Descarregar en pdf
Tenim aquí el relat d’una dona que tot i haver crescut en l’abundància ha tastat més d’un cop el regust de la soledat. Un perfecte testimoni de com repercutien en la vida de les persones les estrictes normes socials i familiars de la Catalunya rural a la primera meitat del segle XX. Encara que de forma anònima, ella s’ha atrevit a posar ordre i tinta a totes les seves vivències de joventut de les quals ara en podem ser testimonis d’excepció.
He complert 63 anys. No sé ben bé si són pocs o molts, no en tinc la resposta. El que us puc assegurar és que tots aquests anys estan plens de pensaments, de records, d’experiències i de persones més i menys properes. D’aquests seixanta anys no en puc dir el que tothom esperaria sentir. No, no he estat feliç. Quantes persones estimades, amics i coneguts, ja han seguit l’última drecera..., quantes que encara són amb mi, però sense que jo tingui clara la calor amb la qual m’estimen. El dolor prové de la sensació de traïció dels que jo considerava els meus. I ara, avui, la sento massa propera, com si ho estigués revivint tot. Són vivències que tinc just al darrere cada cop que em miro al mirall. Una ferida que encara no és tancada, que encara supura. Però cada cop que arriba la vesprada, l’hora màgica que en dic jo, tinc aquella sensació d’harmonia i de pau que anuncia el final de la jornada i que em recorda que demà serà un altre dia. Per això no vull abatre’m. He après que per sobreviure he de lluitar i posar-ho tot de mi mateixa. La derrota arriba l’últim dia. I de moment, amb el demà, arriba també una nova etapa per defensar el meu futur.
* * *
No he sabut mai si vaig ser concebuda per atzar o per amor i esperança. El que sí sé és que sóc filla d’home fort i amb empenta. El pare era el petit d’onze germans. Pertanyien a una família acomodada que regentava una fleca des del 1480. Tal com manava la llei catalana d’aleshores, el fill gran obtenia el títol d’hereu i als altres germans se’ls costejava la carrera que triessin. Ell havia rebut bons estudis, però el seu somni era convertir-se en empresari tèxtil. El seu esforç en l’aprenentatge i la voluntat constant van doblegar finalment el seu pare, que va edificar en un solar de propietat una fàbrica amb tota la maquinària d’estrenes i vinguda d’Alemanya. El pare es va convertir en el cap d’una plantilla íntegrament femenina de la qual en formaven part dues de les seves germanes. I llavors va aparèixer la mare. Es deia Antònia i era bonica i riallera. Pertanyia a una família amb terres de propietat però amb un patriarca que no era de lletres. Malgrat tot, l’home havia compensat la manca d’estudis amb un esperit emprenedor que havia donat com a fruit un negoci d’explotació dels primers preparats químics per al conreu.
Tot i que al meu avi patern no li feia gaire gràcia i malgrat les seves primeres negatives, el meu pare i l’Antònia estaven promesos, la cosa semblava encaminar-se..., però llavors la història va desviar-se per sorpresa. A l’avi el va sobtar una parada cardíaca. Una mort inesperada que arribava abans que l’home hagués fet testament.
Les lleis familiars van tornar a fer acte de presència. L’hereu de la casa va passar a ser l’amo de totes les propietats i de l’economia del clan, arrossegant amb ell la il·lusió del meu pare i el seu projecte de vida. De ser el cap de la seva fàbrica es va convertir en un treballador més. Ell se sentia amb ofici però sense benefici, estava confós i perdut, per això l’Antònia el va animar a treballar en el negoci del seu pare. Potser en podria portar la comptabilitat i fins i tot podria ser a la capital, a Barcelona, cosa que, tot i fer-li respecte, el va motivar suficientment com per acceptar l’oferta. Tot seria poc per tirar endavant el futur casament i una futura família. Però la promesa es va convertir en fum...; l’opció real eren les oficines de Balsareny-Cardona, i això de marxar tan lluny a l’Antònia no li va agradar, o sigui que finalment el pare va acceptar fer de pagès al costat del sogre, tasca per a la qual no estava gens preparat però que significava l’única sortida. Com a únics companys, un sol de justícia, cap coneixement de la terra i un mestre que, lluny de formar-lo en l’ofici, se’n burlava i l’obstaculitzava sense descans per assegurar-ne el fracàs. Veia en ell un noi d’estudis que bé podria passar-li al davant.
