Humilitat, sort i generositat: Tina (Perves, 1899-1976 )

Narrador: Carles Puche.
Descarregar en pdf

Si una persona es recorda de tu és un moment especial, però si són tres les que es troben per parlar d’allò que eres i allò que els va impressionar, es converteix en tot un esdeveniment. Això és el que ha passat amb aquesta història: una mare, una filla i el seu marit s’han posat a recordar plegats la història de la Tina, una dona que va néixer en la més gran humilitat i va morir en la riquesa, amb tots els seus significats. Perquè la Tina va saber fer de la seva sort, la sort dels altres.

Corria l’any 1966. Era un dia de primavera que lluïa amb tot el seu esplendor, com només pot fer-ho a Perves, (Pallars Jussà) un poblet petit de muntanya, construït aprofitant un esfereïdor tall rocós que li permet dominar la vall on transcorren les feréstegues aigües dels barrancs d’Ardia i de les Comerrugues.

Allà vaig conèixer la Tina, un personatge que em va semblar tret d’un quadre del romanticisme centreeuropeu. Estava palplantada a l’àmplia sala de la seva reformada casa pairal. Vestia una pamela blanca de roba finíssima que acompanyava un no menys elegant vestit blanc, que li arribava fins als peus. Al seu darrere, un piano de paret que, situat en un poblet com Perves, a mi em va semblar com si fos de cua i esperés pacientment les mans que el farien parlar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell piano havia estat portat a Perves perquè la Tina el pogués tocar. Quan jo la vaig conèixer ja era una dona d’anys, però encara de molt bon veure. Les seves faccions molt agradables i el seu posat tranquil recordaven més el «bon fer» d’una aristòcrata, que no pas la pubilla d’una casa de pagès de muntanya.

Però anem a pams. Si us vull explicar la història de la Tina he de començar pel principi. I el principi és l’any 1899 quan la Tina va néixer en una humil llar de Perves, en el si d’una de les més humils famílies del poble, tan humil que la propietat més valuosa que tenien era un ruquet que ajudava el pare en les tasques de conrear la terra i també com a mitjà de transport. La Tina era la petita de dues germanes. Tant ella com la seva germana Marina havien d’ajudar a les tasques de la casa i també a menar les minses propietats dels seus pares: dos trossos de muntanya que, de tan petits, només servien per alimentar la família durant tot l’any. Per tal de fer-les conradores, aquestes parts de muntanya s’havien de boïgar, és a dir, netejar de males herbes i arbusts improductius i amb això fer-ne fogueres (anomenades boïcs, al Pallars boigons) que un cop convertides en cendra s’espargien pel terme fent d’adob. Més tard, l’adob cavat i remenat amb la terra, la feia prou productiva per plantar-hi les patates o el sègol que alimentarien persones i bestiar durant l’any. Boïgar era la tasca que cada any tenien encomanada la Tina i la Marina.

El tros de terra on cultivaven el sègol o el blat s’anomenava el segalar, a l’altra propietat hi feien les patates. Ambdós terrenys s’havien de despedregar abans de plantar. Despedregar consistia a recollir totes les pedres que any rere any anaven sortint com per art de màgia a cada terreny. També aquesta era una altra tasca que havien de fer les dues germanes.

La Tina es va quedar òrfena de pare als tretze anys, quan aquest va morir en caure-li un llamp a sobre. Poc després la seva mare es va tornar a casar, aquesta vegada amb un home vidu d’un poblet veí, que tenia un fill de l’edat de la Marina. Quan la mare de la Tina es va tornar a casar, va deixar la casa de Perves i se’n va anar a viure amb el seu espòs i les dues filles. Un temps després de viure tots junts, i quan la Marina tenia setze anys, van decidir que s’havia de casar amb el fill del seu padrastre. També en aquell moment, en què la Tina tenia catorze anys, van acordar que aniria a treballar de minyona a Barcelona, com feien en aquell temps moltes altres noies dels pobles veïns.

A Barcelona la Tina va conèixer altres noies que estaven en la seva mateixa situació. El dia que tenien lliure es reunien per parlar de com les tractaven els seus amos i recordar el que feien als seus poblets d’origen. Més endavant va entrar a treballar a una bomboneria, on despatxava les llaminadures. Amb el temps va fer amistat amb un senyor alemany que un dia sí i l’altre també visitava la botiga, no se sap ben bé si per comprar bombons o per passar una estona amb la Tina. D’aquesta relació en va sorgir una amistat que va esdevenir amor i que els va portar a viure junts.

En Michel, que així s’anomenava el que es va convertir en el seu company, era un alemany adinerat, amb fàbriques i negocis a Barcelona. Els seus contactes li van permetre treure la Tina de la bomboneria i presentar-la a una famosa casa de modes, on la Tina va fer durant un temps de model, aprofitant la seva escultural figura. Van viure junts a Barcelona fins que es va produir el cop d’estat del 36. Llavors, escapant-se de la guerra, van marxar cap a Alemanya. En aquesta fugida, en Michel es va veure obligat a deixar els seus negocis a càrrec d’un nebot que es va quedar com a gerent.

Van estar a Alemanya fins a l’any 41 o 42. Quan van tornar a Catalunya, van fixar la seva residència a Barcelona. No obstant això, en Michel va fer adequar la casa pairal de la Tina a Perves per tal de poder-hi viure amb totes les comoditats de l’època el temps que hi anaven a estiuejar. Va ser llavors quan també hi van traslladar el piano que la Tina tocava mentre en Michel l’escoltava embadalit.

Va ser poc després de tornar d’Alemanya que en Michel va haver de litigar amb el seu nebot, que s’havia negat a tornar-li les indústries que confiadament l’oncle li havia deixat, al·ludint que ja no li pertanyien. Com a bon alemany, en Michel havia guardat tots els papers que demostraven la seva titularitat, la qual cosa va fer que pogués recuperar les seves propietats i foragitar el desagraït nebot.

Per tal de mantenir cuidada la casa de Perves i també les minses terres que encara es conservaven de la Tina, van llogar com a masover el propietari de la casa veïna de Perves. En Floquenciet va passar a convertir-se en el masover de la Tina i en Michel. Quan el matrimoni arribava a Perves, en Floquenciet ja els havia netejat la casa, encès el foc, preparat les terres i fet els llits i el menjar per tal que quan arribessin s’ho trobessin tot a punt.

Era el temps de la postguerra i encara que els estralls també arribaven als petits pobles, aquests dies difícils es vivien diferent en un lloc tan aïllat com Perves. Per això, tot i la dura situació en què es trobava el país, podríem dir que van ser uns anys agradables, malgrat tot, tant per al Michel i la Tina com per a la gent del poblet, que cobrien les necessitats de la parella subministrant-los menjar i altres coses que havien de menester a canvi de diners, prou escassos a l’època. La seva generositat l’havia pogut notar la família de la meva dona, que vivia a Perves. Quan l’avi de la meva dona s’havia quedat només amb diners republicans, sense haver-los pogut canviar pels del nou règim, va ser en Michel qui es va oferir a canviar-los-hi a Barcelona. És poc provable que pogués fer-ho, però en Michel va tornar un dia amb la quantitat que l’avi li havia donat, però ara amb diners que podia utilitzar, els primers que va tocar després de la guerra. La Tina també havia obert un compte per a dues germanes d’aquesta família i hi anava posant diners sempre que podia. Era amable amb la gent i a casa seva també s’hi acostaven algunes de les nenes del poble; la meva dona recorda que a vegades anava a casa seva i s’asseia a la seva falda mentre ella tocava el piano; recorda aquells dits llargs i àgils com si els veiés ara mateix.

Com us podeu imaginar, l’arribada de la parella era un esdeveniment al poblet, sobretot pels models que lluïa la Tina, que sempre anaven acompanyats de pameles i ombrel·les molt elegants. Però un cop s’instal·lava a la casa, sovint es posava la manteleta i la faldilla llarga de la seva mare i sortia a passejar pels terrenys que anys enrere havia despedregat. Devia ser un espectacle veure-la passejar per aquells carrers, plens de pedres i sorrosos, amb la faldilla fins als peus i el caminar tranquil, segurament pensant en la seva mare i en una infantesa que ara li quedava molt lluny. D’aquesta manera tranquil·la van viure fins que la Tina va complir els 66 anys i es va quedar vídua. Jo la vaig conèixer en aquesta època, conduint un Seat 600 que utilitzava per viatjar quan no era a Perves, cosa que feia molt sovint.

Amb 70 anys la Tina tenia molt minvades les seves facultats, sobretot després que el carregament que portava una euga li caigués a sobre. A partir d’aquell accident, sempre va caminar coixa. Potser va ser això el que la va portar a casar-se amb aquell jove que van llogar com a masover i que va esdevenir majordom, en Floquenciet. A partir de llavors, en Floquen-ciet la va acompanyar pertot arreu conduint el vehicle que fins llavors ella pilotava. Vivien a la seva casa de Barcelona, però no deixaven de pujar a Perves sempre que podien.

Així va ser fins que ella va veure’s postrada en un llit, on en Floquenciet la va cuidar durant quatre anys, dia i nit. Després d’aquests quatre anys, en Floquenciet va morir i, en quedar-se sola, la Tina va ser internada en una residència, on va morir al cap d’un mes d’haver-hi ingressat, sense deixar més constància del seu pas per aquest món que els records de qui la vam conèixer. Esperem que aquesta història serveixi de testimoni.

Aliar-se amb el destí: Lola Galvan Real

Narradora: Lola Galvan Real.
Descarregar en pdf

Volem fer una excepció. La majoria d’històries que aquí es recullen han estat explicades per altres persones, és a dir, en cap cas la protagonista n’és també la narradora. Però la Lola ens obliga a fer l’excepció, perquè la seva història implica una situació en la qual cada vegada es troben més dones: haver de superar un càncer de mama. No és que la seva història exemplifiqui la de totes les afectades, però sí que les significa, les fa visibles i n’ofereix una visió, la d’una dona que ha decidit aliar-se amb el destí, enlloc de barallar-s’hi.

Tots tenim una vida més o menys interessant. Com a mínim, als nostres ulls. Quan arribem a un punt del nostre recorregut terrenal ens aturem i reflexionem: som feliços amb el que hem fet? O potser ens penedim de certes decisions que han fet que allò personal o laboral no hagi anat com havíem previst? Sigui com sigui, jo sóc una persona que creu en el destí. Quan prens partit en un tema ja és cosa feta. En certa manera, sembla que estàs fent el que vols, el que creus que és correcte, el que ha de ser. Però per mi tot està predestinat. Sóc una dona de 57 anys i sovint em pregunto per què he fet això o allò, o per què he tingut aquest o aquell problema i l’he acabat resolent. I la resposta sempre és la mateixa: el destí! La meva vida, a ulls de persones properes a mi, és interessant, o si més no, valenta. És cert que ha estat entretinguda, potser més del que voldria, però sí que puc dir que a partir del dol prudencial de cada moment m’he mocat, m’he eixugat els ulls i he tirat endavant. I el més curiós del cas és que tot plegat ha passat en un termini de temps molt curt.

