Dedicatòries

Una rebel amb causa (anònima) (Un poble del Maresme, 1944)

2008-10-04T21:33:00.006+02:00

Tenim aquí el relat d’una dona que tot i haver crescut en l’abundància ha tastat més d’un cop el regust de la soledat. Un perfecte testimoni de com repercutien en la vida de les persones les estrictes normes socials i familiars de la Catalunya rural a la primera meitat del segle XX. Encara que de forma anònima, ella s’ha atrevit a posar ordre i tinta a totes les seves vivències de joventut de les quals ara en podem ser testimonis d’excepció.

He complert 63 anys. No sé ben bé si són pocs o molts, no en tinc la resposta. El que us puc assegurar és que tots aquests anys estan plens de pensaments, de records, d’experiències i de persones més i menys properes. D’aquests seixanta anys no en puc dir el que tothom esperaria sentir. No, no he estat feliç. Quantes persones estimades, amics i coneguts, ja han seguit l’última drecera..., quantes que encara són amb mi, però sense que jo tingui clara la calor amb la qual m’estimen. El dolor prové de la sensació de traïció dels que jo considerava els meus. I ara, avui, la sento massa propera, com si ho estigués revivint tot. Són vivències que tinc just al darrere cada cop que em miro al mirall. Una ferida que encara no és tancada, que encara supura. Però cada cop que arriba la vesprada, l’hora màgica que en dic jo, tinc aquella sensació d’harmonia i de pau que anuncia el final de la jornada i que em recorda que demà serà un altre dia. Per això no vull abatre’m. He après que per sobreviure he de lluitar i posar-ho tot de mi mateixa. La derrota arriba l’últim dia. I de moment, amb el demà, arriba també una nova etapa per defensar el meu futur.

* * *

No he sabut mai si vaig ser concebuda per atzar o per amor i esperança. El que sí sé és que sóc filla d’home fort i amb empenta. El pare era el petit d’onze germans. Pertanyien a una família acomodada que regentava una fleca des del 1480. Tal com manava la llei catalana d’aleshores, el fill gran obtenia el títol d’hereu i als altres germans se’ls costejava la carrera que triessin. Ell havia rebut bons estudis, però el seu somni era convertir-se en empresari tèxtil. El seu esforç en l’aprenentatge i la voluntat constant van doblegar finalment el seu pare, que va edificar en un solar de propietat una fàbrica amb tota la maquinària d’estrenes i vinguda d’Alemanya. El pare es va convertir en el cap d’una plantilla íntegrament femenina de la qual en formaven part dues de les seves germanes. I llavors va aparèixer la mare. Es deia Antònia i era bonica i riallera. Pertanyia a una família amb terres de propietat però amb un patriarca que no era de lletres. Malgrat tot, l’home havia compensat la manca d’estudis amb un esperit emprenedor que havia donat com a fruit un negoci d’explotació dels primers preparats químics per al conreu.

Tot i que al meu avi patern no li feia gaire gràcia i malgrat les seves primeres negatives, el meu pare i l’Antònia estaven promesos, la cosa semblava encaminar-se..., però llavors la història va desviar-se per sorpresa. A l’avi el va sobtar una parada cardíaca. Una mort inesperada que arribava abans que l’home hagués fet testament.

Les lleis familiars van tornar a fer acte de presència. L’hereu de la casa va passar a ser l’amo de totes les propietats i de l’economia del clan, arrossegant amb ell la il·lusió del meu pare i el seu projecte de vida. De ser el cap de la seva fàbrica es va convertir en un treballador més. Ell se sentia amb ofici però sense benefici, estava confós i perdut, per això l’Antònia el va animar a treballar en el negoci del seu pare. Potser en podria portar la comptabilitat i fins i tot podria ser a la capital, a Barcelona, cosa que, tot i fer-li respecte, el va motivar suficientment com per acceptar l’oferta. Tot seria poc per tirar endavant el futur casament i una futura família. Però la promesa es va convertir en fum...; l’opció real eren les oficines de Balsareny-Cardona, i això de marxar tan lluny a l’Antònia no li va agradar, o sigui que finalment el pare va acceptar fer de pagès al costat del sogre, tasca per a la qual no estava gens preparat però que significava l’única sortida. Com a únics companys, un sol de justícia, cap coneixement de la terra i un mestre que, lluny de formar-lo en l’ofici, se’n burlava i l’obstaculitzava sense descans per assegurar-ne el fracàs. Veia en ell un noi d’estudis que bé podria passar-li al davant.

Tot i la duresa del camí, el pare seguia posant-hi voluntat. Es van casar el febrer del 1934 i amb els diners de l’herència es van comprar una casa. La precarietat econòmica encara era present, però van trobar la solució en els padrins de l’Antònia, una parella sense descendència que els va proposar de conviure plegats, convertint-se en els seus hereus. Així, van poder posar en lloguer la casa comprada i continuar endavant. A finals del 1934 va néixer la meva germana, un part difícil que va esdevenir en una trombosi. La mare es va veure obligada a contractar una dida per la petita mentre ella feia descans durant una llarga temporada. A fora, els aires de guerra feia temps que xiulaven. Els pares es van traslladar a casa dels germans de la padrina. Ell era un vell mossèn que tota la vida havia exercit de capellà, i ella, la Mercè, havia fet de majordoma a totes les parròquies on havia estat designat. El mossèn es va convertir en una de les primeres víctimes de les revoltes socials. Va rebre un tret i va ser enterrat viu, una mort horrible que va envoltar la família de dolor. Ben aviat va morir també la padrina. La mare, encara no recuperada, feia el que podia per tenir cura de la casa i de la nena i, mentrestant, els crits de guerra cada cop eren més forts. Ja no hi havia control.

Van reclutar el pare. A la vegada van començar a sonar les sirenes i la por i les corregudes i els escorcolls..., mancaven els aliments i va aparèixer l’estraperlo. El padrí va morir en un atac aeri i la mare del meu pare va quedar ensorrada i es va quedar invàlida per tota la vida. Enmig de tot allò, la mare no es separava de la petita. Només podia confiar en la Mercè i en la família del pare, del qual no en van saber res fins que finalment van arribar algunes notícies des del front. Era en un camp de concentració, el bàndol franquista l’havia fet presoner. Allà es va trobar amb amics del poble i gràcies a les bones referències es va lliurar de l’esclavatge que altres patien.

Quan la guerra va acabar, eren moltes les famílies trencades. El pare es va trobar amb una filla que no el reconeixia, que li tenia por, havia après a fugir de qualsevol home vestit de soldat. A més a més, havia de planejar com tornar a començar, ho havien perdut tot. Però per sort va arribar l’ajut d’un antic amic del camp de concentració. Li cedia la llavor necessària per a una primera sembrada del camp, favor que ell va aprofitar de seguida per començar el seu negoci agrari, portant el producte cap al Born, a Barcelona. Aviat es va acabar convertint en el mitjancer de l’intercanvi de producció entre la capital i l’interior. Amb la Segona Guerra Mundial el pare va haver de fer front a una nova etapa de precarietats, però va reaccionar ràpid. Ell i els propietaris de les parades del Born veien en els tubèrculs un gènere durador per a llargs transports. O sigui que va començar el cultiu de patates i en va aconseguir la distribució per tot Europa gràcies a un contracte amb Renfe. Des del poble sortien trens carregats fins a dalt cap a Anglaterra, per a les tropes i la població. Ho anomenaven the catalan potatos. Ell va esdevenir el regidor de la compra/venda. Els pagesos confiaven en la seva intuïció a l’hora de preveure els preus del mercat i la cotització del gènere a l’estranger. Anava amb bicicleta als camps per anunciar una possible pujada de preus. La confiança en ell creixia a mesura que augmentaven els beneficis.

I així, en plena Segona Guerra Mundial, vaig arribar jo. Enmig d’una economia forta, establerta i abundant. La primera persona que em va tenir als braços va ser el Dr. Dexeus. Vaig ser una nena prematura però amb salut, tot i el pànic que la mare tenia al part, atesa l’experiència anterior. Era d’esperar, però, que els pares tinguessin una petita decepció. Haguessin preferit un hereu.

La meva arribada a la casa no va ser ben vista per la meva germana. Estava ocupant el lloc que fins llavors era exclusivitat seva. Però de seguida va trobar la protecció en els avis materns, que juntament amb una altra néta, les omplien de mims i capricis. L’avi se les enduia a Barcelona quan havia de fer-hi negocis. Compartien taula amb ell i altres negociants als millors restaurants de la Barceloneta i a poc a poc van aprendre el poder que t’atorguen els diners. Mentrestant, a casa, els pares treballaven de sol a sol. Rebent a altes hores de la nit els camions de verdura llesta per dur al Born i posant-se en marxa per a una nova jornada, just a trenc d’alba. De bon matí, abans d’obrir el mercat central, els comerciants de les parades del Born i de l’exterior donaven a conèixer les pujades i baixades dels preus a negociar segons la demanda, tan nacional com europea. I també de bon matí el pare es posava en marxa. Tenia un company inseparable, el Niño, un cavall negre, lluent i d’una noblesa que no havia vist mai. Junts començaven diàriament la dura tasca de la pagesia.

Jo vaig créixer enmig de tot allò. Envoltada de sacs de verdura, d’olor a pèsols, faves, fesols i caixes de tomàquets i pebrots de colors brillants i bonics. Piles i piles de menjar on, a mesura que anaven arribant i amuntegant-se, jo hi feia d’enxaneta, arribant cada cop més amunt i observant des d’allà dalt tot un paisatge ple de moviment i homes cansats de la dura jornada. Sentia les seves converses, parlaven de política, de la Segona Guerra Mundial, de la misèria i de la gana que hi havia a tot arreu. Aquella era la feina dels de casa. Una feina que havia retornat al pare el benestar econòmic amb el qual havia viscut abans de la mort del seu pare. Havien aconseguit una situació econòmica de la qual n’estaven orgullosos. Formaven part de la petita burgesia i s’ho havien guanyat treballant de valent.

Als tres anys vaig començar a anar a l’escola. N’era l’única nena de tres anys. Els meus plors i enrabiades eren recollits amb tendresa per la germana Aurora, la més velleta de la comunitat de religioses. Per a ella tinc una sincera lloança. Per a ella i per tots els contes infantils i historietes que aconseguien captar la meva atenció i despistar el disgust. Recordo seguir-la per tot arreu on anava, agafada al seu escapulari carmelità. Amb ella vaig aprendre les primeres oracions i de retruc, les primeres lletres i números. La germana Aurora era l’encarregada d’emmidonar les delicades puntes de les tovalles dels altars de la parròquia i la capella del nostre convent. Com a estris li servien uns cavallets que aguantaven el pes d’un gran quadre de suro, sense oblidar les mil i una agulles de cap que subjectaven i donaven forma primitiva a l’artesania del ganxet i els boixets. El sol feia la resta. Un cop seques, les puntes tornaven a lluir com noves. Jo em sentia important ajudant-la. La germana Aurora i la seva feina em transmetien pau i serenor. Amb el temps vaig haver d’abandonar el meu lloc com a pionera de la guarderia per començar a anar a escola de veritat. Aprenia amb il·lusió i estava amb nenes de la meva edat, tot deixant de ser la petita solitària d’abans. Però un bon dia les monges es van adonar d’alguna cosa estranya: només contestava les seves preguntes quan eren just davant meu i si els podia llegir els llavis. Finalment, el metge va diagnosticar una sordesa important provocada per una forta infecció de les cordes vocals i l’aparell auditiu.

Em vaig acostumar als continus viatges a Barcelona. Els metges van preferir no operar-me fins que no tingués els 5 anys, ja que l’anestèsia total era perillosa, i aquest temps va permetre que la infecció arribés als pulmons, o sigui que les visites als metges eren regulars. A mi m’agradava el ritus. M’encantava agafar el tren, dinar junts i rebre totes les atencions dels pares. Fins que un dia la cosa va canviar. Per mi era un viatge més a ciutat, estava plena d’il·lusió, com sempre, sense saber que aquell cop seria diferent. Els pares no me’n van voler dir res. Vaig entrar a quiròfan sense entendre el que passava. Recordo molta gent, molta foscor i jo, sola. Em van obligar a seure en una cadira i un home enorme de bata blanca m’hi va lligar amb unes corretges mentre intentava posar-me la màscara. Ni els plors ni els crits als pares van servir de res. Estava morta de por, no entenia el que passava. El metge, que també em va semblar gran com una catedral, no va tenir cap paraula de tendresa. Volia anar per feina. I se’n va sortir. Finalment, em vaig quedar adormida. Però no tota l’estona que ells van preveure. La quantitat d’anestèsia no va ser l’adequada i a mitja intervenció em vaig despertar. Només puc parlar d’un dolor físic insuportable i de fons, les corregudes dels metges i les infermeres. Un cop operada i portada a l’habitació els pares van notar que perdia massa sang, cosa que no era normal. Més corregudes, més metges, més gent al meu voltant i més pànic dins meu. L’alarma era constant. Jo plorava, cridava i em negava rotundament que em toqués ningú. Van adonar-se que, pels nervis del moment en què jo em vaig despertar, a mitja operació el metge em va arrancar dues dents, d’aquí venia tanta sang i tant de dolor.

Durant els següents dies d’hospitalització jo no vaig obrir la boca ni per menjar ni per empassar res. Vaig tornar a casa amb un fort sentiment de frustració i traïció per part dels pares. El que havia de ser un viatge a Barcelona d’esbarjo s’havia convertit en un infern inesperat. Potser una simple explicació, encara que senzilla, hagués estat suficient per evitar-me la desagradable sorpresa. Tot i que evidentment els pares no sabien que la cosa aniria així, no van imaginar-se el mal ni la por que passaria. Els dies avançaven i jo continuava sense poder empassar res. Ni líquid ni sòlid. Tot era sinònim de mal. M’enrabiava, plorava i em rebel·lava, i el resultat va ser un mutisme total. Els pares van pensar que potser la intervenció m’havia afectat les cordes vocals. Però els metges no veien res d’anormal. Vaig tornar a reprendre els estudis i vaig ser una alumna avantatjada. Però no obria boca. Escoltava expressions com «s’ha tornat muda!» o «no pot parlar!», i a poc a poc vaig anar tancant-me en mi mateixa, convertint-me en una nena solitària i rebel. Ningú entenia la meva protesta.

La llibertat va arribar amb l’estiu. Jo, que només volia estar amb el pare, frisava per anar amb ell al camp, on no sentia la pressió de la gent i podia muntar el meu estimat Niño sota la seva vigilància. Em sentia lliure i protegida. Era feliç. Va ser llavors que ell va decidir fer cas de la seva intuïció. Ensumava rebel·lia en la meva mudesa. Armant-se de paciència i amor va començar a arrancar-me algun sí i algun no, i més tard, petites converses senzilles i de paraules seguides. El descobriment de la meva protesta infantil va quedar com un secret mutu entre jo, el pare i els jornalers del camp. Es tractava d’una complicitat que no podia tenir amb la meva germana. Ella no va mostrar mai cap interès per compartir jocs i estones amb mi.

Després d’aquell estiu i de tornada a l’escola, la progressió de la meva parla va anar a càrrec de les germanes Teresa i Isabel. Fora de l’escola també m’estava llargues hores en companyia de la velleta de casa, la Mercè, amb un gran do per a la mainada, i de la meva àvia materna, una gran dama postrada al llit o asseguda en una gran butaca, sempre disposada a escoltar les meves històries i a explicar-me les seves aventures de joventut amb el segle XVIII com a teló de fons. Però tota aquella companyia tenia data de caducitat. Quan tenia set anys l’àvia va morir, seguida de la Mercè. El meu trauma va ser immens. Les meves estimades i úniques amigues marxaven per sempre. I davant meu, altre cop, aquella sensació de soledat. El Nadal va arribar gairebé sense avisar i ple de silenci. Eren dies freds d’hivern que escalfàvem a la vora del foc mentre el pare llegia en veu alta obres de Víctor Hugo, Balzac, Cervantes o Guimerà. Altre cop aprenent del pare i sense gairebé adonar-me’n.

El temps passava ràpid. Voltes d’aprenentatge amb la bicicleta amb els homes del camp com a mestres, cavalcades amb el Niño i dies d’estiu a la platja amb la família. I altre cop el temps d’escola. La feina dels pares de sol a sol impedia que pogués passar les hores d’esbarjo amb ells. Com que ja no tenia la companyia de l’àvia i la Mercè, el col·legi i les monges es van convertir en el meu següent coixí, encara que no va resultar tan suau. Allà hi vaig descobrir veritats socials com un puny. Les diferències d’estatus, per exemple, també existien entre aquelles parets. Les novícies provenien de dos possibles camins. De família benestant o d’algun clan humil, però severament cristià, a qui el convent se’ls presentava com l’opció més tranquil·litzadora per al futur de la filla. També n’hi havien que havien entrat com a minyones i que van acabar fent-se novícies. El cas és que dins del convent les diferències no desapareixien. Per exemple, les visites de les famílies benestants es rebien amb llet i pastissets, mentre que la resta s’havien de conformar amb una gerra d’aigua amb llimona per apaivagar la set, sempre acompanyada de les presses per marxar, ja que l’hora d’oració era sagrada. Jo, personalment, vaig arribar a la conclusió que si no em desmarcava d’aquell ambient seria presa fàcil. El meu cap va cridar mentalment i a temps un no rotund i concís. Vaig saber retirar-me a poc a poc i allunyar-me de la seva influència en hores que no fossin les escolars, clar que l’única alternativa que em va quedar va ser quedar-me a casa, sola, convertint-me cada cop més en una personeta independent i solitària. Jo estava a punt d’entrar en l’adolescència i la visió de tota aquella desigualtat social, tant entre les religioses com entre les alumnes, rere el pany de la dictadura, no va fer sinó remarcar la meva rebel·lia.

L’estiu tremendament sec de 1951 va ser escenari d’un nou ensurt. Mentre observava tranquil·la com el pare dirigia el Niño pujant la poca aigua preuada per la sènia, vaig veure que els catúfols de ferro perdien aigua pel camí. Jo de seguida vaig posar-hi les mans i vaig voler avisar el pare, enganxant-me a la roda en moviment dels cadells. El crit agut d’ensurt del pare va fer que el Niño parés en sec, abandonant el moviment rutinari de volta rere volta al voltant del pou. Gràcies a això no vaig caure, sinó que vaig quedar penjada i enganxada entre els ferros i els cadells de l’engranatge. Vaig tenir la por de tornar a patir dolor una vegada més. Tot i que en un principi el metge va dictaminar que m’haurien d’amputar la mà, la cosa va tenir un final feliç. Van voler esperar que la natura i el guix fessin el seu curs a veure què passava, o sigui que aquell estiu el vaig passar en companyia dels llibres.

Vaig tornar a l’escola sota la supervisió d’una tutora que s’havia equivocat de vocació. Hi havia entre nosaltres un antagonisme absolut produït per la seva agra actitud i falta d’alegria. De fet, diria que el meu període d’aprenentatge a partir de llavors no va rebre moltes motivacions sinó més aviat al contrari. Tinc tres records que crec que em van marcar moltíssim. El primer el situo a les classes de la germana Gertrudis, una persona molt culta i amb gran estima per la cultura catalana, que malgrat la prohibició d’aleshores vers l’ensenyament en català ens va voler inculcar la nostra història. Allò no agradava a tothom i un bon dia es va presentar a classe la germana Maria, va esborrar tots els poemes de la pissarra i va començar a agredir-la violentament, estirant-li les toques i deixant al descobert els cabells blanquinosos de la germana Gertrudis. Per mi va ser una visió sorprenent. Vaig adonar-me que fins llavors, per mi, havien estat éssers gairebé espirituals, però aquell fet em va fer adonar que eren persones, que eren dones! El segon record és un càstig que no oblidaré mai: la humiliació. Jo acostumava a anar al cinema amb els pares els caps de setmana. Aquell cop tocava Siete novias para siete hermanos, una cinta no apta per a menors, segons la censura. La qüestió és que cada dilluns donava la meva infantil versió de les pel·lícules mentre les amigues m’escoltaven atentament. Però aquell cop, tractant-se d’un musical vaig fer una versió ballada. Cap de nosaltres va adonar-se que ens estaven observant detingudament. El judici va ser radical i el càstig, pitjor. Segons les monges havia estat cantant i ballant durant les hores d’aprofitament escolar, per tant, el càstig no podia ser un altre que pujar i baixar sense parar les quatre plantes de l’edifici de l’escola, tocant la campana cada cop que arribés a baix perquè em tinguessin controlada. La vergonya, amb les rialles en veu baixa cada cop que passava davant d’una classe, era inevitable. Però el tercer mal record escolar és potser el pitjor de tots. Totes les alumnes que despuntaven en resultats tenien el privilegi d’aparèixer al cèlebre llibre del centre i al corresponent quadre d’honor. Jo era una de les escollides i això, tant als pares com a mi, ens va omplir d’orgull. Tot estava a punt: l’uniforme dels festius, les filigranes de la mare amb les meves trenes, el fotògraf amb els seus complicats estris i el convent ple de gom a gom, esperant les superiores, sota la mirada atenta de la resta d’alumnes. Unes, contentes per les seves companyes i d’altres, amb una tímida enveja. Tota una gran festa. Però just quan va arribar el moment de la fotografia, la germana Rull va reclamar la meva presència amb l’única i malèvola intenció que no aparegués a la foto. I evidentment ho va aconseguir, m’ho vaig perdre. Me’n va excloure deliberadament i la seva única explicació davant dels pares va ser que, segons ella, jo necessitava una bona lliçó per contrarestar la meva constant rebel·lia. Els plors no van servir de res més que per gaudir encara més de l’èxit de la seva venjança. No li ho vaig perdonar mai.

