Una rebel amb causa (anònima) (Un poble del Maresme, 1944)

Narrador: anònim
Descarregar en pdf

Tenim aquí el relat d’una dona que tot i haver crescut en l’abundància ha tastat més d’un cop el regust de la soledat. Un perfecte testimoni de com repercutien en la vida de les persones les estrictes normes socials i familiars de la Catalunya rural a la primera meitat del segle XX. Encara que de forma anònima, ella s’ha atrevit a posar ordre i tinta a totes les seves vivències de joventut de les quals ara en podem ser testimonis d’excepció.

He complert 63 anys. No sé ben bé si són pocs o molts, no en tinc la resposta. El que us puc assegurar és que tots aquests anys estan plens de pensaments, de records, d’experiències i de persones més i menys properes. D’aquests seixanta anys no en puc dir el que tothom esperaria sentir. No, no he estat feliç. Quantes persones estimades, amics i coneguts, ja han seguit l’última drecera..., quantes que encara són amb mi, però sense que jo tingui clara la calor amb la qual m’estimen. El dolor prové de la sensació de traïció dels que jo considerava els meus. I ara, avui, la sento massa propera, com si ho estigués revivint tot. Són vivències que tinc just al darrere cada cop que em miro al mirall. Una ferida que encara no és tancada, que encara supura. Però cada cop que arriba la vesprada, l’hora màgica que en dic jo, tinc aquella sensació d’harmonia i de pau que anuncia el final de la jornada i que em recorda que demà serà un altre dia. Per això no vull abatre’m. He après que per sobreviure he de lluitar i posar-ho tot de mi mateixa. La derrota arriba l’últim dia. I de moment, amb el demà, arriba també una nova etapa per defensar el meu futur.

* * *

No he sabut mai si vaig ser concebuda per atzar o per amor i esperança. El que sí sé és que sóc filla d’home fort i amb empenta. El pare era el petit d’onze germans. Pertanyien a una família acomodada que regentava una fleca des del 1480. Tal com manava la llei catalana d’aleshores, el fill gran obtenia el títol d’hereu i als altres germans se’ls costejava la carrera que triessin. Ell havia rebut bons estudis, però el seu somni era convertir-se en empresari tèxtil. El seu esforç en l’aprenentatge i la voluntat constant van doblegar finalment el seu pare, que va edificar en un solar de propietat una fàbrica amb tota la maquinària d’estrenes i vinguda d’Alemanya. El pare es va convertir en el cap d’una plantilla íntegrament femenina de la qual en formaven part dues de les seves germanes. I llavors va aparèixer la mare. Es deia Antònia i era bonica i riallera. Pertanyia a una família amb terres de propietat però amb un patriarca que no era de lletres. Malgrat tot, l’home havia compensat la manca d’estudis amb un esperit emprenedor que havia donat com a fruit un negoci d’explotació dels primers preparats químics per al conreu.

Tot i que al meu avi patern no li feia gaire gràcia i malgrat les seves primeres negatives, el meu pare i l’Antònia estaven promesos, la cosa semblava encaminar-se..., però llavors la història va desviar-se per sorpresa. A l’avi el va sobtar una parada cardíaca. Una mort inesperada que arribava abans que l’home hagués fet testament.

Les lleis familiars van tornar a fer acte de presència. L’hereu de la casa va passar a ser l’amo de totes les propietats i de l’economia del clan, arrossegant amb ell la il·lusió del meu pare i el seu projecte de vida. De ser el cap de la seva fàbrica es va convertir en un treballador més. Ell se sentia amb ofici però sense benefici, estava confós i perdut, per això l’Antònia el va animar a treballar en el negoci del seu pare. Potser en podria portar la comptabilitat i fins i tot podria ser a la capital, a Barcelona, cosa que, tot i fer-li respecte, el va motivar suficientment com per acceptar l’oferta. Tot seria poc per tirar endavant el futur casament i una futura família. Però la promesa es va convertir en fum...; l’opció real eren les oficines de Balsareny-Cardona, i això de marxar tan lluny a l’Antònia no li va agradar, o sigui que finalment el pare va acceptar fer de pagès al costat del sogre, tasca per a la qual no estava gens preparat però que significava l’única sortida. Com a únics companys, un sol de justícia, cap coneixement de la terra i un mestre que, lluny de formar-lo en l’ofici, se’n burlava i l’obstaculitzava sense descans per assegurar-ne el fracàs. Veia en ell un noi d’estudis que bé podria passar-li al davant.

Tot i la duresa del camí, el pare seguia posant-hi voluntat. Es van casar el febrer del 1934 i amb els diners de l’herència es van comprar una casa. La precarietat econòmica encara era present, però van trobar la solució en els padrins de l’Antònia, una parella sense descendència que els va proposar de conviure plegats, convertint-se en els seus hereus. Així, van poder posar en lloguer la casa comprada i continuar endavant. A finals del 1934 va néixer la meva germana, un part difícil que va esdevenir en una trombosi. La mare es va veure obligada a contractar una dida per la petita mentre ella feia descans durant una llarga temporada. A fora, els aires de guerra feia temps que xiulaven. Els pares es van traslladar a casa dels germans de la padrina. Ell era un vell mossèn que tota la vida havia exercit de capellà, i ella, la Mercè, havia fet de majordoma a totes les parròquies on havia estat designat. El mossèn es va convertir en una de les primeres víctimes de les revoltes socials. Va rebre un tret i va ser enterrat viu, una mort horrible que va envoltar la família de dolor. Ben aviat va morir també la padrina. La mare, encara no recuperada, feia el que podia per tenir cura de la casa i de la nena i, mentrestant, els crits de guerra cada cop eren més forts. Ja no hi havia control.

Van reclutar el pare. A la vegada van començar a sonar les sirenes i la por i les corregudes i els escorcolls..., mancaven els aliments i va aparèixer l’estraperlo. El padrí va morir en un atac aeri i la mare del meu pare va quedar ensorrada i es va quedar invàlida per tota la vida. Enmig de tot allò, la mare no es separava de la petita. Només podia confiar en la Mercè i en la família del pare, del qual no en van saber res fins que finalment van arribar algunes notícies des del front. Era en un camp de concentració, el bàndol franquista l’havia fet presoner. Allà es va trobar amb amics del poble i gràcies a les bones referències es va lliurar de l’esclavatge que altres patien.

Quan la guerra va acabar, eren moltes les famílies trencades. El pare es va trobar amb una filla que no el reconeixia, que li tenia por, havia après a fugir de qualsevol home vestit de soldat. A més a més, havia de planejar com tornar a començar, ho havien perdut tot. Però per sort va arribar l’ajut d’un antic amic del camp de concentració. Li cedia la llavor necessària per a una primera sembrada del camp, favor que ell va aprofitar de seguida per començar el seu negoci agrari, portant el producte cap al Born, a Barcelona. Aviat es va acabar convertint en el mitjancer de l’intercanvi de producció entre la capital i l’interior. Amb la Segona Guerra Mundial el pare va haver de fer front a una nova etapa de precarietats, però va reaccionar ràpid. Ell i els propietaris de les parades del Born veien en els tubèrculs un gènere durador per a llargs transports. O sigui que va començar el cultiu de patates i en va aconseguir la distribució per tot Europa gràcies a un contracte amb Renfe. Des del poble sortien trens carregats fins a dalt cap a Anglaterra, per a les tropes i la població. Ho anomenaven the catalan potatos. Ell va esdevenir el regidor de la compra/venda. Els pagesos confiaven en la seva intuïció a l’hora de preveure els preus del mercat i la cotització del gènere a l’estranger. Anava amb bicicleta als camps per anunciar una possible pujada de preus. La confiança en ell creixia a mesura que augmentaven els beneficis.

I així, en plena Segona Guerra Mundial, vaig arribar jo. Enmig d’una economia forta, establerta i abundant. La primera persona que em va tenir als braços va ser el Dr. Dexeus. Vaig ser una nena prematura però amb salut, tot i el pànic que la mare tenia al part, atesa l’experiència anterior. Era d’esperar, però, que els pares tinguessin una petita decepció. Haguessin preferit un hereu.