Fins als cinquanta anys la meva vida havia estat com moltes d’altres. Em vaig casar jove, molt jove, i a la dècada dels 70 et casaves principalment per dos motius: o estaves prenyada o molt enamorada. Jo puc dir que en el meu cas van convergir els dos punts, però també, en honor a la veritat, he de dir que si no s’hagués produït el primer, molt em temo que el segon l’hagués superat del tot. Jo ja despuntava molt independent, amb ganes de viure, i l’home amb el qual em tocava compartir la resta de la vida, tot i estimar-lo moltíssim, no va resultar ser l’home ideal, cosa que el temps es va encarregar de confirmar. D’aquella relació, però, en vaig tenir dues filles precioses. Va passar el temps i com que sempre es topa dos cops amb la mateixa pedra, jo no n’havia de ser una excepció: vaig tenir una altra parella que tampoc va resultar ser per sempre, però que em va donar un altre fill, també preciós. Així que ja hi som tots: la mare, dos pares i tres fills. Crec que fins aquí, tot normal, oi?

Sempre he treballat en el que creia que per a mi era el millor, agent de viatges. Encara ara m’hi dedico, però ho enfoco diferent. Com a persona et vas adaptant a les circumstàncies i jo he passat per moltes etapes. He tingut èpoques en què la feina aportava molt de sentit a la meva vida, i d’altres menys, però és l’única feina que he fet. La que conec i la que respecto per sobre de tot. Precisament en aquest sentit, ja fa set anys, vaig voler donar un gir a la meva vida, a la meva professió. Un gir massa fort i massa forçat que va posar en joc l’estabilitat emocional dels meus fills, sobretot el noi, que encara era un adolescent. Volia llençar-me a l’aventura de tenir el meu propi negoci, de «treballar per a mi» (com ens enganyem de vegades amb frases fetes!). Vaig anar a un altre país per començar de nou. M’havia ofuscat en un projecte que finalment no va ser el que havia de ser. El motiu? Doncs que de vegades la persona equivocada es creua a la teva vida. Algú a qui consideres amic i en qui confies a cegues t’ho acaba prenent tot. No només els diners, que per mi tenen un valor relatiu, sinó tota la teva il·lusió. Això sí que no té preu, ni consol, ni perdó. Però en el meu cas, el pas ja estava fet i era massa tard, el mal estava servit.

Vaig plorar nit i dia durant una setmana. Vaig pensar que jo ja no feia res en aquest món. «I si pujo a la terrassa i... zas!? No, no solucionaria res...», pensava. En una dècima de segon vaig decidir canviar d’actitud. Havia de superar aquell cop, aquell entrebanc que el destí m’havia posat al camí. M’havia col·locat entre les cordes perquè reaccionés, perquè descobrís una altra part de la vida. O sigui que vaig deixar aquell país i vaig tornar a casa, amb els meus, intentant creure que tot havia estat un malson. Fent el contrari del que s’acostuma a fer, en parlava amb els fills, amb els amics..., no amagava la meva ignorància, o bona fe, digueu-li com vulgueu. Ho explicava plorant, o rient, o cridant, però en parlava. Era una bona teràpia en uns temps que van ser difícils, plens de dolor i amb el convenciment que a l’edat en què m’estava passant allò, ja tot estava donat. Gairebé ja no podia passar-me res més.

D’aquell affair, me n’havia quedat una casa que vaig comprar al país estranger. Allà estava. Recordant-me sempre el meu mal pas. Però en comptes de rebutjar-la o treure-la de la meva vida, vaig fer tot el contrari: vaig estimar-la. L’havia comprat en plena efervescència d’aquella nova aposta de futur i quan podia, per vacances, hi anava per retrobar-me amb el seu pati, amb el seu taronger. Malgrat tot el que va passar mai la vaig odiar. Un altre se n’hagués desfet de seguida per no convidar els mals records però, per mi, aquella casa no amagava cap culpa. Qui m’havia ferit, qui m’havia fet mal, era un malparit... ai, destí! Sabràs posar-lo al seu lloc?

La vida continuava. Jo tornava a estar integrada al meu entorn amb coses que m’agradaven molt i amb d’altres que menys, però tot superable. Tot, o quasi tot. Un bon dia vaig rebre l’avís de la Generalitat per fer-me la revisió mamària de control que em tocava. Jo me n’havia fet una sis mesos abans però el destí va voler que fes cas d’aquella segona oportunitat. I aquella decisió presa sense espant, em va salvar la vida. Van trobar un petit punt que en principi no havia de ser res, però que demanava una ressonància. Aquesta no falla mai. Sap tot el que tens i sempre intenta avisar-te el més aviat possible. De vegades ja és tard, però gairebé sempre tens la porta oberta. El metge va decidir que havia d’operar-me amb urgència. Tenia sis tumors malignes repartits per tota la mama esquerra i la masectomia era l’única solució de vida. Diuen (fins i tot els metges ho comenten amb la boca petita) que els càncers de mama, concretament els de l’esquerra, poden desenvolupar-se per una influència sentimental molt gran. Una pèrdua, un desengany, un dolor no superat..., o sigui que no em va costar gaire identificar els meus possibles detonants.

Va començar així un camí difícil i llarg. El teu cos rep una transformació desagradable. Més que exteriorment, interiorment. Els teus gustos canvien, les olors ja no són iguals. La quimioteràpia et trastoca i t’altera els òrgans. Però aconsegueixes una certa normalitat. Arriba un dia que penses que ja no estàs tan cansada. I el cap calb? Doncs mira..., és fashion! Hi ha actrius que es rapen al zero per sortir a la pel·lícula!

Tot té un final, i mentre això passava va sorgir dins meu un diàleg:
-Lola, per què no fas el que sempre has volgut?

-Si ja ho faig! Treballo en allò que m’agrada!

-No. Ja saps a què em refereixo: escriure i el teatre!

-Va! Ja és massa tard!

Però no ho era en absolut. De fet, vaig escriure la meva experiència tumoral en un llibre de petit format que vaig titular Adéu, mama, adéu. Sí, en aquest llibre parlava amb el pit que m’havia deixat i li explicava tot allò de bo que s’estava perdent des que no era amb mi. De victoriós va passar a ser el vençut, el perdonat. Com li explico en un capítol del llibre, tot i el que em va fer, la companyia i l’estimació per part dels amics i la família el van deixar totalment en segon terme.

En plena etapa de sessions de quimioteràpia, vaig iniciar el que no havia fet mai i ja tocava: el teatre. Vaig escriure una obra, més ben dit, uns monòlegs creats per mi, i estava entusiasmada amb el projecte. Quan vaig acabar la fase clínica, vaig iniciar els assaigs fins a poder actuar a Tarragona, Barcelona i altres poblacions. Però tot i aquests canvis, tot i aquesta evolució, sóc la mateixa dona, mare de tres fills. La mateixa agent de viatges a qui ara li manca un pit però que ja es troba en fase de reconstrucció. Una dona plena d’il·lusions i a la qual el destí, espero, tractarà amb molt de respecte per haver acceptat sempre els seus obstacles i entendre’ls com a valuoses lliçons de viatge.

L’herència de les dones: Maribel *

Narradora: Anònima.
Descarregar en pdf

La complicitat pot ser una arma tan bona com qualsevol altra. En aquest cas, va servir perquè l’esforç d’una dona que havia tirat endavant una casa pairal no es veiés menyspreat per la llei de l’hereu que en aquell moment s’imposava. El destí va fer que la balança s’equilibrés o, si més no, es decantés una mica cap a la banda d’aquesta mestressa de casa. El destí... i l’amistat entre dues dones, una conxorxa esplèndida per poder creuar la barrera de l’hereu i perfilar una herència més justa, més digna.

La Maribel de Can Cervelló vivia en un poblet enfonsat en el més profund d’una vall muntanyenca on el temps semblava haver-se aturat. Poca cosa podien fer les noves generacions de Cabradell que miraven Barcelona com el seu futur; gairebé tothom s’escapava a la Ciutat Comtal per fer fortuna. A mesura que les tres úniques cases de Cabradell eren deixades pels seus amos en emigrar a la ciutat, els de Can Cervelló les compraven juntament amb totes les terres. Així va ser com, a poc a poc, es van fer amos de tot el terme municipal, fins i tot de la petita església que havia servit de parròquia.

La Maribel no era de Cabradell, sinó que hi havia anat a viure en casar-se amb l’amo de Can Cervelló, en Josep, vidu des que la seva muller va morir el mateix dia que portava al món el seu fill, en Tonet. La Maribel va tenir quatre infants amb en Josep, dos nois i dues noies. Jo la vaig conèixer quan el pare i la mare em van enviar a casa seva per cuidar el seu primer fill. Era el 1934, jo tenia deu anys. La Maribel es cuidava de la casa i de tota la mainada, inclòs el fillastre.

Van passar els anys i la Maribel, com era natural, exercia de propietària de tot el patrimoni matrimonial juntament amb el seu marit. Aquest «exercir de propietària» volia dir llevar-se al matí, tot just sortit el sol, i començar a fer l’esmorzar per als vuit mossos que tenia a casa, a part dels familiars propis que vivien amb ella: un total de 15 comensals. Un cop s’acabava l’esmorzar calia endreçar la casa, fer els llits, rentar la roba, escombrar, fregar els estris de cuina i tornar a preparar menjar per al dinar de tothom. Quan volien menjar carn, que no era pas cada dia, ella mateixa anava al corral a matar el corder, els conills, els pollastres o les gallines. Mentre ella va portar la casa sempre hi va haver una olla al foc amb menjar preparat per ser consumit. En tota aquesta feina l’ajudava una dona que havien acollit des del dia que s’havia atansat a la casa per demanar almoina. La van adoptar com una més de la família fins al dia que va morir de vella.

El temps va passar i la vida d’en Josep va arribar a la seva fi. Mort aquest, en Tonet va reclamar les propietats fent servir el seu dret de primogènit. D’aquesta manera, la Maribel es va veure relegada de totes les seves potestats i va arribar fins i tot a tenir problemes per criar els seus fills biològics. Va quedar tan relegada que en Tonet ni tan sols li va permetre decidir quin dot donava a les seves dues filles quan aquestes es van casar, ja que ho havia de decidir l’hereu, com marcava la llei d’herència. La sort del destí va fer que aquesta situació es suavitzés quan en Tonet es va casar. La seva dona i la Maribel es van entendre des del primer moment, i les va unir una gran amistat que va fer que pogués viure fins a la seva mort amb consideració, una mort que va arribar més tard que la d’en Tonet.