Tot allò no em va omplir sinó de frustració. Però encara que ja no estudiés amb ganes aconseguia passar sense gaire esforç amb notes correctes. Un bon dia vam rebre una notificació per anar amb els pares a parlar amb la superiora. Jo ja tremolava, no sabia què havia fet aquest cop, però la intenció de la reunió va ser tota una sorpresa. Segons ella, tot i no posar-hi gaire voluntat tenia uns resultats brillants, suficients com per adonar-se que podia tenir un bon futur i, a més, era evident que mostrava una seriosa inclinació per a la medicina. Jo vaig donar-li la raó de seguida, veient en aquella proposta l’oportunitat de poder sentir-me bé per fi amb alguna cosa, però la reacció de la mare ho va esvair tot. Embogida i reclamant justícia, va al·legar que si la filla gran no havia fet estudis superiors i en canvi tenia un futur per endavant no veia per què jo havia de ser diferent. No volia crear diferències entre les dues germanes. Havíem de passar les dues pel mateix sedàs. En cap moment me’n van demanar l’opinió. El pare no va contrariar en cap moment la mare. La va deixar decidir per tots. I jo, no vaig tenir ni la més mínima possibilitat de protesta.

Amb tot això va arribar una nova etapa a casa. La meva germana ja era tota una dona de bon veure, atractiva i filla d’una bona família. Calia, doncs, buscar-li un bon hereu. Passava llargues temporades a casa d’uns amics de la família que vivien a Palafolls. Allà, rodejada de gent de la seva edat i sent part de l’elit social burgesa, era convidada a les festes grosses del moment on s’exposaven amb totes les gales els fills amb edat de casar-se. Totes les unions havien de ser beneïdes pel rector de la parròquia corresponent. I en el cas de la meva germana era el mateix bisbe de Girona. Allà hi tenia lloc tota una barreja de poder polític, religiós i econòmic. Jo me’n mantenia al marge, perdent protagonisme dia rere dia. Finalment, la meva germana va trobar l’hereu desitjat. Només podia pensar en el seu casament i era el moment de trobar als nuvis un lloc per viure. L’escenari triat va ser el camp, el lloc on ell havia nascut i crescut. Al principi la mare s’hi va oposar, però el renom familiar del noi va guanyar. Així, la meva germana va haver de renunciar al seu paper de pubilla.

Amb la seva marxa, jo em vaig convertir en la nova adjudicació. El meu futur va quedar automàticament escrit. Un cop passada la infantesa i l’adolescència només em quedava una sola responsabilitat per endavant: tenir cura dels pares quan fossin grans.

* * *

Potser hagués canviat tot aquell dia al despatx de la superiora de l’escola. Potser el final hagués pogut ser diferent i hagués estudiat medicina. Potser, si aquella llunyana operació no hagués estat viscuda com una infernal sorpresa, mai hagués emmudit ni hagués despertat la meva rebel·lia interior. Puc omplir les meves reflexions de mil i un potser, però seria afegir frustració al passat. És cert que m’he sentit traïda moltes vegades, però he preferit escriure-les totes que continuar tancant-les dins meu. Potser, en el fons, és un petit intent de fer net amb mi i la meva pròpia història.

Sortir de monja: Anna* (Lleida, 1934)

2008-10-04T21:23:00.009+02:00

Narrador: anònim
Descarregar en pdf

Aquesta és una història anònima. Tant de bo poguéssim cridar el seu nom als quatre vents, per la valentia, per la seva tasca en l’ensenyament en uns anys de dictadura difícils i per haver triat el propi camí, malgrat tot. Però no podem fer-ho, així que ens alegrem que la història d’aquesta dona que va ser monja i després en va sortir arribi a les vostres mans, no perquè exemplifiqui totes les monges, sinó perquè és la seva història. I ens parla de llibertat. I de les diverses cares que pot tenir una presó.

La meva mare me n’havia parlat moltes vegades. Sempre m’explicava que tenia una amiga que havia estat monja i n’havia sortit. A mi sempre m’havia fascinat la història d’algú que hagués decidit prendre aquella decisió, jo que havia anat a un col·legi de monges –en una època molt més lleugera per tots aquests temes religiosos, dues generacions després– sabia el que era la pressió de les idees quan te les inculquen des de petita: la por al pecat, a la vergonya..., i jo vivia en una família laica! En canvi, aquella senyora que la meva mare coneixia havia viscut tot això i molt més, infinites vegades més, com es diu en mitologia, i n’havia sortit. Per mi era una heroïna. Amb el temps l’he pogut conèixer i saber-ne la història per la seva pròpia boca. Intentaré explicar-vos-la.

* * *

Li direm Anna, ja que vol mantenir l’anonimat, perquè ella em va comentar que si alguna vegada hagués tingut una filla, li hauria posat Anna. Va néixer el 1934 i els seus primers estudis van ser en un internat, el mateix on havien estat les seves germanes. Era el temps de la postguerra, d’una mentalitat religiosa i tancada, i en aquell ambient d’exercicis espirituals, moltes de les que havien entrat a l’internat van voler fer-se monges. Entre aquestes, hi havia la nostra Anna. Tenia divuit anys. El primer pas per fer-se monja era l’apostolat. Ja en aquest esglaó inicial, l’Anna va veure que allò no li agradava. Se sentia cohibida i no s’atrevia a dir res. Però el procés continuava. En el següent pas, el noviciat, va haver de traslladar-se de nou i el seu sentiment s’anava fent gran; ara ja veia que volia sortir-ne. Però no era una decisió fàcil. D’una banda, estava a punt d’acabar el magisteri i les monges amb estudis eren les que més volien retenir; i d’altra banda, hi havia la censura interna, el tabú de la condemna, de l’infern, pors que en aquell moment li impedien obrar amb normalitat. Així que va fer els vots: castedat, obediència i pobresa.

El seu primer destí va ser Barcelona. Amb el magisteri acabat, allà va passar cinc anys entusiasmada amb la feina de mestra, però amb records que ara gairebé no pot creure que siguin reals: la gana, les penitències, la febre amb què feia classe per malalta que estigués... Recorda especialment un moment d’aquests anys, quan li va comentar a un capellà que ella era molt feliç amb l’ensenyament, però que volia sortir-ne. Després de diverses reflexions, el capellà li va dir: «Escolti, vostè quants anys té?». L’Anna no ha pogut oblidar mai l’edat que tenia en aquell moment, vint-i-dos anys. Així li ho va dir, i ell va respondre: «Però què hi vol fer vostè al món? Si ja és vella per sortir!». El pitjor no és la resposta que aquell capellà li va donar, sinó que dins de la pressió d’aquell moment, l’Anna se’l va creure.

Acabat el quinquenni d’aquella primera destinació, la següent parada també va ser a Barcelona, en un col·legi que ajudava a subvencionar l’asil que tenia al costat. A ella la van fer prefecta del col·legi. Una de les fites que l’Anna va aconseguir en aquesta escola va ser la creació d’una petita biblioteca amb una vitrina a mode de museu, on volia posar motlles de terrissa amb la forma de l’orella, d’un ull, del cor, etc. Calia parlar amb la superiora per veure si li ho deixava fer. Va anar cap al despatx de la superiora amb una de les seves companyes. La superiora els va dir que els diners de la congregació anaven a l’asil, però que tenia alguns cèntims recollits d’almoines..., i les dues joves monges van tenir una bona sorpresa quan la superiora va treure una bossa de roba, gran, plena de monedes de cinquanta. Els va dir que n’agafessin i elles no s’ho van pensar ni un moment; van omplir-se les butxaques fins que ja no els cabia ni un sol d’aquells cèntims i se’n van anar corrents cap a Suministros Escolares, un local que hi havia a plaça Universitat, a sobre d’on ara es troba el bar Estudiantil, i on hi havia material escolar amb descomptes. Van comprar llibres, una orella, un ull de terrissa..., i ho van pagar tot moneda a moneda! També van buscar entre les caixes que quedaven dels residents que morien a l’asil i deixaven les seves pertinences a la congregació. En una de les caixes van trobar l’obra completa de mossèn Cinto Verdaguer: un veritable tresor per a la nova biblioteca!

Tot això havia passat durant el seu primer any de prefecta. El segon no va ser tan bo. Van canviar la superiora i a la nova no li agradava la manera d’actuar de l’Anna, i va aconseguir fer-la fora del centre, sense ni tan sols deixar-li recollir la maleta. Així que l’Anna va passar un estiu en una altra població fent classes a monges, fins que va rebre una carta de la generala, la cap de la congregació, dient-li que se n’havia d’anar a un poblet dels Pirineus, però com a última de la comunitat. És a dir, i segons el vot d’obediència, que no podia dir res de res sobre res.

Al principi va ser molt dur, sempre callada, sempre aguantant qualsevol comentari. Li va sortir una úlcera a l’estómac. Les monges d’aquell poblet li deien que allò no era bo, que s’obrís, que elles escoltarien el que havia de dir. Però ella era «l’última», ho havia dit la generala. Tenia vint-i-vuit anys. A poc a poc va anar canviant. L’ensenyament va ser de nou el seu refugi i les nenes van passar a ser la seva preocupació. Després de dos anys en aquell petit poble pirinenc, la van nomenar per anar al capítol general, les reunions que feia la congregació amb representants dels diversos llocs i on es prenien les grans decisions. Havien canviat la generala que feia vint-i-cinc anys que ocupava el càrrec. La nova generala volia que continués al petit poble dels Pirineus per ser la superiora del col·legi.

L’estrenat grau i les necessitats de l’escola la van animar de nou a prendre iniciatives. Pràcticament tot l’ensenyament es feia en un edifici vell ple d’incomoditats, on es passava fred. Així que s’havia començat a construir un nou edifici, primer amb l’anterior superiora i ara sota les seves ordres en aquest càrrec. Un dels seus objectius prioritaris era la bona entesa amb la comunitat. A ella no li importava si es resava més o es resava menys. El que volia era que s’entenguessin. Així que una de les primeres iniciatives que va prendre va ser que a l’hora de dinar es podia parlar, un fet insòlit en aquells temps en què, habitualment, mentre les monges dinaven havien de mantenir un rigorós silenci.

Una altra de les coses que li rondaven per la ment era que calia que nens i nenes estiguessin al mateix edifici, com passava a les escoles públiques, una coeducació que no havia arribat als col·legis religiosos. Sempre ho havia tingut callat, així que va anar per passos. Estem parlant de l’any 1965, Franco continuava al poder i aquesta idea podia caure com una olla plena d’aigua bullint... D’una manera estranya, potser màgica, no va ser així. L’Anna va seguir tots els passos: ho va consultar primer amb la generala, que ho va acceptar; després amb el bisbe, que ho va acceptar; després amb la FERE (Federación Española de Religiosos de la Enseñanza), que ho van acceptar. Evidentment, no tot era màgia. L’Anna havia estat treballant molt en la nova escola i la tenien en molt alta estima per com feia les coses. Havia treballat molt, no només al poble pirinenc, també a una altra població, on va portar les obres d’una escola en paral·lel. S’havia guanyat a pols aquelles decisions que ara feien possible el somni.

I es va fer realitat. L’Anna plora mentre ho explica. Imagineu-vos tots aquells viatges, aquell esforç de dies, de reunions, de nervis per dir una cosa que bé es podia merèixer una nova humiliació, una nova penitència..., i ara era realitat: els nens i les nenes entraven junts a la mateixa escola. Ho havia aconseguit, una escola on la comunitat s’estimava.

Va arribar el moment en què ella havia de deixar el seu càrrec de superiora i havia d’assistir de nou a un capítol. No es va callar res. Va dir tot el que pensava dels tres vots, de la duresa de la castedat –molt més que un vel al cap–, de l’aïllament i el retard que comportava l’obediència, i de la dificultat d’obligar a la pobresa, de negar fins a l’excés les peticions que a vegades es feien. Li va dir a la generala que havia de renunciar i donar pas a altres persones, una gran gosadia en aquell moment! I també li va demanar que la deixés estudiar, que ja havia fet la feina del nou col·legi i que creia que ara era el seu torn per poder fer allò que tantes vegades havia demanat. L’Anna volia examinar-se per a l’ingrés a assistència social, ho va demanar i li ho van concedir. Però un cop fet l’examen, sense dir-li si havia aprovat o no, la van obligar a anar a Tarragona, des d’on no podia continuar aquells estudis. Aquell va ser el seu límit. Va trucar a una amiga seva i li va dir: «Vull sortir-ne i necessito una feina».

Sortir de monja no és fàcil. L’Anna ho va comprovar en la seva pròpia pell. La seva amiga la va ajudar molt. Va aconseguir-li una feina en un col·legi de Barcelona. Calia treballar i calia viure en algun lloc. Va trucar a una cosina perquè l’ajudés a buscar un pis i va acollir-la a casa seva. Un dels grans sotracs va ser la resposta de la seva mare, que no li va perdonar mai aquella decisió. Durant molt de temps no li va parlar i el primer que li va dir per telèfon quan ho va saber va ser: «Quina vergonya!». Però va tirar endavant.

Primer va estar dos anys treballant per a una senyora gran; només havia d’anar-hi a dormir perquè tingués algú a les nits, i planxar-li els llençols. Li va semblar una feina fàcil que li permetia continuar amb el treball a l’escola i estalviar. Menjava a l’escola i el pa del berenar se’l guardava per a l’endemà esmorzar. A poc a poc va aconseguir un racó per poder pagar el lloguer d’un pis de poc més de 2.000 pessetes al mes. Al cap de quatre anys, va conèixer un senyor educat, d’uns cinquanta anys, molt ben plantat, amable, amb carrera de metge..., semblava l’home ideal. Tenia tres criatures d’un primer matrimoni, però ella estava disposada a cuidar-les com si fossin seves. Sempre havia tingut la idea de formar una família, de tenir una vida «normal». Es van casar i al cap de dos anys van tenir un nen. Havia començat una nova vida.

* * *

Aquest seria un bon final. Una nova vida. Però, malauradament, la sensació de l’Anna és que després del matrimoni se li van tornar a tancar les portes. Per casar-se va haver d’acceptar deixar la feina, ell li ho va dir des del primer moment. Al llarg dels anys ella cada cop va tenir més la necessitat de treballar, i finalment va decidir que tornaria a fer-ho. Va tardar dos anys a trobar feina. Finalment, després de presentar-se a les convocatòries de substitucions de l’escola pública, va poder accedir a una plaça. Quan ho va dir al seu marit, aquest li va deixar clar que si es posava a treballar, demanaria el divorci. Per sort l’Anna estava en un moment de fortalesa; tots els fills l’estimaven molt i havien viscut amb ella el procés de recerca, així que li va dir que no pensava canviar de decisió. El seu marit va reflexionar i no li va demanar el divorci. Això sí, el primer dia que va sortir per la porta no li va evitar el drama: «Que sàpigues que ens abandones, a mi i a la canalla ». I ella, irònica: «Sí que us abandono, fins a les cinc de la tarda».

Per poder treballar tranquil·lament encara li faltava una altra cosa: el català. Ella mai no havia estudiat ni ensenyat en català. Es va apuntar primer a un curs i després va fer el nivell C a la Universitat de Barcelona. Quan el va tenir, ja va poder treballar fins a jubilar-se. I un cop jubilada? No va parar. Una dona del casal de gent gran li va dir que necessitaven algú que els fes català, i finalment ella va accedir-hi. Fins avui mateix, malgrat no tenir una salut de ferro i haver passat per algunes operacions, continua encarregant-se dels cursos i fent ella mateixa alguna de les classes. Ara té setanta-tres anys.

* El nom de la protagonista no és real. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.

L'exili a petites passes: Josefina Piquet Ibáñez (Barcelona, 1934)

2008-10-04T21:13:00.008+02:00

Narrador: Òscar Pérez Sellarès
Descarregar en pdf

Una guerra, una nena i un exili. Tres paraules que mai no haurien d’anar juntes, però que, no obstant això, simbolitzen una gran lliçó de superació. El relat següent l’escriu un nét que ha escoltat la història de la seva àvia milers de vegades, però que encara ara s’emociona amb les experiències d’aquella nena que va haver de marxar amb la mare cap al difícil exili francès, fugint de la Guerra Civil. Ens ho diu i ho entendreu: de vegades és millor comptar primaveres que no pas hiverns passats.

Quan l’àvia va començar a explicar-nos la seva història, jo era massa petit per entendre’n la importància, tenia només uns set o vuit anys. El que sí recordo molt bé és el dia en què ens va reunir tots a casa seva i ens va donar uns sobres. En ells no explicava la seva història sinó els motius que l’havien empès a celebrar la Festa de les Orenetes. A l’àvia, l’arribada d’aquests ocells li provoca una il·lusió i una alegria gairebé incomprensibles. Cada any, quan arriba el moment, un bon matí d’abril o maig, et truca a les sis del matí per dir-te: «Ei! Que ja han arribat les orenetes!». Anys més tard, ja no tan petit, vaig entrar a l’associacionisme estudiantil. Vam muntar unes xerrades a l’institut en les quals vaig poder escoltar la meva àvia explicant allò que jo havia sentit tantes vegades. Però de sobte, veure com fins i tot l’alumnat més dur de l’institut s’emocionava i plorava amb el seu relat em va fer adonar que es tractava d’una història important i, sobretot, especial.

La meva àvia es diu Josefina Piquet. Va néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1934. La seva mare, la Conxa, era valenciana i havia treballat des dels 9 anys en una fàbrica. El seu pare es deia Josep i era un molt bon paleta afiliat a la CNT. Els dos primers anys de vida els va passar en un palauet de Sarrià, on els seus pares formaven part del servei. Aquesta casa actualment és un centre cívic i encara s’hi poden veure les palmeres del jardí que ella tantes vegades va recordar mentre era petita com un paradís perdut.

Un cop esclatada la Guerra Civil del 36, la família va haver de deixar la casa. El seu pare va unir-se a la lluita republicana amb la divisió d’en Durruti, i la seva mare va marxar amb ella a viure a casa els avis. Va sobreviure als bombardejos de la guerra a base de corregudes als refugis o, en cas que no hi hagués temps, embolcallada en un matalàs en què gairebé s’ofegava, però que representava l’única via que tenien per mantenir-la protegida. Els últims temps de la guerra es van traslladar a les vies del tren de Sarrià, tot esperant que les tropes entressin a Barcelona. Però el seu pare va ser més ràpid. Sabent que serien perseguits per la seva afiliació sindicalista, dos dies abans les va anar a buscar per marxar tots junts cap a l’exili. Comença aquí per a la meva àvia un llarg recorregut ple d’imatges guardades a la seva retina. Escenes i vivències que marcarien per sempre el seu silenci infantil però que finalment, amb els anys, ha aconseguit arrencar del subconscient i ordenar una a una.