La meva arribada a la casa no va ser ben vista per la meva germana. Estava ocupant el lloc que fins llavors era exclusivitat seva. Però de seguida va trobar la protecció en els avis materns, que juntament amb una altra néta, les omplien de mims i capricis. L’avi se les enduia a Barcelona quan havia de fer-hi negocis. Compartien taula amb ell i altres negociants als millors restaurants de la Barceloneta i a poc a poc van aprendre el poder que t’atorguen els diners. Mentrestant, a casa, els pares treballaven de sol a sol. Rebent a altes hores de la nit els camions de verdura llesta per dur al Born i posant-se en marxa per a una nova jornada, just a trenc d’alba. De bon matí, abans d’obrir el mercat central, els comerciants de les parades del Born i de l’exterior donaven a conèixer les pujades i baixades dels preus a negociar segons la demanda, tan nacional com europea. I també de bon matí el pare es posava en marxa. Tenia un company inseparable, el Niño, un cavall negre, lluent i d’una noblesa que no havia vist mai. Junts començaven diàriament la dura tasca de la pagesia.

Jo vaig créixer enmig de tot allò. Envoltada de sacs de verdura, d’olor a pèsols, faves, fesols i caixes de tomàquets i pebrots de colors brillants i bonics. Piles i piles de menjar on, a mesura que anaven arribant i amuntegant-se, jo hi feia d’enxaneta, arribant cada cop més amunt i observant des d’allà dalt tot un paisatge ple de moviment i homes cansats de la dura jornada. Sentia les seves converses, parlaven de política, de la Segona Guerra Mundial, de la misèria i de la gana que hi havia a tot arreu. Aquella era la feina dels de casa. Una feina que havia retornat al pare el benestar econòmic amb el qual havia viscut abans de la mort del seu pare. Havien aconseguit una situació econòmica de la qual n’estaven orgullosos. Formaven part de la petita burgesia i s’ho havien guanyat treballant de valent.

Als tres anys vaig començar a anar a l’escola. N’era l’única nena de tres anys. Els meus plors i enrabiades eren recollits amb tendresa per la germana Aurora, la més velleta de la comunitat de religioses. Per a ella tinc una sincera lloança. Per a ella i per tots els contes infantils i historietes que aconseguien captar la meva atenció i despistar el disgust. Recordo seguir-la per tot arreu on anava, agafada al seu escapulari carmelità. Amb ella vaig aprendre les primeres oracions i de retruc, les primeres lletres i números. La germana Aurora era l’encarregada d’emmidonar les delicades puntes de les tovalles dels altars de la parròquia i la capella del nostre convent. Com a estris li servien uns cavallets que aguantaven el pes d’un gran quadre de suro, sense oblidar les mil i una agulles de cap que subjectaven i donaven forma primitiva a l’artesania del ganxet i els boixets. El sol feia la resta. Un cop seques, les puntes tornaven a lluir com noves. Jo em sentia important ajudant-la. La germana Aurora i la seva feina em transmetien pau i serenor. Amb el temps vaig haver d’abandonar el meu lloc com a pionera de la guarderia per començar a anar a escola de veritat. Aprenia amb il·lusió i estava amb nenes de la meva edat, tot deixant de ser la petita solitària d’abans. Però un bon dia les monges es van adonar d’alguna cosa estranya: només contestava les seves preguntes quan eren just davant meu i si els podia llegir els llavis. Finalment, el metge va diagnosticar una sordesa important provocada per una forta infecció de les cordes vocals i l’aparell auditiu.

Em vaig acostumar als continus viatges a Barcelona. Els metges van preferir no operar-me fins que no tingués els 5 anys, ja que l’anestèsia total era perillosa, i aquest temps va permetre que la infecció arribés als pulmons, o sigui que les visites als metges eren regulars. A mi m’agradava el ritus. M’encantava agafar el tren, dinar junts i rebre totes les atencions dels pares. Fins que un dia la cosa va canviar. Per mi era un viatge més a ciutat, estava plena d’il·lusió, com sempre, sense saber que aquell cop seria diferent. Els pares no me’n van voler dir res. Vaig entrar a quiròfan sense entendre el que passava. Recordo molta gent, molta foscor i jo, sola. Em van obligar a seure en una cadira i un home enorme de bata blanca m’hi va lligar amb unes corretges mentre intentava posar-me la màscara. Ni els plors ni els crits als pares van servir de res. Estava morta de por, no entenia el que passava. El metge, que també em va semblar gran com una catedral, no va tenir cap paraula de tendresa. Volia anar per feina. I se’n va sortir. Finalment, em vaig quedar adormida. Però no tota l’estona que ells van preveure. La quantitat d’anestèsia no va ser l’adequada i a mitja intervenció em vaig despertar. Només puc parlar d’un dolor físic insuportable i de fons, les corregudes dels metges i les infermeres. Un cop operada i portada a l’habitació els pares van notar que perdia massa sang, cosa que no era normal. Més corregudes, més metges, més gent al meu voltant i més pànic dins meu. L’alarma era constant. Jo plorava, cridava i em negava rotundament que em toqués ningú. Van adonar-se que, pels nervis del moment en què jo em vaig despertar, a mitja operació el metge em va arrancar dues dents, d’aquí venia tanta sang i tant de dolor.

Durant els següents dies d’hospitalització jo no vaig obrir la boca ni per menjar ni per empassar res. Vaig tornar a casa amb un fort sentiment de frustració i traïció per part dels pares. El que havia de ser un viatge a Barcelona d’esbarjo s’havia convertit en un infern inesperat. Potser una simple explicació, encara que senzilla, hagués estat suficient per evitar-me la desagradable sorpresa. Tot i que evidentment els pares no sabien que la cosa aniria així, no van imaginar-se el mal ni la por que passaria. Els dies avançaven i jo continuava sense poder empassar res. Ni líquid ni sòlid. Tot era sinònim de mal. M’enrabiava, plorava i em rebel·lava, i el resultat va ser un mutisme total. Els pares van pensar que potser la intervenció m’havia afectat les cordes vocals. Però els metges no veien res d’anormal. Vaig tornar a reprendre els estudis i vaig ser una alumna avantatjada. Però no obria boca. Escoltava expressions com «s’ha tornat muda!» o «no pot parlar!», i a poc a poc vaig anar tancant-me en mi mateixa, convertint-me en una nena solitària i rebel. Ningú entenia la meva protesta.

La llibertat va arribar amb l’estiu. Jo, que només volia estar amb el pare, frisava per anar amb ell al camp, on no sentia la pressió de la gent i podia muntar el meu estimat Niño sota la seva vigilància. Em sentia lliure i protegida. Era feliç. Va ser llavors que ell va decidir fer cas de la seva intuïció. Ensumava rebel·lia en la meva mudesa. Armant-se de paciència i amor va començar a arrancar-me algun sí i algun no, i més tard, petites converses senzilles i de paraules seguides. El descobriment de la meva protesta infantil va quedar com un secret mutu entre jo, el pare i els jornalers del camp. Es tractava d’una complicitat que no podia tenir amb la meva germana. Ella no va mostrar mai cap interès per compartir jocs i estones amb mi.

Després d’aquell estiu i de tornada a l’escola, la progressió de la meva parla va anar a càrrec de les germanes Teresa i Isabel. Fora de l’escola també m’estava llargues hores en companyia de la velleta de casa, la Mercè, amb un gran do per a la mainada, i de la meva àvia materna, una gran dama postrada al llit o asseguda en una gran butaca, sempre disposada a escoltar les meves històries i a explicar-me les seves aventures de joventut amb el segle XVIII com a teló de fons. Però tota aquella companyia tenia data de caducitat. Quan tenia set anys l’àvia va morir, seguida de la Mercè. El meu trauma va ser immens. Les meves estimades i úniques amigues marxaven per sempre. I davant meu, altre cop, aquella sensació de soledat. El Nadal va arribar gairebé sense avisar i ple de silenci. Eren dies freds d’hivern que escalfàvem a la vora del foc mentre el pare llegia en veu alta obres de Víctor Hugo, Balzac, Cervantes o Guimerà. Altre cop aprenent del pare i sense gairebé adonar-me’n.

