Humilitat, sort i generositat: Tina (Perves, 1899-1976 )

Narrador: Carles Puche.
Descarregar en pdf

Si una persona es recorda de tu és un moment especial, però si són tres les que es troben per parlar d’allò que eres i allò que els va impressionar, es converteix en tot un esdeveniment. Això és el que ha passat amb aquesta història: una mare, una filla i el seu marit s’han posat a recordar plegats la història de la Tina, una dona que va néixer en la més gran humilitat i va morir en la riquesa, amb tots els seus significats. Perquè la Tina va saber fer de la seva sort, la sort dels altres.

Corria l’any 1966. Era un dia de primavera que lluïa amb tot el seu esplendor, com només pot fer-ho a Perves, (Pallars Jussà) un poblet petit de muntanya, construït aprofitant un esfereïdor tall rocós que li permet dominar la vall on transcorren les feréstegues aigües dels barrancs d’Ardia i de les Comerrugues.

Allà vaig conèixer la Tina, un personatge que em va semblar tret d’un quadre del romanticisme centreeuropeu. Estava palplantada a l’àmplia sala de la seva reformada casa pairal. Vestia una pamela blanca de roba finíssima que acompanyava un no menys elegant vestit blanc, que li arribava fins als peus. Al seu darrere, un piano de paret que, situat en un poblet com Perves, a mi em va semblar com si fos de cua i esperés pacientment les mans que el farien parlar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell piano havia estat portat a Perves perquè la Tina el pogués tocar. Quan jo la vaig conèixer ja era una dona d’anys, però encara de molt bon veure. Les seves faccions molt agradables i el seu posat tranquil recordaven més el «bon fer» d’una aristòcrata, que no pas la pubilla d’una casa de pagès de muntanya.

Però anem a pams. Si us vull explicar la història de la Tina he de començar pel principi. I el principi és l’any 1899 quan la Tina va néixer en una humil llar de Perves, en el si d’una de les més humils famílies del poble, tan humil que la propietat més valuosa que tenien era un ruquet que ajudava el pare en les tasques de conrear la terra i també com a mitjà de transport. La Tina era la petita de dues germanes. Tant ella com la seva germana Marina havien d’ajudar a les tasques de la casa i també a menar les minses propietats dels seus pares: dos trossos de muntanya que, de tan petits, només servien per alimentar la família durant tot l’any. Per tal de fer-les conradores, aquestes parts de muntanya s’havien de boïgar, és a dir, netejar de males herbes i arbusts improductius i amb això fer-ne fogueres (anomenades boïcs, al Pallars boigons) que un cop convertides en cendra s’espargien pel terme fent d’adob. Més tard, l’adob cavat i remenat amb la terra, la feia prou productiva per plantar-hi les patates o el sègol que alimentarien persones i bestiar durant l’any. Boïgar era la tasca que cada any tenien encomanada la Tina i la Marina.

El tros de terra on cultivaven el sègol o el blat s’anomenava el segalar, a l’altra propietat hi feien les patates. Ambdós terrenys s’havien de despedregar abans de plantar. Despedregar consistia a recollir totes les pedres que any rere any anaven sortint com per art de màgia a cada terreny. També aquesta era una altra tasca que havien de fer les dues germanes.

La Tina es va quedar òrfena de pare als tretze anys, quan aquest va morir en caure-li un llamp a sobre. Poc després la seva mare es va tornar a casar, aquesta vegada amb un home vidu d’un poblet veí, que tenia un fill de l’edat de la Marina. Quan la mare de la Tina es va tornar a casar, va deixar la casa de Perves i se’n va anar a viure amb el seu espòs i les dues filles. Un temps després de viure tots junts, i quan la Marina tenia setze anys, van decidir que s’havia de casar amb el fill del seu padrastre. També en aquell moment, en què la Tina tenia catorze anys, van acordar que aniria a treballar de minyona a Barcelona, com feien en aquell temps moltes altres noies dels pobles veïns.

A Barcelona la Tina va conèixer altres noies que estaven en la seva mateixa situació. El dia que tenien lliure es reunien per parlar de com les tractaven els seus amos i recordar el que feien als seus poblets d’origen. Més endavant va entrar a treballar a una bomboneria, on despatxava les llaminadures. Amb el temps va fer amistat amb un senyor alemany que un dia sí i l’altre també visitava la botiga, no se sap ben bé si per comprar bombons o per passar una estona amb la Tina. D’aquesta relació en va sorgir una amistat que va esdevenir amor i que els va portar a viure junts.