* * *

Fugint de Barcelona, van començar tots tres el camí de l’exili, però ben aviat en Josep va decidir tornar al front, no sense abans acordar que es retrobarien a Figueres. Va ser allà on els ulls menuts de la meva àvia van viure la primera d’aquestes escenes. Per protegir-se d’un bombardeig i sense temps d’arribar a un refugi, l’àvia i la seva mare van triar el pati d’una casa propera. Però una de les bombes va derruir l’habitage i la meva àvia va quedar sepultada sota les runes. Una porta caiguda va amortir les pedres i li va salvar la vida. Dos homes que havien sentit els seus crits d’auxili van anar a salvar-la. Blancs de dalt a baix per la pols i la runa, la meva àvia va veure en ells la familiar imatge dels forners de Sarrià. I just llavors va aparèixer la Conxa, la seva mare, amb els cabells blancs i la cara plena de sang. «És l’àvia!», va pensar..., però no, era la seva mare que entre la pols i la sang, semblava vella. Aquest va ser un esdeveniment que va canviar l’àvia. Diu que la seva mare li havia explicat alguna vegada que des de llavors ja no va ser la mateixa.

Aquell fet va acabar amb un aparent final feliç, però la Conxa en va llegir el missatge de seguida. Continuar allà era jugar-se-la. Va decidir abandonar Figueres per continuar el camí amb l’esperança de retrobar-se amb en Josep a la frontera. Després d’allò va començar el silenci de l’àvia. Bombes caient del cel, un camió ple de cadàvers..., imatges massa fortes perquè una nena n’entengui el motiu. L’única cosa que un infant pot acceptar en aquestes circumstàncies és que hi ha suficients raons per estar aterrat. I el camí que les esperava no es presentava fàcil si havia començat d’aquella manera. Recorda com plorava per la gana, pel fred, pel cansament que comportava passar-se llargues jornades caminant. A més, el retrobament amb en Josep a la frontera francesa no va ser possible, així que van creuar la línia i les van fer pujar a un tren que repartia la gent per diferents pobles. Elles van baixar a Lescar, una petita vila on la primera nit van trobar refugi en un estable. Els rumors deien que tota persona refugiada que no trobés feina seria enviada a centres d’acollida, terme que llavors sonava més aviat a camp de concentració, o sigui que la Conxa, a primera hora del matí va demanar feina en un restaurant a la vora.

França no es presentava com un paradís. La Segona Guerra Mundial picava les portes i la població havia de conviure amb una constant arribada de gent d’Espanya buscant acollida. Suposo que, per molt progressista que siguis, els canvis no agraden a ningú, i menys en temps d’incertesa. Els primers dies de feina al restaurant, l’àvia corria lliure per la cuina al costat de la seva mare, però la mestressa del local va creure que seria millor que s’estigués a l’habitació. A canvi de llit i menjar, la Conxa feia jornades de setze hores, temps que l’àvia, una nena amb edat de jugar i descobrir noves amistats, el passava tancada en una cambra. D’allà, en va treure la por a la foscor i als llocs tancats, que l’acompanyaria durant molt de temps. Van ser dos o tres mesos mirant una finestra massa alta per poder veure el que només podia sentir: com la canalla jugava a fora. La seva única il·lusió era veure la seva mare quan li portava el menjar. Es preguntava què havia fet malament, però ningú no li oferia cap resposta. Finalment, la porta es va obrir del tot quan la Conxa va veure que aquella situació no era tan temporal com ella havia cregut i que seria mil vegades millor dur-la a l’escola que tenir-la allà dins.

A l’escola l’àvia va aprendre una expressió nova: espagnole de merde. El col·legi es va convertir en un petit reflex de la vida adulta. Els infants li feien ganyotes, l’escopien a l’hora del pati i li estiraven els cabells. Només una nena, la Françoise, va tenir la valentia de ser amable amb ella. La defensava dels atacs i li va ensenyar paraules noves en francès. Des de llavors mai no va deixar d’anar a escola. Fins i tot al següent poble on es van traslladar, Mayet, l’àvia no hi faltava mai, nevés o plogués. En aquella nova localitat es van retrobar per fi amb el seu pare, que treballava de paleta en un castell. L’encarregat de les obres era monsieur Bernard, cap dels maquis d’aquella zona.

A Mayet vivien en una casa en runes, sense habitacions ni electricitat, però amb una llar de foc que escalfava una mica les jornades. Cada dia, per anar a classe, havia de fer sis quilòmetres. Una llarga caminada en companyia de dues pedres a la butxaca que la Conxa li escalfava la nit anterior perquè no passés fred. «Sobretot, quan arribis, posa les pedres sobre l’estufa», li recordava. I sempre ho acompanyava de: «si demà vols ser lliure, avui has d’estudiar». Però no havia de ser una tasca fàcil si arribar-hi comportava caminar sis quilòmetres i un cop hi eres havies de sentir l’olor de menjar de les carmanyoles de la resta d’alumnes, mentre ella deixava les pedres sobre l’escalfador. Si era hivern, de ben segur que l’únic menjar que l’àvia duia a la butxaca era una remolatxa que havia robat en algun camp del camí. Només hi havia una cosa que despertava en la meva àvia l’esperança: l’arribada de les orenetes. Una arribada que duia molts missatges. Significava el començament de la primavera, el final del fred, la claror, els fruits madurs dels arbres que li permetrien arribar a l’escola amb les butxaques una mica més plenes. Les orenetes es van convertir en el símbol d’un dia a dia menys dur en aquell poble francès.

Mayet es trobava molt a prop de la línia que dividia la França ocupada de la lliure de Vichy. L’exèrcit alemany havia envaït França, Petain (cap d’Estat de 1940 a 1944) hi havia pactat i el país va quedar dividit en dues parts: la zona ocupada i la zona lliure. Després d’un temps de ser a Mayet, en Josep, el pare de la meva àvia, va decidir marxar a Bordeus, segurament per reunir-se amb els maquis que habitaven els boscos de la zona, però va ser detingut per la GESTAPO abans d’arribar-hi i integrat a l’organització TODT (grup de construcció i enginyeria que durant els anys de l’Alemanya nazi va esclavitzar prop d’un milió i mig d’homes dels països ocupats). Quan la Conxa se’n va assabentar es va adonar que ja havien jugat totes les cartes. Els havien atrapat. Però si havien de ser presoners, millor ho serien plegats. Per reunir-se amb en Josep, primer hauria de lliurar-se a l’organització TODT, i això implicava travessar els 18 quilòmetres que tenia la línia divisòria. Calia posar-se en marxa de nou.

Va ser un viatge complicat i perillós. Sense papers ni diners, portaven posada tota la roba que s’havien pogut emportar; la resta havia quedat a Mayet. L’àvia també havia agafat una nina que la seva àvia li havia enviat des de Barcelona. Cada cop estava més cansada, la nina pesava i finalment l’havia hagut de donar a la seva mare; ella ja no podia arrossegar-la. Més tard, els peus de l’àvia ja no podien caminar més i, per a la Conxa, portar-la a ella i la nina era una càrrega excessiva. Quan la Conxa li va dir a la meva àvia que havia d’abandonar la nina, no s’ho podia creure. La seva nina, abandonada! Va ser llavors quan la Conxa va veure una camperola que s’aproximava a elles i li va dir a la meva àvia que si aquella dona tenia una filla, li donarien la nina. I així va ser. Ella va plorar i s’hi va resistir, però no hi va poder fer res. Van començar a caminar de nou i ella s’anava girant, mirant enrere, veient com aquella camperola s’emportava la seva nina. Allò va ser traumàtic per l’àvia. Quan molts anys més tard el meu pare i la meva tieta li van regalar una nina semblant, va estar dies i dies plorant de l’emoció. Una reacció inevitable per algú que havia mantingut tants anys d’infantesa callats i guardats en el calaix de l’inconscient.

Després d’aquest dur viatge, l’àvia i els seus pares es van reunir i van estar en qualitat de presoners de la TODT. Durant aquest temps van intentar fugir dues vegades, arriscant la vida, però no ho van aconseguir. Al cap de tres anys van sortir d’aquest captiveri, però no va ser fins al 1950 que van decidir tornar a Barcelona.

* * *

Totes aquestes vivències, una darrere l’altra, es van anar acumulant a la memòria de la meva àvia, que en aquell moment era una nena massa petita per poder guardar-ne la cronologia durant els anys següents. La ment de l’àvia va decidir callar; havia patit massa. I tot va acabar difuminant-se i des-enfocant-se. Però finalment, el passat va voler sortir d’aquella cambra. Després de parlar amb una psicòloga, va començar a recordar-ho tot i a ordenar cada sentiment amagat. Va voler investigar què hi havia de real en totes aquelles escenes, cosa que la va portar a fer nombrosos viatges a França amb el meu avi.

En el primer viatge, es van presentar a Lescar amb una fotografia de quan ella i la Françoise eren petites, i van deixar el telèfon per si algú aconseguia localitzar aquella antiga amiga. Quan ja havia tornat a Barcelona, va escoltar un bon dia un missatge al contestador en el qual l’avisaven que havien trobat la Françoise. Li va faltar temps per eixugar-se les llàgrimes d’emoció i fer les maletes. Fins i tot va aconseguir trobar una nena que, el dia que l’àvia i la seva mare entraven per primer cop a Lescar, els havia donat mantes i llet. Entre els records de la gent que es va anar trobant en els seus viatges, la història va començar a prendre forma. L’àvia va tornar a veure la font que hi havia a l’escola de Lescar i un arbre que de seguida va reconèixer com el que hi havia al costat de la casa en runes de Mayet. Tot plegat, potser, detalls sense importància, però que per ella representaven tota una infància gairebé amagada. Eren les vivències d’una nena que en certa manera encara és dins seu. Una Josefina menuda que va fer la seva pròpia guerra mentre la gent gran en tenia una altra que no aconseguia entendre. I, tal com diu ella, és aquesta nena la que explica la història cada cop que la relata. També és ella la que, juntament amb les altres membres de Les Dones del 36, ha explicat la seva vida a centres educatius i mitjans de comunicació per tal que les properes generacions no es quedin només amb la Guerra Civil dels llibres.

Jo sé que la història de l’àvia és especial. I ho sé perquè encara no he trobat ningú que es quedés igual després de sentir-la. El més admirable de la seva persona és que hagi deixat sortir la nena de dins seu perquè per fi pogués parlar i, sobretot, explicar. Espero que el seu testimoni sigui sempre tan puntual i fidel, com ho és, any rere any, la tornada de les orenetes.

El més llarg silenci: Pilar Artaso Laguarta (Hortilla Marracos, Saragossa, 1903-Barcelona)

2008-10-04T21:02:00.006+02:00

Narradora: Maite Melich Artaso
Descarregar en pdf

Tot és ple de grisos. En una guerra, els bons i els dolents són difícils de separar. Al cap i a la fi, cal tirar endavant i l’adaptació, la supervivència, sovint s’imposa per sobre de tot. Les línies que ara segueixen ens les ofereix una filla que destapa el silenci que durant tants anys va haver de viure la seva mare per pertànyer a una família d’esquerres, però treballar a una de dretes. Un silenci que, malgrat tot, no li va impedir actuar conseqüentment amb les persones que estimava i que creia que necessitaven el seu ajut.

Sin faltar a la verdad, me gustaría contaros una sencilla historia de una gran mujer, una de la que no supimos aprender cuando éramos jóvenes y de las muchas que hoy en día aún no sabemos valorar: mi madre, a la cual llamaré, como siempre lo he hecho, mamá.

Nació en Hortilla Marracos, un pequeño pueblo de la provincia de Zaragoza. Su madre había muerto y su padre había desaparecido (en los intríngulis de la vida), dejando a todos los pequeños a cargo de los familiares. En esos tiempos, la casa de mi familia era una de las más importantes del pueblo, pero el labrado de sus tierras y huertas acarreaba una dura tarea que no podía llevarse a cabo sólo con el trabajo de los hermanos de mi madre. Sus pequeños brazos eran insuficientes, pero con el esfuerzo de sus abuelos pudieron sacar adelante la casa.

En medio de esta situación, mi mamá y su hermana mayor se trasladaron a Barcelona. Según me contaron, ella tenía sólo diez años y se puso a trabajar de niñera. Mi tía (su hermana) trabajaba como cocinera. La familia que les había contratado eran personas de alto rango y de economía más que solvente. Pero mi tía salió de la casa para casarse.

Corría el año 1916 y mi mamá tuvo la gran oportunidad de viajar a distintos sitios con los señoritos, como se les denominaba en aquella época. No fue ni la primera ni la última vez que iría a las Américas, siempre en transatlánticos de lujo. Los señoritos de mi mamá eran de aquellos que se denominaron los indianos, por sus diferentes plantaciones de algodón y café, o también de yuca, y porque habían hecho fortuna allí.

Pasó el tiempo y parecía que todo estaba en calma, pero los acontecimientos dieron un giro radical mientras ella estaba en Zaragoza. Estalló nuestro más terrible infierno, esa lacra social de la historia de un país, la Guerra Civil. En mi casa siempre fuimos republicanos, una marca política que se convirtió en nefasta: los «rojos». Pero mi madre no podía decirlo, su condición de niñera no se lo permitía, la hubieran proscrito. Siempre tuvo que callar su afiliación.

Mis tíos estaban en la parte más dura de la guerra y acabaron cayendo: uno en la batalla del Ebro, el otro en la de Belchite y el más pequeño en el Monte Gurugu, en Melilla. También le llegó la noticia a mi mamá de que el hermano que quedaba en el pueblo, la persona que se había ocupado de todo hasta entonces, estaba muerto. No acusemos a nadie de toda esta matanza, sólo a las circunstancias, a los tiempos duros y difíciles en que todos defendían sus tierras. Mi mamá estaba en Zaragoza cuando todo esto sucedió, a unos 70 km del pueblo donde ahora su hermano yacía muerto. En casa de los señoritos no podía hablar de ideologías ni injusticias, pero sí pudo pedir algunos días antes de viajar de nuevo a América. Los utilizó para ir hasta el pueblo con una caja para poder enterrar a su hermano. Aunque parezca increíble, se puso en marcha por la noche y durante dos días estuvo andando con la nieve llegándole a la cintura, sola, escondiéndose a ratos, con la caja en la cabeza o arrastrándola como podía. Todo para que su hermano tuviera un entierro digno.

Su trabajo de niñera la llevó de nuevo a Zaragoza y luego a Barcelona. Allí los señoritos querían partir deprisa y sacar todo lo que pudieran del país, ya que los «rojos» se lo iban a incautar todo. Los botones de los abrigos de las criaturas, que eran de oro, y un sinfín de piedras preciosas y perlas acabaron en el forro del abrigo de mi mamá. ¡Como era la niñera se suponía que no la cachearían! Era una situación muy difícil para ella... Viajaron de nuevo en transatlántico, rumbo a América, y estuvo unos nueve meses sin noticias de la guerra. Al regreso vieron los horrores que nuestra Barcelona estaba viviendo, aunque a ellos no les perjudicaba. Un buen estatus social, salud económica, una torre magnífica en la calle Muntaner que ocupaba una manzana entera y el servicio eran condiciones más que suficientes para «sobrevivir».

Fue en el sótano de esta mansión donde mamá tuvo escondidas durante tres meses a dos personas (¡un «rojo» y un sacerdote!) sin que nadie se diera cuenta. Por las noches y a escondidas los alimentaba, les ponía sacos de harina y patatas para tapar el lugar, les bajaba unos cubos para que pudieran hacer sus necesidades y también les lavaba la ropa. El sacerdote que mi mamá escondió era una persona maravillosa. Un sacerdote rebelde que con el tiempo fue el párroco de Poble Nou, atendiendo a muchas personas de diferentes ideologías. La otra persona, el «rojo», fue mi padre. Su historia también esconde unas cuantas tristezas. La familia de mi padre era de Figueres; allí tenían una masía y mis tíos, una farmacia. Siempre que pudieron ayudaron a muchas personas a exiliarse a Francia. Pero al final el horror pudo con todo y mataron a todos los hombres en la misma farmacia…, quedando las mujeres al mando del local mientras pudieron.

Pero volvamos a esos días de escondite. Cuando el sacerdote y mi padre ya no podían estar más en el sótano, tuvieron que ir hacia Francia. Mi madre les pudo sacar de la casa gracias a la ayuda del chofer de los señoritos. De madrugada, les proporcionó dinero y comida para el viaje, y se despidió pensando que nunca más volvería a verlos. Ella no se fue porque sentía que tenía un compromiso con los señoritos, habían sido como su familia, les debía agradecimiento.

Pero la suerte estuvo de su parte. Estando en una de las torres de la familia y ya terminada la guerra, necesitaban un artesano para restaurar unos estucos y pinturas del techo que se habían ido deteriorando; hacían falta unas manos expertas para rellenarlas con pan de oro y arreglar los capiteles de la torre del salón de baile. ¡Cuál sería su asombro cuando el artesano que llegó fue su «rojo»! Nunca comentaron con nadie lo ocurrido durante ese tiempo en el sótano, pero al cabo de tres meses se casaron. Y más sorpresas: esa persona maravillosa, ese sacerdote rebelde también estaba en Barcelona y fue quien ofició la boda.

Lo que mi mamá no sabía era que mi padre estaba buscado por el régimen franquista. Estaba fichado y eso le obligaba a entrar y salir constantemente del país, yendo y volviendo de Francia con nombres falsos. Amargas huidas, una aventura dura que siempre contaba con la protección del maravilloso párroco. Con el paso del tiempo, fue él quien me bautizó y casó.

En una de estas salidas, por muchas causas que los años me han confirmado, mi padre ya no regresó. Yo tenía tres años y mi hermano dos. Se comentaron muchas cosas y crecimos con muchas dudas. En ese momento no se podía analizar nada, Franco estaba por encima de todo el mundo: o aceptabas el régimen o te ponían a la sombra. Mi mamá trabajó veinticuatro horas al día, mis padrinos nos ayudaban a pagar el colegio y así podíamos ir tirando. En las famosas colas de racionamiento, nos dividíamos en dos grupos. Mi hermano y yo nos poníamos en una cola y mi madre en otra, para poder conseguir un poco más de alimento. Yo lo recuerdo muy vagamente, pero lo que sí vuelve a mi memoria con amargura es el frío de las seis de la mañana y el pan negro. Yo tenía cinco o seis años, mi mamá estaba de pie desde las cuatro de la mañana para conseguir comida y las vecinas le guardaban el turno para que nos pudiera vestir y llevar al colegio. Cuando conseguía recoger los garbanzos, las lentejas, las judías o lo que tocara, teníamos que limpiarlo de gusanos..., no era agradable.

Y todo con ese gran secreto que siempre estuvo en nuestras vidas, un secreto que compartíamos con ella, que siempre decía: «Nena, no hablemos de política, que nos hace mucho daño...». Decía que teníamos que luchar en silencio, que nosotros éramos sus pequeños y que estaba sola para tirar adelante. Pero el tiempo pasó; como ya he adelantado, el maravilloso párroco que me había bautizado me casó. Y mis padrinos son los hijos de los señoritos de esa familia que nunca supo nada de nuestra verdadera historia. Aún hoy no lo saben y pienso que quizás es mejor.

Las personas (muchas anónimas) que sufrieron la dictadura merecen mi memoria. Sus recuerdos siguen en mí con cariño y agradecimiento, sobre todo el de esas mujeres, heroínas que lucharon por sus ideas y creencias, que tuvieron que sufrir la marginación, que en muchos casos perdieron sus vidas y que se las machacó hasta morir por un régimen injusto, una dictadura.

Sobreviure al maltractament (anònima)

2008-10-03T20:25:00.013+02:00

Narrador: anònim
Descarregar en pdf

Des de fa uns anys, els diaris acostumen a mostrar-nos setmanalment la cara més brutal del maltractament domèstic. No és que ara hi hagi més casos d’aquest horror dels que hi havia abans, sinó que hi ha un marc social i legal que fa possible que aquesta greu problemàtica surti a la llum. Però, malauradament, el maltractament no és una notícia de temps moderns. La història d’aquesta dona n’és un exemple que, a més, ens demostra que, fins i tot en els moments més difícils, és possible superar-ho i allunyar-se del maltractador. Com us dirà la narradora: una dona fascinant.