El temps passava ràpid. Voltes d’aprenentatge amb la bicicleta amb els homes del camp com a mestres, cavalcades amb el Niño i dies d’estiu a la platja amb la família. I altre cop el temps d’escola. La feina dels pares de sol a sol impedia que pogués passar les hores d’esbarjo amb ells. Com que ja no tenia la companyia de l’àvia i la Mercè, el col·legi i les monges es van convertir en el meu següent coixí, encara que no va resultar tan suau. Allà hi vaig descobrir veritats socials com un puny. Les diferències d’estatus, per exemple, també existien entre aquelles parets. Les novícies provenien de dos possibles camins. De família benestant o d’algun clan humil, però severament cristià, a qui el convent se’ls presentava com l’opció més tranquil·litzadora per al futur de la filla. També n’hi havien que havien entrat com a minyones i que van acabar fent-se novícies. El cas és que dins del convent les diferències no desapareixien. Per exemple, les visites de les famílies benestants es rebien amb llet i pastissets, mentre que la resta s’havien de conformar amb una gerra d’aigua amb llimona per apaivagar la set, sempre acompanyada de les presses per marxar, ja que l’hora d’oració era sagrada. Jo, personalment, vaig arribar a la conclusió que si no em desmarcava d’aquell ambient seria presa fàcil. El meu cap va cridar mentalment i a temps un no rotund i concís. Vaig saber retirar-me a poc a poc i allunyar-me de la seva influència en hores que no fossin les escolars, clar que l’única alternativa que em va quedar va ser quedar-me a casa, sola, convertint-me cada cop més en una personeta independent i solitària. Jo estava a punt d’entrar en l’adolescència i la visió de tota aquella desigualtat social, tant entre les religioses com entre les alumnes, rere el pany de la dictadura, no va fer sinó remarcar la meva rebel·lia.

L’estiu tremendament sec de 1951 va ser escenari d’un nou ensurt. Mentre observava tranquil·la com el pare dirigia el Niño pujant la poca aigua preuada per la sènia, vaig veure que els catúfols de ferro perdien aigua pel camí. Jo de seguida vaig posar-hi les mans i vaig voler avisar el pare, enganxant-me a la roda en moviment dels cadells. El crit agut d’ensurt del pare va fer que el Niño parés en sec, abandonant el moviment rutinari de volta rere volta al voltant del pou. Gràcies a això no vaig caure, sinó que vaig quedar penjada i enganxada entre els ferros i els cadells de l’engranatge. Vaig tenir la por de tornar a patir dolor una vegada més. Tot i que en un principi el metge va dictaminar que m’haurien d’amputar la mà, la cosa va tenir un final feliç. Van voler esperar que la natura i el guix fessin el seu curs a veure què passava, o sigui que aquell estiu el vaig passar en companyia dels llibres.

Vaig tornar a l’escola sota la supervisió d’una tutora que s’havia equivocat de vocació. Hi havia entre nosaltres un antagonisme absolut produït per la seva agra actitud i falta d’alegria. De fet, diria que el meu període d’aprenentatge a partir de llavors no va rebre moltes motivacions sinó més aviat al contrari. Tinc tres records que crec que em van marcar moltíssim. El primer el situo a les classes de la germana Gertrudis, una persona molt culta i amb gran estima per la cultura catalana, que malgrat la prohibició d’aleshores vers l’ensenyament en català ens va voler inculcar la nostra història. Allò no agradava a tothom i un bon dia es va presentar a classe la germana Maria, va esborrar tots els poemes de la pissarra i va començar a agredir-la violentament, estirant-li les toques i deixant al descobert els cabells blanquinosos de la germana Gertrudis. Per mi va ser una visió sorprenent. Vaig adonar-me que fins llavors, per mi, havien estat éssers gairebé espirituals, però aquell fet em va fer adonar que eren persones, que eren dones! El segon record és un càstig que no oblidaré mai: la humiliació. Jo acostumava a anar al cinema amb els pares els caps de setmana. Aquell cop tocava Siete novias para siete hermanos, una cinta no apta per a menors, segons la censura. La qüestió és que cada dilluns donava la meva infantil versió de les pel·lícules mentre les amigues m’escoltaven atentament. Però aquell cop, tractant-se d’un musical vaig fer una versió ballada. Cap de nosaltres va adonar-se que ens estaven observant detingudament. El judici va ser radical i el càstig, pitjor. Segons les monges havia estat cantant i ballant durant les hores d’aprofitament escolar, per tant, el càstig no podia ser un altre que pujar i baixar sense parar les quatre plantes de l’edifici de l’escola, tocant la campana cada cop que arribés a baix perquè em tinguessin controlada. La vergonya, amb les rialles en veu baixa cada cop que passava davant d’una classe, era inevitable. Però el tercer mal record escolar és potser el pitjor de tots. Totes les alumnes que despuntaven en resultats tenien el privilegi d’aparèixer al cèlebre llibre del centre i al corresponent quadre d’honor. Jo era una de les escollides i això, tant als pares com a mi, ens va omplir d’orgull. Tot estava a punt: l’uniforme dels festius, les filigranes de la mare amb les meves trenes, el fotògraf amb els seus complicats estris i el convent ple de gom a gom, esperant les superiores, sota la mirada atenta de la resta d’alumnes. Unes, contentes per les seves companyes i d’altres, amb una tímida enveja. Tota una gran festa. Però just quan va arribar el moment de la fotografia, la germana Rull va reclamar la meva presència amb l’única i malèvola intenció que no aparegués a la foto. I evidentment ho va aconseguir, m’ho vaig perdre. Me’n va excloure deliberadament i la seva única explicació davant dels pares va ser que, segons ella, jo necessitava una bona lliçó per contrarestar la meva constant rebel·lia. Els plors no van servir de res més que per gaudir encara més de l’èxit de la seva venjança. No li ho vaig perdonar mai.

Tot allò no em va omplir sinó de frustració. Però encara que ja no estudiés amb ganes aconseguia passar sense gaire esforç amb notes correctes. Un bon dia vam rebre una notificació per anar amb els pares a parlar amb la superiora. Jo ja tremolava, no sabia què havia fet aquest cop, però la intenció de la reunió va ser tota una sorpresa. Segons ella, tot i no posar-hi gaire voluntat tenia uns resultats brillants, suficients com per adonar-se que podia tenir un bon futur i, a més, era evident que mostrava una seriosa inclinació per a la medicina. Jo vaig donar-li la raó de seguida, veient en aquella proposta l’oportunitat de poder sentir-me bé per fi amb alguna cosa, però la reacció de la mare ho va esvair tot. Embogida i reclamant justícia, va al·legar que si la filla gran no havia fet estudis superiors i en canvi tenia un futur per endavant no veia per què jo havia de ser diferent. No volia crear diferències entre les dues germanes. Havíem de passar les dues pel mateix sedàs. En cap moment me’n van demanar l’opinió. El pare no va contrariar en cap moment la mare. La va deixar decidir per tots. I jo, no vaig tenir ni la més mínima possibilitat de protesta.

Amb tot això va arribar una nova etapa a casa. La meva germana ja era tota una dona de bon veure, atractiva i filla d’una bona família. Calia, doncs, buscar-li un bon hereu. Passava llargues temporades a casa d’uns amics de la família que vivien a Palafolls. Allà, rodejada de gent de la seva edat i sent part de l’elit social burgesa, era convidada a les festes grosses del moment on s’exposaven amb totes les gales els fills amb edat de casar-se. Totes les unions havien de ser beneïdes pel rector de la parròquia corresponent. I en el cas de la meva germana era el mateix bisbe de Girona. Allà hi tenia lloc tota una barreja de poder polític, religiós i econòmic. Jo me’n mantenia al marge, perdent protagonisme dia rere dia. Finalment, la meva germana va trobar l’hereu desitjat. Només podia pensar en el seu casament i era el moment de trobar als nuvis un lloc per viure. L’escenari triat va ser el camp, el lloc on ell havia nascut i crescut. Al principi la mare s’hi va oposar, però el renom familiar del noi va guanyar. Així, la meva germana va haver de renunciar al seu paper de pubilla.

Amb la seva marxa, jo em vaig convertir en la nova adjudicació. El meu futur va quedar automàticament escrit. Un cop passada la infantesa i l’adolescència només em quedava una sola responsabilitat per endavant: tenir cura dels pares quan fossin grans.

* * *

Potser hagués canviat tot aquell dia al despatx de la superiora de l’escola. Potser el final hagués pogut ser diferent i hagués estudiat medicina. Potser, si aquella llunyana operació no hagués estat viscuda com una infernal sorpresa, mai hagués emmudit ni hagués despertat la meva rebel·lia interior. Puc omplir les meves reflexions de mil i un potser, però seria afegir frustració al passat. És cert que m’he sentit traïda moltes vegades, però he preferit escriure-les totes que continuar tancant-les dins meu. Potser, en el fons, és un petit intent de fer net amb mi i la meva pròpia història.

