Doña Elena, com es coneixia amb respecte Elena Girol de Castro, sabia perfectament que l’ensenyament és un tresor. Segurament per això va començar a impartir classes a l’alcova de casa seva. Poc s’imaginava que, tres generacions després, la seva néta seria la directora d’aquella escola que ella a poc a poc havia anat creant. Descobrir els orígens d’aquestes aules i de la força indiscutible de la dona que les va fer possibles és un plaer que ens ha proporcionat la seva néta en un relat d’homenatge a la figura de la seva àvia.
Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagades entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor..., i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu inte-rior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet. L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins. La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història. L’àvia comença així: «Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...». La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.
Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola. La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama creix. La família comença a augmentar amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.
La Guerra Civil va estroncar la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els infants d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara els queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat, perquè així puguin sopar.
La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc. Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants anys com sigui possible. Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit. Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit que no té tirada a cooperar en les tasques domèstiques.
Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.
Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per a les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.
2 comentarios:
Una saludo a Montse, compañera de clase en básica, en ese pequeñito colegio que fundó su abuela en el cual, gracias a ella tuvimos una gran enseñanza de calidad, con grandes valores.
Recuerdos y adelante en ese ya no tan pequeñito colegio que ahora diriges.
Eiii Beatriz!!! Quina il·lusió!!! Posa't en contacte amb mi que parlarem d'aquells temps (montpinyol@hotmail.com)
Publicar un comentario