* El nom de la protagonista i els de la resta de persones que se citen en aquesta història, així com els noms de les poblacions, no són reals. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.

Una dona, uns ulls, unes mans... una vida i l’Alzheimer...: Encarnació Grau (Barcelona, 1921)

Narradora: Neus Oller.
Aquest text es va escriure el novembre del 2007.
Descarregar en pdf

De vegades, la ironia del destí pràcticament es pot tocar amb les mans. I el tacte no resulta agradable. De la mare se n’aprenen tantes coses que es fa difícil veure com ella mateixa les acaba desaprenent. Aquesta és la història d’una dona que va convertir les seves mans en eina essencial de feina, però sobretot de creativitat. Només una malaltia va poder amb elles. La seva filla ens explica en aquest relat cada punt i contrapunt d’una vida marcada pel talent, la constància i les ganes inacabables d’aprendre.

Aquesta dona, l’Encarnació, la meva mare, neix l’any 1921 a Sant Andreu del Palomar, un barri perifèric de Barcelona. Era filla d’un porter/fogoner d’una fàbrica («la fàbrica», «la casa de les gomes», com se l’anomenava), on hi havia un gran hort que podien cultivar. El profit que en treien –verdures, fruites...– l’anava a vendre la seva mare, l’àvia, al mercat de Sant Andreu. El primer fill del matrimoni va ser un noi i després va venir la noia. Des del principi van voler que anessin a «aprendre de lletres», com ells deien. El seu fill, encaminat cap al món de la mecànica, va arribar a ser un molt bon professional. De vegades, l’Encarnació, sobretot quan intentava motivar-nos a mi i al meu germà per fer batxillerat, recordava amb nostàlgia la seva època d’estudiant, que es va veure estroncada per l’esclat de la guerra.

A partir dels deu anys, l’Encarnació havia anat a «aprendre d’agulla» i de mica en mica s’havia anat introduint en el món de les cosidores. Va esclatar la guerra, va conèixer el pare –tots dos tenien 17 anys–, va anar «creixent» en el món de l’agulla, es va acabar la guerra i, de mica en mica, ja era modista! Treballava per compte d’altri i també feia coses a casa. Li agradava cosir i en tenia traça. El festeig continuava endavant i ella estava contenta amb el seu aixovar, al qual les seves mans i els seus ulls havien dedicat molt de temps fora d’hores; s’havia de continuar treballant i complint amb tots els encàrrecs, que tampoc no eren tants durant la postguerra. Amb 25 anys, finalment, es van casar un dia feiner a les set del matí, perquè la botiga s’havia d’obrir a les vuit.

Després de casats va canviar de barri i va anar a viure a Ciutat Vella, a casa de la família del meu pare. I també va canviar d’ofici! A partir de llavors faria de carnissera, feina que mantindria fins a la jubilació. De mica en mica va anar coneixent les diferents peces, les maneres de tallar-les, les eines que es fan servir (el ganivet del bistec per a la vedella, el del be, el tallant, el ganivet petit per desfer, les grans tisores per al pollastre i la gallina...). L’Encarnació havia substituït la cinta mètrica per la balança.

Quan havia passat un any de tots aquests canvis, vaig néixer jo i, l’any 50, el meu germà. El fet de ser mare va tornar a revifar en ella el cuc de l’agulla i va començar a fer vestits i jerseis. Eren peces noves i podia ser creativa! Ja no eren els arranjaments de la roba de casa o dels davantals de la botiga, sempre iguals.

La mare va intentar que jo també aprengués «d’agulla», però no va funcionar com a ella li hauria agradat. De totes les labors que ens feien fer al batxillerat, no me’n va fer mai ni una fulla ni un tronc, i me’n va fer desfer moltes. Els seus ulls llegien molt bé, i no em refereixo a llibres, sinó al punt, al fil, a saber llegir la roba. Sí, els seus ulls llegien molt bé i tenia molt clar què estava disposada a acceptar; li agradava la feina ben feta.

Ens vam fer adolescents i progressivament vam anar comprant la roba a les botigues, però llavors aprofitava el temps lliure per introduir-se en el món del ganxet, fins aleshores desconegut per a ella. Cortines, cobretaules, visillos i l’obra mestra: una vànova per al meu llit de matrimoni, amb quadrant i tot. L’Encarnació no feia per fer, aprenia una tècnica i aleshores feia la labor que creia més adequada per aplicar-la. S’ho pensava molt. Hi tenia molta traça i aviat va poder fer peces de mida gran perquè li quedava «seguidet», com la mare deia; valorava la qualitat del seu treball i en gaudia sempre.

Quan va néixer el meu primer fill, va estar molt de temps orientant-me en com s’havien de fer les coses. Em va ensenyar a posar genolleres i colzeres, a apujar i abaixar vores de pantalons, a posar cremalleres..., deia que jo n’havia d’aprendre. M’ho explicava tantes vegades com calia i em suggeria que desfés les que creia que no havien quedat prou bé. I jo ho desfeia! M’havia encomanat la seva manera de mirar! Al cap de 30 mesos vam tenir un altre fill i aleshores, com que ja ho sabia fer, em va dir que li podia portar el que calgués. Passats 25 mesos va arribar el tercer nen, la multiplicació de la feina es va convertir en tot un rècord: tres pantalons per dos camals són sis i quan la mainada és petita sovint els compres de dos en dos. Això vol dir 12 vores com a mínim, cada setembre i cada primavera!

Van anar passant els anys i la mare continuava fent alguna labor de tant en tant. Li feia gràcia aprendre a brodar, però pel seu compte. L’any 73, el pare i la mare es van comprar un tros de terra i aleshores van aprendre «a fer de pagès» amb la il·lusió de poder-hi passar els anys posteriors a la jubilació. Tota la roba de casa i de decoració va passar per les mans de la mare. No hi tenia cabuda qualsevol cosa, havien de ser teixits pràctics en el seu manteniment i del seu gust estètic. Pensava sempre que hi hagués un espai per a cadascú de nosaltres i que l’Espinagosa –com van anomenar la casa en honor al turó on es trobava– fos acollidora. Es van jubilar amb 65 anys, però el destí va voler que no en gaudissin gaire temps junts. Abans de fer els 66, el pare va morir, després d’onze mesos lluitant contra un càncer de pulmó. Va ser difícil; des dels 17 anys havien compartit... la vida. Just 10 dies després d’enterrar el pare, la mare va tenir un accident. Es va entrebancar i va caure per l’escala interior de casa, amb onze esglaons que havia pujat i baixat cada dia moltes vegades, i per un temps va quedar tetraplègica per una fractura de les cervicals.

La cirurgia, la rehabilitació, la seva constància i l’atzar van fer que amb el temps tornés a moure les mans, les cames, a caminar, a ser autosuficient... Però calia fer treballar les mans. S’havia de donar tonicitat de nou a aquells dits. No volia anar als casals de gent gran, però sí que va voler anar a l’Escola de la Dona, on va aprendre a fer punta de coixí. De mica en mica, aquelles mans tornaven a ser les d’abans i els boixets anaven d’un costat a l’altre. També va fer brodat i aquesta vegada amb mestra. El primer any fins i tot jo em vaig matricular a cuina per poder-la convèncer que hi anés. I va funcionar. L’any següent i els altres ja ho feia tot sola. Triava les assignatures i els horaris que li anaven millor, es matriculava, feia deures a casa... Ben bé hi va anar cinc o sis cursos. Començava pels cursos d’iniciació i després anava seguint la programació oferta, incrementant la dificultat. Va aprendre punts i tècniques noves, com el guipur, i allò la feia feliç. A més d’uns quants mocadors de punta al coixí, amb puntes de diverses dificultats, també va aprendre a dissenyar les puntes. Va fer un ocell en tres dimensions amb punta de coixí! És com una escultura... També feia altres labors brodades; li agradava molt brodar matisant els colors, fet que incrementava la dificultat de la feina.

Tenia 71 anys i de sobte va començar a dir que no volia anar a l’escola. Que l’any següent no es matricularia, però la vam convèncer. Deia llavors que només volia brodar amb un color, el blanc. Jo no entenia aquell canvi. Recordo que li proposava el sèpia, pensant que per a la visió del treball li aniria millor. Ella va acceptar la proposta, però tot i així no acabava les labors, justificava feines no massa ben fetes i donava unes excuses que no corresponien a la seva manera de ser. Va deixar de fer tot allò que li agradava més.

Aquell era un envelliment molt rar. Metges, proves, diagnosi: Alzheimer.

Vam celebrar els 75 anys amb tota la família perquè tothom en tingués un bon record i abans dels 76 la ingressàvem en una residència a causa de l’evolució de la malaltia. Es perdia per la ciutat, pel barri, per la mateixa casa, per camins que havia fet cent vegades. No podia controlar el temps, els diners, el dia a dia... Va oblidar el meu pare, ni tan sols el nom li deia res. Més tard, el meu germà es va morir.

Paral·lelament a l’estada a la residència, de dilluns a divendres anava a un centre de dia on va tornar a brodar, a cosir a màquina, a escriure, a pintar..., i així van passar quatre anys. La malaltia, però, seguia el seu curs. Vam canviar-la a la residència on hi havia el centre de dia, però cada vegada era més difícil que tingués ganes de fer cap activitat manual, fins que ja no va poder anar més al centre de dia.

Ara està incapacitada legalment des de l’any 2000 i sempre s’ha d’estar alerta amb les variacions de la simptomatologia i de la medicació. Ha anat oblidant els néts, el gendre i tots els parents. Ja no ha pogut conèixer les parelles dels nostres fills, les veu i prou. Han passat cinc anys més i aquelles mans que sempre feien coses han estat molt de temps plegades a sobre de la falda, encara que de vegades agafessin la cullera per menjar els triturats o els purés. Són mans sense vida, sense tonicitat, no són les mans de la mare. Aquells ulls que ho veien tot, són buits, però fins fa poc em semblava que encara em reconeixien, alguna vegada deia el meu nom. La comunicació cada vegada està més deteriorada. Ara gairebé és inexistent. Aquest últim any, aquelles mans no agafen la cullera ni per prendre aigua amb espessant, que és la forma per poder prendre líquids. Aquelles mans ara s’acosten a la boca i fa servir el dit polze de la mà dreta com a xumet. Fa «la pipa», que dèiem. De vegades és tota la mà la que és a dins de la boca i fa succions durant molta estona, amb el cap cot.