Sortir de monja: Anna* (Lleida, 1934)

Narrador: anònim
Descarregar en pdf

Aquesta és una història anònima. Tant de bo poguéssim cridar el seu nom als quatre vents, per la valentia, per la seva tasca en l’ensenyament en uns anys de dictadura difícils i per haver triat el propi camí, malgrat tot. Però no podem fer-ho, així que ens alegrem que la història d’aquesta dona que va ser monja i després en va sortir arribi a les vostres mans, no perquè exemplifiqui totes les monges, sinó perquè és la seva història. I ens parla de llibertat. I de les diverses cares que pot tenir una presó.

La meva mare me n’havia parlat moltes vegades. Sempre m’explicava que tenia una amiga que havia estat monja i n’havia sortit. A mi sempre m’havia fascinat la història d’algú que hagués decidit prendre aquella decisió, jo que havia anat a un col·legi de monges –en una època molt més lleugera per tots aquests temes religiosos, dues generacions després– sabia el que era la pressió de les idees quan te les inculquen des de petita: la por al pecat, a la vergonya..., i jo vivia en una família laica! En canvi, aquella senyora que la meva mare coneixia havia viscut tot això i molt més, infinites vegades més, com es diu en mitologia, i n’havia sortit. Per mi era una heroïna. Amb el temps l’he pogut conèixer i saber-ne la història per la seva pròpia boca. Intentaré explicar-vos-la.

* * *

Li direm Anna, ja que vol mantenir l’anonimat, perquè ella em va comentar que si alguna vegada hagués tingut una filla, li hauria posat Anna. Va néixer el 1934 i els seus primers estudis van ser en un internat, el mateix on havien estat les seves germanes. Era el temps de la postguerra, d’una mentalitat religiosa i tancada, i en aquell ambient d’exercicis espirituals, moltes de les que havien entrat a l’internat van voler fer-se monges. Entre aquestes, hi havia la nostra Anna. Tenia divuit anys. El primer pas per fer-se monja era l’apostolat. Ja en aquest esglaó inicial, l’Anna va veure que allò no li agradava. Se sentia cohibida i no s’atrevia a dir res. Però el procés continuava. En el següent pas, el noviciat, va haver de traslladar-se de nou i el seu sentiment s’anava fent gran; ara ja veia que volia sortir-ne. Però no era una decisió fàcil. D’una banda, estava a punt d’acabar el magisteri i les monges amb estudis eren les que més volien retenir; i d’altra banda, hi havia la censura interna, el tabú de la condemna, de l’infern, pors que en aquell moment li impedien obrar amb normalitat. Així que va fer els vots: castedat, obediència i pobresa.

El seu primer destí va ser Barcelona. Amb el magisteri acabat, allà va passar cinc anys entusiasmada amb la feina de mestra, però amb records que ara gairebé no pot creure que siguin reals: la gana, les penitències, la febre amb què feia classe per malalta que estigués... Recorda especialment un moment d’aquests anys, quan li va comentar a un capellà que ella era molt feliç amb l’ensenyament, però que volia sortir-ne. Després de diverses reflexions, el capellà li va dir: «Escolti, vostè quants anys té?». L’Anna no ha pogut oblidar mai l’edat que tenia en aquell moment, vint-i-dos anys. Així li ho va dir, i ell va respondre: «Però què hi vol fer vostè al món? Si ja és vella per sortir!». El pitjor no és la resposta que aquell capellà li va donar, sinó que dins de la pressió d’aquell moment, l’Anna se’l va creure.

Acabat el quinquenni d’aquella primera destinació, la següent parada també va ser a Barcelona, en un col·legi que ajudava a subvencionar l’asil que tenia al costat. A ella la van fer prefecta del col·legi. Una de les fites que l’Anna va aconseguir en aquesta escola va ser la creació d’una petita biblioteca amb una vitrina a mode de museu, on volia posar motlles de terrissa amb la forma de l’orella, d’un ull, del cor, etc. Calia parlar amb la superiora per veure si li ho deixava fer. Va anar cap al despatx de la superiora amb una de les seves companyes. La superiora els va dir que els diners de la congregació anaven a l’asil, però que tenia alguns cèntims recollits d’almoines..., i les dues joves monges van tenir una bona sorpresa quan la superiora va treure una bossa de roba, gran, plena de monedes de cinquanta. Els va dir que n’agafessin i elles no s’ho van pensar ni un moment; van omplir-se les butxaques fins que ja no els cabia ni un sol d’aquells cèntims i se’n van anar corrents cap a Suministros Escolares, un local que hi havia a plaça Universitat, a sobre d’on ara es troba el bar Estudiantil, i on hi havia material escolar amb descomptes. Van comprar llibres, una orella, un ull de terrissa..., i ho van pagar tot moneda a moneda! També van buscar entre les caixes que quedaven dels residents que morien a l’asil i deixaven les seves pertinences a la congregació. En una de les caixes van trobar l’obra completa de mossèn Cinto Verdaguer: un veritable tresor per a la nova biblioteca!

Tot això havia passat durant el seu primer any de prefecta. El segon no va ser tan bo. Van canviar la superiora i a la nova no li agradava la manera d’actuar de l’Anna, i va aconseguir fer-la fora del centre, sense ni tan sols deixar-li recollir la maleta. Així que l’Anna va passar un estiu en una altra població fent classes a monges, fins que va rebre una carta de la generala, la cap de la congregació, dient-li que se n’havia d’anar a un poblet dels Pirineus, però com a última de la comunitat. És a dir, i segons el vot d’obediència, que no podia dir res de res sobre res.

Al principi va ser molt dur, sempre callada, sempre aguantant qualsevol comentari. Li va sortir una úlcera a l’estómac. Les monges d’aquell poblet li deien que allò no era bo, que s’obrís, que elles escoltarien el que havia de dir. Però ella era «l’última», ho havia dit la generala. Tenia vint-i-vuit anys. A poc a poc va anar canviant. L’ensenyament va ser de nou el seu refugi i les nenes van passar a ser la seva preocupació. Després de dos anys en aquell petit poble pirinenc, la van nomenar per anar al capítol general, les reunions que feia la congregació amb representants dels diversos llocs i on es prenien les grans decisions. Havien canviat la generala que feia vint-i-cinc anys que ocupava el càrrec. La nova generala volia que continués al petit poble dels Pirineus per ser la superiora del col·legi.

L’estrenat grau i les necessitats de l’escola la van animar de nou a prendre iniciatives. Pràcticament tot l’ensenyament es feia en un edifici vell ple d’incomoditats, on es passava fred. Així que s’havia començat a construir un nou edifici, primer amb l’anterior superiora i ara sota les seves ordres en aquest càrrec. Un dels seus objectius prioritaris era la bona entesa amb la comunitat. A ella no li importava si es resava més o es resava menys. El que volia era que s’entenguessin. Així que una de les primeres iniciatives que va prendre va ser que a l’hora de dinar es podia parlar, un fet insòlit en aquells temps en què, habitualment, mentre les monges dinaven havien de mantenir un rigorós silenci.

Una altra de les coses que li rondaven per la ment era que calia que nens i nenes estiguessin al mateix edifici, com passava a les escoles públiques, una coeducació que no havia arribat als col·legis religiosos. Sempre ho havia tingut callat, així que va anar per passos. Estem parlant de l’any 1965, Franco continuava al poder i aquesta idea podia caure com una olla plena d’aigua bullint... D’una manera estranya, potser màgica, no va ser així. L’Anna va seguir tots els passos: ho va consultar primer amb la generala, que ho va acceptar; després amb el bisbe, que ho va acceptar; després amb la FERE (Federación Española de Religiosos de la Enseñanza), que ho van acceptar. Evidentment, no tot era màgia. L’Anna havia estat treballant molt en la nova escola i la tenien en molt alta estima per com feia les coses. Havia treballat molt, no només al poble pirinenc, també a una altra població, on va portar les obres d’una escola en paral·lel. S’havia guanyat a pols aquelles decisions que ara feien possible el somni.

I es va fer realitat. L’Anna plora mentre ho explica. Imagineu-vos tots aquells viatges, aquell esforç de dies, de reunions, de nervis per dir una cosa que bé es podia merèixer una nova humiliació, una nova penitència..., i ara era realitat: els nens i les nenes entraven junts a la mateixa escola. Ho havia aconseguit, una escola on la comunitat s’estimava.