En Michel, que així s’anomenava el que es va convertir en el seu company, era un alemany adinerat, amb fàbriques i negocis a Barcelona. Els seus contactes li van permetre treure la Tina de la bomboneria i presentar-la a una famosa casa de modes, on la Tina va fer durant un temps de model, aprofitant la seva escultural figura. Van viure junts a Barcelona fins que es va produir el cop d’estat del 36. Llavors, escapant-se de la guerra, van marxar cap a Alemanya. En aquesta fugida, en Michel es va veure obligat a deixar els seus negocis a càrrec d’un nebot que es va quedar com a gerent.

Van estar a Alemanya fins a l’any 41 o 42. Quan van tornar a Catalunya, van fixar la seva residència a Barcelona. No obstant això, en Michel va fer adequar la casa pairal de la Tina a Perves per tal de poder-hi viure amb totes les comoditats de l’època el temps que hi anaven a estiuejar. Va ser llavors quan també hi van traslladar el piano que la Tina tocava mentre en Michel l’escoltava embadalit.

Va ser poc després de tornar d’Alemanya que en Michel va haver de litigar amb el seu nebot, que s’havia negat a tornar-li les indústries que confiadament l’oncle li havia deixat, al·ludint que ja no li pertanyien. Com a bon alemany, en Michel havia guardat tots els papers que demostraven la seva titularitat, la qual cosa va fer que pogués recuperar les seves propietats i foragitar el desagraït nebot.

Per tal de mantenir cuidada la casa de Perves i també les minses terres que encara es conservaven de la Tina, van llogar com a masover el propietari de la casa veïna de Perves. En Floquenciet va passar a convertir-se en el masover de la Tina i en Michel. Quan el matrimoni arribava a Perves, en Floquenciet ja els havia netejat la casa, encès el foc, preparat les terres i fet els llits i el menjar per tal que quan arribessin s’ho trobessin tot a punt.

Era el temps de la postguerra i encara que els estralls també arribaven als petits pobles, aquests dies difícils es vivien diferent en un lloc tan aïllat com Perves. Per això, tot i la dura situació en què es trobava el país, podríem dir que van ser uns anys agradables, malgrat tot, tant per al Michel i la Tina com per a la gent del poblet, que cobrien les necessitats de la parella subministrant-los menjar i altres coses que havien de menester a canvi de diners, prou escassos a l’època. La seva generositat l’havia pogut notar la família de la meva dona, que vivia a Perves. Quan l’avi de la meva dona s’havia quedat només amb diners republicans, sense haver-los pogut canviar pels del nou règim, va ser en Michel qui es va oferir a canviar-los-hi a Barcelona. És poc provable que pogués fer-ho, però en Michel va tornar un dia amb la quantitat que l’avi li havia donat, però ara amb diners que podia utilitzar, els primers que va tocar després de la guerra. La Tina també havia obert un compte per a dues germanes d’aquesta família i hi anava posant diners sempre que podia. Era amable amb la gent i a casa seva també s’hi acostaven algunes de les nenes del poble; la meva dona recorda que a vegades anava a casa seva i s’asseia a la seva falda mentre ella tocava el piano; recorda aquells dits llargs i àgils com si els veiés ara mateix.

Com us podeu imaginar, l’arribada de la parella era un esdeveniment al poblet, sobretot pels models que lluïa la Tina, que sempre anaven acompanyats de pameles i ombrel·les molt elegants. Però un cop s’instal·lava a la casa, sovint es posava la manteleta i la faldilla llarga de la seva mare i sortia a passejar pels terrenys que anys enrere havia despedregat. Devia ser un espectacle veure-la passejar per aquells carrers, plens de pedres i sorrosos, amb la faldilla fins als peus i el caminar tranquil, segurament pensant en la seva mare i en una infantesa que ara li quedava molt lluny. D’aquesta manera tranquil·la van viure fins que la Tina va complir els 66 anys i es va quedar vídua. Jo la vaig conèixer en aquesta època, conduint un Seat 600 que utilitzava per viatjar quan no era a Perves, cosa que feia molt sovint.

Amb 70 anys la Tina tenia molt minvades les seves facultats, sobretot després que el carregament que portava una euga li caigués a sobre. A partir d’aquell accident, sempre va caminar coixa. Potser va ser això el que la va portar a casar-se amb aquell jove que van llogar com a masover i que va esdevenir majordom, en Floquenciet. A partir de llavors, en Floquen-ciet la va acompanyar pertot arreu conduint el vehicle que fins llavors ella pilotava. Vivien a la seva casa de Barcelona, però no deixaven de pujar a Perves sempre que podien.