Tot i la duresa del camí, el pare seguia posant-hi voluntat. Es van casar el febrer del 1934 i amb els diners de l’herència es van comprar una casa. La precarietat econòmica encara era present, però van trobar la solució en els padrins de l’Antònia, una parella sense descendència que els va proposar de conviure plegats, convertint-se en els seus hereus. Així, van poder posar en lloguer la casa comprada i continuar endavant. A finals del 1934 va néixer la meva germana, un part difícil que va esdevenir en una trombosi. La mare es va veure obligada a contractar una dida per la petita mentre ella feia descans durant una llarga temporada. A fora, els aires de guerra feia temps que xiulaven. Els pares es van traslladar a casa dels germans de la padrina. Ell era un vell mossèn que tota la vida havia exercit de capellà, i ella, la Mercè, havia fet de majordoma a totes les parròquies on havia estat designat. El mossèn es va convertir en una de les primeres víctimes de les revoltes socials. Va rebre un tret i va ser enterrat viu, una mort horrible que va envoltar la família de dolor. Ben aviat va morir també la padrina. La mare, encara no recuperada, feia el que podia per tenir cura de la casa i de la nena i, mentrestant, els crits de guerra cada cop eren més forts. Ja no hi havia control.
Van reclutar el pare. A la vegada van començar a sonar les sirenes i la por i les corregudes i els escorcolls..., mancaven els aliments i va aparèixer l’estraperlo. El padrí va morir en un atac aeri i la mare del meu pare va quedar ensorrada i es va quedar invàlida per tota la vida. Enmig de tot allò, la mare no es separava de la petita. Només podia confiar en la Mercè i en la família del pare, del qual no en van saber res fins que finalment van arribar algunes notícies des del front. Era en un camp de concentració, el bàndol franquista l’havia fet presoner. Allà es va trobar amb amics del poble i gràcies a les bones referències es va lliurar de l’esclavatge que altres patien.
Quan la guerra va acabar, eren moltes les famílies trencades. El pare es va trobar amb una filla que no el reconeixia, que li tenia por, havia après a fugir de qualsevol home vestit de soldat. A més a més, havia de planejar com tornar a començar, ho havien perdut tot. Però per sort va arribar l’ajut d’un antic amic del camp de concentració. Li cedia la llavor necessària per a una primera sembrada del camp, favor que ell va aprofitar de seguida per començar el seu negoci agrari, portant el producte cap al Born, a Barcelona. Aviat es va acabar convertint en el mitjancer de l’intercanvi de producció entre la capital i l’interior. Amb la Segona Guerra Mundial el pare va haver de fer front a una nova etapa de precarietats, però va reaccionar ràpid. Ell i els propietaris de les parades del Born veien en els tubèrculs un gènere durador per a llargs transports. O sigui que va començar el cultiu de patates i en va aconseguir la distribució per tot Europa gràcies a un contracte amb Renfe. Des del poble sortien trens carregats fins a dalt cap a Anglaterra, per a les tropes i la població. Ho anomenaven the catalan potatos. Ell va esdevenir el regidor de la compra/venda. Els pagesos confiaven en la seva intuïció a l’hora de preveure els preus del mercat i la cotització del gènere a l’estranger. Anava amb bicicleta als camps per anunciar una possible pujada de preus. La confiança en ell creixia a mesura que augmentaven els beneficis.
I així, en plena Segona Guerra Mundial, vaig arribar jo. Enmig d’una economia forta, establerta i abundant. La primera persona que em va tenir als braços va ser el Dr. Dexeus. Vaig ser una nena prematura però amb salut, tot i el pànic que la mare tenia al part, atesa l’experiència anterior. Era d’esperar, però, que els pares tinguessin una petita decepció. Haguessin preferit un hereu.