Va arribar el moment en què ella havia de deixar el seu càrrec de superiora i havia d’assistir de nou a un capítol. No es va callar res. Va dir tot el que pensava dels tres vots, de la duresa de la castedat –molt més que un vel al cap–, de l’aïllament i el retard que comportava l’obediència, i de la dificultat d’obligar a la pobresa, de negar fins a l’excés les peticions que a vegades es feien. Li va dir a la generala que havia de renunciar i donar pas a altres persones, una gran gosadia en aquell moment! I també li va demanar que la deixés estudiar, que ja havia fet la feina del nou col·legi i que creia que ara era el seu torn per poder fer allò que tantes vegades havia demanat. L’Anna volia examinar-se per a l’ingrés a assistència social, ho va demanar i li ho van concedir. Però un cop fet l’examen, sense dir-li si havia aprovat o no, la van obligar a anar a Tarragona, des d’on no podia continuar aquells estudis. Aquell va ser el seu límit. Va trucar a una amiga seva i li va dir: «Vull sortir-ne i necessito una feina».

Sortir de monja no és fàcil. L’Anna ho va comprovar en la seva pròpia pell. La seva amiga la va ajudar molt. Va aconseguir-li una feina en un col·legi de Barcelona. Calia treballar i calia viure en algun lloc. Va trucar a una cosina perquè l’ajudés a buscar un pis i va acollir-la a casa seva. Un dels grans sotracs va ser la resposta de la seva mare, que no li va perdonar mai aquella decisió. Durant molt de temps no li va parlar i el primer que li va dir per telèfon quan ho va saber va ser: «Quina vergonya!». Però va tirar endavant.

Primer va estar dos anys treballant per a una senyora gran; només havia d’anar-hi a dormir perquè tingués algú a les nits, i planxar-li els llençols. Li va semblar una feina fàcil que li permetia continuar amb el treball a l’escola i estalviar. Menjava a l’escola i el pa del berenar se’l guardava per a l’endemà esmorzar. A poc a poc va aconseguir un racó per poder pagar el lloguer d’un pis de poc més de 2.000 pessetes al mes. Al cap de quatre anys, va conèixer un senyor educat, d’uns cinquanta anys, molt ben plantat, amable, amb carrera de metge..., semblava l’home ideal. Tenia tres criatures d’un primer matrimoni, però ella estava disposada a cuidar-les com si fossin seves. Sempre havia tingut la idea de formar una família, de tenir una vida «normal». Es van casar i al cap de dos anys van tenir un nen. Havia començat una nova vida.

* * *

Aquest seria un bon final. Una nova vida. Però, malauradament, la sensació de l’Anna és que després del matrimoni se li van tornar a tancar les portes. Per casar-se va haver d’acceptar deixar la feina, ell li ho va dir des del primer moment. Al llarg dels anys ella cada cop va tenir més la necessitat de treballar, i finalment va decidir que tornaria a fer-ho. Va tardar dos anys a trobar feina. Finalment, després de presentar-se a les convocatòries de substitucions de l’escola pública, va poder accedir a una plaça. Quan ho va dir al seu marit, aquest li va deixar clar que si es posava a treballar, demanaria el divorci. Per sort l’Anna estava en un moment de fortalesa; tots els fills l’estimaven molt i havien viscut amb ella el procés de recerca, així que li va dir que no pensava canviar de decisió. El seu marit va reflexionar i no li va demanar el divorci. Això sí, el primer dia que va sortir per la porta no li va evitar el drama: «Que sàpigues que ens abandones, a mi i a la canalla ». I ella, irònica: «Sí que us abandono, fins a les cinc de la tarda».

Per poder treballar tranquil·lament encara li faltava una altra cosa: el català. Ella mai no havia estudiat ni ensenyat en català. Es va apuntar primer a un curs i després va fer el nivell C a la Universitat de Barcelona. Quan el va tenir, ja va poder treballar fins a jubilar-se. I un cop jubilada? No va parar. Una dona del casal de gent gran li va dir que necessitaven algú que els fes català, i finalment ella va accedir-hi. Fins avui mateix, malgrat no tenir una salut de ferro i haver passat per algunes operacions, continua encarregant-se dels cursos i fent ella mateixa alguna de les classes. Ara té setanta-tres anys.

* El nom de la protagonista no és real. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.

L'exili a petites passes: Josefina Piquet Ibáñez (Barcelona, 1934)

Narrador: Òscar Pérez Sellarès
Descarregar en pdf

Una guerra, una nena i un exili. Tres paraules que mai no haurien d’anar juntes, però que, no obstant això, simbolitzen una gran lliçó de superació. El relat següent l’escriu un nét que ha escoltat la història de la seva àvia milers de vegades, però que encara ara s’emociona amb les experiències d’aquella nena que va haver de marxar amb la mare cap al difícil exili francès, fugint de la Guerra Civil. Ens ho diu i ho entendreu: de vegades és millor comptar primaveres que no pas hiverns passats.

Quan l’àvia va començar a explicar-nos la seva història, jo era massa petit per entendre’n la importància, tenia només uns set o vuit anys. El que sí recordo molt bé és el dia en què ens va reunir tots a casa seva i ens va donar uns sobres. En ells no explicava la seva història sinó els motius que l’havien empès a celebrar la Festa de les Orenetes. A l’àvia, l’arribada d’aquests ocells li provoca una il·lusió i una alegria gairebé incomprensibles. Cada any, quan arriba el moment, un bon matí d’abril o maig, et truca a les sis del matí per dir-te: «Ei! Que ja han arribat les orenetes!». Anys més tard, ja no tan petit, vaig entrar a l’associacionisme estudiantil. Vam muntar unes xerrades a l’institut en les quals vaig poder escoltar la meva àvia explicant allò que jo havia sentit tantes vegades. Però de sobte, veure com fins i tot l’alumnat més dur de l’institut s’emocionava i plorava amb el seu relat em va fer adonar que es tractava d’una història important i, sobretot, especial.

La meva àvia es diu Josefina Piquet. Va néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1934. La seva mare, la Conxa, era valenciana i havia treballat des dels 9 anys en una fàbrica. El seu pare es deia Josep i era un molt bon paleta afiliat a la CNT. Els dos primers anys de vida els va passar en un palauet de Sarrià, on els seus pares formaven part del servei. Aquesta casa actualment és un centre cívic i encara s’hi poden veure les palmeres del jardí que ella tantes vegades va recordar mentre era petita com un paradís perdut.

Un cop esclatada la Guerra Civil del 36, la família va haver de deixar la casa. El seu pare va unir-se a la lluita republicana amb la divisió d’en Durruti, i la seva mare va marxar amb ella a viure a casa els avis. Va sobreviure als bombardejos de la guerra a base de corregudes als refugis o, en cas que no hi hagués temps, embolcallada en un matalàs en què gairebé s’ofegava, però que representava l’única via que tenien per mantenir-la protegida. Els últims temps de la guerra es van traslladar a les vies del tren de Sarrià, tot esperant que les tropes entressin a Barcelona. Però el seu pare va ser més ràpid. Sabent que serien perseguits per la seva afiliació sindicalista, dos dies abans les va anar a buscar per marxar tots junts cap a l’exili. Comença aquí per a la meva àvia un llarg recorregut ple d’imatges guardades a la seva retina. Escenes i vivències que marcarien per sempre el seu silenci infantil però que finalment, amb els anys, ha aconseguit arrencar del subconscient i ordenar una a una.

* * *

Fugint de Barcelona, van començar tots tres el camí de l’exili, però ben aviat en Josep va decidir tornar al front, no sense abans acordar que es retrobarien a Figueres. Va ser allà on els ulls menuts de la meva àvia van viure la primera d’aquestes escenes. Per protegir-se d’un bombardeig i sense temps d’arribar a un refugi, l’àvia i la seva mare van triar el pati d’una casa propera. Però una de les bombes va derruir l’habitage i la meva àvia va quedar sepultada sota les runes. Una porta caiguda va amortir les pedres i li va salvar la vida. Dos homes que havien sentit els seus crits d’auxili van anar a salvar-la. Blancs de dalt a baix per la pols i la runa, la meva àvia va veure en ells la familiar imatge dels forners de Sarrià. I just llavors va aparèixer la Conxa, la seva mare, amb els cabells blancs i la cara plena de sang. «És l’àvia!», va pensar..., però no, era la seva mare que entre la pols i la sang, semblava vella. Aquest va ser un esdeveniment que va canviar l’àvia. Diu que la seva mare li havia explicat alguna vegada que des de llavors ja no va ser la mateixa.