La dona de la qual us vull parlar és algú fascinant per a mi. Era la petita de tres germans. El seu pare va morir quan ella tenia uns nou anys i va haver de treballar des de molt joveneta per poder col·laborar en l’economia familiar. Tot i les hores de dedicació a la feina, va aconseguir obtenir la titulació d’auxiliar d’infermeria i, gràcies a aquests estudis, va poder accedir a una feina que li agradava.

Amb poc més de vint anys, va conèixer un senyor en un ball. Sembla ser que no se’n va pasa enamorar i que, a més, se sentia insegura respecte a aquesta relació. Fins i tot una vegada va decidir deixar-ho, però ell va dir-li que si ho feia, mai més el tornaria a veure. Potser per por, potser per inseguretat, va decidir tornar-ho a intentar i convertir-se en la seva dona. Van tenir tres criatures i quan estava embarassada de la quarta, ell la va intentar matar posant-li les mans al coll i foegant-la. Ningú sap per què va passar. Ningú sap com no la va matar, però el que sí sabem és que va ser real. Ella desitjava el millor per als seus fills i, a la seva manera, també per a ell... Però els maltractaments psicològics i físics tant cap a ella com cap als seus propis fills continuaven. Davant aquest horror, ella decidia separar-se, però al cap d’un temps ho tornava a intentar, sobretot pensant en els seus fills. La tercera veegada, la separació va ser definitiva.

Quan es va quedar sola amb les quatre criatures, se’n sortia de la millor manera possible. A vegades les situacions la superaven i perdia la força. En algunes ocasions no podia aguantar més i anava als serveis socials per demanar ajuda. Malgrat totes les dificultats que se li van presentar, va aconseguir tirar endavant i que els seus fills poguessin estudiar una carrera universitària. Aquest és un somni que ella no havia pogut fer realitat, estudiar a la universitat; ho havia intentat, s’havia matriculat a medicina –el seu gran somni!–, però no va ser possible. Quan tornava de la feina, a casa l’esperaven les quatre criatures, una situació difícil per trobar temps lliure per poder estudiar.

Tothom qui la va conèixer sap que l’educació que va donar als seus fills va ser plena de valors humans. I no eren valors només de paraula, sinó que els proclamava amb les seves accions. Per exemple, sempre recolia els gossos abandonats del carrer que s’anava trobant o que corrien el risc de ser sacrificats. Al llarg de la seva vida, va tenir en total catorze gossos. Tots recollits del carrer i, fins i tot en algun cas, salvats d’una mort segura.

Ja us he dit que per a mi, aquesta és la història d’una dona excepcional. Una dona que va intentar viure de la millor manera possible dins de les circumstàncies que la van acompanyar. Una dona que intentava desxifrar els misteris de la vida i de la seva pròpia existència. Una dona totalment preocupada pel desenvolupament i el creixement personal, tant propi com dels seus fills. Una dona que va donar-ho tot per ells i que, quan aquests es van fer grans i es van emancipar, va haver d’aprendre noves formes de vida, tot i que li va costar. Aprenia i ajudava els altres. Vivia amb quatre gossos i amb el seu fill gran. Treballava a la unitat de cures intensives de l’hospital, ja que sempre estava preocupada pels més necessitats. Participava en un taller de risoterapia i intentava conèixer-se una mica més creixent com a persona, dia a dia.

No sabem mai quan arribarà el final i, un dia, quan tornava de la feina, va tenir un accident de cotxe. La van traslladar amb helicòpter a l’hospital però quan van arribar els fills, ja era morta. Va ser molt dur per als quatre, sobretot pel fet de no haver-se pogut acomiadar d’ella. Tenien clar que la incinerarien, ja que a casa havien parlat de la mort i de què volien fer amb els seus cossos. La incineració es va portar a terme i tant en aquest moment com durant la vetlla, va venir molta gent a donar-li l’últim adéu, alguns d’ells ni tan sols els fills els coneixien. En aquells moments durs, algunes de les persones que van assistira a la vetlla van criticar l’actitud dels fills; deien que no ploraven suficient, que no estaven prou tristos. Potser el que no podien veure aquesta gent és que el dolor que sentien era tan gran que ja no quedaven llàgrimes per exterioritzar; si haguéssin conegut suficientment la dona a la qual pertanyia el cos que s’incinerava, sabrien que ella pensava que la mort no tenia per què ser un motiu de tristesa, que per a moltes persones era un pas més a la vida i, a vegades, fins i tot un pas cap a la llibertat.

Les cendres les vam espargir a la muntanya que des de sempre havia captivat el seu cor. Encara que ella ja no hi és present en cos físic, em continua visitant en forma d’aire, de pluja, de núvol, de sol, de lluna, de vent, de muntanya, d’arbre i, sobretot, en forma de papallona, perque allà on vaig em persegueixen les papallones. Donen unes voltes al meu voltant, es posen al meu costat i després desapareixen. Són aquests moments els que em fan tenir la certesa de que ella està amb nosaltres ja que també la puc sentir dins del meu cor. Ella és la meva mare i, sigui on sigui, estic segura que vetlla per mi i pels meus germans, seguint els nostres passos i ajudant-nos a continuar endavant quan ens pot la desconfiança.

Recordo l’última xerrada amb ella. Recordo l’última trucada. Recordo l’últim cop que la vaig veure i, encara ara, quan fa tres anys que va marxar, li continuo enviant missatges d’aniversari esperant que li arribin allà on sigui. Això es per tu, mare. Una dona forta. Una dona exemplar que sé que quan més la trobaré a faltar serà quan jo comenci a tenir les meves pròpies criatures. Vius al meu cor i siguis on siguis, t’estimo!

Per amor a una mare: Dolores Cuenca Cuenca (Tolosa, Albacete, 1924-Barcelona, 2007)

2008-03-30T10:45:00.019+02:00

Narradora: Beatriz Reyes Cuenca
Descarregar en pdf

Gràcies és potser la paraula que resumiria millor aquesta breu però emotiva història. Un agraïment que es converteix també en homenatge a una dona que va patir el maltractament psicològic en primera persona, però que no va perdre mai ni el talent ni el somriure. És la seva filla qui ens ha deixat per escrit aquesta lloança i qui també la fa extensiva a totes les dones que, com la seva mare, es mereixen un gràcies tan sincer com aquest per voler estar sempre al peu del canó, malgrat el que això els costi.

Lola nos dejó en abril del 2007 a los 83 años. Era una mujer sencilla, cariñosa, discreta, bondadosa, guapa y muchas cosas más. «En un lugar de la Mancha…», allí nació Lola, en una aldea en la que vivió los años de la guerra y los primeros de la posguerra junto a sus padres y sus cinco hermanos. La familia regentaba un colmado que ayudó a paliar los estragos del hambre durante los años bélicos. En esa aldea pasó su infancia, su adolescencia y parte de su madurez. En plena juventud sufrió una tuberculosis ósea que le derivó en un tumor en la rodilla del cual le operaron, pero le dejó una particular forma de andar. Lola cojeaba, aunque ella nunca vio en ello inconveniente alguno.

Alrededor de 1953 se decidió a emigrar a Barcelona, muy a pesar de su padre, que no quería que lo hiciera. Ella siempre me decía: «¡Ojala le hubiera hecho caso!», quizás así no hubiera conocido al que fue su maltratador psicológico cerca de 50 años. En esa dura vida que era la ciudad en la posguerra, empezó a trabajar de costurera teniendo como clientas a las señoritas de la zona alta, como ella las llamaba. Aunque nunca pasó hambre, conoció penurias y vivió, mejor dicho, malvivió, en pensiones, compartiendo cama y trabajando muchas horas.

En 1958 Lola se enamoró. Era un tipo casado, mujeriego, bebedor y jugador, pero Lola le quería. Se fueron a vivir juntos, con el consiguiente escándalo para la época, y tuvieron una hija, una niña en la que ella volcó todo su amor. Continuó de modista, cosía en casa y fuera de ella, siempre con un sueldo muy modesto. A pesar de su desgracia, ella nunca perdió su sonrisa ni su elegancia. Era una mujer altruista, siempre a punto cuando la necesitabas. Una mujer adelantada a su tiempo con la que siempre podías tener una conversación. Lola recitaba poesías. A su mente no le costaba nada recordar obras de teatro de su juventud, ¡contaba con una memoria excelente! Era autodidacta, creativa y una buena diseñadora que, si hubiera tenido medios, hubiera podido llegar a tener un nombre.

Pasó el tiempo y Lola montó junto con su pareja un pequeño negocio del que prácticamente sólo se encargaba ella, puesto que él pasaba largas horas en el bar. Cuando su hija por fin se hizo cargo del negocio, la pareja se jubiló y se trasladó a la aldea. Allí pasó 23 años, sobreviviendo a su martirio acompañada de hermanos, sobrinos y el vecindario que la ayudaban en esa dura carga, lejos de su hija y de su nieta. Aunque ese hombre siempre la trató con desprecio y pretendió anularla como persona, ella no quiso separarse, tenía miedo de aquel hombre, no por ella, sino por el daño que podría hacer a su hija. Nunca había llegado al maltrato físico, pero no dejaba de ser un hombre muy violento. Y así pasaron dos décadas, hasta que él falleció.

Lola se liberó de su esclavitud, pero quedaban para siempre los fantasmas del miedo.

* * *

Después de una dura vida, había llegado el momento de hacer caso a su ilusión: trasladarse a Barcelona para convivir con su hija y la familia de ésta. Todo el mundo disfrutó lo indecible. Los agasajó con su cariño y sus deliciosas comidas. Zarzuela, fricandó, paella, manitas de cerdo, guisos de verdura, pollo en salsa y sus bizcochos..., ¡mmm! Los deleitó con mil y una historias de juventud, les alegraba los días con su humor y nunca le faltó ni un solo consejo. Toda la alegría que en ella habitaba por fin tenía vía libre.

Cuando Lola falleció la enterraron en el pueblo y, de repente, todo el vecindario, casi reivindicativamente, abrió sus propias ventanas de recuerdos con ella: «¿Sabes que me hizo la primera permanente cuando era muy jovencita?»; «¡Siempre que necesitaba ayuda con mis labores de costura ella venía a hacérmelo a cambio de nada!»; «¿Sabes que fue ella quien me cosió la ropa de mi noche de bodas?»; «Y ¿sabes qué hacía? ¡Nos vestía de carnaval! De un trapo hacía un bonito vestido», y que le encantaba actuar...

Esta es su historia. La historia de una mujer con muchísimas cualidades. Una mujer a la que el valor sólo le falló a la hora de separarse, pero que a pesar de ello supo vivir dignamente y sacar adelante a su familia.

La meva caseta de paper: Dolores Colomo Hermoso (Torrejimeno, Jaén, 1918)

2008-03-15T14:24:00.011+01:00

Narradora: Paquita Jaén Colomo
Descarregar en pdf

«Que felices seremos los dos [...] viviendo en mi casita de papel». Això és el que diu la cançó popular i així sonaven les promeses que el seu futur marit li feia a Dolores abans d’abandonar Jaén i venir cap a Catalunya. Però, efectivament, la caseta era de paper i a poc a poc es va anar desintegrant. La promesa es va convertir en una vida de supervivència que ara la seva filla ens explica perquè descobrim les petjades d’algú que, malgrat tot, va lluitar per allò que més s’estimava, la seva família.

La meva mare va néixer el 25 de maig de 1918, en una família de set germans, quatre noies i tres nois. Va començar a festejar amb el meu pare quan ella tenia quinze anys. Quan va esclatar la guerra, el meu pare tenia divuit anys i s’hi va haver d’incorporar, com molts altres joves de l’època. Va lluitar a la batalla de l’Ebre i en diversos punts de Catalunya. Uns dies durs, però que van fer que s’enamorés de les terres catalanes. Quan va acabar la guerra, el 1939, va tornar a Torrejimeno, però ben aviat va decidir anar a Catalunya pensant que aquí hi hauria més futur.

Quan va arribar, es va establir a Vilamalla (Alt Empordà) per fer de masover. La meva mare no va venir, però des de Catalunya es van cartejar sovint. Ell li explicava que bé estava aquí –a Catalunya– i que tot eren meravelles. Tantes coses bones li va explicar, que finalment va engrescar-la a casar-se amb ell i venir a viure a Vilamalla.

Es van casar a Torrejimeno l’any 1946, quan la meva mare tenia 28 anys. Acabada la cerimònia matrimonial, van agafar el tren, on van passar la nit de noces. La meva mare es pensava que el tren els portaria directament a Barcelona, però va tenir una bona sorpresa quan es va adonar que el destí del tren era Madrid! El meu pare havia decidit anar a veure el seu cunyat al Valle de los Caídos, on estava condemnat a fer treballs forçats. En arribar, van haver d’espavilar-se per trobar allotjament i finalment es van haver de conformar a compartir una barraca amb la dona del seu cunyat.

Per fi van arribar a Vilamalla, el poble on el meu pare li havia dit que ho tenia tot preparat per poder viure en una casa de somni. Però tot no era de somni. La caseta que tenia preparada el meu pare no era una caseta blanca com la que tenia la meva mare a Andalusia, sinó negra com la brea. Després de la decepció, la meva mare va començar la seva tasca, és a dir, els treballs de neteja i arranjament de la llar. La va pintar tota de blanc. La gent del poble li van començar a dir «la casita de papel de la Lola», imitant el títol d’una cançó popular molt coneguda en aquells temps.

El dia a dia aviat li va fer veure que tot no era tant de color de rosa (ni blanc) com li havia pintat el meu pare. Va haver de buscar una feina per ajudar en l’economia familiar, però es va trobar amb una dificultat afegida que no havia tingut en compte: no parlava el mateix idioma que la gent del poble. Amb les úniques persones amb qui es podia entendre eren els guàrdies civils i els seus familiars, que van ser qui li van donar la primera feina; ella els arreglava la roba. En aquells primers temps a Vilamalla es va trobar molt sola. No entenia ningú i quan anava a rentar la roba al safareig del poble només podia desxifrar de les converses de les altres dones la frase «la pobreta Lola», quan feien comentaris entre elles mentre ma mare es posava en un racó del safareig apartada de tothom. Al cap d’un any de ser a Vilamalla, vaig néixer jo.

Un temps més tard van començar els trasllats. Primer van intercanviar la seva casa amb la d’un amic per proximitat a les respectives feines. Així vam anar a viure a Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà). És en aquest poblet on, quan jo tenia tres anys, va néixer la meva germana Manoli. Després ens vam traslladar a Sant Miquel de Fluvià. Tampoc en aquest nou indret la vida va ser fàcil per a la meva mare. Va seguir fent totes les tasques de la casa, fins i tot anar a buscar llenya per fer el foc. Precisament, com a conseqüència de traginar una càrrega de llenya massa pesada, la meva mare va perdre el tercer fill, que havia de ser un nen.

Poc temps després es van obrir convocatòries per entrar a treballar a la RENFE. El meu pare s’hi va presentar i va guanyar la plaça de peó de manteniment de les vies. Per la meva mare allò va ser alleujador, era una millora econòmica amb un sou fix cada mes, tot i que el meu pare li controlava sempre les despeses. A banda de treballar a la RENFE, el meu pare també feia estraperlo. Passava la frontera amb el tren cap a Portbou per comprar un quilo de cafè i després vendre’l aquí a petites quantitats. La meva mare també feia alguns intercanvis, com quan baixàvem a Figueres al forn de pa La flor de mayo per canviar el pa negre que ens donaven amb la llibreta de racionament per pa blanc. En aquests viatges sempre l’acompanyàvem la meva germana i jo, que llavors teníem dos i cinc anys.

El meu pare va pujar de categoria i havia d’anar sovint d’Hostalric a Granollers, així que es van poder plantejar anar a viure a Sant Celoni. Primer vam estar de relloguer en una habitació amb dret a cuina a ca la Patrucas, però de seguida vam trobar un piset de lloguer, el mateix on encara avui viu la meva mare. En aquells moments jo ja tenia set anys i la meva germana Manoli, quatre.

A Sant Celoni, la meva mare es va veure obligada a treballar netejant diverses cases. La mesada del meu pare era de vuit-centes pessetes i el lloguer del pis ja en valia cinc-centes. Aquesta minsa economia obligava els meus pares a comprar els queviures fiats fins a final de mes, quan podien pagar el deute. La meva mare sempre guardava tots els resguards del que comprava per saber quina era la quantitat endeutada, però al botiguer sempre li sortia més elevada que la suma del que la meva mare havia comptat... Una manera millor de comprar els queviures era la que facilitava RENFE, que en aquells temps comptava amb un tren preparat com a economat. Aquest tren parava cada mes en un poble diferent. Quan tocava a Sant Celoni, la meva mare hi anava a comprar i tampoc li calia pagar al comptat, perquè li descomptaven al meu pare de la nòmina. Tot i que el meu pare es guanyava un suplement repartint peix des del tren a les diverses peixateries del poble, la precarietat econòmica que la meva mare patia la va obligar a fer-li alguna cisa al meu pare per poder-nos comprar sabates i roba. Per exemple, li deia que treballava menys hores de les reals o canviava els preus del que comprava, dient que era més car, per poder fer una mica de racó.A Sant Celoni, la meva mare va patir un altre avortament d’un nen, i temps després va néixer la meva germana Lluïsa, igual que tots ho havíem fet, a la casa on vivíem, amb l’únic ajut de la llevadora. Després d’un temps netejant diverses cases, li va sortir l’oportunitat de treballar en la mateixa feina, però a l’Ajuntament. Es tractava de fer la feina de la titular del treball, que no podia fer-la. És a dir, la meva mare cobrava una part del jornal estipulat per l’Ajuntament i no estava assegurada, ja que la persona assegurada era la titular del treball. Era com una rellogada del treball de neteja... A part d’aquesta feina, també rentava la roba de les monges del col·legi Sagrat Cor de Maria. Mentre ella treballava, les monges li cuidaven la meva germana Lluïsa, de dos anys, en una classe. Van passar els anys i ella sempre va treballar durament. Quan la meva mare va arribar als quaranta-vuit anys, va néixer el José Luís. No va ser un part gens fàcil, tot i que aquesta vegada el va poder tenir a l’hospital.

La mare sempre havia treballat en llocs «oficials», com l’Ajuntament i el col·legi de monges i, precisament per això, ella pensava que podria cobrar una petita paga quan es jubilés. Quan ja no va treballar més en aquestes feines i es va adonar que no l’havien assegurada, va intentar que li reconeguessin els anys treballats però, malgrat els esforços, no va ser possible. Després d’això, va voler treballar en una fàbrica on l’agafaven de cuinera, aquest cop assegurant-la. El meu pare li ho va impedir argumentant que ella no s’havia de preocupar per treballar, que mai no li faltaria de res. En realitat, el meu pare no volia que treballés assegurada perquè si ho feia, ell perdia el complement que li donaven per la mainada.

A mesura que s’atansava la data de jubilació del meu pare, aquest no deixava de repetir que volia tornar a viure a Jaén. Era una idea que no desagradava a la meva mare, però ella pensava que potser hi podrien anar per temporades curtes, ja que tenia totes les seves filles aquí, a Catalunya. Arribat el dia de la jubilació, es va complir el desig del meu pare i tots dos, amb el José Luís, van marxar cap a Torredonjimeno (Jaén) per establir-s’hi definitivament, tot i que la meva mare no hi estava d’acord.

Aquest establiment forçós no va durar gaire. La meva mare sentia enyorança de les seves filles i néts que havia deixat a Catalunya. Va ser aquest sentiment el que li va fer prendre la ferma decisió d’enfrontar-se amb el meu pare i plantejar-li la tornada a Sant Celoni. No el va poder convèncer i, enfront de la negativa rotunda, la meva mare va decidir tornar sola amb el José Luís. Enfurismat, el meu pare la va amenaçar dient-li que si marxava, no comptés amb res. Però la meva mare ja havía pres la decisió; va agafar el meu germà i se’n va anar cap a Sant Celoni.

Va ser una sort que el pis que tenien a Sant Celoni se l’hagués quedat la meva germana Lluïsa, així la meva mare va poder quedar-se a viure amb ella i el meu germà. Però continuava estant en precarietat econòmica. No havia estat mai assegurada, per tant no podia accedir a cap tipus de jubilació. Per tal d’acabar amb aquesta situació, el meu germà, la meva germana i jo vam intentar fer força perquè demanés el divorci. Finalment ho va fer i així va poder cobrar una petita paga que li havia de donar el meu pare, a contracor.

