De vegades, aprofitar les oportunitats que et dóna la vida és la millor de les virtuts. Aquesta ha estat la valentia d’Elvira Rocha, una dona que va ser conscient del privilegi que li havia donat la seva família, amb una certa posició social i una educació que, com ella afirma, li va atorgar la possibilitat d’aprendre a mirar. Després de dedicar-se a l’ensenyament, ja jubilada, s’ha posat a investigar en profunditat la vida de Santiago Ramón y Cajal i a difondre la seva obra científica pertot arreu on li demanen que ho faci.
Jo la vaig conèixer en una entrevista per a una revista de divulgació científica. El pare i la mare m’havien dit que havien conegut una dona molt interessant que estava escrivint la vida de Ramón y Cajal, un dels investigadors espanyols més destacats de la història, primer Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de l’Estat. Quan la vaig anar a veure a casa seva, de seguida em va explicar que havia decidit convertir el menjador en el seu estudi; era la sala central de la casa i semblava lògic transformar-la en allò que era central a la seva vida: la recerca. Efectivament, el que havia de ser la típica sala d’estar i menjador estava plena de maletes amb llibres, un ordinador, una impressora, papers, discs de vinil, fotografies i més llibres. Em va entusiasmar la manera que tenia de parlar de Ramón y Cajal, de la seva obra, de veure les virtuts i els defectes d’un home que havia estat força oblidat pel seu país d’origen. La meva pregunta: «Per què després de jubilar-se havia començat a investigar la vida d’aquella eminència?». Va ser perquè li havien demanat si podia fer una xerrada sobre aquest personatge. Unes primeres investigacions la van portar a apassionar-se per la recerca fins a escriure’n un llibre. Però això no era el que més m’impressionava. També havia fet un CD interactiu i uns panells per explicar l’obra científica de Ramón y Cajal per tot l’Estat espanyol. Si li demanaven de qualsevol institut, centre cívic, ateneu o el que fos, ella agafava una maleta amb els panells i, com si fos una companyia de còmics ambulant, se n’anava cap a on la cridessin per explicar-ho, sense cobrar; segons ella, ara és el moment per tornar tot allò de bo que li ha donat la vida.
Després d’haver dedicat tota la seva vida a l’ensenyament, no és estranya la seva gran capacitat per transmetre amb entusiasme l’obra de Ramón y Cajal. Fa poc em vaig atrevir a demanar-li que m’expliqués la seva història i va tenir l’amabilitat de fer-ho. Us en faig cinc cèntims.
Nascuda en una família de la burgesia que havia donat suport als sollevats durant la Guerra Civil, tenia quatre germanes i un germà. El seu pare, d’origen filipí, era metge d’algunes de les famílies de classe alta de Barcelona i això va fer que tant ella com les seves germanes es relacionessin amb persones d’una elit que potser d’una altra manera no haurien conegut. La seva mare, que havia hagut de cuidar tota la família quan era jove i no havia pogut estudiar, va voler que tinguessin estudis universitaris. Això, lligat a una certa cultura de la internacionalització que es vivia a casa seva, un ambient cosmopolita, va fer que també aprenguessin molts idiomes. Elvira Rocha explica que va aprendre a llegir en anglès, va fer la primera comunió en una escola francesa i va estudiar el batxillerat en una d’alemanya. Aquesta última escola era el col·legi de Santa Elisabet, on va estudiar als anys quaranta. Era un centre portat per monges alemanyes que havien fugit del nazisme i que s’havien instal·lat a Barcelona per tirar endavant un ensenyament en què la música, l’art, la literatura i la ciència prenien una força alliberadora. Una experiència que, igual que les que va intentar tirar endavant Elvira Rocha, va durar el temps que el franquisme va permetre, que va ser poc.