Aquell fet va acabar amb un aparent final feliç, però la Conxa en va llegir el missatge de seguida. Continuar allà era jugar-se-la. Va decidir abandonar Figueres per continuar el camí amb l’esperança de retrobar-se amb en Josep a la frontera. Després d’allò va començar el silenci de l’àvia. Bombes caient del cel, un camió ple de cadàvers..., imatges massa fortes perquè una nena n’entengui el motiu. L’única cosa que un infant pot acceptar en aquestes circumstàncies és que hi ha suficients raons per estar aterrat. I el camí que les esperava no es presentava fàcil si havia començat d’aquella manera. Recorda com plorava per la gana, pel fred, pel cansament que comportava passar-se llargues jornades caminant. A més, el retrobament amb en Josep a la frontera francesa no va ser possible, així que van creuar la línia i les van fer pujar a un tren que repartia la gent per diferents pobles. Elles van baixar a Lescar, una petita vila on la primera nit van trobar refugi en un estable. Els rumors deien que tota persona refugiada que no trobés feina seria enviada a centres d’acollida, terme que llavors sonava més aviat a camp de concentració, o sigui que la Conxa, a primera hora del matí va demanar feina en un restaurant a la vora.

França no es presentava com un paradís. La Segona Guerra Mundial picava les portes i la població havia de conviure amb una constant arribada de gent d’Espanya buscant acollida. Suposo que, per molt progressista que siguis, els canvis no agraden a ningú, i menys en temps d’incertesa. Els primers dies de feina al restaurant, l’àvia corria lliure per la cuina al costat de la seva mare, però la mestressa del local va creure que seria millor que s’estigués a l’habitació. A canvi de llit i menjar, la Conxa feia jornades de setze hores, temps que l’àvia, una nena amb edat de jugar i descobrir noves amistats, el passava tancada en una cambra. D’allà, en va treure la por a la foscor i als llocs tancats, que l’acompanyaria durant molt de temps. Van ser dos o tres mesos mirant una finestra massa alta per poder veure el que només podia sentir: com la canalla jugava a fora. La seva única il·lusió era veure la seva mare quan li portava el menjar. Es preguntava què havia fet malament, però ningú no li oferia cap resposta. Finalment, la porta es va obrir del tot quan la Conxa va veure que aquella situació no era tan temporal com ella havia cregut i que seria mil vegades millor dur-la a l’escola que tenir-la allà dins.

A l’escola l’àvia va aprendre una expressió nova: espagnole de merde. El col·legi es va convertir en un petit reflex de la vida adulta. Els infants li feien ganyotes, l’escopien a l’hora del pati i li estiraven els cabells. Només una nena, la Françoise, va tenir la valentia de ser amable amb ella. La defensava dels atacs i li va ensenyar paraules noves en francès. Des de llavors mai no va deixar d’anar a escola. Fins i tot al següent poble on es van traslladar, Mayet, l’àvia no hi faltava mai, nevés o plogués. En aquella nova localitat es van retrobar per fi amb el seu pare, que treballava de paleta en un castell. L’encarregat de les obres era monsieur Bernard, cap dels maquis d’aquella zona.

A Mayet vivien en una casa en runes, sense habitacions ni electricitat, però amb una llar de foc que escalfava una mica les jornades. Cada dia, per anar a classe, havia de fer sis quilòmetres. Una llarga caminada en companyia de dues pedres a la butxaca que la Conxa li escalfava la nit anterior perquè no passés fred. «Sobretot, quan arribis, posa les pedres sobre l’estufa», li recordava. I sempre ho acompanyava de: «si demà vols ser lliure, avui has d’estudiar». Però no havia de ser una tasca fàcil si arribar-hi comportava caminar sis quilòmetres i un cop hi eres havies de sentir l’olor de menjar de les carmanyoles de la resta d’alumnes, mentre ella deixava les pedres sobre l’escalfador. Si era hivern, de ben segur que l’únic menjar que l’àvia duia a la butxaca era una remolatxa que havia robat en algun camp del camí. Només hi havia una cosa que despertava en la meva àvia l’esperança: l’arribada de les orenetes. Una arribada que duia molts missatges. Significava el començament de la primavera, el final del fred, la claror, els fruits madurs dels arbres que li permetrien arribar a l’escola amb les butxaques una mica més plenes. Les orenetes es van convertir en el símbol d’un dia a dia menys dur en aquell poble francès.

Mayet es trobava molt a prop de la línia que dividia la França ocupada de la lliure de Vichy. L’exèrcit alemany havia envaït França, Petain (cap d’Estat de 1940 a 1944) hi havia pactat i el país va quedar dividit en dues parts: la zona ocupada i la zona lliure. Després d’un temps de ser a Mayet, en Josep, el pare de la meva àvia, va decidir marxar a Bordeus, segurament per reunir-se amb els maquis que habitaven els boscos de la zona, però va ser detingut per la GESTAPO abans d’arribar-hi i integrat a l’organització TODT (grup de construcció i enginyeria que durant els anys de l’Alemanya nazi va esclavitzar prop d’un milió i mig d’homes dels països ocupats). Quan la Conxa se’n va assabentar es va adonar que ja havien jugat totes les cartes. Els havien atrapat. Però si havien de ser presoners, millor ho serien plegats. Per reunir-se amb en Josep, primer hauria de lliurar-se a l’organització TODT, i això implicava travessar els 18 quilòmetres que tenia la línia divisòria. Calia posar-se en marxa de nou.

Va ser un viatge complicat i perillós. Sense papers ni diners, portaven posada tota la roba que s’havien pogut emportar; la resta havia quedat a Mayet. L’àvia també havia agafat una nina que la seva àvia li havia enviat des de Barcelona. Cada cop estava més cansada, la nina pesava i finalment l’havia hagut de donar a la seva mare; ella ja no podia arrossegar-la. Més tard, els peus de l’àvia ja no podien caminar més i, per a la Conxa, portar-la a ella i la nina era una càrrega excessiva. Quan la Conxa li va dir a la meva àvia que havia d’abandonar la nina, no s’ho podia creure. La seva nina, abandonada! Va ser llavors quan la Conxa va veure una camperola que s’aproximava a elles i li va dir a la meva àvia que si aquella dona tenia una filla, li donarien la nina. I així va ser. Ella va plorar i s’hi va resistir, però no hi va poder fer res. Van començar a caminar de nou i ella s’anava girant, mirant enrere, veient com aquella camperola s’emportava la seva nina. Allò va ser traumàtic per l’àvia. Quan molts anys més tard el meu pare i la meva tieta li van regalar una nina semblant, va estar dies i dies plorant de l’emoció. Una reacció inevitable per algú que havia mantingut tants anys d’infantesa callats i guardats en el calaix de l’inconscient.

Després d’aquest dur viatge, l’àvia i els seus pares es van reunir i van estar en qualitat de presoners de la TODT. Durant aquest temps van intentar fugir dues vegades, arriscant la vida, però no ho van aconseguir. Al cap de tres anys van sortir d’aquest captiveri, però no va ser fins al 1950 que van decidir tornar a Barcelona.

* * *

Totes aquestes vivències, una darrere l’altra, es van anar acumulant a la memòria de la meva àvia, que en aquell moment era una nena massa petita per poder guardar-ne la cronologia durant els anys següents. La ment de l’àvia va decidir callar; havia patit massa. I tot va acabar difuminant-se i des-enfocant-se. Però finalment, el passat va voler sortir d’aquella cambra. Després de parlar amb una psicòloga, va començar a recordar-ho tot i a ordenar cada sentiment amagat. Va voler investigar què hi havia de real en totes aquelles escenes, cosa que la va portar a fer nombrosos viatges a França amb el meu avi.