Aquells ulls que «ho veien tot» ja no em reconeixen i alguna vegada em diu mama. Aquells ulls no són la mare. Però jo segueixo i seguiré dient-li mama. Vull seguir dient-li mama.

La primera universitària: Maria Elena Maseras i Ribera (1853-1905)

Narradora: Àngela García.
Descarregar en pdf

No sabem si Maria Elena Maseras i Ribera va ser conscient en el seu moment de la revolució que estava a punt de portar a terme per fer una cosa que avui dia moltes dones fan sense adonar-se que en altres temps va ser excepcional. Estem parlant de poder anar a la universitat, d’estudiar una carrera per elecció, de ser-ne després una professional. Aquesta va ser la gran fita d’una dona, la primera universitària, que va obrir el camí a totes aquelles que avui entren i surten de les aules amb la mateixa naturalitat amb què respiren.

Maria Elena Maseras i Ribera. La dona que vull evocar va viure entre 1853 i 1905. Com és obvi no l’he conegut personalment, però sí que algunes semblances entre totes dues han fet que ara la pugui estar recordant. Ella va passar per la Universitat de Barcelona; jo encara hi sóc estudiant. Ella es va voler dedicar a una especialitat principalment masculina durant la seva època: la medicina; jo també ho faig ara però en una altra branca de la ciència: la física. Era dona en un món d’homes; en certa manera i malgrat tots els avenços assolits, les dones que entrem en el món de la ciència avui dia també ho som.

Però hi ha una diferència essencial entre totes dues que fa que valgui la pena recordar-la cent dos anys després de la seva mort. Va ser la primera dona que va entrar a estudiar a la universitat. Fins fa cent trenta-cinc anys, no es coneixien els problemes actuals sobre la distinció de gènere del mot estudiant. Era inexistent la polèmica, ja que generalitzar amb estudiants l’alumnat d’una universitat era rigorosament cert. Aquell era un terreny destinat exclusivament als homes, i no és que les dones hi tinguessin prohibida l’entrada, sinó que senzillament no era concebible que fossin allà. Si ens remuntem més anys enrere ens trobem amb aberracions tals com que estava prohibit «per decret» que cap dona exercís la medicina i que per fer-ho necessitaven autorització expressa del mateix rei. Però aquesta època ja l’havíem superat.

Maria Elena Maseras va trobar-se amb aules plenes d’homes que l’admiraven per haver estat la primera dona a trepitjar-les, però també amb una institució que va trigar més de tres anys (sense cap motiu aparent, a banda del que tots tenim al cap) a concedir-li el permís per poder fer el darrer examen de la llicenciatura. Finalment, però, ho va aconseguir. El 25 d’octubre de 1882 va treure un excel·lent en el seu últim examen (havia sol·licitat fer-lo l’1 de juny de 1879), s’acabava de llicenciar la primera metgessa de Catalunya. Però no va exercir mai, desanimada per l’experiència que havia passat. Va optar per dedicar-se a l’ensenyament, al qual va dedicar tota la seva vida. Primer a Vilanova i la Geltrú i més tard a Maó, on va viure fins que va morir el 1905.

Afortunadament aquesta és la primera d’una llarga sèrie de llicenciades en medicina i en tantes altres ciències naturals, socials, especialitats en humanitats o en lletres, en què ens podem llicenciar avui dia. Llicenciades que ja no mereixen ser recordades de manera especial per haver estat pioneres a l’hora d’estudiar una determinada matèria, sinó per ser-ho en algun camp d’investigació o de les especialitats a què es dediquen.

Batallar amb el passat: Maria Serra Duocastella (Cardona, 1917)

Narradora: Glòria Ribas Serra.

Descarregar en pdf

Sovint superem les males vivències deixant que el temps faci la seva feina, allunyant-les per poder passar pàgina. Però hi ha coses que demanen un punt i a part que ens ajudi, per fi, a conviure amb allò que ens ha perseguit. Precisament això és el que va buscar durant molt de temps aquesta dona que va perdre el seu marit a la batalla de l’Ebre. Perquè, encara que sapiguem que el relat no acabarà feliçment, necessitem un final. La filla de la Maria va posar el seu granet de sorra en la lluita de la seva mare i ens en deixa ara un petit testimoni i una dedicatòria: «A l’actriu».

La meva mare és un teatre, i del teatre n’és l’escenari. És el lloc de l’actriu que en un altre temps va ser i de l’actriu que sempre porta dins. Representa bé els papers. Representa bé la vida.

Les seves primeres interpretacions van ser a l’escola i després va continuar als grups de teatre de Cardona, vila on va néixer, créixer i on encara viu. La seva última aparició va ser l’any 1993, any en què el grup d’esplai El Traspunt li va fer un homenatge coincidint amb la celebració dels 50 anys del Tenorio a Cardona. Hi va aportar el seu granet de sorra fent d’Hermana Tornera al mateix escenari on l’any 1943 havia fet de Brígida. El 1980 va ser coprotagonista del curt Desig d’hivern, que es va estrenar a l’Institut Francès de Barcelona i es va projectar en diverses sales comercials, entre elles, el cinema Capsa de la Ciutat Comtal. Va obtenir el premi Especial Qualitat del Ministeri de Cultura i va participar als festivals de Manhein (RFA), de Leipzig (RDA), de Benalmádena i a la Setmana del Cinema de Barcelona.

En prosa o en vers, els guions de la vida s’escriuen en tots els gèneres i en la seva hi va sorgir molt aviat el drama. Els seus pares, catalans i conservadors, no la deixaven festejar amb el seu enamorat, el Joan, perquè era un andalús de la CNT. Així que ella, la Maria, als dinou anys, en plena Guerra Civil i aprofitant que el Joan era a Cardona ferit de bala a una cama, va marxar amb ell i es van casar al jutjat. El Joan només tenia dos anys i mig més que ella i havia arribat a Cardona per fer el seu ofici de barber. Pocs mesos després, recuperat de la ferida, va tornar al front. Ja no es van veure mai més. L’agost del 1938 va néixer la seva nena, la meva germana, i el mes de setembre del mateix any li eren retornades totes les cartes que la meva mare enviava al Joan, amb una única paraula: «desaparecido». D’ell, ja feia dies que n’havia deixat de rebre. Llavors va començar la seva pròpia guerra, però va ser prou valenta per tirar endavant ella sola amb la seva filla. Es va establir de perruquera a Cardona, ofici que continuarien al cap dels anys la filla i la néta. Jo vaig tardar molt de temps a arribar, setze anys, fruit d’un segon matrimoni amb el meu pare, que tota la vida havia estat enamorat d’ella. Ell tenia quinze anys més i la Maria era la seva reina.

L’agost de l’any 1985 va morir el meu pare, un home bo, valent i aventurer que va recórrer com a immigrant diferents països durant dotze anys i que se’n va anar de polissó dins d’un vaixell des d’Anvers fins a Nova York, d’on va tornar sense haver fet fortuna. Era el temps de la depressió de l’economia després del crack del 29, la caiguda de la borsa de Wall Street. A les poques setmanes de la seva mort, a casa de la mare hi van reaparèixer fotografies emmarcades del Joan i la Maria joveníssims. Davant la meva sorpresa, la mare em va dir que feia més de trenta anys que les tenia guardades i que havia arribat el moment de treure-les perquè els volia tenir tots dos a la vista. Un dia de l’any 1998, em va donar un esborrany d’una carta perquè l’hi passés a net. Deia així:

La batalla del Ebro
Soy una mujer de ochenta y un años que desde estas páginas quiero denunciar mi caso: después de más de sesenta años dando por desaparecido a mi marido en la batalla del Ebro de la Guerra Civil española, nunca he conseguido, habiendo acudido a distintas instancias, su certificado de defunción. Se sabe que los desaparecidos en esa batalla son muertos desde que terminó la Guerra Civil y nadie ha respondido por ellos.
La crueldad nos llevó desde la negación de poder llorar a nuestros muertos en sus tumbas hasta la negación de su propia muerte.
Deseo hacer un último llamamiento a las personas que pudieran facilitarme información sobre el lugar y circunstancias en que pudo ocurrir su muerte. Sus datos, que conservo, son: Juan Muñoz López, soldado perteneciente a la 42 División, 227 Brigada, 906 Batallón, 1a Compañía. Sanitario. Turia no 3. CC15. La respuesta puede dirigirse a: Maria Serra Duocastella […].

Aquesta carta la van publicar a La Vanguàrdia i va rebre respostes molt emotives. Algunes, de testimonis directes de la batalla, i d’altres, de familiars de desapareguts. Una de les cartes la informava de les dates i els llocs en els quals es va moure la 42a Divisió fins a la destrucció del batalló al qual pertanyia el Joan. En una altra, un excombatent republicà li explicava que quan un company queia mort es limitaven a fer un clot i a enterrar-lo sense treure-li ni pertinences ni documentació, perquè en les condicions en què es trobaven pensaven que al cap d’una estona serien ells els que moririen. Ambdues van coincidir que tal i com van anar les coses no era estrany que ningú li hagués pogut dir que el Joan havia mort a l’Ebre. Abans d’aquesta carta a La Vanguàrdia la mare havia escrit, sense dir-nos-ho, al Servei Històric Militar, al Ministeri de Defensa, a la Fraternitat Democràtica de Militars de l’Exèrcit de la República i a la Unió d’Excombatents de la Guerra Civil. Totes les respostes havien estat negatives, és a dir, ningú no li va poder dir res del Joan.

Descobrir que la meva mare, després de tota una vida i del temps transcorregut, no havia abandonat mai la recerca, va fer que em decidís. Amb tota la documentació recollida i guardada durant seixanta anys, vam començar els tràmits per aconseguir la declaració de la defunció al jutjat de 1a instància de Manresa, i el 22 de novembre de 1999, el jutge declarava la mort del Joan, ocorreguda el tercer trimestre de l’any 1938.

Com a anècdota i paradoxa, vull explicar que en tot aquest procés em vaig preguntar com s’havia pogut casar amb el meu pare si legalment continuava casada amb el Joan. Resulta que en Franco va anul·lar els matrimonis civils de la República, però en els nostres anys de democràcia van tornar a ser reconeguts, per tant, des d’aquell reconeixement fins a la mort del meu pare l’any 1985, va estar legalment casada amb tots dos. Després, seguia casada amb el Joan i vídua del pare, i ara, finalment, és vídua de tots dos.

La meva mare té prop de noranta anys i encara la veig com la protagonista de l’escenari. Fa goig, és presumida, coqueta i s’empolaina més que les seves dues filles. Té una mirada viva i moltes ganes de viure. El seu caràcter és fort i els canvis d’humor els remarca sempre. Perquè la meva mare, de vegades, està trista i et vol a la vora per explicar-te la seva història. La millor roba per ella és una disfressa qualsevol. Li agrada disfressar-se, en això sempre és la primera. I una vegada i una altra torna a ser l’actriu, l’escenari i el teatre.