La meva germana Lluïsa es va casar i va marxar de casa, després ho va fer el meu germà, que durant un temps havia treballat per poder ajudar en les despeses de la casa. Però ara es tornava a trobar la meva mare sola al pis amb una paga molt minsa. Aquesta situació va durar fins que el meu germà es va separar, tres anys després d’haver-se casat, i la meva mare el va acollir a casa, on encara viu avui.

Crec que la vida no ha tractat gaire bé la meva mare. Després de tants anys de treball, trasllats, desarrelaments i penúries, ni tan sols ha aconseguit el seu somni més important: tenir una caseta pròpia. Continua de lloguer en el mateix pis que van trobar amb el meu pare quan van arribar a Sant Celoni i la seva paga –sumant el que li dóna el meu pare i el que aconsegueix de la Generalitat– és de sis-cents euros. En els últims temps ha patit dues trencades de fèmur que l’obliguen a quedar-se en un llit, on necessita el màxim ajut, tant en atencions com en companyia, cosa que jo intento fer sempre que puc, com he fet fins ara i procuraré fer-ho la resta de temps que calgui.

Una vida difícil: Carmen Medina (Santa Cruz, Murcia, 1912-Barcelona, 1975)

2008-03-05T00:41:00.010+01:00

Narradora: Roser Madrid Medina.
Descarregar en pdf

Tant si hi ha un destí marcat com si no, tant si realment hem de creure que podem prendre totes les decisions de la nostra vida o que aquestes ens vénen imposades sense que tinguem massa opcions, la història de la Carmen fa difícil creure que la vida ens dóna oportunitats. No és la seva història. Les oportunitats no van caure a casa seva, no hi va haver pèsols màgics ni gallines d’ous d’or. Malgrat tot, va tenir una filla que se l’estimava i que ara s’ha disposat a explicar-nos per què pot afirmar, i no se’ns acut una forma millor de definir-ho, que la seva mare va tenir «una vida difícil».

La família de la meva mare era gent molt senzilla i treballadora. Tenia dos germans i vivien en una casa del poble de Santa Cruz, es dedicaven al cultiu, a l’hort. Ella va treballar un temps en una fàbrica i després va conèixer el meu pare, que també era de Múrcia, com ella. Es van casar joves, perquè a mi em van tenir amb trenta anys i ja tenien un fill de deu anys i dues filles, que es portaven amb mi vuit i sis anys.

El meu pare es va dedicar també al camp. Quan jo encara no havia nascut, vivien en unes condicions molt lamentables. L’àvia tenia terres, però no les podien cuidar gaire. Va venir el mal temps i van començar a perseguir el meu pare perquè pensaven que estava afiliat a la UGT o a la CNT, que no era veritat. El meu pare va haver d’anar-se’n a València i després a Sevilla per intentar guanyar alguns diners. Però la meva mare es va quedar sola amb els tres fills, aguantant com li venien a picar a la porta al vespre, per tirar-la a terra i emportar-se els seus fills. No tenien menjar, així que s’alimentaven de garrofes, bledes i taronges, el que tenien. La meva mare no havia pogut anar mai a l’escola i no sabia ni llegir ni escriure.

El meu pare tenia dues germanes i una d’aquestes vivia a Barcelona amb un estatus econòmic força bo. Primer va venir la meva mare cap a Catalunya, ja estava embarassada de mi, i ens vam instal·lar en un petit local, uns baixos, a prop de la plaça del Nord. Quan faltava poc perquè jo nasqués, el meu pare va poder arribar a Barcelona. Jo només tenia sis mesos quan al meu pare va agafar una infecció de boca amb pus. Tot va lligat, la manca de tot, de menjar, de viure bé, d’educació... El pus se li va estendre per tota la boca. Va decidir demanar ajuda a la seva germana, però no li volia donar diners. Ell necessitava penicil·lina per poder-se curar. Després de plorar-li molt, va dir que li’n donaria. No és que es portessin malament amb la seva germana, sinó que era de la «virgen del puño». Però quan va arribar l’ajuda ja era massa tard. El pus li havia arribat al cor i va morir amb 38 anys, a ple dia.

El meu pare s’estimava amb bogeria la meva mare. Jo no el vaig conèixer però sé que era una home bo i que s’havia mort a la flor de la vida. Ella es va quedar sense res, amb tres fills, més la que acabava d’arribar, jo, amb només sis mesos. Va haver de fer mil feines, arrossegant-se. Misèria.

La meva mare, a través de la gent que havia conegut on anava a fer feines, va poder sortir d’aquell primer local on ens havíem instal·lat per traslladar-nos a la porteria d’un edifici de la plaça Lesseps, que és on vaig viure fins que em vaig casar. La senyora que li havia aconseguit la porteria a la meva mare també ens va donar una taula de cuina amb un plàstic de color blau, em sembla que la veig ara, d’aquestes típiques de les senyores que tenien una bona posició econòmica. També li va donar dos capçals de llit, també blaus, de fusta rústica. Teníem una habitació, un menjador i una cuina separada amb unes cortines que la meva mare havia fet, perquè era molt destra i treballadora; també i havia un lavabo petitet sense dutxa i, al final d’unes escales que baixaven, un secret on ens rentàvem, i una nevereta. Res més.

Allà ens vam instal·lar els quatre: la meva mare, el meu germà, la meva germana mitjana i jo. La meva germana gran se n’havia anat a viure amb els meus tiets. Aquests li havien dit a la meva mare que, per fer-li un favor –mal favor li van fer– es quedarien amb la seva filla, que la cuidarien i que li donarien estudis. Ells no podien tenir fills. Van fer-ho, van donar-li estudis i una carrera, secretària de direcció, però ella no ho va saber aprofitar. Va acabar casant-se amb un home que la pegava, tant a ella com a les dues nenes. Jo hi anava de tant en tant, quan tenia catorze o quinze anys, si ella necessitava que cuidés les nenes. Però vaig dir que no hi tornaria més, perquè no podia suportar que aquell home es tragués el cinturó i les comencés a pegar. Però la meva germana estava encegada. Això va fer que es distanciessin encara més amb la meva mare. Ella no la veia com una mare, sinó com una estranya. Quan va dir que es casava amb aquest home, la meva mare li va dir que seria una desgraciada, i tristament així va ser.

Anàvem vivint, la meva germana mitjana, el meu germà, la meva mare i jo. El meu germà es va posar a treballar de pintor i va tenir la sort que el seu cap li tenia una gran estima i va decidir regalar-li el negoci. Però el meu germà era molt egoista. Encara que ell guanyava diners, nosaltres passàvem penúries. La meva mare va pensar que podia comprar una màquina de cosir perquè la meva germana pogués treballar a casa fent camises, però no tenia diners. Li va demanar al meu germà i els hi va deixar, però només «deixar», perquè li va fer tornar fins a l’últim cèntim. El meu germà sempre va tenir molt caràcter, ell deia que volia prosperar, però no li va servir de gaire: no va tenir sort amb la seva dona i va morir relativament jove.

Hi havia dies que la meva mare no tenia res per poder fer el dinar. Però encara que només fossin quatre patates o verdures, ella feia una cassolada i en menjàvem els quatre. Era bona cuinera i amb poca cosa podia fer un bon plat. Però el meu germà no en tenia prou, era un dèspota, i quan arribava a casa deia: «¿Qué hay de cenar?», i potser hi havia truita de patates. Doncs ell ho menyspreava i li deia: «Esto no lo quiero, hazme otra cosa». Però la meva mare no tenia una altra cosa, així que ell ho agafava i potser es menjava tot el que havia preparat, i si no en quedava per la resta, no en quedava. Si es comprava una ampolla de vi, la marcava perquè ningú més en pogués veure... És a dir, que a banda de totes les penúries que pogués passar la meva mare, tenia un fill que no l’acompanyava.

Durant molts anys, la meva mare va treballar de dia i de nit per poder estalviar. No és que pogués estalviar molt, quatre duros. La meva germana va començar a treballar a casa amb la màquina de cosir i es guanyava més o menys la vida, per anar tirant. Però la meva mare va agafar una malaltia dolenta, un reuma deformant, que va fer que tots els dits se li deformessin, no podia agafar res amb les mans. Prenia quatre i cinc pastilles de cortisona al dia que, a més, eren caríssimes.

Enmig d’aquesta situació, la meva germana es va casar. La meva mare estava postrada en un llit, gairebé no es podia moure, però també estava encegada per la meva germana, la veia com la nineta dels seus ulls. Així que quan la meva germana es va muntar el pis, li va preparar un rebost que li podria haver durat un any! I llençols, i tot el que et puguis imaginar... la meva mare es va gastar tots els estalvis. Ens vam quedar sense un cèntim. Ella pensava, era tan innocent, que la seva filla –la meva germana– després la cuidaria. Però això no va passar mai. Jo tenia catorze anys i vaig haver de deixar d’estudiar, perquè la meva mare no m’ho podia pagar i la meva germana em va dir que no volia pagar-me els estudis, que m’ensenyaria a fer colls de camises per poder treballar. Va dir que ens ajudaria econòmicament, però mai ho va fer.

La meva mare no podia treballar i jo cosia a màquina vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre hores. Dormia sobre la màquina de cosir una mica i m’hi tornava a posar. Així vam estar durant tres anys. Teníem el que ens donaven de la porteria, que servia per pagar els medicaments de la mare, i el que jo guanyava. Vaig buscar-me tres o quatre cases per anar a treballar. A les sis del matí m’aixecava per anar a buscar feina..., fins que vaig conèixer el Toni, el meu marit. Ell em va dir que treballar així m’estava matant i vaig decidir buscar una altra cosa. Vaig trobar una feina en una botiga de decoració del carrer Tamarit. Ja em guanyava millor la vida i la meva mare va poder tenir una mica més de tranquil·litat. Mentre jo vaig estar a casa amb ella, no li va faltar de res.

Però la meva mare estava amargada. Tenia un caràcter eixut, sec. Jo no puc saber si quan es va casar amb el meu pare era així. Jo crec que no, que ella es va anar tornant eixuta per tot el que li va passar. També sé que en aquells anys no ens vam saber comunicar. Jo bàsicament treballava i ella estava al llit, era autoritària, a vegades egoista..., però no li retrec, ara entenc que només era el resultat de totes les desgràcies que l’havien superat.

Quan vaig decidir casar-me amb el Toni, vaig dir-li a la meva germana que se n’havia de fer càrrec ella. Nosaltres anàvem a viure amb la mare del Toni i no teníem prou diners ni espai per a tots. Així que ara era el moment que la meva germana s’encarregués de la meva mare. Jo tenia els diners per anar tirant i la meva mare continuava sense poder-se moure del llit. Però igualment li vaig encarregar un vestit a una modista que va venir a casa per emprovar-li. Era un vestit blau, me’n recordo molt bé. El meu germà em va dir que durant els tres mesos abans de la boda deixés de treballar, que ell m’ho pagaria. A la meva mare se l’havia de cuidar dia i nit, ella no podia fer res sola, i també havia d’encarregar-me dels preparatius de la boda. Li vaig fer cas i vaig deixar de treballar, però ell mai em va pagar res. El vestit de boda vaig tenir la sort que me’l va regalar la senyora Miralles, una de les dones que vivien a l’edifici on teníem la porteria. Era preciós, amb estrelles..., encara el guardo. La meva mare es va poder aixecar del llit per venir a la meva boda, i encara que no volia que em casés amb el Toni, en aquell moment no li queia gens bé, sé que va emocionar-se de veure’m. Tot i que s’havia passat tant de temps al llit, la veritat és que no es queixava, recordo que a vegades jo cosia a màquina i ella no deia res, era una dona forta. Però per dintre es moria de pena.

Quan ens vam haver casat i ella es va instal·lar a casa de la meva germana, va començar l’últim martiri. La meva mare es pensava que allà la cuidarien com una reina. Però no va ser així. La tractava pitjor que a un gos. Si un dia no es podia aixecar sola, doncs allà la deixaven. Els metges li havien dit que no podia menjar segons què, perquè estava delicada de l’estómac amb tanta medicació, però si feia sardines i ella no en podia menjar, doncs no menjava res, perquè la meva germana no li preparava res més. Vam dir que els medicaments els pagaríem a mitges, però la meva mare em va fer veure que m’estava enganyant: ella no sabia escriure ni de números, però apuntava un pal per a cada pastilla que es prenia i al final del mes me’ls ensenyava perquè jo els contés. La meva germana sempre em demanava el triple de diners del que havia gastat! Tampoc vaig saber mai què havia fet amb les 20.000 pessetes que ens van donar per la porteria; jo les havia donat totes a la meva mare, però la meva germana les va guardar a la seva llibreta. D’aquesta manera, la meva mare no en podia gaudir, ni per comprar un regalet als seus néts.

Aleshores va ser quan la meva mare es va adonar del que tenia i el que no tenia. Va veure que hi havia algú que sí se l’estimava i era jo, i el Toni, el meu marit. Nosaltres, dos diumenges al mes, agafàvem els nens –els nostres dos fills– i la sogra i anàvem tots a veure-la. Portàvem el menjar fet i jo abans ja l’havia trucat per saber què volia menjar.

A poc a poc, però, va anar empitjorant. Ja no només de la malaltia, sinó psicològicament. L’única alegria que tenia era quan venia a casa. Jo me l’emportava uns dies, que acabaven sent setmanes. El Toni la movia amb la cadira, perquè no podia caminar, i els nostres fills hi jugaven. Amb la meva sogra, que era una persona molt bona, s’estimaven molt, ella la cuidava i la mimava com si fos la seva germana.

L’últim any que va estar a casa, va venir per un mes i se n’hi va quedar tres. Se li havien gangrenat les cames. La cortisona fa que es podreixin i si tens una ferida ja no es tanca. Jo la vaig curar durant tres mesos, però va arribar un moment que ja no sabia cuidar-la. Llavors vam demanar a una infermera que vingués a casa i així ho feia. Ja no podia menjar sola i se li havia de triturar tot, jo la rentava cada dia i li donava de menjar. Era la meva mare i no podia entendre que la meva germana no l’ajudés a rentar-se o no li volgués fer bé el menjar, quan s’ho podia permetre sense problemes. Era molt dur i encara ho era més per ella. Després d’aquells tres mesos, se n’havia d’anar a casa el meu germà, que per la meva mare era com un infern. La meva cunyada no era gens polida, era capaç de rentar les cols en el mateix gibrell amb què després donava de menjar al gos. I a més, no s’estimava la meva mare. El meu germà no sabia imposar-se, va caure en les seves pròpies urpes, i es va casar amb una dona que només volia els seus diners i que el feia ballar al ritme que ella volia.

La nit abans del 31 de juliol de 1975, quan ella havia de marxar cap a casa el meu germà, la meva mare em va dir: «Nena, si me voy de tu casa me muero, porque si no estoy contigo no puedo estar». En aquella època la meva mare s’havia tornat afectuosa i amorosa, com temps després em vaig adonar que no ho havia pogut ser mai, per les circumstàncies que va viure i per com li van respondre els fills. L’endemà al matí la vaig anar a despertar i em va dir que no s’aixecava. Jo li vaig portar una beguda i la vaig intentar animar. Va venir la meva germana per acomiadar-se d’ella abans de marxar de vacances. La recordo com si la veiés ara, a la cuina de casa dient-me: «Tu la tratas muy bien, pero conmigo no va a ser lo mismo. Cuando vuelva a mi casa, ¡mano dura! No se piense que la voy a lavar ni le voy a triturar la comida. ¡Mi casa no es un hotel!». Així es va acomiadar. Jo vaig tornar al llit de la meva mare i vaig aixecar la roba per incorporar-la, i vaig veure que tenia les cames morades. Vaig trucar al Toni, que havia hagut d’anar a una exposició per feina, i també a l’ambulància. Camí de l’Hospital de Sant Pau va morir. El metge ens va dir que no estava prou malament com per morir i jo sempre he cregut que es va provocar la mort.

Quan va arribar la meva germana a l’hospital, es van voler encarregar de tot. Però el Toni no els va deixar. Nosaltres vam pagar l’enterrament i una bona caixa. Al cap d’uns dies em van trucar les meves germanes dient-me que ara era el moment d’estar units. Però jo els vaig dir que ja no volia saber res d’ells, perquè havien tractat la meva mare com un gos. I no s’ho mereixia.

La meva mare va tenir una vida difícil. Crec que l’únic temps de gaudi que va tenir va ser aquests últims anys, quan podia estar unes temporades amb nosaltres i els seus néts. Crec que es va adonar que nosaltres l’havíem estimat, tant jo com el Toni, el meu marit. Encara em sembla que veig el Toni agafant-la amb la cadira i dient-li: «¡Venga, señora Carmen, arrojo!».

Retorn als orígens: Montse López (Barcelona, 1957)

2008-02-20T12:01:00.018+01:00

Narrador: Jordi Rabascall.
Descarregar en pdf

Si només llegim el final d’un relat, tenim moltes possibilitats de no entendre’l, de no saber per què aquells personatges reaccionen o es comporten de forma estranya. Cal començar pel principi i anar desfent la història, obrint una rere l’altra les nines russes, per entendre per què l’última és tan especial. Aquest és l’esforç d’un narrador que ens presenta la història d’una dona que, arribant als cinquanta, amb una feina estable i reeixida, va decidir deixar-ho tot per fer un voluntariat de llarga estada a l’Àfrica.

He de reconèixer que quan vaig conèixer la Montse, ara fa uns anys, en un sopar entre amics, em vaig quedar totalment descol·locat. En aquell sopar hi havia la Montse amb la seva filla Cecília, el Joan Carles i la Nuri, entre altres amistats. Us dic tots aquests noms, perquè jo sóc una mica despistat i mai no paro gaire atenció en les reunions socials, però vaig descobrir al llarg del sopar, entre copa i copa, que la Montse havia estat casada amb el Joan Carles, que ell ara estava casat amb la Nuri, que la Cecília –filla de la Montse i el Joan Carles– vivia amb el seu pare i que tots quatre s’entenien de meravella. Potser no us semblarà sorprenent, però a mi em va fer pensar que si la gent d’aquella taula tenia alguna cosa d’especial, era que, de normal, allò que en diríem «normal», no ho era; deixeu-me que m’expliqui, el que vull dir és que veien el món d’una manera diferent. Tot plegat em semblava massa modern..., i això que tothom era entre deu i vint anys més gran que jo!

Mesos després, en un altre sopar, descobreixo que la Montse ho deixa tot..., se’n va a l’Àfrica! Sí, sí, deixa la casa nova, la feina de catorze anys a la Pirelli, la família..., ho deixa tot i marxa a l’Àfrica en un projecte de voluntariat. No sé si us podeu fer càrrec del que representa plantar-ho tot i marxar durant nou mesos a un continent absolutament diferent al vostre. Ho faríeu, vosaltres? Jo crec que la Montse és una d’aquelles persones que no ha deixat mai d’escoltar la seva veueta interior, aquella energia que ens fa especials, i que molts –per raons «de la vida»– deixem a un costat, i no li fem cas mai més. La Montse ens demostra que mai no és tard, que tenia la seva oportunitat i no la va deixar escapar; bé, una oportunitat exactament no era, perquè encara que tot va començar sense voler-ho conscientment, si mirem enrere, els seus passos a poc a poc la van portar cap a aquesta experiència, que marca un punt d’inflexió en la seva vida. La Montse té 50 anys.

* * *

La Montse va néixer al barri del Raval de Barcelona i va estar vivint amb els seus pares –immigrants, com tants d’altres que van venir a treballar a terres catalanes– i el seu germà gran, fins que als 21 anys es va casar amb el Joan Carles. Sis anys més tard va néixer la seva filla Cecília. Llavors ja era prou gran per adonar-se que potser es va precipitar en casar-se tan jove i que amb el Joan Carles s’estimaven, però potser no estaven fets l’un per a l’altra. No crec que tothom veiés amb bons ulls que quan la Cecília tenia un any i mig decidissin separar-se i començar de nou. No és una decisió fàcil, gens fàcil, i menys tenint una filla tan petita. Tot i això, penso que va fer cas a la seva veueta, potser no conscientment, i va decidir tirar endavant amb la separació.