Tot aquest bagatge cultural va ser el que després va portar-la a mirar-se el món d’una manera ben diferent de com corresponia a una dona procedent de l’estament social de la classe mitjana. Segons em comentava, va saber ser conscient del privilegi que havia tingut i va aprofitar-lo per aprendre a mirar. Cito textualment d’un article que va escriure: «A nosotras nos bastó pertenecer a una familia a cuya capacidad económica se unía la voluntad de hacernos universitarias, mientras que gran parte de nuestras compañeras se habían tenido que ganar de beca en beca desde su infancia el poder asistir a la universidad. Creo que esa constatación potenció de forma definitiva el desarrollo de mi conciencia de desigualdades sociales que sería, posteriormente, móvil principal de mi dedicación a la enseñanza».
Als vint-i-quatre anys va estar a punt de casar-se, i després de la ruptura se’n va anar a les Filipines amb el seu oncle per airejar-se. Allà va mantenir una intensa amistat amb el poeta Jaime Gil de Biedma. L’Elvira, a través del seu cosí Carlos Barral, havia conegut alguns dels integrants del que Carme Riera va anomenar l’Escola de Barcelona i entre els quals es trobaven Gabriel Ferrater i el mateix Jaime Gil de Biedma. Aquest últim diria d’ella en les seves memòries, publicades de forma pòstuma: «Sé que podríamos haber convivido perfectamente» (GIL DE BIEDMA, Jaime. Retrato del artista en 1956. Lumen, 1991).
Quan va tornar de les Filipines, va continuar estudiant i va guanyar per oposició una càtedra de ciències naturals amb destí a l’Institut de Ciudad Rodrigo. Amb les amigues de sempre, de joventut, estaven entusiasmades amb la idea d’anar als Estats Units –«si no coneixies els Estats Units, semblava que no haguessis vist el món», m’explicava. Una beca Fulbright, per a alumnes de postgrau d’Espanya, la va portar a Nova York. Tots aquests viatges li van ensenyar com es podria treballar aquí en el terreny de l’ensenyament. Explica com va ser conscient que tothom podia arribar on es proposés si tenia una bona formació. El 1962 va tornar. Es va adonar que des de molt jove havia anat tenint notícies del que havia estat l’ensenyament abans de la Guerra Civil i llavors es començaven a recollir tota una sèrie de propostes del temps de la República. Ella anava darrere de poder seguir el treball d’Angeleta Ferrer, la filla de Rosa Sensat (mestra que contribuí al desenvolupament de l’escola pública catalana durant el primer terç del segle XX). Es va dirigir directament al director general d’Ensenyament Secundari dient que volia agafar l’institut que ella havia deixat muntat a Mataró i ho va aconseguir. En aquest centre i amb un professorat excepcional, van intentar recrear el que havia estat un institut-escola, «una illa democràtica» (com l’anomenaria Josep M. Fradera, catedràtic d’història), on Elvira Rocha va introduir la música, l’art i tot un sistema d’ensenyament de qualitat. Com ella afirma: «Si els dónes qualitat quan són petits, quan siguin grans l’exigiran». Malauradament, aquell projecte era massa contradictori amb el règim com per resistir, i després de vuit anys d’oasi, el desert que l’envoltava el va anar assecant a poc a poc. Després d’aquesta experiència, Elvira Rocha es va instal·lar a Madrid, on s’estaria quinze anys. De nou va aconseguir una illa democràtica en un institut de barri on intentava fer realitat el projecte del que podia ser una educació pública de qualitat, una educació en la qual no hi havia càstigs ni premis, sinó arguments. Durant tot aquest temps va anar introduint-se en els cercles clandestins fins a comprometre’s totalment amb la lluita antifranquista. Com cita en un article: «Para entonces yo ya estaba enamorada de mi trabajo, convencida de que la enseñanza pública era el indiscutible instrumento para conseguir la justicia social en este mísero país».
Tot i que Elvira Rocha pensa que la seva vida no es prou interessant com per ser explicada, hi reconeix tres moments que l’han feta tal com és: ser conscient del privilegi en què havia esta educada, saber mirar enrere per veure que aquell ensenyament de la Segona República era la via per a una formació pública de qualitat i dur-ho a terme, i descobrir una nova passió després de la jubilació en la investigació de l’obra científica de Ramón y Cajal (podeu comprovar-ho en el seu llibre La aventura científica de Ramón y Cajal, Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2007). Tot això que, de moment, ja ens ha donat.