Així va ser fins que ella va veure’s postrada en un llit, on en Floquenciet la va cuidar durant quatre anys, dia i nit. Després d’aquests quatre anys, en Floquenciet va morir i, en quedar-se sola, la Tina va ser internada en una residència, on va morir al cap d’un mes d’haver-hi ingressat, sense deixar més constància del seu pas per aquest món que els records de qui la vam conèixer. Esperem que aquesta història serveixi de testimoni.

Aliar-se amb el destí: Lola Galvan Real

Narradora: Lola Galvan Real.
Descarregar en pdf

Volem fer una excepció. La majoria d’històries que aquí es recullen han estat explicades per altres persones, és a dir, en cap cas la protagonista n’és també la narradora. Però la Lola ens obliga a fer l’excepció, perquè la seva història implica una situació en la qual cada vegada es troben més dones: haver de superar un càncer de mama. No és que la seva història exemplifiqui la de totes les afectades, però sí que les significa, les fa visibles i n’ofereix una visió, la d’una dona que ha decidit aliar-se amb el destí, enlloc de barallar-s’hi.

Tots tenim una vida més o menys interessant. Com a mínim, als nostres ulls. Quan arribem a un punt del nostre recorregut terrenal ens aturem i reflexionem: som feliços amb el que hem fet? O potser ens penedim de certes decisions que han fet que allò personal o laboral no hagi anat com havíem previst? Sigui com sigui, jo sóc una persona que creu en el destí. Quan prens partit en un tema ja és cosa feta. En certa manera, sembla que estàs fent el que vols, el que creus que és correcte, el que ha de ser. Però per mi tot està predestinat. Sóc una dona de 57 anys i sovint em pregunto per què he fet això o allò, o per què he tingut aquest o aquell problema i l’he acabat resolent. I la resposta sempre és la mateixa: el destí! La meva vida, a ulls de persones properes a mi, és interessant, o si més no, valenta. És cert que ha estat entretinguda, potser més del que voldria, però sí que puc dir que a partir del dol prudencial de cada moment m’he mocat, m’he eixugat els ulls i he tirat endavant. I el més curiós del cas és que tot plegat ha passat en un termini de temps molt curt.

Fins als cinquanta anys la meva vida havia estat com moltes d’altres. Em vaig casar jove, molt jove, i a la dècada dels 70 et casaves principalment per dos motius: o estaves prenyada o molt enamorada. Jo puc dir que en el meu cas van convergir els dos punts, però també, en honor a la veritat, he de dir que si no s’hagués produït el primer, molt em temo que el segon l’hagués superat del tot. Jo ja despuntava molt independent, amb ganes de viure, i l’home amb el qual em tocava compartir la resta de la vida, tot i estimar-lo moltíssim, no va resultar ser l’home ideal, cosa que el temps es va encarregar de confirmar. D’aquella relació, però, en vaig tenir dues filles precioses. Va passar el temps i com que sempre es topa dos cops amb la mateixa pedra, jo no n’havia de ser una excepció: vaig tenir una altra parella que tampoc va resultar ser per sempre, però que em va donar un altre fill, també preciós. Així que ja hi som tots: la mare, dos pares i tres fills. Crec que fins aquí, tot normal, oi?

Sempre he treballat en el que creia que per a mi era el millor, agent de viatges. Encara ara m’hi dedico, però ho enfoco diferent. Com a persona et vas adaptant a les circumstàncies i jo he passat per moltes etapes. He tingut èpoques en què la feina aportava molt de sentit a la meva vida, i d’altres menys, però és l’única feina que he fet. La que conec i la que respecto per sobre de tot. Precisament en aquest sentit, ja fa set anys, vaig voler donar un gir a la meva vida, a la meva professió. Un gir massa fort i massa forçat que va posar en joc l’estabilitat emocional dels meus fills, sobretot el noi, que encara era un adolescent. Volia llençar-me a l’aventura de tenir el meu propi negoci, de «treballar per a mi» (com ens enganyem de vegades amb frases fetes!). Vaig anar a un altre país per començar de nou. M’havia ofuscat en un projecte que finalment no va ser el que havia de ser. El motiu? Doncs que de vegades la persona equivocada es creua a la teva vida. Algú a qui consideres amic i en qui confies a cegues t’ho acaba prenent tot. No només els diners, que per mi tenen un valor relatiu, sinó tota la teva il·lusió. Això sí que no té preu, ni consol, ni perdó. Però en el meu cas, el pas ja estava fet i era massa tard, el mal estava servit.