La meva arribada a la casa no va ser ben vista per la meva germana. Estava ocupant el lloc que fins llavors era exclusivitat seva. Però de seguida va trobar la protecció en els avis materns, que juntament amb una altra néta, les omplien de mims i capricis. L’avi se les enduia a Barcelona quan havia de fer-hi negocis. Compartien taula amb ell i altres negociants als millors restaurants de la Barceloneta i a poc a poc van aprendre el poder que t’atorguen els diners. Mentrestant, a casa, els pares treballaven de sol a sol. Rebent a altes hores de la nit els camions de verdura llesta per dur al Born i posant-se en marxa per a una nova jornada, just a trenc d’alba. De bon matí, abans d’obrir el mercat central, els comerciants de les parades del Born i de l’exterior donaven a conèixer les pujades i baixades dels preus a negociar segons la demanda, tan nacional com europea. I també de bon matí el pare es posava en marxa. Tenia un company inseparable, el Niño, un cavall negre, lluent i d’una noblesa que no havia vist mai. Junts començaven diàriament la dura tasca de la pagesia.
Jo vaig créixer enmig de tot allò. Envoltada de sacs de verdura, d’olor a pèsols, faves, fesols i caixes de tomàquets i pebrots de colors brillants i bonics. Piles i piles de menjar on, a mesura que anaven arribant i amuntegant-se, jo hi feia d’enxaneta, arribant cada cop més amunt i observant des d’allà dalt tot un paisatge ple de moviment i homes cansats de la dura jornada. Sentia les seves converses, parlaven de política, de la Segona Guerra Mundial, de la misèria i de la gana que hi havia a tot arreu. Aquella era la feina dels de casa. Una feina que havia retornat al pare el benestar econòmic amb el qual havia viscut abans de la mort del seu pare. Havien aconseguit una situació econòmica de la qual n’estaven orgullosos. Formaven part de la petita burgesia i s’ho havien guanyat treballant de valent.
Als tres anys vaig començar a anar a l’escola. N’era l’única nena de tres anys. Els meus plors i enrabiades eren recollits amb tendresa per la germana Aurora, la més velleta de la comunitat de religioses. Per a ella tinc una sincera lloança. Per a ella i per tots els contes infantils i historietes que aconseguien captar la meva atenció i despistar el disgust. Recordo seguir-la per tot arreu on anava, agafada al seu escapulari carmelità. Amb ella vaig aprendre les primeres oracions i de retruc, les primeres lletres i números. La germana Aurora era l’encarregada d’emmidonar les delicades puntes de les tovalles dels altars de la parròquia i la capella del nostre convent. Com a estris li servien uns cavallets que aguantaven el pes d’un gran quadre de suro, sense oblidar les mil i una agulles de cap que subjectaven i donaven forma primitiva a l’artesania del ganxet i els boixets. El sol feia la resta. Un cop seques, les puntes tornaven a lluir com noves. Jo em sentia important ajudant-la. La germana Aurora i la seva feina em transmetien pau i serenor. Amb el temps vaig haver d’abandonar el meu lloc com a pionera de la guarderia per començar a anar a escola de veritat. Aprenia amb il·lusió i estava amb nenes de la meva edat, tot deixant de ser la petita solitària d’abans. Però un bon dia les monges es van adonar d’alguna cosa estranya: només contestava les seves preguntes quan eren just davant meu i si els podia llegir els llavis. Finalment, el metge va diagnosticar una sordesa important provocada per una forta infecció de les cordes vocals i l’aparell auditiu.
Em vaig acostumar als continus viatges a Barcelona. Els metges van preferir no operar-me fins que no tingués els 5 anys, ja que l’anestèsia total era perillosa, i aquest temps va permetre que la infecció arribés als pulmons, o sigui que les visites als metges eren regulars. A mi m’agradava el ritus. M’encantava agafar el tren, dinar junts i rebre totes les atencions dels pares. Fins que un dia la cosa va canviar. Per mi era un viatge més a ciutat, estava plena d’il·lusió, com sempre, sense saber que aquell cop seria diferent. Els pares no me’n van voler dir res. Vaig entrar a quiròfan sense entendre el que passava. Recordo molta gent, molta foscor i jo, sola. Em van obligar a seure en una cadira i un home enorme de bata blanca m’hi va lligar amb unes corretges mentre intentava posar-me la màscara. Ni els plors ni els crits als pares van servir de res. Estava morta de por, no entenia el que passava. El metge, que també em va semblar gran com una catedral, no va tenir cap paraula de tendresa. Volia anar per feina. I se’n va sortir. Finalment, em vaig quedar adormida. Però no tota l’estona que ells van preveure. La quantitat d’anestèsia no va ser l’adequada i a mitja intervenció em vaig despertar. Només puc parlar d’un dolor físic insuportable i de fons, les corregudes dels metges i les infermeres. Un cop operada i portada a l’habitació els pares van notar que perdia massa sang, cosa que no era normal. Més corregudes, més metges, més gent al meu voltant i més pànic dins meu. L’alarma era constant. Jo plorava, cridava i em negava rotundament que em toqués ningú. Van adonar-se que, pels nervis del moment en què jo em vaig despertar, a mitja operació el metge em va arrancar dues dents, d’aquí venia tanta sang i tant de dolor.