Temps d’esperança (anònima) (Huelva, 1945)

Narradora: Manoli Ruiz Rodrigo.

Descarregar en pdf

Com totes les històries, aquesta n’amaga d’altres: la d’una nena abocada al món adult; la d’una jove separada del seu amor; la d’una dona que veu manipulada la seva vida per les convencions. Totes són la mateixa persona. La seva filla ens obre aquesta caixa d’intimitats, com ella diu, «quiero hablar sobre mi madre; ¿por qué ella?; primero, porque sin ella yo no estaría aquí, y segundo, porque ella me ha enseñado que, por mal que vayan las cosas, siempre hay un tiempo para la esperanza».

La historia de mi madre empieza el 8 de diciembre de 1945, en plena posguerra española. Mi madre fue un bebé enfermo desde que nació pero, desafiando el pronóstico de los médicos, sobrevivió a su temprana debilidad. Era la tercera de cinco hermanas y un hermano, y muy pronto, pese a su delicado estado de salud, aprendió las labores de la casa. Lavaba en el río, cuidaba de los animales, acarreaba leña... Mi abuela tuvo por entonces otra hija y al poco tiempo, otra más. Eran tiempos difíciles en los que negarse a los deseos del marido era algo casi impensable, y mucho menos quejarse de que éste te forzaba. Sólo cabía callar y aguantar. Pero hubo un momento en el que mi abuela no quiso soportarlo más. Cuando mi madre tenía sólo 8 años, mi abuela se marchó a Barcelona con las dos hijas mayores dejando a mi madre a cargo de una casa, un bar y dos criaturas, y poniendo punto y final a su infancia. Hoy en día mi madre se pregunta por qué sus manos no son lo que eran, o por qué le duelen tanto las piernas. Aún era una niña cuando fregaba, limpiaba, cocinaba o alimentaba y cuidaba de sus hermanas cuando éstas enfermaban, y todo ello sin conseguir entender qué era lo que había hecho mal para que su madre se fuera.

Al cabo de un tiempo, mi abuela volvió a casa, pero los papeles no cambiaron. Él, un hombre de los de antes, un señorito al que le gustaban todas las mujeres. Y ella, una esposa relegada a un segundo lugar con el deber de estar dispuesta para lo que él quisiera. Y en aquella repetida realidad llegó un nuevo bebé a la familia, un niño, algo que mi madre entendió como una oportunidad para que apareciera un poco de cariño entre sus padres. Pero mi abuela, en el fondo, no albergaba el más mínimo amor hacia aquel hombre. Se había casado con él por decisión de sus padres, para superar la pobreza que les acompañaba, ya que el hombre al que en realidad quería no podía cubrir esas expectativas. Así que la falta de ternura y de respeto que le profesaba su marido dificultaba aún más el entendimiento. Por lo que finalmente mi abuela decidió marcharse otra vez y mi madre volvió a quedarse sola, con dos niñas que crecían y que cada vez requerían más de ella, y con un nuevo hermano en los brazos.

Fue entonces cuando mi abuelo la envió a un convento para niñas huérfanas, separando a las hermanas y creando más incertidumbre en ella. La estancia allí fue dura. A pesar de que su padre enviaba paquetes y dinero periódicamente para el buen estado de la niña, ella nunca vio nada de eso. Limpiaba, rezaba e incluso salía a pedir limosna para las monjas. Así es como su padre la descubrió un día en Sevilla, por lo que decidió sacarla del convento y traerla de vuelta. Al poco tiempo, su madre regresó, pero esta vez con la clara idea de llevarse a todas sus hijas y a su hijo a Barcelona. Para aquella niña era quizá el peor momento para seguir a su madre. A parte de dejar allí a sus abuelos, su casa y su vida, tendría que abandonar también a su primer amor, lo más importante para ella en ese momento. Se trataba de un chico trabajador, sin recursos económicos, que después de la jornada laboral la ayudaba con las criaturas, las tareas del bar, de la casa y en todo lo que podía. Aquella situación duró hasta que definitivamente la familia decidió trasladarse a la capital catalana. Mi madre aún recuerda como aquel chico le decía «si tú quieres, nos casamos, pero dormimos separados. Yo no te toco, pero, ¡por Dios, no te vayas!». Pero la decisión estaba tomada.

Mi madre odiaba a la suya por hacerle eso, odiaba a su padre por consentirlo y odiaba aquel interminable viaje en tren en el que sólo podía pensar en él y en todo lo que dejaba atrás. La nueva vida no se le antojaba mejor y sus comienzos confirmaron esa sensación. Se mudaron a Vista Alegre, un barrio obrero de Mataró de finales de los 50. La idea de su madre era que si las dos hijas mayores trabajaban como minyones (sirvientas) y las demás en una fábrica, podría ganar lo suficiente para no depender de su marido. Pero éste pronto sucumbió a la tuberculosis y murió poco tiempo después. Mi madre trabajaba por entonces en una fábrica de telares y compartía cama con todas sus hermanas. Dos dormían en la cabecera y las otras dos a los pies del lecho. Ella soñaba con el día en el que podría volver a ver a su gran amor. Los únicos instantes en que era feliz eran los que dedicaba a las cartas que se escribían. Habían acordado que él la visitaría en Barcelona. Cuando llegó el día se arregló como nunca lo había hecho. Estaba llena de ilusión. Llegó al punto de encuentro y se dispuso a esperarle. Pero cuando se dio cuenta de que su espera era en vano se marchó con el corazón roto, deshecha por el dolor de no saber por qué no se había presentado. Pasaron los años y mi madre conoció a mi padre en un baile del velódromo de Mataró. Era un chico rubio de ojos azules y buen bailarín. Pronto se fijó en ella y se casaron tiempo después. A los nueve meses nací yo, a los tres años, mi hermano José, más tarde, David, y doce años más tarde, mi hermana Mireia.

Ahora, al cabo de tantos años, una de sus hermanas, poco antes de morir, le confesó que tenía que contarle algo que ella, mi abuela y el resto de hermanas habían hecho tiempo atrás, pero murió antes de poder contárselo. Mi madre, a través de una amiga del pueblo, supo que aquel chico había ido realmente a Barcelona, después de haber ahorrado trabajando todo el verano para costearse el billete, pero que cuando volvió al pueblo no era el mismo. Estaba triste, angustiado y arisco. Nunca supieron qué le había pasado en aquel viaje. A pesar de ello, hizo lo que para mi fue un verdadero gesto de amor: tiempo atrás, cuando mi madre aún vivía en el pueblo siempre le decía «mira, si no nos casamos, cásate con ella [otra chica del pueblo], que es muy buena chica, huérfana y muy trabajadora». Y lo hizo. Se casó con la mujer que su amor le había elegido.

Lo bonito de esta historia es que mi madre y él se prometieron que mientras existiera la luna, cada vez que uno de los dos la mirase el otro sabría que aún se querían. Cuando mi madre miraba la luna y se le escapaba una lágrima yo no conseguía saber qué le ocurría. Hasta que un día le confesé que, aún estando casada, amaba a otra persona con la que tengo la promesa de que mientras los dos miremos la luna, estaremos juntos. Cuál fue mi sorpresa al descubrir que mi madre mantenía la misma promesa con alguien. Creo que desde que era una niña no me había abrazado así. Fue un abrazo intenso y profundo. Me llegó al alma. Y acto seguido me explicó toda esta historia. La historia de mi madre. Una mujer que no tuvo infancia. Una mujer a quien arrebataron el gran amor de su vida, pero que a pesar de ello no pierde la fe de ser feliz con el hombre que siempre ha amado. Porque la esperanza es lo último que se pierde.

Perla, la divorciada: Rosalía Silgado (Huelva, 1960)

Narradora: Noelia Adrián Silgado

Descarregar en pdf

Podem reinventar-nos a qualsevol edat. És cert que l’educació, la infantesa i la família marquen moltes de les pautes que seguirem de grans, però de vegades la vida ens posa en situacions en les quals descobrim una nova persona dins nostre. A Rosalía Silgado li va costar aprendre-ho, perquè creia que havia de ser mare i esposa per sobre d’ella mateixa. Es va divorciar en un temps en què això tot just començava a ser possible i va saber fer balanç del que li havien ensenyat, del que ella havia après i del que realment va decidir ser.

Rosalía Silgado nació el 23 de febrero de 1960 en Huelva, una de entre tantas de las ciudades que habitó su familia. Hija de Bartolomé y Rosalía, heredó el nombre de su madre. Ella era la sexta de doce criaturas: ocho hermanas y cuatro hermanos. Desde que nació recibió el apodo cariñoso de Perla, Perlita de Huelva, por su carita redonda desde niña. A los cuatro años su familia se mudó a Sevilla, fruto de los continuos cambios de profesión de su padre: maestro, administrativo y, finalmente, veterinario. Fue educada en una religión evangelista, aunque la transmisión de estos valores por parte de su padre y su madre no fue muy estricta.

Al ser la mediana, se encontró criada por su madre y hermanas mayores, pero pronto pasó a ser la encargada de cuidar a sus seis hermanos pequeños por las tardes. Las mayores ya se encontraban en edad de casarse y empezar su vida, y es que la diferencia de la mayor a la menor rondaba los 20 años. Su madre nunca dejó de trabajar en la casa para una familia tan grande, y ella debía ayudarla y aprender para el futuro.

Conforme pasaban los años cambiaban sus derechos y deberes. De pequeña jugaba con innumerables amistades en la aldea en la que habitaban. De adolescente aprendía cante y baile por las tardes en una academia con algunas hermanas, porque a su padre le gustaba mucho el baile, pero pronto las cosas empezaron a cambiar. Su padre y su madre determinaron que debía comenzar a trabajar para ayudar en la economía familiar, por lo que la sacaron de la escuela pocos meses antes de terminar el último curso, sin contar con la posibilidad de seguir estudiando y formándose.

Pronto comenzó a tener amigos y amigas en su pandilla de paseo, pero debía ser cautelosa, porque si en algún momento su padre oía algo de chicos o tonteo, el castigo estaba asegurado. Conoció algunos chicos, pero ninguno le llamó la atención hasta que intimó con uno de sus vecinos, Juan. Rápidamente empezaron a «hablar», pero tuvieron que esconderse hasta que fueron formalmente novios, porque si su padre la veía, a ella o a sus hermanas, al llegar a casa sacaba la correa.