La Montse començava a viure una etapa de solteria que per ella era desconeguda. Va deixar la feina que havia tingut fins llavors a l’Hospital de Sant Pau i va començar a treballar en una empresa d’arts gràfiques. Quan va aprendre com funcionava la feina, va pujar ràpidament de categoria i va duplicar el sou en només un any (crec que, de do de gents, no li’n falta) i va assolir una posició benestant. Havia començat a ser independent. En aquella època, jo diria que va viure la seva joventut com no l’havia viscut abans, perquè s’havia casat tan jove. Per la Montse és una època de la qual potser no està gaire satisfeta, ja que pensa que va deixar una mica de banda la seva filla, que es va centrar massa en ella mateixa.

Després de treballar tres anys a la impremta, va decidir deixar-ho perquè veia coses que no li agradaven. Se’n va anar a Sitges, a un apartament que compartia amb les seves amigues. Durant uns mesos va treballar en un bar de Sitges. Amb aquesta feina va conèixer molta gent; com diu ella, darrere de la barra d’un bar aprens a veure com és una persona. I enmig de tot aquest aprenentatge, va ser quan la seva filla de set anys li va trucar per dir-li que se n’anava a viure a casa del pare, d’en Joan Carles. Allò va ser un cop molt dur, la va fer caure molt avall... La Montse tenia 34 anys.

Estava totalment perduda. No ha estat fàcil per ella ser mare, suposo que per ningú no ho és. Saber que tens una persona al teu càrrec i que has d’estar per ella. Deixar-te de banda a tu mateix i educar una persona que no sap res de la vida... En aquells moments, la Montse es feia moltes preguntes i va decidir demanar ajuda per posar ordre al seu cap, per poder tirar endavant. Va ser una situació que va fer que es replantegés tota la seva vida i suposo que la va fer sentir molt malament. Encara diu que se sent culpable, tot i que ja n’ha parlat amb la Cecília, que ara té 25 anys (hauríeu de veure com s’entenen! Imagineu-vos quan tothom va saber allò de l’Àfrica, la Cecília devia pensar: «Quina mare que tinc!»).

Però tornem a la vida de la Montse. Va estar alguns anys en diverses feinetes i fins i tot va intentar dur a terme un dels seus somnis més juvenils i arrelats –una altra vegada atacava la veueta!–, que era fer de periodista. Va fer un curs d’imatge i so, però finalment va trobar una altra feina a mitja jornada a la Pirelli. Només eren quatre horetes al dia de forma freelance, com en diem avui en dia. Com no podia ser d’altra manera, ja heu vist que a la vida professional va per feina –mai millor dit!–, ben aviat la van contractar a jornada completa; els va dir que si no, marxava, i llavors ja era imprescindible en el càrrec. Aquí és quan va començar, i ho dic en paraules seves, «l’etapa grisa». Quan m’ho va dir no vaig poder evitar pensar en Picasso i les seves etapes de colors. La de la Montse era grisa.

La Montse va treballar durant catorze anys a la Pirelli, va aconseguir guanyar diners i comprar una casa. Sorprenentment, quan la Cecília va tenir catorze anys –just set després d’anar a casa el seu pare, quan en tenia set– va decidir tornar a casa amb ella. La Montse va aprofitar aquests anys per recuperar aquell temps perdut i, entre altres coses, va fer diversos viatges amb la seva filla; un a Nova York, un altre a Cuba i un tercer al Senegal. Com us podeu imaginar, aquest últim va quedar gravat en el record de la Montse; possiblement va ser la primera llavor que més endavant germinaria. Durant aquesta llarga etapa de la seva vida, va fer el que tothom diria que «toca fer». Per molta gent, segurament és el que hauria hagut de fer des que als dinou anys es va casar: treballar, estar per la família, guanyar diners..., però semblava que, tot i que era el que calia fer, tot i les bones estones amb la seva filla, hi havia alguna cosa que no funcionava en tot plegat. Se sentia buida.

Quan ja feia molts anys que treballava a la Pirelli i la seva situació era, aparentment, immillorable, quan hauria d’haver estat feliç i molt satisfeta de la seva vida, continuava sense sentir-se bé. Va començar a pensar que hauria de fer alguna cosa per a aquella gent que no tenia tanta sort com ella, i va decidir ajudar a través del voluntariat els sense sostre. Ella diu que potser ho va fer per pur egoisme, però m’agradaria saber quants de nosaltres anem un cop per setmana a donar un cop de mà a qui sembla que ho necessita. La Montse va començar a fer tasques de voluntariat al Raval, al seu antic barri. En aquestes noves tasques, la Montse va conèixer la realitat de moltes persones que s’han quedat sense res i que no han tingut sort o ajuda per sortir-se’n. Jo he pensat tantes vegades que tots estem més a prop del que ens pensem de perdre-ho tot i quedar-nos sols i al carrer... La Montse se sentia molt satisfeta d’aquesta «feina» i l’ajudava a sentir-se millor amb ella mateixa. Començava a tenir la sensació que era en el bon camí.

A l’altra feina, la remunerada, va conèixer una persona que havia treballat de forma temporal a l’empresa i que just s’estava acomiadant. Parlant amb ella, aquesta li va comentar que al cap de tres setmanes marxaria a fer un projecte d’ajuda humanitària a l’Amèrica del Sud. A la Montse aquesta idea li va semblar molt interessant i li va demanar el contacte de l’ONG amb la qual treballava. Hi va trucar, li van oferir un curs de preparació per si es decidia a fer algun projecte i va decidir apuntar-s’hi. Era desembre i el curs durava de gener a juny. Va fer tot el curs i, un cop acabat, se’n va anar de vacances amb una gent amiga a Mali i Burkina Faso.

Potser si hagués fet aquell viatge abans no hauria representat tant per ella, però crec que estava sensible, preparada, i aquell viatge no la va deixar pas indiferent. Em recordo perfectament de quan em va dir: «Quan vaig ser a l’Àfrica no vaig poder abandonar el sentiment que havia tornat a casa, als orígens». Després d’aquella petita aventura estiuenca va arribar a Barcelona amb un sentiment molt especial d’aquells indrets i va decidir que hi tornaria. Ja que havia fet el curs de preparació, preguntaria a l’ONG que l’havia impartit si feien projectes a l’Àfrica, però no va tenir sort. La idea de marxar ja s’havia instal·lat al seu cap i no parava de consultar pàgines web d’ONG buscant-ne alguna que fes un projecte al continent que l’havia enamorat. Finalment, en va trobar una que, al final d’aquell any, començava un projecte a Burkina i una de les tres persones que hi anava –el programa estava tancat– s’havia donat de baixa! Era la seva oportunitat!

A partir d’aquí els esdeveniments es van precipitar ràpidament. El sis de setembre va parlar amb el director financer de la Pirelli, un bon amic, i li va comentar obertament el seu projecte. Us podeu imaginar la cara que va fer? També ho va comentar amb la família i les amistats aquelles modernes de qui us he parlat al principi, i van flipar! La Montse havia decidit deixar-ho tot, perdre una feina segura, deixar la casa que s’havia comprat, allunyar-se de la seva família i les amistats per un temps..., i marxar a l’Àfrica!

* * *

Després d’alguns retards i d’un any sorprenent i ple de canvis, posa el peu a Burkina.

El temps s’atura.

Només la Montse, només ella, sap què va passar realment en aquell viatge, per més que m’ho hagi explicat. Sé que ha tornat a Barcelona, que s’ha venut la casa, que viu en un pis de lloguer i que treballa a la Fundació Mambré, una entitat que ajuda la gent sense sostre! Sé que no perd de vista l’Àfrica, que vol tornar-hi, i segur que ens prepara noves sorpreses. Sé que no ha deixat de banda la seva veueta, que persegueix els seus somnis, que lluita i tira endavant, i crec que se sent molt millor amb ella mateixa, que ha trobat ja moltes respostes i que encara en vol més. Sé que «l’etapa grisa» s’ha acabat.

No sé si vosaltres heu estat a l’Àfrica, jo encara no...

Una «tonadilla» des de Catalunya: Eloísa González (Montejaque, Málaga, 1933)

2008-01-28T10:26:00.010+01:00

Narrador: Francisco Sánchez González.
Descarregar en pdf

La comoditat és un concepte que pot tenir moltes cares. Per aquesta dona va ser aconseguir una habitació amb vàter propi, deixar de cuinar a l’estufa i poder comprar roba als seus fills. Ho va fer possible amb l’alegria de la tonadilla i la força de voluntat que havia après al seu sud natal. El seu fill ens apropa a una vida que podria representar la de moltes famílies que es van desplaçar fins a Catalunya buscant una oportunitat en els difícils anys de la postguerra.

La meva mare va néixer a Montejaque, un petit poblet de la província de Màlaga situat en un abrupte paisatge de la Serranía de Ronda, molt a prop d’aquesta ciutat. Era la número catorze d’una família de dos germans i setze germanes. El seu pare era matador de porcs i braus en una fàbrica d’embotits anomenada La Indiana, amb seu a uns cinc quilòmetres de Ronda. Quan ella tenia sis mesos, els seus pares es van traslladar a Ronda per ser més a prop de la fàbrica.

Amb catorze anys, la meva mare ja va entrar a treballar en aquesta mateixa fàbrica, on primer la van posar a pelar els alls per, posteriorment, «ascendir-la» a encarregada de posar les espècies als salsichones. La primera tasca, la de pelar alls, a la meva mare no li agradava. Sempre s’havia preocupat de cuidar-se les mans i, és clar, en aquella cadena de treball les mans li quedaven destrossades. Quan va passar a la màquina d’omplir salsichones, ja va estar millor. Tot i que la fàbrica era més a prop de casa que quan vivien a Montejaque, la meva mare s’havia d’aixecar a les cinc del matí i havia de fer quatre quilòmetres d’anada i quatre de tornada per anar a treballar, a peu, res de cotxe. En aquella època, la gent tenia molt poca mobilitat, però la meva mare ja anava a Albacete cada cop que la seva germana gran tenia un fill per poder-la ajudar en les tasques de la casa. Passats uns dos anys, a la fàbrica van fer fora el seu pare, el meu avi, però volien quedar-se amb la meva mare; era jove i treballava ràpid. Però la meva mare va dir que no volia quedar-s’hi; si havien fet fora el seu pare, ella no pensava ajudar-los.

Per aquells temps, hi havia una casa a Ronda, prop d’on vivien, on s’ensenyava a cosir. A la meva mare, que llavors tenia quinze anys, la van portar a aprendre confecció, que és el que ella sempre havia volgut fer. És allà on va conèixer el Rafael, el meu pare, que era el petit de la casa. Després de cinc anys de festejar, es van casar a la mateixa Ronda i van anar a viure a una habitació de la casa del meu pare, on també hi havia el seu germà Alonso, casat amb la Maria, una catalana.

Quan feia poc que havia acabat la Guerra Civil, els dos germans van decidir muntar una fàbrica de rajoles amb l’ajut del seu pare. Aquesta experiència empresarial no va tenir els fruits desitjats, ja que la precarietat econòmica derivada de la proximitat de la guerra feia que acumulessin molts impagats. Fins a l’extrem que no van poder fer front a les despeses mínimes i van haver de tancar la fàbrica. Quan la germana de la Maria es va assabentar del mal tràngol que passava el seu cunyat, els va escriure una carta on els explicava que a Pont de Suert (Lleida) s’estaven fent unes obres molt importants on feia falta gent. Va ser així com, primer l’Alonso i després el meu pare, es van traslladar a Catalunya per treballar en les obres de construcció de les preses del riu Noguera Ribagorçana i van entrar a formar part de l’empresa ENHER.

El pare i la mare van arribar a Boí amb totes les seves pertinences, que els van cabre en un bagul de fusta i una petita maleta de mà. La meva mare es va arreglar per al viatge com solia fer quan anava a veure la seva germana a Albacete. Imagineu-vos la sorpresa dels pocs veïns de Boí quan la van veure baixar de l’autobús amb sabates de tacó i un vestit de roba fina! Com us podeu imaginar, l’adaptació al nou ambient no va ser gens fàcil. Al rebuig per part del poble de tot allò que venia de fora, s’hi va ajuntar el caràcter alegre de la meva mare, que sempre trobava que era un bon moment per cantar tonadillas o altres cançons típiques de Ronda. Això, sumat al seu aspecte típicament andalús, va fer que li posessin per sobrenom gitana. Per si això no fos prou, en el procés d’adaptació van haver de superar la malaltia del meu pare, que va agafar les febres de Malta, i també el meu enverinament als tres anys per la ingesta de fruits de roldor (Coriaria myrtifolia), que m’havia menjat per equivocació quan estava collint móres.

Malgrat tot, la joventut de la meva mare i la necessitat del dia a dia van fer que ella pogués suportar un canvi tan brusc. Va haver de buscar roba a Càritas per poder-nos vestir; aquí li va ser molt útil saber cosir. D’un abric vell i gastat, la meva mare en sabia fer una peça que semblava sortida del sastre. Tant era així, que la gent del poble, quan veia la roba que portàvem, es pensava que teníem molts diners! I això no lligava gaire amb el lloc on havíem de viure: una masia on disposàvem només d’una habitació amb dret a fer servir un foc de terra per cuinar. Malgrat aquest «dret», la meva mare feia servir l’estufa que teníem dins de l’habitació per cuinar. D’aquesta manera, la nostra vida es veia reduïda a les quatre parets de l’habitació, on ens il·luminàvem amb llums d’oli perquè no hi havia ni electricitat ni aigua corrent, i on fins i tot havíem de fer les primeres necessitats, que després llançàvem al riu que passava just per sota de casa...

Aquestes condicions, que no eren les somiades per la meva mare –i crec que per gairebé ningú–, van fer decidir el meu pare a buscar un lloc una mica millor. Així va ser com van trobar una casa a dins del poble, on ja teníem una habitació més gran i podíem dormir millor tots junts, i una altra habitació que fèiem servir per cuinar i com a menjador. Continuàvem sense tenir vàter, però, a part d’aquestes dues estances, també podíem utilitzar un petit espai on hi havia un forn per fer pa. La meva mare va aprofitar aquest espai per criar conills que després matava per cuinar-los. Va haver d’acostumar-se a les dures condicions de vida de Boí: cuinar amb una estufa de llenya, després amb l’infiernillo –un petit fogonet alimentat amb petroli que feia molt de fum si no s’anava tallant el cremador, feina que el meu pare feia pacientment–, anar a buscar l’aigua per beure al riu i també anar-hi per fer la bugada, tant a l’estiu com a l’hivern, quan s’havia de trencar el gel per poder arribar a l’aigua.

Va ser en aquesta casa on la meva mare va tenir la meva germana Maria José al seu llit de matrimoni i només ajudada per una llevadora, com s’estilava en aquells temps. Amb motiu d’aquest naixement, la meva àvia va venir de Ronda carregada amb tot allò que li semblava que necessitaria la seva filla, des de fil per cosir fins a embotits per menjar, roba i utensilis per a la llar. Llavors jo vaig poder començar a anar a l’escola del poble, on vaig aprendre el català amb molta facilitat, ja que no es parlava cap altre idioma fora dels ambients familiars. La meva mare m’ha explicat que, per poder anar a l’escola durant els mesos d’hivern, havia d’esperar que alguna persona obrís camí entre la neu.

Una de les coses que més va sobtar la meva mare en aquesta època va ser el costum de la gent del poble de penjar a la plaça els llops que caçaven. Més tard es va assabentar que els caçaven per evitar que es mengessin els isards que cada any Franco venia a caçar mentre s’estava a La Farga, una casa habilitada especialment per al seu ús molt a prop de Boí.

El meu pare feia de llister, és a dir, havia de recórrer cada dia quatre vegades tots els llocs de treball on hi havia obrers per controlar que hi fossin. Aquest era un pas previ necessari per poder accedir a treballar a l’oficina de Pont de Suert, on van acabar traslladant-lo després de passar el temps necessari com a llister. No va ser un salt de gegant, però sí que va millorar el nostre ambient, com l’habitatge. Tot i això, hi vam estar poc temps, ja que el meu pare va ser traslladat a Mequinensa (Saragossa) com a encarregat del magatzem. A Mequinensa començaven unes altres obres per fer un nou pantà i el pare i la mare van veure-hi una oportunitat per millorar. I així va ser: per primera vegada la casa que teníem disposava de vàter propi, tot i que estava situat a fora. També disposàvem d’aigua corrent, un luxe que la meva mare gairebé havia oblidat. La cuina continuava sent una estufa de serradures, disposàvem d’una sola habitació on dormíem tots i seguíem netejant-nos amb un gibrell que utilitzàvem com a banyera. També va ser a Mequinensa on per primer cop vam disposar de servei mèdic particular, una consulta amb un practicant que posava l’empresa ENHER.

Després vam anar a la ciutat de Barcelona, però fins a aquell moment, Mequinensa era el lloc on vam passar més temps. Jo hi vaig fer la primera comunió i recordo que cada any anàvem a menjar la mona de Pasqua –un tortell amb un ou dur al mig– a la vora del riu. Era un lloc on ens ajuntàvem moltes de les famílies de l’obra per passar-hi el dia. Al principi de ser a Mequinensa, la meva germana, que llavors tenia uns dos anys, sempre estava malalta, fins al punt que el practicant va recomanar al pare i la mare que li proporcionessin un canvi d’aires. Malgrat no tenir gaires mitjans econòmics, van fer mans i mànigues per reunir la quantitat suficient per poder comprar un quilomètric –un abonament per anar en tren, que es comprava per quilòmetres– i anar amb la meva mare a Ronda. Mentrestant, el meu pare es va quedar a Mequinensa a treballar. Ens vam quedar a Ronda, instal·lats a casa dels pares del meu pare, fins que la meva germana va experimentar una notable millora.

De tornada a Mequinensa, després de la breu estada a Ronda, al meu pare se li va presentar l’oportunitat de traslladar-se a Barcelona. Altra vegada havíem de fer les maletes, aquest cop amb l’esperança que la capital ens proporcionés les oportunitats i l’estabilitat que durant tants anys havíem estat buscant. El més a prop de Barcelona que es van poder permetre va ser un pis a Cornellà, en un bloc de pisos construït feia poc en un descampat. Els pocs diners de què disposaven se’ls van gastar, en gran part, per instal·lar una dutxa en el petit servei que hi havia a l’habitacle. Tot i això, no la van poder fer servir fins quatre anys després, un abans de deixar el pis, ja que havien donat els pisos sense els serveis necessaris, com ara el subministrament d’aigua...

La proximitat a la capital va fer que les possibilitats de trobar feines augmentessin per a tots dos. Així va ser com la meva mare va trobar una feina que podia fer des de casa: ensobrar propaganda. Hi havia vegades que havia d’ensobrar tres mil, quatre mil i fins a vuit mil sobres en molt poc temps. Va agafar tanta pràctica ensobrant, que podia tancar més de dos-cents sobres en pocs segons i posar-hi els segells en un temps no gaire diferent! Mentre feia aquesta feina ja estava embarassada del meu germà Rafaelín.

Amb tots dos treballant, començava a ser possible adquirir algunes comoditats, com un televisor. Va ser extraordinari, perquè al bloc on vivíem només hi havia el nostre televisor i el del bar dels baixos. La meva mare em va explicar que l’any que la Massiel es va presentar a Eurovisión va venir a casa una part del veïnat per veure l’espectacle, i la meva mare va aprofitar l’avinentesa perquè l’ajudessin a ensobrar propaganda!

En aquest pis de Cornellà hi van viure cinc anys, mentre intentaven estalviar per poder donar una entrada i comprar-se un pis en una cooperativa de treballadors de l’INI, entitat on estava inclosa l’empresa ENHER. El pare del meu pare va enviar des de Ronda 60.000 pessetes, una quantitat molt important en aquella època, per col·laborar en la compra del nou pis. Instal·lats a Sants, va néixer el tercer fill, el meu germà Rafaelín.

Va ser el somni fet realitat: una habitació per a cadascú de nosaltres, aigua, llum, calefacció, dutxa, banyera i una cuina equipada. Aquesta tranquil·litat va fer que es decidissin a estudiar català, que van aprendre a parlar i a entendre normalment. A poc a poc es van anar normalitzant les coses fins al punt que ja es van poder comprar el primer cotxe i així podien anar cada estiu a Ronda a veure la seva família, una pràctica habitual de la majoria de gent que, com ells, estava desplaçada a Catalunya.