Durant els següents dies d’hospitalització jo no vaig obrir la boca ni per menjar ni per empassar res. Vaig tornar a casa amb un fort sentiment de frustració i traïció per part dels pares. El que havia de ser un viatge a Barcelona d’esbarjo s’havia convertit en un infern inesperat. Potser una simple explicació, encara que senzilla, hagués estat suficient per evitar-me la desagradable sorpresa. Tot i que evidentment els pares no sabien que la cosa aniria així, no van imaginar-se el mal ni la por que passaria. Els dies avançaven i jo continuava sense poder empassar res. Ni líquid ni sòlid. Tot era sinònim de mal. M’enrabiava, plorava i em rebel·lava, i el resultat va ser un mutisme total. Els pares van pensar que potser la intervenció m’havia afectat les cordes vocals. Però els metges no veien res d’anormal. Vaig tornar a reprendre els estudis i vaig ser una alumna avantatjada. Però no obria boca. Escoltava expressions com «s’ha tornat muda!» o «no pot parlar!», i a poc a poc vaig anar tancant-me en mi mateixa, convertint-me en una nena solitària i rebel. Ningú entenia la meva protesta.
La llibertat va arribar amb l’estiu. Jo, que només volia estar amb el pare, frisava per anar amb ell al camp, on no sentia la pressió de la gent i podia muntar el meu estimat Niño sota la seva vigilància. Em sentia lliure i protegida. Era feliç. Va ser llavors que ell va decidir fer cas de la seva intuïció. Ensumava rebel·lia en la meva mudesa. Armant-se de paciència i amor va començar a arrancar-me algun sí i algun no, i més tard, petites converses senzilles i de paraules seguides. El descobriment de la meva protesta infantil va quedar com un secret mutu entre jo, el pare i els jornalers del camp. Es tractava d’una complicitat que no podia tenir amb la meva germana. Ella no va mostrar mai cap interès per compartir jocs i estones amb mi.
Després d’aquell estiu i de tornada a l’escola, la progressió de la meva parla va anar a càrrec de les germanes Teresa i Isabel. Fora de l’escola també m’estava llargues hores en companyia de la velleta de casa, la Mercè, amb un gran do per a la mainada, i de la meva àvia materna, una gran dama postrada al llit o asseguda en una gran butaca, sempre disposada a escoltar les meves històries i a explicar-me les seves aventures de joventut amb el segle XVIII com a teló de fons. Però tota aquella companyia tenia data de caducitat. Quan tenia set anys l’àvia va morir, seguida de la Mercè. El meu trauma va ser immens. Les meves estimades i úniques amigues marxaven per sempre. I davant meu, altre cop, aquella sensació de soledat. El Nadal va arribar gairebé sense avisar i ple de silenci. Eren dies freds d’hivern que escalfàvem a la vora del foc mentre el pare llegia en veu alta obres de Víctor Hugo, Balzac, Cervantes o Guimerà. Altre cop aprenent del pare i sense gairebé adonar-me’n.