Vaig plorar nit i dia durant una setmana. Vaig pensar que jo ja no feia res en aquest món. «I si pujo a la terrassa i... zas!? No, no solucionaria res...», pensava. En una dècima de segon vaig decidir canviar d’actitud. Havia de superar aquell cop, aquell entrebanc que el destí m’havia posat al camí. M’havia col·locat entre les cordes perquè reaccionés, perquè descobrís una altra part de la vida. O sigui que vaig deixar aquell país i vaig tornar a casa, amb els meus, intentant creure que tot havia estat un malson. Fent el contrari del que s’acostuma a fer, en parlava amb els fills, amb els amics..., no amagava la meva ignorància, o bona fe, digueu-li com vulgueu. Ho explicava plorant, o rient, o cridant, però en parlava. Era una bona teràpia en uns temps que van ser difícils, plens de dolor i amb el convenciment que a l’edat en què m’estava passant allò, ja tot estava donat. Gairebé ja no podia passar-me res més.

D’aquell affair, me n’havia quedat una casa que vaig comprar al país estranger. Allà estava. Recordant-me sempre el meu mal pas. Però en comptes de rebutjar-la o treure-la de la meva vida, vaig fer tot el contrari: vaig estimar-la. L’havia comprat en plena efervescència d’aquella nova aposta de futur i quan podia, per vacances, hi anava per retrobar-me amb el seu pati, amb el seu taronger. Malgrat tot el que va passar mai la vaig odiar. Un altre se n’hagués desfet de seguida per no convidar els mals records però, per mi, aquella casa no amagava cap culpa. Qui m’havia ferit, qui m’havia fet mal, era un malparit... ai, destí! Sabràs posar-lo al seu lloc?

La vida continuava. Jo tornava a estar integrada al meu entorn amb coses que m’agradaven molt i amb d’altres que menys, però tot superable. Tot, o quasi tot. Un bon dia vaig rebre l’avís de la Generalitat per fer-me la revisió mamària de control que em tocava. Jo me n’havia fet una sis mesos abans però el destí va voler que fes cas d’aquella segona oportunitat. I aquella decisió presa sense espant, em va salvar la vida. Van trobar un petit punt que en principi no havia de ser res, però que demanava una ressonància. Aquesta no falla mai. Sap tot el que tens i sempre intenta avisar-te el més aviat possible. De vegades ja és tard, però gairebé sempre tens la porta oberta. El metge va decidir que havia d’operar-me amb urgència. Tenia sis tumors malignes repartits per tota la mama esquerra i la masectomia era l’única solució de vida. Diuen (fins i tot els metges ho comenten amb la boca petita) que els càncers de mama, concretament els de l’esquerra, poden desenvolupar-se per una influència sentimental molt gran. Una pèrdua, un desengany, un dolor no superat..., o sigui que no em va costar gaire identificar els meus possibles detonants.

Va començar així un camí difícil i llarg. El teu cos rep una transformació desagradable. Més que exteriorment, interiorment. Els teus gustos canvien, les olors ja no són iguals. La quimioteràpia et trastoca i t’altera els òrgans. Però aconsegueixes una certa normalitat. Arriba un dia que penses que ja no estàs tan cansada. I el cap calb? Doncs mira..., és fashion! Hi ha actrius que es rapen al zero per sortir a la pel·lícula!

Tot té un final, i mentre això passava va sorgir dins meu un diàleg:
-Lola, per què no fas el que sempre has volgut?

-Si ja ho faig! Treballo en allò que m’agrada!

-No. Ja saps a què em refereixo: escriure i el teatre!

-Va! Ja és massa tard!

Però no ho era en absolut. De fet, vaig escriure la meva experiència tumoral en un llibre de petit format que vaig titular Adéu, mama, adéu. Sí, en aquest llibre parlava amb el pit que m’havia deixat i li explicava tot allò de bo que s’estava perdent des que no era amb mi. De victoriós va passar a ser el vençut, el perdonat. Com li explico en un capítol del llibre, tot i el que em va fer, la companyia i l’estimació per part dels amics i la família el van deixar totalment en segon terme.