Un cop el meu pare es va jubilar, i ja amb un poder econòmic normal, van voler vendre’s el pis de Sants per comprar-se una caseta al barri antic de Ronda. La meva mare esperava recuperar els seus orígens, com ara els seus germans, les amistats i les coneixences de quan ella era a Ronda, i es va allunyar dels seus tres fills, establerts a Catalunya. Com ella m’ha confessat, es va equivocar. El dia a dia li ha demostrat que la distància ha esborrat tot allò que la podia unir a les persones que durant tants anys havia enyorat, i es va fer realitat la coneguda dita castellana que diu: «la oveja no es de donde nace, sino de donde pace». En el moment d’escriure això, el pare i la mare estan en procés de vendre’s la casa de Ronda per venir a viure a Catalunya, a prop nostre.

Les Corts a la butxaca: Mercè Moya (Barcelona, 1914)

2008-01-21T22:04:00.014+01:00

Narradora: Genoveva Martí.
Descarregar en pdf

En una època de migracions com la que vivim, el testimoni de Mercè Moya ens recorda el privilegi de viure a la terra on vam néixer, de poder tornar als llocs on vam créixer i ens vam sentir segurs. Per aquesta dona no va ser fàcil abandonar les Corts per anar a viure a un ambient tan diferent com era la colònia Güell a la postguerra. Però va saber canviar d’escena guardant com un tresor els records d’una infantesa meravellosa al seu barri, on sempre que pot torna per rememorar-los.

Tot el que fem, tot el que vivim i tot el que experimentem es va gravant a la nostra pell. I quan, en un dia de calma, gairebé improvisadament i amb lentitud, ens anem repassant les marques acumulades, recordem a poc a poc d’on va sorgir cadascuna, com va arribar i per què ho va fer. Segurament, l’esperit jove de la meva mare és fruit de totes aquestes petites marques. I dic petites perquè no es tracta de grans aventures ni d’obscures situacions, sinó d’una acumulació de petits moments, records i racons que van anar forjant el seu propi espai en la memòria. Un espai ben merescut i que ella mateixa procura no abandonar mai. El punt en comú de totes aquestes petites marques és un lloc, un barri, el de les Corts. L’espai que va veure créixer la mare i tots els seus bons records.

Es diu Mercè i va néixer el 2 de desembre de 1914 al barri barceloní de Gràcia, però ben aviat es va traslladar amb tota la família al carrer Anglesola, a les Corts. En la nova casa, al pis de dalt hi tenien l’habitatge, i al de baix hi havia un laboratori de perfums, elixirs bucals i sabons de la marca Higea, on treballaven tota la família. La feina consistia a preparar els envasos per a tots aquests productes, tasca que compartien amb la resta de treballadores. El meu avi n’era l’encarregat, un home que de petit havia estat tot un senyoret de la sarsuela, amb actuacions per tot el país, i que s’havia casat amb una jove bromista, riallera i plena de vitalitat, la meva àvia. Ells eren el nucli d’un clan unit i ben avingut, una família que ben aviat es va integrar en la vida social del barri.

Aquesta integració es confirma ràpid fent un passeig tranquil amb la mare per les Corts. És la millor manera de descobrir-ne tots els racons. Per exemple, el centre Joventut on havia fet teatre. Recorda que primer la van posar amb els infants, que només preparaven peces petites i senzilles, però aviat va entrar al grup dels grans, que feien obres dramàtiques. Sempre que baixava el carrer que la portava al Joventut, la gent la reconeixia pel soroll dels seus talons i cridava «Ara ve la Moya!». També recorda els balls a l’envelat de la plaça de la Concòrdia, els dies de festa major. El primer era al matí, i era l’esdeveniment ideal per estrenar vestit! Després, un altre ball el mateix dia, però al capvespre. Més tard arribava la capvuitada, que era el ball organitzat al cap de vuit dies, i finalment, la quinzenada, el ball final. Les teles per als vestits les comprava en una botiga de ronda Sant Antoni que es deia El Barato. A l’estiu hi venien roba de cotó a 95 cèntims el metro. Era el lloc ideal per començar a donar forma als seus vestits d’estrena. En altres èpoques de l’any, com per Nadal, el que estrenava no era un vestit, sinó guants. L’amo del laboratori els donava 15 pessetes extres, i tan bon punt les rebien, l’ordre de la mare era directa: «Aneu a comprar guants!». Dit i fet, s’encaminaven cap a una camiseria d’homes propera, on tenien a la venda els guants que volien. També té records de més menuda. Sense anar més lluny, les coques del forn Elies, que eren més grosses que ella! Les encarregaven per Sant Joan i Sant Pere, i sempre anava ella a buscar-les. Es veien tan grans entre les seves mans que li feia vergonya passar pel carrer Anglesola de tornada a casa. Es desviava pel carrer Solà i després pel carrer Mas Tujó. La idea era creuar-se amb el mínim possible de gent que la conegués!

L’escola, l’esbart, les festes de disfresses, el primer vestit que es va fer..., la mare guarda tot un arxiu memoritzat, amb les Corts com a teló de fons. És el barri de la seva infantesa i de la seva joventut, i ella l’havia convertit en escenari etern per al seu futur. Segurament, no s’imaginava cap lloc més.

Els anys van anar passant i la mare es va fer gran. Tota la família acostumava a anar a la colònia Güell de visita i per les festes majors, ja que l’àvia de la meva mare hi vivia. També va ser allà on va conèixer el meu pare. Es van casar el 26 d’octubre de 1935, després de tres anys de festeig. La meva germana va arribar l’agost de 1936, en una època difícil per aconseguir aliments. La guerra va obligar el pare i la mare a traslladar-se per un temps a la colònia, a casa de la família d’ell, per tal de tenir més fàcil l’accés al pa i la llet per a la nena.

Al cap de sis anys vaig arribar jo. La mare va voler tenir-me a les Corts, prop de la seva mare, o sigui que segurament el primer que jo deuria veure d’aquest món van ser les parets d’aquella casa familiar del carrer Anglesola, la seu de la seva memòria. Tot i l’estada a la colònia, ella no havia deixat mai de visitar les Corts. Ja no podia treballar al laboratori, però anava sovint a veure els pares i les antigues companyes de feina. El lligam continuava amb bona salut, però tot allò canviaria de sobte. En aquell temps, tenir una casa a la colònia Güell implicava treballar a la fàbrica tèxtil del poble. L’estada que el pare i la mare hi van fer durant la guerra va ser a casa de la meva àvia paterna, que hi treballava. Va ser quan aquesta va marxar a viure a Sant Boi amb la filla, que just s’havia casat, que va sorgir el dubte: com mantindrien la propietat d’aquella casa si ningú tenia una plaça a la fàbrica? Algú havia de cobrir el lloc vacant.

Dels envasos de sabó de les Corts al fil i la pana de la colònia Güell. El que havia començat com una estada circumstancial es va convertir en un canvi definitiu de casa, feina, amistats i carrers. Aquella nova situació laboral modificava tot el futur d’una dona que s’havia criat entre carrers i ambients urbans. Va acceptar la feina per la família, pel pare, per aquella casa de la colònia que no s’atrevien a perdre. Ella sentia que el seu lloc era entre els racons de les Corts i la seva gent, però aquest cop les circumstàncies havien guanyat la batalla. Va treballar a la fàbrica tèxtil com a teixidora a preu fet mentre exercia de mare amb nosaltres. Els primers anys van ser difícils, però s’hi va adaptar de seguida. Això sí, a la seva manera. Mai hi va buscar els ambients socials que tant l’havien omplert a les Corts. Suposo que va decidir que aquelles coses tenien un lloc al qual pertanyien i els havia de ser fidel. Va aprendre una nova manera de ser feliç, guardant amb cura a la butxaca tots aquells anys al barri barceloní, sense queixar-se per haver-los deixat enrere. I tanta cura hi va posar que no n’ha oblidat cap. La seva memòria és prodigiosa, i això que porta 93 anys funcionant!

Encara ara viu en aquella casa de la colònia Güell. I encara ara no passa un dia que al matí no prengui un bon cafè per esmorzar i que no surti de casa sense pintar-se els llavis. No ha perdut ni la fortalesa ni la independència, virtuts que de ben segur va forjar a les Corts, mentre creixia i es convertia en la dona espavilada i positiva que és ara. A casa seva, arribis a l’hora que hi arribis, sempre la trobes llevada. És ella qui porta l’agenda dels metges que li toquen, que tampoc en són gaires! I si se li espatlla alguna cosa ho soluciona amb les Pàgines Grogues. Fa passejades diàries amb una amiga perquè sap que ha d’estirar les cames i els dilluns, sense falta, és el seu dia de la bugada. L’única ajuda que demana és quan la cafetera l’abandona. Si aquesta deixa de funcionar, sé que no tinc gaire marge de temps per dur-li una de nova.

I entre tota aquesta rutina diària, hi ha les nostres passejades que fem per les Corts. Unes passejades en les quals buida la butxaca de tots els moments que ha guardat amb cura i te’ls va explicant mentre els carrers li diuen quin toca treure. No ha oblidat cap nom ni cap cantonada. Si la situéssim ara mateix al bell mig de la plaça de la Concòrdia ens en faria un mapa ben precís de com era llavors: davant de l’església, l’estanc, i al costat la carnisseria del Salvador i el Pepito, sempre amb ganes de fer-la posar vermella amb les seves bromes. Al costat, el colmado del senyor Mellado, i enfront el de Malagarriga. Just abans de l’estanc hi havia una gallinaire, la Rosa, a qui li compraven tot allò necessari per als brous i l’escudella. I tants i tants records més, que la mare dibuixa i redibuixa cada cop que hi passeja. El carrer Anglesola, el carrer Joan Gamper, el carrer Galileu, la festa major, els colmados i les botigues de la plaça de la Concòrdia..., tots formen el mapa mental dels records de la mare. Un munt de recorreguts que quan vol reviure, només li cal saber que els té gravats a la pell. Només així és possible que els hagi pogut guardar tan presents fins al dia d’avui. De vegades, en broma, jo li dic: «A tu t’han estafat la vida, mare!». I d’altres, ella, mentre aixeca la mirada, diu: «Que maca és Barcelona...».

Humilitat, sort i generositat: Tina (Perves, 1899-1976 )

2007-12-17T20:41:00.009+01:00

Narrador: Carles Puche.
Descarregar en pdf

Si una persona es recorda de tu és un moment especial, però si són tres les que es troben per parlar d’allò que eres i allò que els va impressionar, es converteix en tot un esdeveniment. Això és el que ha passat amb aquesta història: una mare, una filla i el seu marit s’han posat a recordar plegats la història de la Tina, una dona que va néixer en la més gran humilitat i va morir en la riquesa, amb tots els seus significats. Perquè la Tina va saber fer de la seva sort, la sort dels altres.

Corria l’any 1966. Era un dia de primavera que lluïa amb tot el seu esplendor, com només pot fer-ho a Perves, (Pallars Jussà) un poblet petit de muntanya, construït aprofitant un esfereïdor tall rocós que li permet dominar la vall on transcorren les feréstegues aigües dels barrancs d’Ardia i de les Comerrugues.

Allà vaig conèixer la Tina, un personatge que em va semblar tret d’un quadre del romanticisme centreeuropeu. Estava palplantada a l’àmplia sala de la seva reformada casa pairal. Vestia una pamela blanca de roba finíssima que acompanyava un no menys elegant vestit blanc, que li arribava fins als peus. Al seu darrere, un piano de paret que, situat en un poblet com Perves, a mi em va semblar com si fos de cua i esperés pacientment les mans que el farien parlar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquell piano havia estat portat a Perves perquè la Tina el pogués tocar. Quan jo la vaig conèixer ja era una dona d’anys, però encara de molt bon veure. Les seves faccions molt agradables i el seu posat tranquil recordaven més el «bon fer» d’una aristòcrata, que no pas la pubilla d’una casa de pagès de muntanya.

Però anem a pams. Si us vull explicar la història de la Tina he de començar pel principi. I el principi és l’any 1899 quan la Tina va néixer en una humil llar de Perves, en el si d’una de les més humils famílies del poble, tan humil que la propietat més valuosa que tenien era un ruquet que ajudava el pare en les tasques de conrear la terra i també com a mitjà de transport. La Tina era la petita de dues germanes. Tant ella com la seva germana Marina havien d’ajudar a les tasques de la casa i també a menar les minses propietats dels seus pares: dos trossos de muntanya que, de tan petits, només servien per alimentar la família durant tot l’any. Per tal de fer-les conradores, aquestes parts de muntanya s’havien de boïgar, és a dir, netejar de males herbes i arbusts improductius i amb això fer-ne fogueres (anomenades boïcs, al Pallars boigons) que un cop convertides en cendra s’espargien pel terme fent d’adob. Més tard, l’adob cavat i remenat amb la terra, la feia prou productiva per plantar-hi les patates o el sègol que alimentarien persones i bestiar durant l’any. Boïgar era la tasca que cada any tenien encomanada la Tina i la Marina.

El tros de terra on cultivaven el sègol o el blat s’anomenava el segalar, a l’altra propietat hi feien les patates. Ambdós terrenys s’havien de despedregar abans de plantar. Despedregar consistia a recollir totes les pedres que any rere any anaven sortint com per art de màgia a cada terreny. També aquesta era una altra tasca que havien de fer les dues germanes.

La Tina es va quedar òrfena de pare als tretze anys, quan aquest va morir en caure-li un llamp a sobre. Poc després la seva mare es va tornar a casar, aquesta vegada amb un home vidu d’un poblet veí, que tenia un fill de l’edat de la Marina. Quan la mare de la Tina es va tornar a casar, va deixar la casa de Perves i se’n va anar a viure amb el seu espòs i les dues filles. Un temps després de viure tots junts, i quan la Marina tenia setze anys, van decidir que s’havia de casar amb el fill del seu padrastre. També en aquell moment, en què la Tina tenia catorze anys, van acordar que aniria a treballar de minyona a Barcelona, com feien en aquell temps moltes altres noies dels pobles veïns.

A Barcelona la Tina va conèixer altres noies que estaven en la seva mateixa situació. El dia que tenien lliure es reunien per parlar de com les tractaven els seus amos i recordar el que feien als seus poblets d’origen. Més endavant va entrar a treballar a una bomboneria, on despatxava les llaminadures. Amb el temps va fer amistat amb un senyor alemany que un dia sí i l’altre també visitava la botiga, no se sap ben bé si per comprar bombons o per passar una estona amb la Tina. D’aquesta relació en va sorgir una amistat que va esdevenir amor i que els va portar a viure junts.

En Michel, que així s’anomenava el que es va convertir en el seu company, era un alemany adinerat, amb fàbriques i negocis a Barcelona. Els seus contactes li van permetre treure la Tina de la bomboneria i presentar-la a una famosa casa de modes, on la Tina va fer durant un temps de model, aprofitant la seva escultural figura. Van viure junts a Barcelona fins que es va produir el cop d’estat del 36. Llavors, escapant-se de la guerra, van marxar cap a Alemanya. En aquesta fugida, en Michel es va veure obligat a deixar els seus negocis a càrrec d’un nebot que es va quedar com a gerent.

Van estar a Alemanya fins a l’any 41 o 42. Quan van tornar a Catalunya, van fixar la seva residència a Barcelona. No obstant això, en Michel va fer adequar la casa pairal de la Tina a Perves per tal de poder-hi viure amb totes les comoditats de l’època el temps que hi anaven a estiuejar. Va ser llavors quan també hi van traslladar el piano que la Tina tocava mentre en Michel l’escoltava embadalit.

Va ser poc després de tornar d’Alemanya que en Michel va haver de litigar amb el seu nebot, que s’havia negat a tornar-li les indústries que confiadament l’oncle li havia deixat, al·ludint que ja no li pertanyien. Com a bon alemany, en Michel havia guardat tots els papers que demostraven la seva titularitat, la qual cosa va fer que pogués recuperar les seves propietats i foragitar el desagraït nebot.

Per tal de mantenir cuidada la casa de Perves i també les minses terres que encara es conservaven de la Tina, van llogar com a masover el propietari de la casa veïna de Perves. En Floquenciet va passar a convertir-se en el masover de la Tina i en Michel. Quan el matrimoni arribava a Perves, en Floquenciet ja els havia netejat la casa, encès el foc, preparat les terres i fet els llits i el menjar per tal que quan arribessin s’ho trobessin tot a punt.

Era el temps de la postguerra i encara que els estralls també arribaven als petits pobles, aquests dies difícils es vivien diferent en un lloc tan aïllat com Perves. Per això, tot i la dura situació en què es trobava el país, podríem dir que van ser uns anys agradables, malgrat tot, tant per al Michel i la Tina com per a la gent del poblet, que cobrien les necessitats de la parella subministrant-los menjar i altres coses que havien de menester a canvi de diners, prou escassos a l’època. La seva generositat l’havia pogut notar la família de la meva dona, que vivia a Perves. Quan l’avi de la meva dona s’havia quedat només amb diners republicans, sense haver-los pogut canviar pels del nou règim, va ser en Michel qui es va oferir a canviar-los-hi a Barcelona. És poc provable que pogués fer-ho, però en Michel va tornar un dia amb la quantitat que l’avi li havia donat, però ara amb diners que podia utilitzar, els primers que va tocar després de la guerra. La Tina també havia obert un compte per a dues germanes d’aquesta família i hi anava posant diners sempre que podia. Era amable amb la gent i a casa seva també s’hi acostaven algunes de les nenes del poble; la meva dona recorda que a vegades anava a casa seva i s’asseia a la seva falda mentre ella tocava el piano; recorda aquells dits llargs i àgils com si els veiés ara mateix.

Com us podeu imaginar, l’arribada de la parella era un esdeveniment al poblet, sobretot pels models que lluïa la Tina, que sempre anaven acompanyats de pameles i ombrel·les molt elegants. Però un cop s’instal·lava a la casa, sovint es posava la manteleta i la faldilla llarga de la seva mare i sortia a passejar pels terrenys que anys enrere havia despedregat. Devia ser un espectacle veure-la passejar per aquells carrers, plens de pedres i sorrosos, amb la faldilla fins als peus i el caminar tranquil, segurament pensant en la seva mare i en una infantesa que ara li quedava molt lluny. D’aquesta manera tranquil·la van viure fins que la Tina va complir els 66 anys i es va quedar vídua. Jo la vaig conèixer en aquesta època, conduint un Seat 600 que utilitzava per viatjar quan no era a Perves, cosa que feia molt sovint.

Amb 70 anys la Tina tenia molt minvades les seves facultats, sobretot després que el carregament que portava una euga li caigués a sobre. A partir d’aquell accident, sempre va caminar coixa. Potser va ser això el que la va portar a casar-se amb aquell jove que van llogar com a masover i que va esdevenir majordom, en Floquenciet. A partir de llavors, en Floquen-ciet la va acompanyar pertot arreu conduint el vehicle que fins llavors ella pilotava. Vivien a la seva casa de Barcelona, però no deixaven de pujar a Perves sempre que podien.

Així va ser fins que ella va veure’s postrada en un llit, on en Floquenciet la va cuidar durant quatre anys, dia i nit. Després d’aquests quatre anys, en Floquenciet va morir i, en quedar-se sola, la Tina va ser internada en una residència, on va morir al cap d’un mes d’haver-hi ingressat, sense deixar més constància del seu pas per aquest món que els records de qui la vam conèixer. Esperem que aquesta història serveixi de testimoni.

Aliar-se amb el destí: Lola Galvan Real

2007-12-17T20:36:00.011+01:00

Narradora: Lola Galvan Real.
Descarregar en pdf

Volem fer una excepció. La majoria d’històries que aquí es recullen han estat explicades per altres persones, és a dir, en cap cas la protagonista n’és també la narradora. Però la Lola ens obliga a fer l’excepció, perquè la seva història implica una situació en la qual cada vegada es troben més dones: haver de superar un càncer de mama. No és que la seva història exemplifiqui la de totes les afectades, però sí que les significa, les fa visibles i n’ofereix una visió, la d’una dona que ha decidit aliar-se amb el destí, enlloc de barallar-s’hi.