Ya era novia de Juan cuando éste fue llamado para hacer la mili y, como chico atrevido y seguro de sí mismo, se alistó en los legionarios del desierto, llegando a ser cabo primero. Ella pasó meses muy enamorada, esperando que volviera. Meses dentro de casa, sin poder estudiar, tan sólo trabajar y estar en casa, nada de paseos. Era lo que hacían las chicas, esperar. Y mientras tanto, comenzó a aprender a hacer labores, pero no las domésticas, esas ya las dominaba desde niña, ahora aprendió a coser, a hacer punto, croché, a bordar... Era el momento de formar su ajuar. Toda chica necesitaba tener uno para cuando se casase, ya que ella sabía que se casaría al regreso de Juan.

A los 19 años contrajo matrimonio con Juan, muy entusiasmada ante su nueva posible vida. Por fin tendría la libertad de salir con su chico libremente sin la represión de su padre. Sin embargo, no contaba con información acerca de la vida matrimonial. No la educaron para eso. A la vuelta de la luna de miel ya se encontraba embarazada. La noticia era buena, pero era demasiado pronto, no había tenido tiempo de disfrutar de su nueva y libre relación con su marido.

Pronto empezaron los problemas. Con la excusa del trabajo, su marido pasaba muchas horas fuera y ella se limitaba a esperarlo y a tenerlo todo preparado para su llegada, como había aprendido. Tuvo su primera hija, de nombre Rut, y la alegría rondaba el matrimonio. Él pasaba cada vez más horas fuera, a veces incluso días, pero como Perla estaba ocupada asumiendo su nuevo papel de madre no quiso darle mucha importancia. Cada una llevaba a cabo sus funciones, todo iba en orden. Pasaron dos años y quedó embarazada de su segunda hija, Noelia. A los 22 años era madre de dos criaturas y tenía toda una vida por delante para desempeñar su nuevo papel.

No obstante, el problema de la soledad nunca se alejó de Perla, y sus hermanos y hermanas comenzaron a oír rumores de que su marido no pasaba tantas horas como parecía trabajando, sino que tenía una doble vida en forma de mujeres, juego y juergas. Ella recibía avisos, pero su inocencia no le dejaba ver la realidad. Hasta que un día, con sus propios ojos, vio como su marido la engañaba. Se encontraba en un bar cuando le había dicho que estaba en un viaje de negocios. Para entonces, él ya no le parecía tan buen marido y no sabía qué actitud tomar al respecto. Pasaron los meses y los conflictos con su marido se sucedían y aumentaban. Ella se encontraba dividida entre la familia, que la quería y le hablaba de la verdad, y el amor que sentía por su marido, esa vida que siempre había soñado, porque así se había preparado desde niña. Fue entonces cuando recibió noticias de un engaño mayor por parte de él, iba a ser padre de otra criatura, pero no sería ella la madre. Entonces ella decidió algo que le rompió el corazón. Reunió fuerzas al pensar en el futuro de su vida y de sus hijas, y con el apoyo que le ofrecía su familia, decidió romper su matrimonio.

En el barrio hablaban de ella, en la aldea en la que se crió también. Hasta entonces existían las separaciones pero eran muy pocas las que se atrevían. La mayoría de las mujeres no tomaba esa decisión y pasaban los años sufriendo por una vida que no las hacía felices. Pero, por fortuna, los tiempos que corrían y los cambios políticos sucedidos tras la muerte de Franco permitieron que en 1985, y a sus 25 años, se divorciara de Juan, el príncipe desencantado.

A partir de entonces, su familia se volcó en ayudarla para sacar adelante a sus hijas, sola, puesto que él nunca desempeñaría su rol de padre. Buscó innumerables trabajos durante todas las horas que pudiera al día para pagar tantas cosas que desconocía que se debían pagar. En ese momento aprendió a realizar las funciones del hombre, para las cuales no fue educada. Unos meses más tarde, cayó gravemente enferma con una disfunción en uno de sus riñones. Fue operada y, tras unos meses de recuperación, consiguió superar la enfermedad quedando tan sólo una cicatriz en su costado. No obstante, esta enfermedad que vivió hizo posible un reencuentro entre los excónyuges, que desembocó en una segunda oportunidad para Juan, que presentaba su arrepentimiento ante la oposición de la familia de ella. No fueron muchos los meses que pasaron hasta que Perla observó que la actitud de su marido no había cambiado en absoluto. Éste seguía engañándola y, para entonces, recibía noticias de la madre de su otro hijo, por lo que sentenció irrecuperable su sueño de matrimonio ideal en el que ella sería una buena esposa y prefirió encontrarse sola, pero arropada por su familia.

Bartolomé, su padre, indignado por la actitud de este hombre con su hija, abrió un nuevo camino de relaciones con ella para ofrecerle mayor protección y libertad a la hora de asumir sus nuevas responsabilidades como madre divorciada. Y así es como pasó a ser conocida por el vecindario: «Perla, la divorciada», una de las primeras del barrio en llevar a cabo una ruptura matrimonial.

Pese a sus esfuerzos por llevarlo todo para adelante, decidió volver a casa de su familia para poder trabajar y que sus hijas estuvieran siempre a cargo de su madre y hermanas. Todo permaneció estable. A pesar de los problemas que le ocasionaba su exmarido, ella sacaba una fuerza sobrenatural para tirar adelante arropada por la familia. Estaba realmente conociendo nuevas facetas de su persona. Ahora ya no estaba bajo las decisiones de un hombre, ahora era ella la que guiaba su vida.

Sin embargo, un año después sucedió una gran desgracia: su padre y su madre murieron en un terrible accidente de forma inesperada. La familia quedó rota de dolor y en medio del caos un nuevo problema: la casa en la que habitaban ella, sus hijas y hermanos aún solteros iba a ser arrebatada a la familia por política de la empresa dueña de la aldea, Astilleros. Fue entonces cuando Perla se vio en la necesidad de asumir un nuevo papel, luchar por sus hijas y ayudar en todo lo posible a sus hermanos, una ayuda recíproca durante años. Volvió a mudarse a la casa en la que habitó con su marido durante el matrimonio y que ganó durante el divorcio para techo de sus hijas. Esta vez con una hermana que viviría con ella y cuidaría a sus hijas mientras ella trabajaba fuera de casa.

Tras meses de dolorosa recuperación se unió sentimentalmente a un amigo y vecino de toda la vida, Rafael, el cual superaba una pronta viudedad inesperada, con dos criaturas pequeñas a su cargo. Encontrándose ambos en situación parecida, pasaron 4 años de noviazgo y decidieron vivir juntos. A sus 31 años volvió a adoptar un nuevo rol: era madre de familia numerosa, y una familia un tanto especial. La unión de dos familias en un mismo hogar fue difícil. Los hijos de ambos no se aceptaban mutuamente ni a sus nuevos y respectivos tutores, lo cual ocasionaba innumerables discusiones ante las cuales ella no sabía cómo actuar. Intentó solventarlo de todas las maneras posibles. Se movió y aprendió a desenvolverse y sacar un fuerte carácter que le ayudara a resistir, pero por más que luchara y buscara soluciones, la situación no presentaba mejor aspecto.

En 1993 quedó embarazada. Quizás un nuevo hijo que uniera a las dos familias posibilitaría una reunificación, pero desgraciadamente este hijo no vino al mundo. A los 6 meses de embarazo sufrió un aborto y con ello experimentó en sus carnes un dolor muy grande que afectó a lo que ella más apreciaba: ser madre. Dos años después volvió a quedar embarazada, esta vez nació una preciosa niña, Ester, que supuso el punto de unión de estas dos familias.

A su pareja, una persona buena de corazón, le aquejaba un insoportable dolor que ningún médico conseguía resolver y que le impedía trabajar. Éste se encontraba en guerra en su interior en la que se veía a sí mismo como padre de una familia «sin poder ser un hombre de verdad, trabajar y traer dinero a casa», decía. Su depresión lo llevaba al alcohol y de ahí al enfado constante por todo.

Durante los primeros años de vida de su hija pequeña, Perla disfrutaba de su crianza y de la vida en casa. Pero la sombra de los problemas nunca se disipó. Durante diez años se vio envuelta en muchos conflictos familiares, entre sus hijas y su pareja principalmente. Ante estas discusiones, su papel de madre ganaba y decidió romper su relación, hacer las maletas y partir rumbo a su anterior hogar, habitado por sus hermanas solteras; todo para que días, semanas o meses después hiciera las paces con su pareja y lo intentara una vez, y otra, y otra. Cada año, al menos una vez, se encontraba en esta tesitura, y por supuesto era capaz de hacer y rehacer su presente cada una de las veces, encontrar trabajo y salir adelante. El amor que sentía por el padre de su pequeña, el amor por sus hijas y el valor que su padre y su madre le enseñaron para luchar la animaban a intentar mejorar su vida.

Estuvo encerrada en esta forma de existencia inestable durante diez años, influenciada por los problemas emocionales de su pareja que destruían todo ápice de felicidad que brotara, hasta que una de las rupturas pasajeras se convirtió en estable. Era más difícil que nunca rehacer su vida, ahora con una casa sin muebles siquiera, pero tomó sus pocas posesiones y decidió comenzar de nuevo. «Ya está bien», se dijo a sí misma ante la mirada de sus hijas, «he de ser madre y mujer por encima de esposa». Y así comenzó una nueva vida con sus tres hijas. Trabajó en muchos empleos, en diferentes empresas, la mayoría como limpiadora, algo que aprendió desde pequeña. Sacó su casa adelante y cuando los problemas empezaron a parecer lejanos, sus hijas comenzaron a animarla para que rehiciera su vida. Tenía derecho a ser valorada como mujer, algo que nunca había podido sentir, siempre actuando como madre o esposa.

Pasaron algunos años y diversas relaciones la rondaron. Aprendió a divertirse en la vida, compaginando su eterno papel con su nuevo rol de mujer, más femenina que nunca. Rejuveneció más de diez años en su rostro al encontrarse a sí misma. Es más, tan segura estaba de su nuevo yo que se movió en busca de una auténtica persona que la mereciera. Quiso salir y conocer gente, hasta el punto de asistir a un programa de televisión en el que encontró al que hoy por hoy es su pareja y con quien consigue tener una eterna sonrisa. Ahora es amante, sigue siendo una mujer independiente, una gran trabajadora y buena madre, y ello la hace feliz a ella y a su familia.

Una escola a l’alcova: Doña Elena Girol de Castro (1902-1974)

Narrador: Montserrat Pinyol Boné

Descarregar en pdf

Doña Elena, com es coneixia amb respecte Elena Girol de Castro, sabia perfectament que l’ensenyament és un tresor. Segurament per això va començar a impartir classes a l’alcova de casa seva. Poc s’imaginava que, tres generacions després, la seva néta seria la directora d’aquella escola que ella a poc a poc havia anat creant. Descobrir els orígens d’aquestes aules i de la força indiscutible de la dona que les va fer possibles és un plaer que ens ha proporcionat la seva néta en un relat d’homenatge a la figura de la seva àvia.

Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagades entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor..., i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu inte-rior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet. L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins. La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història. L’àvia comença així: «Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...». La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.

Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola. La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama creix. La família comença a augmentar amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.

La Guerra Civil va estroncar la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els infants d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara els queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat, perquè així puguin sopar.

La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc. Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants anys com sigui possible. Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit. Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit que no té tirada a cooperar en les tasques domèstiques.

Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.

Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per a les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (Barcelona, 1916-1984)

Narradora: Mercè Piqueres Carrasco

Descarregar en pdf

Hi ha històries que són extraordinàries i, precisament per això, a vegades ens allunyen de la realitat. La Mercè Carrasco no va patir l’exili ni va organitzar mobilitzacions des de la clandestinitat, però va haver de passar una guerra i sobreviure a una postguerra en un barri com el de la Barceloneta, que durant la Guerra Civil es va tornar perillós i en la postguerra va patir la pobresa. La seva extraordina-rietat no passa per grans gestes, sinó per la constància de saber viure el dia a dia oferint el millor a les persones que l’envoltaven. La història d’aquesta dona ens arriba des del relat emocionat de la seva narradora.

La Mercè va néixer al barri pescador de Barcelona –la Barceloneta–, un dia de finals de 1916, tot i que la seva partida de naixement duia la data del 17 de gener de 1917. Era la quarta de les cinc criatures que van tenir en Rafael i l'Elvira, però en realitat era com si fos la novena: abans que els nasqués el primer fill, els seus pares van recollir cinc nebots que havien quedat orfes i els van criar com si fossin fills seus. La infància de la Mercè, com la de tants nens i nenes d'aquella època, va ser dura. Sense anar gaire lluny, a partir dels nou o deu anys, cada dilluns feia campana obligada de l'escola. Ella i la tia Pepa –la tia soltera que havia anat a viure amb la família– es llevaven a les quatre de la matinada i feien cap al safareig públic del barri per fer la bugada de tota la família. Això, estiu i hivern.

Al mateix barri hi havia una escola de monges on va aprendre de lletra. La Mercè i el seu germà Joan van tenir la sort de poder freqüentar també, durant dos anys, l’Escola del Mar. La Mercè explicava que els van donar sengles beques gràcies a la influència d’un carrabiner conegut del seu pare. A mi, que em vaig «educar» a les escoles de la postguerra, em fascinava el relat de la Mercè quan em parlava de l’Escola del Mar, aquella escola en què, a l’estiu, les classes es feien a la platja, la mainada asseguda a la sorra i en banyador; que tenia una barca, i on es feien moltes activitats aparentment de lleure, però amb un profund contingut educatiu. Malauradament, la influència del carrabiner només va durar dos anys. Després la Mercè va haver de tornar al col·legi de les monges que castigaven les alumnes colpejant-los les mans amb un gran regle de fusta. Més endavant, quan ja era massa gran per anar a les monges, van ser les classes a l’acadèmia de Doña Lola, que devien ser només d’unes poques hores al dia, perquè ella ja treballava ajudant la família en el negoci.

Malgrat les moltes hores de feina, encara trobava temps per fer esport: era sòcia d’un club de rem que hi havia al port de la Barceloneta i sempre que podia també anava a nedar. Des de petita havia viscut en contacte amb la mar, que tenia a poques cantonades de casa. A més de les campanes d’escola obligades per anar a fer la bugada amb la tia, de tant en tant, quan hi havia temporal, també en feia per anar a banyar-se a l’escullera. Li agradava tirar-se al mar des d’algun escull quan venia l’onada. Calia tenir molta cura de fer-ho en el moment precís, quan l’onada era just sota els seus peus. Segurament no era conscient del perill: un segon de retard hauria estat sufi-cient perquè el seu cos s’estavellés contra la roca.

En fer els divuit anys, la Mercè es va treure el carnet de conduir, un fet insòlit en les noies de la seva generació. A casa seva no tenien diners ni categoria per tenir un cotxe, però havien comprat un camió per a la feina. El pare havia deixat de sortir a la mar i, amb l’ajut d’alguns membres de la família, es dedicava a la venda a l’engròs de marisc. Al cap de poc temps d’esclatar la guerra, els seus germans van haver d’allistar-se i després van marxar al front. De les altres dues noies, una era ja casada i amb dues filles; la petita, de salut delicada, van enviar-la a casa d’uns amics en un poblet de l’Alt Empordà. La Mercè era l’únic ajut amb què el pare comptava per dur endavant el negoci. Ell no tenia carnet i la Mercè va haver de conduir el camió, un vehicle que s’engegava girant amb força una manovella. Un dels llocs on anaven sovint, ella i el pare, a dur-hi musclos o a buscar-ne, era a la Unión Mejillonera, que tenia els magatzems al port de Barcelona. Era un am-bient freqüentat només per homes i ella romania dins del camió mentre el pare tractava amb la gent de la Mejillonera i feia les gestions que calia. Aparcava sempre al mateix lloc, a tocar d’un magatzem. Un dels dies que hi havien d’anar, per algun motiu van canviar els plans i no ho van fer. A l’hora en què la Mercè solia ser dins del camió aparcat al port, esperant que el pare fes els tractes amb els treballadors de la Mejillonera, hi va haver un bombardeig sobre la ciutat i algunes bombes van caure al port; una al mateix lloc on ella sempre aparcava. Al cap d’un temps es van quedar sense el camió, perquè l’exèrcit republicà els el va requisar.

Barcelona va ser una ciutat molt castigada per la guerra. A més de l’angúnia d’estar sempre pendents de les sirenes que anunciaven l’arribada dels avions enemics, calia espavilar-se per trobar aliments, que eren més i més escassos. De tant en tant, la Mercè i altres dones de la família anaven al Prat a comprar provisions o a recollir allò que els podien proporcionar uns familiars que es dedicaven a la pagesia. Tornaven a la Barceloneta a peu, procurant passar per camins poc transitats per evitar creuar-se amb els milicians, que en més d’una ocasió els van prendre el sac de patates, les verdures o els quatre ous que la tia del Prat els havia donat. Va arribar un moment en què viure a la Barceloneta va esdevenir extremadament perillós. Els bombardejos eren més i més freqüents perquè en aquella zona hi havia objectius militars com ara la Maquinista o els mateixos vaixells que pogués haver-hi al port. Les autoritats republicanes van obligar la gent del barri a marxar i la van distribuir en pisos, principalment a l’Eixample, on moltes famílies benestants havien abandonat el seus habitatges. A la família de la Mercè van adjudicar-li un pis del carrer Roger de Llúria, que compartien amb unes refugiades basques: unes dones republicanes que havien fugit de la seva terra, ja dominada pels nacionals. La Mercè va ser testimoni directe d’alguns dels bombardejos més forts que va patir la ciutat. Mai no va oblidar la vegada que, en caure unes bombes a la Gran Via, a tocar de la plaça Universitat, ella va córrer a refugiar-se al metro. Tot just havia baixat les escales quan, en aixecar la vista en direcció al carrer, va veure un home al qual l’impacte de la metralla va arrencar el cap del cos. Per uns segons, el seu cos decapitat va fer encara una o dues passes i a continuació es va precipitar escales avall.

En començar la guerra, la Mercè festejava amb un noi del barri que era anarquista, de la FAI (Federación Anarquista Ibérica). Havien començat a festejar oficialment perquè el pare d’ella va veure que l’acompanyava cada dia i es quedaven xerrant al carrer, i els va cridar l’atenció: no li agradava que la seva filla «fes cantonades»; si el noi anava seriosament, que vingués a parlar amb ell i entraria a casa cada dia. La descoberta que l’anarquista anava armat va ser l’excusa que la Mercè va posar per trencar amb ell. Segurament el seu cor ja bategava per en Pepe, l’amic que el seu germà Joan havia dut a casa de vegades, un noi castellà establert des de feia alguns anys a Barcelona amb el pare i la mare, algunes de les germanes i el germà petit, tot i que encara tenien lligams i algun negoci al seu poble d’origen. El germà de la Mercè i en Pepe eren «companys de guerra», eren a la mateixa companyia. Mentre van romandre a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, en Pepe va visitar algunes vegades el seu amic a casa seva, a la Barceloneta, i hi va conèixer la germana. Després els van mobilitzar i els van traslladar a Extremadura. Un bon dia, el germà de la Mercè va explicar al seu amic Pepe que la seva germana havia trencat amb el noi de la FAI; li ho deia en una carta. En Pepe, que des que va conèixer la Mercè s’havia sentit atret per ella, no va dubtar ni un moment a escriure-li i a declarar-li el seu amor. L’atracció havia estat mútua i així va ser com van començar a festejar, un festeig que va mantenir-se per correspondència fins al final de la guerra, perquè des d’Extremadura era impossible venir de permís a Barcelona sense passar per llocs dominats pels nacionals.

En acabar la guerra, a poc a poc tornava la normalitat perduda aquells anys. La família de la Mercè volia reprendre el negoci de venda a l’engròs de marisc, però havien perdut el camió. D’altra banda, en Pepe, que estava sense feina, al poble hi tenia una camioneta de la seva família que encara podia fer un bon servei. Van posar-se d’acord i així va ser com, aportant com a capital aquella camioneta, en Pepe va entrar en el negoci de la família de qui pocs mesos després seria la seva dona. L’1 de setembre del 1939 es van casar a la parròquia de Sant Miquel del Port. El viatge de nuvis? Una excursió a Montserrat l’endemà del casament, anada i tornada el mateix dia. No hi havia diners per a més.

La Mercè i en Pepe van tenir cinc criatures. El primer nen va morir als cinc anys (la nena estava a punt de fer-ne tres), aparentment d’una broncopneumònia fulminant. Era el començament dels antibiòtics i, tot i que algú els va aconseguir penicil·lina de contraban, ja va ser massa tard. Nou mesos més tard, en néixer el següent fill, la Mercè també va estar a punt de morir per una infecció: les febres puerperals. Durant uns dies, la seva vida va estar pendent d’un fil; finalment el seu cos va reaccionar positivament.

Malgrat haver tingut una família nombrosa, la Mercè va treballar fora de casa durant molts anys. Va ser una dona emprenedora, amb molt d'ull per als negocis i no va escatimar mai esforços perquè la seva família prosperés i els fills i la filla poguessin gaudir de tot el que ella no havia pogut tenir, especialment estudis. Pocs dies abans que nasqués el seu fill petit (era el 1954), ella encara corria amunt i avall amb un Ford model T de segona mà, que havien fet arreglar per fer servir com a camioneta, i que calia engegar amb una manovella. Després va ser una Vespa amb sidecar, adaptada per transportar mercaderies a la «cistella». I després un Delfín, una mena de cotxe-tricicle que durant la setmana era una eina de treball i els diumenges servia per sortir d'excursió amb la família. Tot i que a casa tenien una noia interna per fer les feines de la llar, la Mercè, que de dilluns a dissabte es llevava a les quatre de la matinada per anar al mercat del peix, va ocupar-se sempre de la cuina i de la compra, i duia les regnes de la casa. Malgrat la seva escassa formació escolar, era molt aficionada a la lectura, i els fills i la filla des de petits van tenir molts llibres al seu abast. Sovint ella llegia també els llibres que els comprava per a ells. Era una lectora eclèctica, que podia passar de les obres de Louise May Alcott, Zane Grey, Steinbeck o Carmen Laforet al Quixot o La Regenta.

El negoci de venda a l’engròs havia anat creixent. En Pepe i el germà de la Mercè, associats amb dos venedors més, van establir una empresa que era bastant forta, tot i que tirava endavant perquè els socis hi dedicaven moltes hores de feina. La Mercè va muntar unes parades en un mercat, i ella mateixa n’estava al capdavant. Tanmateix, ja no era aquella noia forta que podia anar a remar després d’una dura jornada de treball. Les lumbàlgies es repetien sovint i de vegades havia hagut de quedar-se dies a casa, estirada al llit per recuperar-se. Finalment va decidir deixar de treballar fora de casa. Va ser un descans merescut –i aparent, perquè eren moltes les coses de les quals continuava ocupant-se.

El 1965 la Mercè i en Pepe van celebrar els vint-i-cinc anys de casats fent un creuer per la Mediterrània: era el viatge de noces que no havien pogut fer en el seu moment. Van viatjar a Egipte, el Líban, Síria, Israel i Grècia. En van tornar entusiasmats i la Mercè deia que quan tingués els fills casats, ella i en Pepe es dedicarien a viatjar. Malauradament això no va ser possible. El 1972, amb cinquanta-cinc anys, va començar el seu calvari, anant de metge en metge perquè li fessin una diagnosi que al final va ser d’esclerosi múltiple. La malaltia no era tan coneguda com ara que hi ha tractaments que l’han convertida en una afecció crònica amb la qual les persones afectades poden conviure molts anys amb una qualitat de vida relativament bona. A més, el seu cas era atípic, perquè patia molts dolors a les cames i necessitava prendre contínua-ment analgèsics.

El 1976, les seves cames eren molt febles i va trencar-se un fèmur. No va tornar a caminar; els últims vuit anys de la seva vida va passar-los en una cadira de rodes i amb grans patiments. Malgrat això, no deixava de preocupar-se per la família, que havia anat augmentant amb el casament dels fills i el naixement de nétes i néts. Només va poder fer d’àvia com ella volia –poder ocupar-se completament de la mainada– de la primera néta, nascuda el 1971; i tan sols durant el seu primer any, perquè aviat va manifestar-se la malaltia. Tot i això, i dins del seu dolor, els estius era feliç perquè tenia al seu voltant fills i néts: fins a vint persones de vegades es reunien en aquella casa d’Arenys de Mar, prop del mar. Des de la seva cadira, situada sota un pi, gaudia veient-los banyar-se, enfilar-se als arbres, berenar i jugar plegats. Els últims anys, el seu dolor se li feia sovint insuportable i més d’una vegada les llàgrimes se li havien escapat en silenci. Però quan se li apropava un dels néts i li deia, mig plorós ell també, «no ploris, iaia», el somriure tornava a la cara de la Mercè.

Segur que hi ha hagut dones de la generació de la Mercè que van patir més penalitats que ella; que mai no van fer campana de l’escola perquè mai no hi van anar, que mai no van poder pagar una persona que els fes la feina de casa, perquè no tenien els diners o perquè eren elles mateixes les que havien de netejar per a d’altres; que potser el viatge més llarg que van fer va ser el de l’emigració que les va treure del seu poble on no hi havia recursos, que... Però crec que la Mercè va ser una dona excepcional, abocada sempre als altres, i que, al final, la vida va ser molt injusta amb ella.

Tres voltes rebel (anònima) (Conca, 1953)

Narrador: anònim

Descarregar en pdf
Va voler estudiar, implicar-se en les protestes ciutadanes, educar la canalla i tenir temps per a ella. Va convertir-se en això que ha provocat torrents de tinta i que s’ha anomenat col·loquialment una superwoman. Si va equivocar-se o no, potser no és el més important d’aquesta història, sinó el fet que al llarg de la seva vida anés trobant els camins que creia més adequats per no perdre l’essència del que havia volgut ser.

Nascuda a Conca, va arribar amb la seua família a València quan tenia deu anys, el 1963. Es van instal·lar al final del carrer Cardenal Benlloch, a prop de l’avinguda del Port, una zona on gairebé tothom era immigrant de Castella o Andalusia. Al voltant, encara hi quedava molta zona d’horta, encara que ara sembli increïble, ja que ha anat desapareixent a mesura que es feien noves edificacions. La seva educació no va ser gaire repressiva: per sort, a prop de casa hi havia una acadèmia privada capitanejada per Don Julián, un mestre republicà represaliat a la seua comarca. El pare i la mare l’apuntaren a aquest centre que, malgrat els esforços, tenia les seues precarietats; el mateix Don Julián s’encarregava de fer gairebé totes les assignatures. Dels dos germans i tres germanes de la seua família va ser l’única que va continuar estudiant. Va cursar infermeria, tot i que sempre es va interessar per la història, sobretot l’antiga. Malauradament, en aquell moment era impensable per a ella poder accedir a estudis universitaris.

Quant a l’educació sexual, era inexistent en les converses familiars, però va rebre els models clàssics de l’època: quan eixia a passejar o al cinema amb la seua germana gran, la mare li encomanava la tasca de situar-se enmig de la germana i els seus pretendents, per evitar aproximacions perilloses. Aquestes estratègies no va haver-les de portar a terme amb ella mateixa, la seua mare podia estar tranquil·la, a ella no la va divertir mai buscar xics. Recorda que una vegada li van demanar per eixir i ella va respondre que no tenia temps, la seua prioritat era estudiar.

Cursant infermeria va fer amistat amb una xica que venia d’un poblet de la Safor i juntes es van anar involucrant amb una colleta de gent «progre» de la comarca. La majoria dels homes eren estudiants universitaris, implicats en sindicats i partits polítics clandestins. Elles eren pràcticament totes estudiants d’infermeria i se sentien atretes per la «superioritat» intel·lectual dels seus companys. Ells els descobriren, en una primera etapa, la Nova Cançó, el cinema d’avantguarda francès i italià o els teòrics del marxisme o de la renovació pedagògica. Fins aleshores, ella només havia escoltat alguna cançó de Serrat o de Llach per la ràdio (sí, una temporada sonà Irene, la seua cançó d’amor més pop i convencional) i havia llegit moltes vegades una antologia de poemes de Miguel Hernández. Eixos eren fins aleshores tots els seus referents «alternatius» al franquisme, com diríem ara.

A poc a poc, va anar substituint els seus valors i creences, fent la seua particular immersió en la «cultura d’esquerres» i fins i tot va canviar de llengua. Quan va nàixer el seu fill, l’any 1977, parlava correctament el català i és la llengua que ha utilitzat des d’aleshores a casa i, sempre que ha pogut, al carrer i al treball. Sap escriure’l, però té molta més fluïdesa en castellà.

M’oblidava de dir que va acabar casant-se, l’any 1976, amb un xic de la colleta, de Gandia, professor universitari i militant del PCE. Tot i que ell sempre estigué més implicat en política, ella també es va sindicar a CCOO, va participar en les vagues de sanitat (primer a l’hospital que aleshores es deia Sanjurjo i ara és Peset Aleixandre, i després a La Fe, on continua treballant) i en les campanyes electorals.

El casament fou bastant traumàtic. Havien cedit a oficia-litzar la seua relació i, a més, per l’església, encara que les concessions arribaren fins a aquell punt: la cerimònia es féu a Gandia, un laborable i a primera hora del matí. El convit fou de picaeta en el bar de la mateixa plaça. Els seus pares, sobretot sa mare, no ho entengueren i durant un parell d’anys trencaren la relació amb la filla.

El matrimoni anà bé durant molts anys, ella era feliç, i l’any 1981 tingueren una filla. La relació era d’igualtat, es repartien la majoria de les tasques domèstiques i ell tingué un paper molt important en l’atenció i l’educació de la canalla. La feina d’infermera, els torns rodats que implica, feia complicat que se n’encarregués a soles. Però aquesta situació es va anar complicant, ja que el seu marit anà dedicant-se cada vegada més al seu treball i a les relacions en la universitat. Quan els seus fills ja passaren l’adolescència i ja no els necessitaven tant, ell tampoc col·laborava gaire a casa (s’encarregava del jardí, bàsicament), mentre que ella multiplicava la seua dedicació i anava perdent contacte amb l’exterior. Finalment se separaren. No li vol carregar responsabilitats en el fracàs, sempre ha pensat que va ser ella qui va afavorir aquesta rutina i va acceptar la seua deixadesa i apatia. Al cap de poc temps, quan amb vint-i-tres anys el seu fill decidí, sense els estudis acabats i sense un treball fix, anar-se’n de casa, es va enfonsar. Pensava que havia fracassat com a esposa i com a mare, i això que des de feia anys els dedicava tot el seu temps lliure i, sobretot, els acomboiava al màxim, els donava totes les facilitats i els ho consentia tot. No va saber adonar-se que el seu fill simplement necessitava emancipar-se, que desitjava tenir la seua pròpia casa i anar per lliure.

En aquells moments es va lamentar de no haver-se quedat soltera (com moltes de les seues amigues, encara que d’algunes va saber més tard que la raó per no casar-se era el fet de ser lesbianes). Però l’error no era haver-se casat, sinó haver perpetuat la seua condició de superwoman sense acceptar les seues limitacions.

Ara és indubtable que tota la família s’ha anat acomodant als nous papers i cadascú pel seu compte és més feliç. Ella està implicada en algunes ONG, viatja contínuament, tant per vacances com duent a terme tasques de solidaritat en l’àmbit sanitari, sobretot a la República Sahrauí. Ha expandit les seues relacions socials, que són més diverses i més intenses que mai, i té una casa meravellosa on gaudir del seu temps d’oci, a soles o en companyia.

Quan es desanima fa memòria d’aquella Divisa de l’escriptora Maria Mercè Marçal, que tan bé captà la voluntat de superació de les dones del seu temps:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.