El temps passava ràpid. Voltes d’aprenentatge amb la bicicleta amb els homes del camp com a mestres, cavalcades amb el Niño i dies d’estiu a la platja amb la família. I altre cop el temps d’escola. La feina dels pares de sol a sol impedia que pogués passar les hores d’esbarjo amb ells. Com que ja no tenia la companyia de l’àvia i la Mercè, el col·legi i les monges es van convertir en el meu següent coixí, encara que no va resultar tan suau. Allà hi vaig descobrir veritats socials com un puny. Les diferències d’estatus, per exemple, també existien entre aquelles parets. Les novícies provenien de dos possibles camins. De família benestant o d’algun clan humil, però severament cristià, a qui el convent se’ls presentava com l’opció més tranquil·litzadora per al futur de la filla. També n’hi havien que havien entrat com a minyones i que van acabar fent-se novícies. El cas és que dins del convent les diferències no desapareixien. Per exemple, les visites de les famílies benestants es rebien amb llet i pastissets, mentre que la resta s’havien de conformar amb una gerra d’aigua amb llimona per apaivagar la set, sempre acompanyada de les presses per marxar, ja que l’hora d’oració era sagrada. Jo, personalment, vaig arribar a la conclusió que si no em desmarcava d’aquell ambient seria presa fàcil. El meu cap va cridar mentalment i a temps un no rotund i concís. Vaig saber retirar-me a poc a poc i allunyar-me de la seva influència en hores que no fossin les escolars, clar que l’única alternativa que em va quedar va ser quedar-me a casa, sola, convertint-me cada cop més en una personeta independent i solitària. Jo estava a punt d’entrar en l’adolescència i la visió de tota aquella desigualtat social, tant entre les religioses com entre les alumnes, rere el pany de la dictadura, no va fer sinó remarcar la meva rebel·lia.
L’estiu tremendament sec de 1951 va ser escenari d’un nou ensurt. Mentre observava tranquil·la com el pare dirigia el Niño pujant la poca aigua preuada per la sènia, vaig veure que els catúfols de ferro perdien aigua pel camí. Jo de seguida vaig posar-hi les mans i vaig voler avisar el pare, enganxant-me a la roda en moviment dels cadells. El crit agut d’ensurt del pare va fer que el Niño parés en sec, abandonant el moviment rutinari de volta rere volta al voltant del pou. Gràcies a això no vaig caure, sinó que vaig quedar penjada i enganxada entre els ferros i els cadells de l’engranatge. Vaig tenir la por de tornar a patir dolor una vegada més. Tot i que en un principi el metge va dictaminar que m’haurien d’amputar la mà, la cosa va tenir un final feliç. Van voler esperar que la natura i el guix fessin el seu curs a veure què passava, o sigui que aquell estiu el vaig passar en companyia dels llibres.
Vaig tornar a l’escola sota la supervisió d’una tutora que s’havia equivocat de vocació. Hi havia entre nosaltres un antagonisme absolut produït per la seva agra actitud i falta d’alegria. De fet, diria que el meu període d’aprenentatge a partir de llavors no va rebre moltes motivacions sinó més aviat al contrari. Tinc tres records que crec que em van marcar moltíssim. El primer el situo a les classes de la germana Gertrudis, una persona molt culta i amb gran estima per la cultura catalana, que malgrat la prohibició d’aleshores vers l’ensenyament en català ens va voler inculcar la nostra història. Allò no agradava a tothom i un bon dia es va presentar a classe la germana Maria, va esborrar tots els poemes de la pissarra i va començar a agredir-la violentament, estirant-li les toques i deixant al descobert els cabells blanquinosos de la germana Gertrudis. Per mi va ser una visió sorprenent. Vaig adonar-me que fins llavors, per mi, havien estat éssers gairebé espirituals, però aquell fet em va fer adonar que eren persones, que eren dones! El segon record és un càstig que no oblidaré mai: la humiliació. Jo acostumava a anar al cinema amb els pares els caps de setmana. Aquell cop tocava Siete novias para siete hermanos, una cinta no apta per a menors, segons la censura. La qüestió és que cada dilluns donava la meva infantil versió de les pel·lícules mentre les amigues m’escoltaven atentament. Però aquell cop, tractant-se d’un musical vaig fer una versió ballada. Cap de nosaltres va adonar-se que ens estaven observant detingudament. El judici va ser radical i el càstig, pitjor. Segons les monges havia estat cantant i ballant durant les hores d’aprofitament escolar, per tant, el càstig no podia ser un altre que pujar i baixar sense parar les quatre plantes de l’edifici de l’escola, tocant la campana cada cop que arribés a baix perquè em tinguessin controlada. La vergonya, amb les rialles en veu baixa cada cop que passava davant d’una classe, era inevitable. Però el tercer mal record escolar és potser el pitjor de tots. Totes les alumnes que despuntaven en resultats tenien el privilegi d’aparèixer al cèlebre llibre del centre i al corresponent quadre d’honor. Jo era una de les escollides i això, tant als pares com a mi, ens va omplir d’orgull. Tot estava a punt: l’uniforme dels festius, les filigranes de la mare amb les meves trenes, el fotògraf amb els seus complicats estris i el convent ple de gom a gom, esperant les superiores, sota la mirada atenta de la resta d’alumnes. Unes, contentes per les seves companyes i d’altres, amb una tímida enveja. Tota una gran festa. Però just quan va arribar el moment de la fotografia, la germana Rull va reclamar la meva presència amb l’única i malèvola intenció que no aparegués a la foto. I evidentment ho va aconseguir, m’ho vaig perdre. Me’n va excloure deliberadament i la seva única explicació davant dels pares va ser que, segons ella, jo necessitava una bona lliçó per contrarestar la meva constant rebel·lia. Els plors no van servir de res més que per gaudir encara més de l’èxit de la seva venjança. No li ho vaig perdonar mai.
Tot allò no em va omplir sinó de frustració. Però encara que ja no estudiés amb ganes aconseguia passar sense gaire esforç amb notes correctes. Un bon dia vam rebre una notificació per anar amb els pares a parlar amb la superiora. Jo ja tremolava, no sabia què havia fet aquest cop, però la intenció de la reunió va ser tota una sorpresa. Segons ella, tot i no posar-hi gaire voluntat tenia uns resultats brillants, suficients com per adonar-se que podia tenir un bon futur i, a més, era evident que mostrava una seriosa inclinació per a la medicina. Jo vaig donar-li la raó de seguida, veient en aquella proposta l’oportunitat de poder sentir-me bé per fi amb alguna cosa, però la reacció de la mare ho va esvair tot. Embogida i reclamant justícia, va al·legar que si la filla gran no havia fet estudis superiors i en canvi tenia un futur per endavant no veia per què jo havia de ser diferent. No volia crear diferències entre les dues germanes. Havíem de passar les dues pel mateix sedàs. En cap moment me’n van demanar l’opinió. El pare no va contrariar en cap moment la mare. La va deixar decidir per tots. I jo, no vaig tenir ni la més mínima possibilitat de protesta.
Amb tot això va arribar una nova etapa a casa. La meva germana ja era tota una dona de bon veure, atractiva i filla d’una bona família. Calia, doncs, buscar-li un bon hereu. Passava llargues temporades a casa d’uns amics de la família que vivien a Palafolls. Allà, rodejada de gent de la seva edat i sent part de l’elit social burgesa, era convidada a les festes grosses del moment on s’exposaven amb totes les gales els fills amb edat de casar-se. Totes les unions havien de ser beneïdes pel rector de la parròquia corresponent. I en el cas de la meva germana era el mateix bisbe de Girona. Allà hi tenia lloc tota una barreja de poder polític, religiós i econòmic. Jo me’n mantenia al marge, perdent protagonisme dia rere dia. Finalment, la meva germana va trobar l’hereu desitjat. Només podia pensar en el seu casament i era el moment de trobar als nuvis un lloc per viure. L’escenari triat va ser el camp, el lloc on ell havia nascut i crescut. Al principi la mare s’hi va oposar, però el renom familiar del noi va guanyar. Així, la meva germana va haver de renunciar al seu paper de pubilla.
Amb la seva marxa, jo em vaig convertir en la nova adjudicació. El meu futur va quedar automàticament escrit. Un cop passada la infantesa i l’adolescència només em quedava una sola responsabilitat per endavant: tenir cura dels pares quan fossin grans.
* * *
Potser hagués canviat tot aquell dia al despatx de la superiora de l’escola. Potser el final hagués pogut ser diferent i hagués estudiat medicina. Potser, si aquella llunyana operació no hagués estat viscuda com una infernal sorpresa, mai hagués emmudit ni hagués despertat la meva rebel·lia interior. Puc omplir les meves reflexions de mil i un potser, però seria afegir frustració al passat. És cert que m’he sentit traïda moltes vegades, però he preferit escriure-les totes que continuar tancant-les dins meu. Potser, en el fons, és un petit intent de fer net amb mi i la meva pròpia història.