En el primer viatge, es van presentar a Lescar amb una fotografia de quan ella i la Françoise eren petites, i van deixar el telèfon per si algú aconseguia localitzar aquella antiga amiga. Quan ja havia tornat a Barcelona, va escoltar un bon dia un missatge al contestador en el qual l’avisaven que havien trobat la Françoise. Li va faltar temps per eixugar-se les llàgrimes d’emoció i fer les maletes. Fins i tot va aconseguir trobar una nena que, el dia que l’àvia i la seva mare entraven per primer cop a Lescar, els havia donat mantes i llet. Entre els records de la gent que es va anar trobant en els seus viatges, la història va començar a prendre forma. L’àvia va tornar a veure la font que hi havia a l’escola de Lescar i un arbre que de seguida va reconèixer com el que hi havia al costat de la casa en runes de Mayet. Tot plegat, potser, detalls sense importància, però que per ella representaven tota una infància gairebé amagada. Eren les vivències d’una nena que en certa manera encara és dins seu. Una Josefina menuda que va fer la seva pròpia guerra mentre la gent gran en tenia una altra que no aconseguia entendre. I, tal com diu ella, és aquesta nena la que explica la història cada cop que la relata. També és ella la que, juntament amb les altres membres de Les Dones del 36, ha explicat la seva vida a centres educatius i mitjans de comunicació per tal que les properes generacions no es quedin només amb la Guerra Civil dels llibres.

Jo sé que la història de l’àvia és especial. I ho sé perquè encara no he trobat ningú que es quedés igual després de sentir-la. El més admirable de la seva persona és que hagi deixat sortir la nena de dins seu perquè per fi pogués parlar i, sobretot, explicar. Espero que el seu testimoni sigui sempre tan puntual i fidel, com ho és, any rere any, la tornada de les orenetes.

El més llarg silenci: Pilar Artaso Laguarta (Hortilla Marracos, Saragossa, 1903-Barcelona)

Narradora: Maite Melich Artaso
Descarregar en pdf

Tot és ple de grisos. En una guerra, els bons i els dolents són difícils de separar. Al cap i a la fi, cal tirar endavant i l’adaptació, la supervivència, sovint s’imposa per sobre de tot. Les línies que ara segueixen ens les ofereix una filla que destapa el silenci que durant tants anys va haver de viure la seva mare per pertànyer a una família d’esquerres, però treballar a una de dretes. Un silenci que, malgrat tot, no li va impedir actuar conseqüentment amb les persones que estimava i que creia que necessitaven el seu ajut.

Sin faltar a la verdad, me gustaría contaros una sencilla historia de una gran mujer, una de la que no supimos aprender cuando éramos jóvenes y de las muchas que hoy en día aún no sabemos valorar: mi madre, a la cual llamaré, como siempre lo he hecho, mamá.

Nació en Hortilla Marracos, un pequeño pueblo de la provincia de Zaragoza. Su madre había muerto y su padre había desaparecido (en los intríngulis de la vida), dejando a todos los pequeños a cargo de los familiares. En esos tiempos, la casa de mi familia era una de las más importantes del pueblo, pero el labrado de sus tierras y huertas acarreaba una dura tarea que no podía llevarse a cabo sólo con el trabajo de los hermanos de mi madre. Sus pequeños brazos eran insuficientes, pero con el esfuerzo de sus abuelos pudieron sacar adelante la casa.

En medio de esta situación, mi mamá y su hermana mayor se trasladaron a Barcelona. Según me contaron, ella tenía sólo diez años y se puso a trabajar de niñera. Mi tía (su hermana) trabajaba como cocinera. La familia que les había contratado eran personas de alto rango y de economía más que solvente. Pero mi tía salió de la casa para casarse.

Corría el año 1916 y mi mamá tuvo la gran oportunidad de viajar a distintos sitios con los señoritos, como se les denominaba en aquella época. No fue ni la primera ni la última vez que iría a las Américas, siempre en transatlánticos de lujo. Los señoritos de mi mamá eran de aquellos que se denominaron los indianos, por sus diferentes plantaciones de algodón y café, o también de yuca, y porque habían hecho fortuna allí.

Pasó el tiempo y parecía que todo estaba en calma, pero los acontecimientos dieron un giro radical mientras ella estaba en Zaragoza. Estalló nuestro más terrible infierno, esa lacra social de la historia de un país, la Guerra Civil. En mi casa siempre fuimos republicanos, una marca política que se convirtió en nefasta: los «rojos». Pero mi madre no podía decirlo, su condición de niñera no se lo permitía, la hubieran proscrito. Siempre tuvo que callar su afiliación.

Mis tíos estaban en la parte más dura de la guerra y acabaron cayendo: uno en la batalla del Ebro, el otro en la de Belchite y el más pequeño en el Monte Gurugu, en Melilla. También le llegó la noticia a mi mamá de que el hermano que quedaba en el pueblo, la persona que se había ocupado de todo hasta entonces, estaba muerto. No acusemos a nadie de toda esta matanza, sólo a las circunstancias, a los tiempos duros y difíciles en que todos defendían sus tierras. Mi mamá estaba en Zaragoza cuando todo esto sucedió, a unos 70 km del pueblo donde ahora su hermano yacía muerto. En casa de los señoritos no podía hablar de ideologías ni injusticias, pero sí pudo pedir algunos días antes de viajar de nuevo a América. Los utilizó para ir hasta el pueblo con una caja para poder enterrar a su hermano. Aunque parezca increíble, se puso en marcha por la noche y durante dos días estuvo andando con la nieve llegándole a la cintura, sola, escondiéndose a ratos, con la caja en la cabeza o arrastrándola como podía. Todo para que su hermano tuviera un entierro digno.

Su trabajo de niñera la llevó de nuevo a Zaragoza y luego a Barcelona. Allí los señoritos querían partir deprisa y sacar todo lo que pudieran del país, ya que los «rojos» se lo iban a incautar todo. Los botones de los abrigos de las criaturas, que eran de oro, y un sinfín de piedras preciosas y perlas acabaron en el forro del abrigo de mi mamá. ¡Como era la niñera se suponía que no la cachearían! Era una situación muy difícil para ella... Viajaron de nuevo en transatlántico, rumbo a América, y estuvo unos nueve meses sin noticias de la guerra. Al regreso vieron los horrores que nuestra Barcelona estaba viviendo, aunque a ellos no les perjudicaba. Un buen estatus social, salud económica, una torre magnífica en la calle Muntaner que ocupaba una manzana entera y el servicio eran condiciones más que suficientes para «sobrevivir».

Fue en el sótano de esta mansión donde mamá tuvo escondidas durante tres meses a dos personas (¡un «rojo» y un sacerdote!) sin que nadie se diera cuenta. Por las noches y a escondidas los alimentaba, les ponía sacos de harina y patatas para tapar el lugar, les bajaba unos cubos para que pudieran hacer sus necesidades y también les lavaba la ropa. El sacerdote que mi mamá escondió era una persona maravillosa. Un sacerdote rebelde que con el tiempo fue el párroco de Poble Nou, atendiendo a muchas personas de diferentes ideologías. La otra persona, el «rojo», fue mi padre. Su historia también esconde unas cuantas tristezas. La familia de mi padre era de Figueres; allí tenían una masía y mis tíos, una farmacia. Siempre que pudieron ayudaron a muchas personas a exiliarse a Francia. Pero al final el horror pudo con todo y mataron a todos los hombres en la misma farmacia…, quedando las mujeres al mando del local mientras pudieron.

Pero volvamos a esos días de escondite. Cuando el sacerdote y mi padre ya no podían estar más en el sótano, tuvieron que ir hacia Francia. Mi madre les pudo sacar de la casa gracias a la ayuda del chofer de los señoritos. De madrugada, les proporcionó dinero y comida para el viaje, y se despidió pensando que nunca más volvería a verlos. Ella no se fue porque sentía que tenía un compromiso con los señoritos, habían sido como su familia, les debía agradecimiento.

Pero la suerte estuvo de su parte. Estando en una de las torres de la familia y ya terminada la guerra, necesitaban un artesano para restaurar unos estucos y pinturas del techo que se habían ido deteriorando; hacían falta unas manos expertas para rellenarlas con pan de oro y arreglar los capiteles de la torre del salón de baile. ¡Cuál sería su asombro cuando el artesano que llegó fue su «rojo»! Nunca comentaron con nadie lo ocurrido durante ese tiempo en el sótano, pero al cabo de tres meses se casaron. Y más sorpresas: esa persona maravillosa, ese sacerdote rebelde también estaba en Barcelona y fue quien ofició la boda.

Lo que mi mamá no sabía era que mi padre estaba buscado por el régimen franquista. Estaba fichado y eso le obligaba a entrar y salir constantemente del país, yendo y volviendo de Francia con nombres falsos. Amargas huidas, una aventura dura que siempre contaba con la protección del maravilloso párroco. Con el paso del tiempo, fue él quien me bautizó y casó.