En plena etapa de sessions de quimioteràpia, vaig iniciar el que no havia fet mai i ja tocava: el teatre. Vaig escriure una obra, més ben dit, uns monòlegs creats per mi, i estava entusiasmada amb el projecte. Quan vaig acabar la fase clínica, vaig iniciar els assaigs fins a poder actuar a Tarragona, Barcelona i altres poblacions. Però tot i aquests canvis, tot i aquesta evolució, sóc la mateixa dona, mare de tres fills. La mateixa agent de viatges a qui ara li manca un pit però que ja es troba en fase de reconstrucció. Una dona plena d’il·lusions i a la qual el destí, espero, tractarà amb molt de respecte per haver acceptat sempre els seus obstacles i entendre’ls com a valuoses lliçons de viatge.

L’herència de les dones: Maribel *

Narradora: Anònima.
Descarregar en pdf

La complicitat pot ser una arma tan bona com qualsevol altra. En aquest cas, va servir perquè l’esforç d’una dona que havia tirat endavant una casa pairal no es veiés menyspreat per la llei de l’hereu que en aquell moment s’imposava. El destí va fer que la balança s’equilibrés o, si més no, es decantés una mica cap a la banda d’aquesta mestressa de casa. El destí... i l’amistat entre dues dones, una conxorxa esplèndida per poder creuar la barrera de l’hereu i perfilar una herència més justa, més digna.

La Maribel de Can Cervelló vivia en un poblet enfonsat en el més profund d’una vall muntanyenca on el temps semblava haver-se aturat. Poca cosa podien fer les noves generacions de Cabradell que miraven Barcelona com el seu futur; gairebé tothom s’escapava a la Ciutat Comtal per fer fortuna. A mesura que les tres úniques cases de Cabradell eren deixades pels seus amos en emigrar a la ciutat, els de Can Cervelló les compraven juntament amb totes les terres. Així va ser com, a poc a poc, es van fer amos de tot el terme municipal, fins i tot de la petita església que havia servit de parròquia.

La Maribel no era de Cabradell, sinó que hi havia anat a viure en casar-se amb l’amo de Can Cervelló, en Josep, vidu des que la seva muller va morir el mateix dia que portava al món el seu fill, en Tonet. La Maribel va tenir quatre infants amb en Josep, dos nois i dues noies. Jo la vaig conèixer quan el pare i la mare em van enviar a casa seva per cuidar el seu primer fill. Era el 1934, jo tenia deu anys. La Maribel es cuidava de la casa i de tota la mainada, inclòs el fillastre.

Van passar els anys i la Maribel, com era natural, exercia de propietària de tot el patrimoni matrimonial juntament amb el seu marit. Aquest «exercir de propietària» volia dir llevar-se al matí, tot just sortit el sol, i començar a fer l’esmorzar per als vuit mossos que tenia a casa, a part dels familiars propis que vivien amb ella: un total de 15 comensals. Un cop s’acabava l’esmorzar calia endreçar la casa, fer els llits, rentar la roba, escombrar, fregar els estris de cuina i tornar a preparar menjar per al dinar de tothom. Quan volien menjar carn, que no era pas cada dia, ella mateixa anava al corral a matar el corder, els conills, els pollastres o les gallines. Mentre ella va portar la casa sempre hi va haver una olla al foc amb menjar preparat per ser consumit. En tota aquesta feina l’ajudava una dona que havien acollit des del dia que s’havia atansat a la casa per demanar almoina. La van adoptar com una més de la família fins al dia que va morir de vella.

El temps va passar i la vida d’en Josep va arribar a la seva fi. Mort aquest, en Tonet va reclamar les propietats fent servir el seu dret de primogènit. D’aquesta manera, la Maribel es va veure relegada de totes les seves potestats i va arribar fins i tot a tenir problemes per criar els seus fills biològics. Va quedar tan relegada que en Tonet ni tan sols li va permetre decidir quin dot donava a les seves dues filles quan aquestes es van casar, ja que ho havia de decidir l’hereu, com marcava la llei d’herència. La sort del destí va fer que aquesta situació es suavitzés quan en Tonet es va casar. La seva dona i la Maribel es van entendre des del primer moment, i les va unir una gran amistat que va fer que pogués viure fins a la seva mort amb consideració, una mort que va arribar més tard que la d’en Tonet.

* El nom de la protagonista i els de la resta de persones que se citen en aquesta història, així com els noms de les poblacions, no són reals. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.