Descarregar en pdf
La complicitat pot ser una arma tan bona com qualsevol altra. En aquest cas, va servir perquè l’esforç d’una dona que havia tirat endavant una casa pairal no es veiés menyspreat per la llei de l’hereu que en aquell moment s’imposava. El destí va fer que la balança s’equilibrés o, si més no, es decantés una mica cap a la banda d’aquesta mestressa de casa. El destí... i l’amistat entre dues dones, una conxorxa esplèndida per poder creuar la barrera de l’hereu i perfilar una herència més justa, més digna.
La Maribel de Can Cervelló vivia en un poblet enfonsat en el més profund d’una vall muntanyenca on el temps semblava haver-se aturat. Poca cosa podien fer les noves generacions de Cabradell que miraven Barcelona com el seu futur; gairebé tothom s’escapava a la Ciutat Comtal per fer fortuna. A mesura que les tres úniques cases de Cabradell eren deixades pels seus amos en emigrar a la ciutat, els de Can Cervelló les compraven juntament amb totes les terres. Així va ser com, a poc a poc, es van fer amos de tot el terme municipal, fins i tot de la petita església que havia servit de parròquia.
La Maribel no era de Cabradell, sinó que hi havia anat a viure en casar-se amb l’amo de Can Cervelló, en Josep, vidu des que la seva muller va morir el mateix dia que portava al món el seu fill, en Tonet. La Maribel va tenir quatre infants amb en Josep, dos nois i dues noies. Jo la vaig conèixer quan el pare i la mare em van enviar a casa seva per cuidar el seu primer fill. Era el 1934, jo tenia deu anys. La Maribel es cuidava de la casa i de tota la mainada, inclòs el fillastre.
Van passar els anys i la Maribel, com era natural, exercia de propietària de tot el patrimoni matrimonial juntament amb el seu marit. Aquest «exercir de propietària» volia dir llevar-se al matí, tot just sortit el sol, i començar a fer l’esmorzar per als vuit mossos que tenia a casa, a part dels familiars propis que vivien amb ella: un total de 15 comensals. Un cop s’acabava l’esmorzar calia endreçar la casa, fer els llits, rentar la roba, escombrar, fregar els estris de cuina i tornar a preparar menjar per al dinar de tothom. Quan volien menjar carn, que no era pas cada dia, ella mateixa anava al corral a matar el corder, els conills, els pollastres o les gallines. Mentre ella va portar la casa sempre hi va haver una olla al foc amb menjar preparat per ser consumit. En tota aquesta feina l’ajudava una dona que havien acollit des del dia que s’havia atansat a la casa per demanar almoina. La van adoptar com una més de la família fins al dia que va morir de vella.
El temps va passar i la vida d’en Josep va arribar a la seva fi. Mort aquest, en Tonet va reclamar les propietats fent servir el seu dret de primogènit. D’aquesta manera, la Maribel es va veure relegada de totes les seves potestats i va arribar fins i tot a tenir problemes per criar els seus fills biològics. Va quedar tan relegada que en Tonet ni tan sols li va permetre decidir quin dot donava a les seves dues filles quan aquestes es van casar, ja que ho havia de decidir l’hereu, com marcava la llei d’herència. La sort del destí va fer que aquesta situació es suavitzés quan en Tonet es va casar. La seva dona i la Maribel es van entendre des del primer moment, i les va unir una gran amistat que va fer que pogués viure fins a la seva mort amb consideració, una mort que va arribar més tard que la d’en Tonet.
* El nom de la protagonista i els de la resta de persones que se citen en aquesta història, així com els noms de les poblacions, no són reals. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario