Una mestra revolucionària (anònima)

Narrador: anònim

Descarregar en pdf

Molts de nosaltres hem tingut una mestra o un professor d’escola que recordem especialment, per molt que passin els anys. Aquesta història ens l’explica una dona que als seus vuitanta-tres anys encara té present en la memòria una d’aquestes mestres que va marcar alguns anys de la seva infantesa. Ella ha preferit no publicar cap nom, però ens ofereix, no obstant això, un testimoni que, encara que petit, és un reflex real dels esdeveniments de la primera meitat del segle xx a Espanya.

Ens situem a l’inici de la Segona República Espanyola, l’any 1931, en un petit poble de la província de Lleida. La dictadura de Primo de Rivera s’havia acabat i havia donat pas al canvi polític republicà, fet que permeté la tornada de molts dels exiliats durant la dictadura. Una d’aquestes persones és la protagonista d’aquesta història. Una dona nascuda a finals del segle xix, simpatitzant dels moviments d’esquerres i sindicalistes i, per tant, poc amiga del govern del dictador. La Segona República i aquell petit poble en el qual ens situem li brindaren la possibilitat de tornar a començar en terres catalanes.

Va arribar a la vila per ocupar el lloc de mestra d’escola i s’hi va estar fins al 1936. Entre les seves alumnes es trobava la narradora d’aquesta història (que llavors comptava uns dotze anys), una estudiant aplicada i amb un gran interès per aprendre que de seguida va simpatitzar amb la nouvinguda. Era una dona d’idees progressistes, amiga de personatges cabdals del moviment republicà i sobretot sindical de llavors, i amb un fort sentiment d’esquerres i revolucionari. Una dona segura de si mateixa i amb les idees molt clares, avançades al seu temps.

La seva tasca pedagògica no la va privar de continuar l’activitat en pro dels moviments sindicals contraris a la dreta d’aquell temps. La que aleshores va ser alumna seva recorda com una vegada, per accident, va escoltar una conversa entre la professora i el llavors alcalde del poble; una conversa que li va fer pensar que en èpoques de confusió política i repressions constants no tots són bons o dolents i la lluita diària per sobreviure els situava molts cops en un pla que distava molt de la normalitat. En aquesta conversa, la mestra donava en mà a l’alcalde una llista en què figuraven els vilatans simpatitzants de dretes i li suggeria que «o feien ells ara neteja, o la farien els altres amb ells quan en tinguessin l’oportunitat». Es tractava d’avançar-se al perill. L’alcalde, home d’esquerres però no de caràcter revolucionari, va rebutjar la proposta i es va negar a prendre partit en qualsevol tipus d’acció.

Quan el 1936 va esclatar la guerra, la mestra va deixar el poble i la seva feina per dirigir-se a ciutat, on ocupà un càrrec important al Socorro Rojo Internacional (organisme antifeixista d’ajuda a les víctimes de guerra). Però la seva sensibilitat per l’educació no va minvar. Un bon dia, l’alumna que explica aquesta història va rebre una carta de la mestra en la qual li oferia la possibilitat d’una beca republicana per estudiar a ciutat. L’oportunitat era temptadora, però requeria un document especial: una declaració firmada pel seu pare en què manifestés el seu antifeixisme. Tenint en compte que eren temps de bombes, que no se sabia quin bàndol es proclamaria guanyador i la incertesa que tot això comportava, l’alumna va preferir renunciar a aquesta oportunitat per por que aquell document es convertís en un perill per al seu pare i la seva família en cas que guanyessin els militars. Quan aquests, finalment, van guanyar la guerra, la que havia estat mestra de la República en aquell petit poblet lleidatà, es va exiliar a França i la nostra narradora no en va saber mai més res.