En una època de migracions com la que vivim, el testimoni de Mercè Moya ens recorda el privilegi de viure a la terra on vam néixer, de poder tornar als llocs on vam créixer i ens vam sentir segurs. Per aquesta dona no va ser fàcil abandonar les Corts per anar a viure a un ambient tan diferent com era la colònia Güell a la postguerra. Però va saber canviar d’escena guardant com un tresor els records d’una infantesa meravellosa al seu barri, on sempre que pot torna per rememorar-los.
Tot el que fem, tot el que vivim i tot el que experimentem es va gravant a la nostra pell. I quan, en un dia de calma, gairebé improvisadament i amb lentitud, ens anem repassant les marques acumulades, recordem a poc a poc d’on va sorgir cadascuna, com va arribar i per què ho va fer. Segurament, l’esperit jove de la meva mare és fruit de totes aquestes petites marques. I dic petites perquè no es tracta de grans aventures ni d’obscures situacions, sinó d’una acumulació de petits moments, records i racons que van anar forjant el seu propi espai en la memòria. Un espai ben merescut i que ella mateixa procura no abandonar mai. El punt en comú de totes aquestes petites marques és un lloc, un barri, el de les Corts. L’espai que va veure créixer la mare i tots els seus bons records.
Es diu Mercè i va néixer el 2 de desembre de 1914 al barri barceloní de Gràcia, però ben aviat es va traslladar amb tota la família al carrer Anglesola, a les Corts. En la nova casa, al pis de dalt hi tenien l’habitatge, i al de baix hi havia un laboratori de perfums, elixirs bucals i sabons de la marca Higea, on treballaven tota la família. La feina consistia a preparar els envasos per a tots aquests productes, tasca que compartien amb la resta de treballadores. El meu avi n’era l’encarregat, un home que de petit havia estat tot un senyoret de la sarsuela, amb actuacions per tot el país, i que s’havia casat amb una jove bromista, riallera i plena de vitalitat, la meva àvia. Ells eren el nucli d’un clan unit i ben avingut, una família que ben aviat es va integrar en la vida social del barri.
Aquesta integració es confirma ràpid fent un passeig tranquil amb la mare per les Corts. És la millor manera de descobrir-ne tots els racons. Per exemple, el centre Joventut on havia fet teatre. Recorda que primer la van posar amb els infants, que només preparaven peces petites i senzilles, però aviat va entrar al grup dels grans, que feien obres dramàtiques. Sempre que baixava el carrer que la portava al Joventut, la gent la reconeixia pel soroll dels seus talons i cridava «Ara ve la Moya!». També recorda els balls a l’envelat de la plaça de la Concòrdia, els dies de festa major. El primer era al matí, i era l’esdeveniment ideal per estrenar vestit! Després, un altre ball el mateix dia, però al capvespre. Més tard arribava la capvuitada, que era el ball organitzat al cap de vuit dies, i finalment, la quinzenada, el ball final. Les teles per als vestits les comprava en una botiga de ronda Sant Antoni que es deia El Barato. A l’estiu hi venien roba de cotó a 95 cèntims el metro. Era el lloc ideal per començar a donar forma als seus vestits d’estrena. En altres èpoques de l’any, com per Nadal, el que estrenava no era un vestit, sinó guants. L’amo del laboratori els donava 15 pessetes extres, i tan bon punt les rebien, l’ordre de la mare era directa: «Aneu a comprar guants!». Dit i fet, s’encaminaven cap a una camiseria d’homes propera, on tenien a la venda els guants que volien. També té records de més menuda. Sense anar més lluny, les coques del forn Elies, que eren més grosses que ella! Les encarregaven per Sant Joan i Sant Pere, i sempre anava ella a buscar-les. Es veien tan grans entre les seves mans que li feia vergonya passar pel carrer Anglesola de tornada a casa. Es desviava pel carrer Solà i després pel carrer Mas Tujó. La idea era creuar-se amb el mínim possible de gent que la conegués!
L’escola, l’esbart, les festes de disfresses, el primer vestit que es va fer..., la mare guarda tot un arxiu memoritzat, amb les Corts com a teló de fons. És el barri de la seva infantesa i de la seva joventut, i ella l’havia convertit en escenari etern per al seu futur. Segurament, no s’imaginava cap lloc més.
Els anys van anar passant i la mare es va fer gran. Tota la família acostumava a anar a la colònia Güell de visita i per les festes majors, ja que l’àvia de la meva mare hi vivia. També va ser allà on va conèixer el meu pare. Es van casar el 26 d’octubre de 1935, després de tres anys de festeig. La meva germana va arribar l’agost de 1936, en una època difícil per aconseguir aliments. La guerra va obligar el pare i la mare a traslladar-se per un temps a la colònia, a casa de la família d’ell, per tal de tenir més fàcil l’accés al pa i la llet per a la nena.
Al cap de sis anys vaig arribar jo. La mare va voler tenir-me a les Corts, prop de la seva mare, o sigui que segurament el primer que jo deuria veure d’aquest món van ser les parets d’aquella casa familiar del carrer Anglesola, la seu de la seva memòria. Tot i l’estada a la colònia, ella no havia deixat mai de visitar les Corts. Ja no podia treballar al laboratori, però anava sovint a veure els pares i les antigues companyes de feina. El lligam continuava amb bona salut, però tot allò canviaria de sobte. En aquell temps, tenir una casa a la colònia Güell implicava treballar a la fàbrica tèxtil del poble. L’estada que el pare i la mare hi van fer durant la guerra va ser a casa de la meva àvia paterna, que hi treballava. Va ser quan aquesta va marxar a viure a Sant Boi amb la filla, que just s’havia casat, que va sorgir el dubte: com mantindrien la propietat d’aquella casa si ningú tenia una plaça a la fàbrica? Algú havia de cobrir el lloc vacant.
Dels envasos de sabó de les Corts al fil i la pana de la colònia Güell. El que havia començat com una estada circumstancial es va convertir en un canvi definitiu de casa, feina, amistats i carrers. Aquella nova situació laboral modificava tot el futur d’una dona que s’havia criat entre carrers i ambients urbans. Va acceptar la feina per la família, pel pare, per aquella casa de la colònia que no s’atrevien a perdre. Ella sentia que el seu lloc era entre els racons de les Corts i la seva gent, però aquest cop les circumstàncies havien guanyat la batalla. Va treballar a la fàbrica tèxtil com a teixidora a preu fet mentre exercia de mare amb nosaltres. Els primers anys van ser difícils, però s’hi va adaptar de seguida. Això sí, a la seva manera. Mai hi va buscar els ambients socials que tant l’havien omplert a les Corts. Suposo que va decidir que aquelles coses tenien un lloc al qual pertanyien i els havia de ser fidel. Va aprendre una nova manera de ser feliç, guardant amb cura a la butxaca tots aquells anys al barri barceloní, sense queixar-se per haver-los deixat enrere. I tanta cura hi va posar que no n’ha oblidat cap. La seva memòria és prodigiosa, i això que porta 93 anys funcionant!
Encara ara viu en aquella casa de la colònia Güell. I encara ara no passa un dia que al matí no prengui un bon cafè per esmorzar i que no surti de casa sense pintar-se els llavis. No ha perdut ni la fortalesa ni la independència, virtuts que de ben segur va forjar a les Corts, mentre creixia i es convertia en la dona espavilada i positiva que és ara. A casa seva, arribis a l’hora que hi arribis, sempre la trobes llevada. És ella qui porta l’agenda dels metges que li toquen, que tampoc en són gaires! I si se li espatlla alguna cosa ho soluciona amb les Pàgines Grogues. Fa passejades diàries amb una amiga perquè sap que ha d’estirar les cames i els dilluns, sense falta, és el seu dia de la bugada. L’única ajuda que demana és quan la cafetera l’abandona. Si aquesta deixa de funcionar, sé que no tinc gaire marge de temps per dur-li una de nova.
I entre tota aquesta rutina diària, hi ha les nostres passejades que fem per les Corts. Unes passejades en les quals buida la butxaca de tots els moments que ha guardat amb cura i te’ls va explicant mentre els carrers li diuen quin toca treure. No ha oblidat cap nom ni cap cantonada. Si la situéssim ara mateix al bell mig de la plaça de la Concòrdia ens en faria un mapa ben precís de com era llavors: davant de l’església, l’estanc, i al costat la carnisseria del Salvador i el Pepito, sempre amb ganes de fer-la posar vermella amb les seves bromes. Al costat, el colmado del senyor Mellado, i enfront el de Malagarriga. Just abans de l’estanc hi havia una gallinaire, la Rosa, a qui li compraven tot allò necessari per als brous i l’escudella. I tants i tants records més, que la mare dibuixa i redibuixa cada cop que hi passeja. El carrer Anglesola, el carrer Joan Gamper, el carrer Galileu, la festa major, els colmados i les botigues de la plaça de la Concòrdia..., tots formen el mapa mental dels records de la mare. Un munt de recorreguts que quan vol reviure, només li cal saber que els té gravats a la pell. Només així és possible que els hagi pogut guardar tan presents fins al dia d’avui. De vegades, en broma, jo li dic: «A tu t’han estafat la vida, mare!». I d’altres, ella, mentre aixeca la mirada, diu: «Que maca és Barcelona...».
1 comentario:
Aquesta és una història molt bonica, i molt ben escrita!
Tot el que fem, tot el que vivim i tot el que experimentem es va gravant a la nostra pell, sí, i es duu dins la butxaca.
La Mercè Moya ha sabut portar un tresor a dins, i amb això ja n'hi ha prou per afirmar que no li han estafat la vida.
Som el que vivim, i no amb resignació: del que vivim, ens fem, i amb això ja hem d'estar força orgullosos de ser el que som.
Gràcies a la memòria, la Mercè Moya ha pogut dir què ha viscut, i gràcies a la memòria, encara podem sentir les seves anècdotes a la taula, cada cop que ve a dinar a casa els meus pares.
La Mercè Moya és la meva àvia.
Publicar un comentario