En una de estas salidas, por muchas causas que los años me han confirmado, mi padre ya no regresó. Yo tenía tres años y mi hermano dos. Se comentaron muchas cosas y crecimos con muchas dudas. En ese momento no se podía analizar nada, Franco estaba por encima de todo el mundo: o aceptabas el régimen o te ponían a la sombra. Mi mamá trabajó veinticuatro horas al día, mis padrinos nos ayudaban a pagar el colegio y así podíamos ir tirando. En las famosas colas de racionamiento, nos dividíamos en dos grupos. Mi hermano y yo nos poníamos en una cola y mi madre en otra, para poder conseguir un poco más de alimento. Yo lo recuerdo muy vagamente, pero lo que sí vuelve a mi memoria con amargura es el frío de las seis de la mañana y el pan negro. Yo tenía cinco o seis años, mi mamá estaba de pie desde las cuatro de la mañana para conseguir comida y las vecinas le guardaban el turno para que nos pudiera vestir y llevar al colegio. Cuando conseguía recoger los garbanzos, las lentejas, las judías o lo que tocara, teníamos que limpiarlo de gusanos..., no era agradable.

Y todo con ese gran secreto que siempre estuvo en nuestras vidas, un secreto que compartíamos con ella, que siempre decía: «Nena, no hablemos de política, que nos hace mucho daño...». Decía que teníamos que luchar en silencio, que nosotros éramos sus pequeños y que estaba sola para tirar adelante. Pero el tiempo pasó; como ya he adelantado, el maravilloso párroco que me había bautizado me casó. Y mis padrinos son los hijos de los señoritos de esa familia que nunca supo nada de nuestra verdadera historia. Aún hoy no lo saben y pienso que quizás es mejor.

Las personas (muchas anónimas) que sufrieron la dictadura merecen mi memoria. Sus recuerdos siguen en mí con cariño y agradecimiento, sobre todo el de esas mujeres, heroínas que lucharon por sus ideas y creencias, que tuvieron que sufrir la marginación, que en muchos casos perdieron sus vidas y que se las machacó hasta morir por un régimen injusto, una dictadura.

Sobreviure al maltractament (anònima)

Narrador: anònim
Descarregar en pdf

Des de fa uns anys, els diaris acostumen a mostrar-nos setmanalment la cara més brutal del maltractament domèstic. No és que ara hi hagi més casos d’aquest horror dels que hi havia abans, sinó que hi ha un marc social i legal que fa possible que aquesta greu problemàtica surti a la llum. Però, malauradament, el maltractament no és una notícia de temps moderns. La història d’aquesta dona n’és un exemple que, a més, ens demostra que, fins i tot en els moments més difícils, és possible superar-ho i allunyar-se del maltractador. Com us dirà la narradora: una dona fascinant.

La dona de la qual us vull parlar és algú fascinant per a mi. Era la petita de tres germans. El seu pare va morir quan ella tenia uns nou anys i va haver de treballar des de molt joveneta per poder col·laborar en l’economia familiar. Tot i les hores de dedicació a la feina, va aconseguir obtenir la titulació d’auxiliar d’infermeria i, gràcies a aquests estudis, va poder accedir a una feina que li agradava.

Amb poc més de vint anys, va conèixer un senyor en un ball. Sembla ser que no se’n va pasa enamorar i que, a més, se sentia insegura respecte a aquesta relació. Fins i tot una vegada va decidir deixar-ho, però ell va dir-li que si ho feia, mai més el tornaria a veure. Potser per por, potser per inseguretat, va decidir tornar-ho a intentar i convertir-se en la seva dona. Van tenir tres criatures i quan estava embarassada de la quarta, ell la va intentar matar posant-li les mans al coll i foegant-la. Ningú sap per què va passar. Ningú sap com no la va matar, però el que sí sabem és que va ser real. Ella desitjava el millor per als seus fills i, a la seva manera, també per a ell... Però els maltractaments psicològics i físics tant cap a ella com cap als seus propis fills continuaven. Davant aquest horror, ella decidia separar-se, però al cap d’un temps ho tornava a intentar, sobretot pensant en els seus fills. La tercera veegada, la separació va ser definitiva.

Quan es va quedar sola amb les quatre criatures, se’n sortia de la millor manera possible. A vegades les situacions la superaven i perdia la força. En algunes ocasions no podia aguantar més i anava als serveis socials per demanar ajuda. Malgrat totes les dificultats que se li van presentar, va aconseguir tirar endavant i que els seus fills poguessin estudiar una carrera universitària. Aquest és un somni que ella no havia pogut fer realitat, estudiar a la universitat; ho havia intentat, s’havia matriculat a medicina –el seu gran somni!–, però no va ser possible. Quan tornava de la feina, a casa l’esperaven les quatre criatures, una situació difícil per trobar temps lliure per poder estudiar.

Tothom qui la va conèixer sap que l’educació que va donar als seus fills va ser plena de valors humans. I no eren valors només de paraula, sinó que els proclamava amb les seves accions. Per exemple, sempre recolia els gossos abandonats del carrer que s’anava trobant o que corrien el risc de ser sacrificats. Al llarg de la seva vida, va tenir en total catorze gossos. Tots recollits del carrer i, fins i tot en algun cas, salvats d’una mort segura.

Ja us he dit que per a mi, aquesta és la història d’una dona excepcional. Una dona que va intentar viure de la millor manera possible dins de les circumstàncies que la van acompanyar. Una dona que intentava desxifrar els misteris de la vida i de la seva pròpia existència. Una dona totalment preocupada pel desenvolupament i el creixement personal, tant propi com dels seus fills. Una dona que va donar-ho tot per ells i que, quan aquests es van fer grans i es van emancipar, va haver d’aprendre noves formes de vida, tot i que li va costar. Aprenia i ajudava els altres. Vivia amb quatre gossos i amb el seu fill gran. Treballava a la unitat de cures intensives de l’hospital, ja que sempre estava preocupada pels més necessitats. Participava en un taller de risoterapia i intentava conèixer-se una mica més creixent com a persona, dia a dia.

No sabem mai quan arribarà el final i, un dia, quan tornava de la feina, va tenir un accident de cotxe. La van traslladar amb helicòpter a l’hospital però quan van arribar els fills, ja era morta. Va ser molt dur per als quatre, sobretot pel fet de no haver-se pogut acomiadar d’ella. Tenien clar que la incinerarien, ja que a casa havien parlat de la mort i de què volien fer amb els seus cossos. La incineració es va portar a terme i tant en aquest moment com durant la vetlla, va venir molta gent a donar-li l’últim adéu, alguns d’ells ni tan sols els fills els coneixien. En aquells moments durs, algunes de les persones que van assistira a la vetlla van criticar l’actitud dels fills; deien que no ploraven suficient, que no estaven prou tristos. Potser el que no podien veure aquesta gent és que el dolor que sentien era tan gran que ja no quedaven llàgrimes per exterioritzar; si haguéssin conegut suficientment la dona a la qual pertanyia el cos que s’incinerava, sabrien que ella pensava que la mort no tenia per què ser un motiu de tristesa, que per a moltes persones era un pas més a la vida i, a vegades, fins i tot un pas cap a la llibertat.

Les cendres les vam espargir a la muntanya que des de sempre havia captivat el seu cor. Encara que ella ja no hi és present en cos físic, em continua visitant en forma d’aire, de pluja, de núvol, de sol, de lluna, de vent, de muntanya, d’arbre i, sobretot, en forma de papallona, perque allà on vaig em persegueixen les papallones. Donen unes voltes al meu voltant, es posen al meu costat i després desapareixen. Són aquests moments els que em fan tenir la certesa de que ella està amb nosaltres ja que també la puc sentir dins del meu cor. Ella és la meva mare i, sigui on sigui, estic segura que vetlla per mi i pels meus germans, seguint els nostres passos i ajudant-nos a continuar endavant quan ens pot la desconfiança.

Recordo l’última xerrada amb ella. Recordo l’última trucada. Recordo l’últim cop que la vaig veure i, encara ara, quan fa tres anys que va marxar, li continuo enviant missatges d’aniversari esperant que li arribin allà on sigui. Això es per tu, mare. Una dona forta. Una dona exemplar que sé que quan més la trobaré a faltar serà quan jo comenci a tenir les meves pròpies criatures. Vius al meu cor i siguis on siguis, t’estimo!