, es repartien la majoria de les tasques domèstiques i ell tingué un paper molt important en l’atenció i l’educació de la canalla. La feina d’infermera, els torns rodats que implica, feia complicat que se n’encarregués a soles. Però aquesta situació es va anar complicant, ja que el seu marit anà dedicant-se cada vegada més al seu treball i a les relacions en la universitat. Quan els seus fills ja passaren l’adolescència i ja no els necessitaven tant, ell tampoc col·laborava gaire a casa (s’encarregava del jardí, bàsicament), mentre que ella multiplicava la seua dedicació i anava perdent contacte amb l’exterior. Finalment se separaren. No li vol carregar responsabilitats en el fracàs, sempre ha pensat que va ser ella qui va afavorir aquesta rutina i va acceptar la seua deixadesa i apatia. Al cap de poc temps, quan amb vint-i-tres anys el seu fill decidí, sense els estudis acabats i sense un treball fix, anar-se’n de casa, es va enfonsar. Pensava que havia fracassat com a esposa i com a mare, i això que des de feia anys els dedicava tot el seu temps lliure i, sobretot, els acomboiava al màxim, els donava totes les facilitats i els ho consentia tot. No va saber adonar-se que el seu fill simplement necessitava emancipar-se, que desitjava tenir la seua pròpia casa i anar per lliure.

En aquells moments es va lamentar de no haver-se quedat soltera (com moltes de les seues amigues, encara que d’algunes va saber més tard que la raó per no casar-se era el fet de ser lesbianes). Però l’error no era haver-se casat, sinó haver perpetuat la seua condició de superwoman sense acceptar les seues limitacions.

Ara és indubtable que tota la família s’ha anat acomodant als nous papers i cadascú pel seu compte és més feliç. Ella està implicada en algunes ONG, viatja contínuament, tant per vacances com duent a terme tasques de solidaritat en l’àmbit sanitari, sobretot a la República Sahrauí. Ha expandit les seues relacions socials, que són més diverses i més intenses que mai, i té una casa meravellosa on gaudir del seu temps d’oci, a soles o en companyia.

Quan es desanima fa memòria d’aquella Divisa de l’escriptora Maria Mercè Marçal, que tan bé captà la voluntat de superació de les dones del seu temps:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.