Tots tenim una vida més o menys interessant. Com a mínim, als nostres ulls. Quan arribem a un punt del nostre recorregut terrenal ens aturem i reflexionem: som feliços amb el que hem fet? O potser ens penedim de certes decisions que han fet que allò personal o laboral no hagi anat com havíem previst? Sigui com sigui, jo sóc una persona que creu en el destí. Quan prens partit en un tema ja és cosa feta. En certa manera, sembla que estàs fent el que vols, el que creus que és correcte, el que ha de ser. Però per mi tot està predestinat. Sóc una dona de 57 anys i sovint em pregunto per què he fet això o allò, o per què he tingut aquest o aquell problema i l’he acabat resolent. I la resposta sempre és la mateixa: el destí! La meva vida, a ulls de persones properes a mi, és interessant, o si més no, valenta. És cert que ha estat entretinguda, potser més del que voldria, però sí que puc dir que a partir del dol prudencial de cada moment m’he mocat, m’he eixugat els ulls i he tirat endavant. I el més curiós del cas és que tot plegat ha passat en un termini de temps molt curt.

Fins als cinquanta anys la meva vida havia estat com moltes d’altres. Em vaig casar jove, molt jove, i a la dècada dels 70 et casaves principalment per dos motius: o estaves prenyada o molt enamorada. Jo puc dir que en el meu cas van convergir els dos punts, però també, en honor a la veritat, he de dir que si no s’hagués produït el primer, molt em temo que el segon l’hagués superat del tot. Jo ja despuntava molt independent, amb ganes de viure, i l’home amb el qual em tocava compartir la resta de la vida, tot i estimar-lo moltíssim, no va resultar ser l’home ideal, cosa que el temps es va encarregar de confirmar. D’aquella relació, però, en vaig tenir dues filles precioses. Va passar el temps i com que sempre es topa dos cops amb la mateixa pedra, jo no n’havia de ser una excepció: vaig tenir una altra parella que tampoc va resultar ser per sempre, però que em va donar un altre fill, també preciós. Així que ja hi som tots: la mare, dos pares i tres fills. Crec que fins aquí, tot normal, oi?

Sempre he treballat en el que creia que per a mi era el millor, agent de viatges. Encara ara m’hi dedico, però ho enfoco diferent. Com a persona et vas adaptant a les circumstàncies i jo he passat per moltes etapes. He tingut èpoques en què la feina aportava molt de sentit a la meva vida, i d’altres menys, però és l’única feina que he fet. La que conec i la que respecto per sobre de tot. Precisament en aquest sentit, ja fa set anys, vaig voler donar un gir a la meva vida, a la meva professió. Un gir massa fort i massa forçat que va posar en joc l’estabilitat emocional dels meus fills, sobretot el noi, que encara era un adolescent. Volia llençar-me a l’aventura de tenir el meu propi negoci, de «treballar per a mi» (com ens enganyem de vegades amb frases fetes!). Vaig anar a un altre país per començar de nou. M’havia ofuscat en un projecte que finalment no va ser el que havia de ser. El motiu? Doncs que de vegades la persona equivocada es creua a la teva vida. Algú a qui consideres amic i en qui confies a cegues t’ho acaba prenent tot. No només els diners, que per mi tenen un valor relatiu, sinó tota la teva il·lusió. Això sí que no té preu, ni consol, ni perdó. Però en el meu cas, el pas ja estava fet i era massa tard, el mal estava servit.

Vaig plorar nit i dia durant una setmana. Vaig pensar que jo ja no feia res en aquest món. «I si pujo a la terrassa i... zas!? No, no solucionaria res...», pensava. En una dècima de segon vaig decidir canviar d’actitud. Havia de superar aquell cop, aquell entrebanc que el destí m’havia posat al camí. M’havia col·locat entre les cordes perquè reaccionés, perquè descobrís una altra part de la vida. O sigui que vaig deixar aquell país i vaig tornar a casa, amb els meus, intentant creure que tot havia estat un malson. Fent el contrari del que s’acostuma a fer, en parlava amb els fills, amb els amics..., no amagava la meva ignorància, o bona fe, digueu-li com vulgueu. Ho explicava plorant, o rient, o cridant, però en parlava. Era una bona teràpia en uns temps que van ser difícils, plens de dolor i amb el convenciment que a l’edat en què m’estava passant allò, ja tot estava donat. Gairebé ja no podia passar-me res més.

D’aquell affair, me n’havia quedat una casa que vaig comprar al país estranger. Allà estava. Recordant-me sempre el meu mal pas. Però en comptes de rebutjar-la o treure-la de la meva vida, vaig fer tot el contrari: vaig estimar-la. L’havia comprat en plena efervescència d’aquella nova aposta de futur i quan podia, per vacances, hi anava per retrobar-me amb el seu pati, amb el seu taronger. Malgrat tot el que va passar mai la vaig odiar. Un altre se n’hagués desfet de seguida per no convidar els mals records però, per mi, aquella casa no amagava cap culpa. Qui m’havia ferit, qui m’havia fet mal, era un malparit... ai, destí! Sabràs posar-lo al seu lloc?

La vida continuava. Jo tornava a estar integrada al meu entorn amb coses que m’agradaven molt i amb d’altres que menys, però tot superable. Tot, o quasi tot. Un bon dia vaig rebre l’avís de la Generalitat per fer-me la revisió mamària de control que em tocava. Jo me n’havia fet una sis mesos abans però el destí va voler que fes cas d’aquella segona oportunitat. I aquella decisió presa sense espant, em va salvar la vida. Van trobar un petit punt que en principi no havia de ser res, però que demanava una ressonància. Aquesta no falla mai. Sap tot el que tens i sempre intenta avisar-te el més aviat possible. De vegades ja és tard, però gairebé sempre tens la porta oberta. El metge va decidir que havia d’operar-me amb urgència. Tenia sis tumors malignes repartits per tota la mama esquerra i la masectomia era l’única solució de vida. Diuen (fins i tot els metges ho comenten amb la boca petita) que els càncers de mama, concretament els de l’esquerra, poden desenvolupar-se per una influència sentimental molt gran. Una pèrdua, un desengany, un dolor no superat..., o sigui que no em va costar gaire identificar els meus possibles detonants.

Va començar així un camí difícil i llarg. El teu cos rep una transformació desagradable. Més que exteriorment, interiorment. Els teus gustos canvien, les olors ja no són iguals. La quimioteràpia et trastoca i t’altera els òrgans. Però aconsegueixes una certa normalitat. Arriba un dia que penses que ja no estàs tan cansada. I el cap calb? Doncs mira..., és fashion! Hi ha actrius que es rapen al zero per sortir a la pel·lícula!

Tot té un final, i mentre això passava va sorgir dins meu un diàleg:
-Lola, per què no fas el que sempre has volgut?

-Si ja ho faig! Treballo en allò que m’agrada!

-No. Ja saps a què em refereixo: escriure i el teatre!

-Va! Ja és massa tard!

Però no ho era en absolut. De fet, vaig escriure la meva experiència tumoral en un llibre de petit format que vaig titular Adéu, mama, adéu. Sí, en aquest llibre parlava amb el pit que m’havia deixat i li explicava tot allò de bo que s’estava perdent des que no era amb mi. De victoriós va passar a ser el vençut, el perdonat. Com li explico en un capítol del llibre, tot i el que em va fer, la companyia i l’estimació per part dels amics i la família el van deixar totalment en segon terme.

En plena etapa de sessions de quimioteràpia, vaig iniciar el que no havia fet mai i ja tocava: el teatre. Vaig escriure una obra, més ben dit, uns monòlegs creats per mi, i estava entusiasmada amb el projecte. Quan vaig acabar la fase clínica, vaig iniciar els assaigs fins a poder actuar a Tarragona, Barcelona i altres poblacions. Però tot i aquests canvis, tot i aquesta evolució, sóc la mateixa dona, mare de tres fills. La mateixa agent de viatges a qui ara li manca un pit però que ja es troba en fase de reconstrucció. Una dona plena d’il·lusions i a la qual el destí, espero, tractarà amb molt de respecte per haver acceptat sempre els seus obstacles i entendre’ls com a valuoses lliçons de viatge.

L’herència de les dones: Maribel *

2007-12-17T20:23:00.014+01:00

Narradora: Anònima.
Descarregar en pdf

La complicitat pot ser una arma tan bona com qualsevol altra. En aquest cas, va servir perquè l’esforç d’una dona que havia tirat endavant una casa pairal no es veiés menyspreat per la llei de l’hereu que en aquell moment s’imposava. El destí va fer que la balança s’equilibrés o, si més no, es decantés una mica cap a la banda d’aquesta mestressa de casa. El destí... i l’amistat entre dues dones, una conxorxa esplèndida per poder creuar la barrera de l’hereu i perfilar una herència més justa, més digna.

La Maribel de Can Cervelló vivia en un poblet enfonsat en el més profund d’una vall muntanyenca on el temps semblava haver-se aturat. Poca cosa podien fer les noves generacions de Cabradell que miraven Barcelona com el seu futur; gairebé tothom s’escapava a la Ciutat Comtal per fer fortuna. A mesura que les tres úniques cases de Cabradell eren deixades pels seus amos en emigrar a la ciutat, els de Can Cervelló les compraven juntament amb totes les terres. Així va ser com, a poc a poc, es van fer amos de tot el terme municipal, fins i tot de la petita església que havia servit de parròquia.

La Maribel no era de Cabradell, sinó que hi havia anat a viure en casar-se amb l’amo de Can Cervelló, en Josep, vidu des que la seva muller va morir el mateix dia que portava al món el seu fill, en Tonet. La Maribel va tenir quatre infants amb en Josep, dos nois i dues noies. Jo la vaig conèixer quan el pare i la mare em van enviar a casa seva per cuidar el seu primer fill. Era el 1934, jo tenia deu anys. La Maribel es cuidava de la casa i de tota la mainada, inclòs el fillastre.

Van passar els anys i la Maribel, com era natural, exercia de propietària de tot el patrimoni matrimonial juntament amb el seu marit. Aquest «exercir de propietària» volia dir llevar-se al matí, tot just sortit el sol, i començar a fer l’esmorzar per als vuit mossos que tenia a casa, a part dels familiars propis que vivien amb ella: un total de 15 comensals. Un cop s’acabava l’esmorzar calia endreçar la casa, fer els llits, rentar la roba, escombrar, fregar els estris de cuina i tornar a preparar menjar per al dinar de tothom. Quan volien menjar carn, que no era pas cada dia, ella mateixa anava al corral a matar el corder, els conills, els pollastres o les gallines. Mentre ella va portar la casa sempre hi va haver una olla al foc amb menjar preparat per ser consumit. En tota aquesta feina l’ajudava una dona que havien acollit des del dia que s’havia atansat a la casa per demanar almoina. La van adoptar com una més de la família fins al dia que va morir de vella.

El temps va passar i la vida d’en Josep va arribar a la seva fi. Mort aquest, en Tonet va reclamar les propietats fent servir el seu dret de primogènit. D’aquesta manera, la Maribel es va veure relegada de totes les seves potestats i va arribar fins i tot a tenir problemes per criar els seus fills biològics. Va quedar tan relegada que en Tonet ni tan sols li va permetre decidir quin dot donava a les seves dues filles quan aquestes es van casar, ja que ho havia de decidir l’hereu, com marcava la llei d’herència. La sort del destí va fer que aquesta situació es suavitzés quan en Tonet es va casar. La seva dona i la Maribel es van entendre des del primer moment, i les va unir una gran amistat que va fer que pogués viure fins a la seva mort amb consideració, una mort que va arribar més tard que la d’en Tonet.

* El nom de la protagonista i els de la resta de persones que se citen en aquesta història, així com els noms de les poblacions, no són reals. La narradora ha preferit fer-ho així per fer més propera la història, però mantenint l’anonimat.

Una dona, uns ulls, unes mans... una vida i l’Alzheimer...: Encarnació Grau (Barcelona, 1921)

2007-11-22T12:42:00.009+01:00

Narradora: Neus Oller.
Aquest text es va escriure el novembre del 2007.
Descarregar en pdf

De vegades, la ironia del destí pràcticament es pot tocar amb les mans. I el tacte no resulta agradable. De la mare se n’aprenen tantes coses que es fa difícil veure com ella mateixa les acaba desaprenent. Aquesta és la història d’una dona que va convertir les seves mans en eina essencial de feina, però sobretot de creativitat. Només una malaltia va poder amb elles. La seva filla ens explica en aquest relat cada punt i contrapunt d’una vida marcada pel talent, la constància i les ganes inacabables d’aprendre.

Aquesta dona, l’Encarnació, la meva mare, neix l’any 1921 a Sant Andreu del Palomar, un barri perifèric de Barcelona. Era filla d’un porter/fogoner d’una fàbrica («la fàbrica», «la casa de les gomes», com se l’anomenava), on hi havia un gran hort que podien cultivar. El profit que en treien –verdures, fruites...– l’anava a vendre la seva mare, l’àvia, al mercat de Sant Andreu. El primer fill del matrimoni va ser un noi i després va venir la noia. Des del principi van voler que anessin a «aprendre de lletres», com ells deien. El seu fill, encaminat cap al món de la mecànica, va arribar a ser un molt bon professional. De vegades, l’Encarnació, sobretot quan intentava motivar-nos a mi i al meu germà per fer batxillerat, recordava amb nostàlgia la seva època d’estudiant, que es va veure estroncada per l’esclat de la guerra.

A partir dels deu anys, l’Encarnació havia anat a «aprendre d’agulla» i de mica en mica s’havia anat introduint en el món de les cosidores. Va esclatar la guerra, va conèixer el pare –tots dos tenien 17 anys–, va anar «creixent» en el món de l’agulla, es va acabar la guerra i, de mica en mica, ja era modista! Treballava per compte d’altri i també feia coses a casa. Li agradava cosir i en tenia traça. El festeig continuava endavant i ella estava contenta amb el seu aixovar, al qual les seves mans i els seus ulls havien dedicat molt de temps fora d’hores; s’havia de continuar treballant i complint amb tots els encàrrecs, que tampoc no eren tants durant la postguerra. Amb 25 anys, finalment, es van casar un dia feiner a les set del matí, perquè la botiga s’havia d’obrir a les vuit.

Després de casats va canviar de barri i va anar a viure a Ciutat Vella, a casa de la família del meu pare. I també va canviar d’ofici! A partir de llavors faria de carnissera, feina que mantindria fins a la jubilació. De mica en mica va anar coneixent les diferents peces, les maneres de tallar-les, les eines que es fan servir (el ganivet del bistec per a la vedella, el del be, el tallant, el ganivet petit per desfer, les grans tisores per al pollastre i la gallina...). L’Encarnació havia substituït la cinta mètrica per la balança.

Quan havia passat un any de tots aquests canvis, vaig néixer jo i, l’any 50, el meu germà. El fet de ser mare va tornar a revifar en ella el cuc de l’agulla i va començar a fer vestits i jerseis. Eren peces noves i podia ser creativa! Ja no eren els arranjaments de la roba de casa o dels davantals de la botiga, sempre iguals.

La mare va intentar que jo també aprengués «d’agulla», però no va funcionar com a ella li hauria agradat. De totes les labors que ens feien fer al batxillerat, no me’n va fer mai ni una fulla ni un tronc, i me’n va fer desfer moltes. Els seus ulls llegien molt bé, i no em refereixo a llibres, sinó al punt, al fil, a saber llegir la roba. Sí, els seus ulls llegien molt bé i tenia molt clar què estava disposada a acceptar; li agradava la feina ben feta.

Ens vam fer adolescents i progressivament vam anar comprant la roba a les botigues, però llavors aprofitava el temps lliure per introduir-se en el món del ganxet, fins aleshores desconegut per a ella. Cortines, cobretaules, visillos i l’obra mestra: una vànova per al meu llit de matrimoni, amb quadrant i tot. L’Encarnació no feia per fer, aprenia una tècnica i aleshores feia la labor que creia més adequada per aplicar-la. S’ho pensava molt. Hi tenia molta traça i aviat va poder fer peces de mida gran perquè li quedava «seguidet», com la mare deia; valorava la qualitat del seu treball i en gaudia sempre.

Quan va néixer el meu primer fill, va estar molt de temps orientant-me en com s’havien de fer les coses. Em va ensenyar a posar genolleres i colzeres, a apujar i abaixar vores de pantalons, a posar cremalleres..., deia que jo n’havia d’aprendre. M’ho explicava tantes vegades com calia i em suggeria que desfés les que creia que no havien quedat prou bé. I jo ho desfeia! M’havia encomanat la seva manera de mirar! Al cap de 30 mesos vam tenir un altre fill i aleshores, com que ja ho sabia fer, em va dir que li podia portar el que calgués. Passats 25 mesos va arribar el tercer nen, la multiplicació de la feina es va convertir en tot un rècord: tres pantalons per dos camals són sis i quan la mainada és petita sovint els compres de dos en dos. Això vol dir 12 vores com a mínim, cada setembre i cada primavera!

Van anar passant els anys i la mare continuava fent alguna labor de tant en tant. Li feia gràcia aprendre a brodar, però pel seu compte. L’any 73, el pare i la mare es van comprar un tros de terra i aleshores van aprendre «a fer de pagès» amb la il·lusió de poder-hi passar els anys posteriors a la jubilació. Tota la roba de casa i de decoració va passar per les mans de la mare. No hi tenia cabuda qualsevol cosa, havien de ser teixits pràctics en el seu manteniment i del seu gust estètic. Pensava sempre que hi hagués un espai per a cadascú de nosaltres i que l’Espinagosa –com van anomenar la casa en honor al turó on es trobava– fos acollidora. Es van jubilar amb 65 anys, però el destí va voler que no en gaudissin gaire temps junts. Abans de fer els 66, el pare va morir, després d’onze mesos lluitant contra un càncer de pulmó. Va ser difícil; des dels 17 anys havien compartit... la vida. Just 10 dies després d’enterrar el pare, la mare va tenir un accident. Es va entrebancar i va caure per l’escala interior de casa, amb onze esglaons que havia pujat i baixat cada dia moltes vegades, i per un temps va quedar tetraplègica per una fractura de les cervicals.

La cirurgia, la rehabilitació, la seva constància i l’atzar van fer que amb el temps tornés a moure les mans, les cames, a caminar, a ser autosuficient... Però calia fer treballar les mans. S’havia de donar tonicitat de nou a aquells dits. No volia anar als casals de gent gran, però sí que va voler anar a l’Escola de la Dona, on va aprendre a fer punta de coixí. De mica en mica, aquelles mans tornaven a ser les d’abans i els boixets anaven d’un costat a l’altre. També va fer brodat i aquesta vegada amb mestra. El primer any fins i tot jo em vaig matricular a cuina per poder-la convèncer que hi anés. I va funcionar. L’any següent i els altres ja ho feia tot sola. Triava les assignatures i els horaris que li anaven millor, es matriculava, feia deures a casa... Ben bé hi va anar cinc o sis cursos. Començava pels cursos d’iniciació i després anava seguint la programació oferta, incrementant la dificultat. Va aprendre punts i tècniques noves, com el guipur, i allò la feia feliç. A més d’uns quants mocadors de punta al coixí, amb puntes de diverses dificultats, també va aprendre a dissenyar les puntes. Va fer un ocell en tres dimensions amb punta de coixí! És com una escultura... També feia altres labors brodades; li agradava molt brodar matisant els colors, fet que incrementava la dificultat de la feina.

Tenia 71 anys i de sobte va començar a dir que no volia anar a l’escola. Que l’any següent no es matricularia, però la vam convèncer. Deia llavors que només volia brodar amb un color, el blanc. Jo no entenia aquell canvi. Recordo que li proposava el sèpia, pensant que per a la visió del treball li aniria millor. Ella va acceptar la proposta, però tot i així no acabava les labors, justificava feines no massa ben fetes i donava unes excuses que no corresponien a la seva manera de ser. Va deixar de fer tot allò que li agradava més.

Aquell era un envelliment molt rar. Metges, proves, diagnosi: Alzheimer.

Vam celebrar els 75 anys amb tota la família perquè tothom en tingués un bon record i abans dels 76 la ingressàvem en una residència a causa de l’evolució de la malaltia. Es perdia per la ciutat, pel barri, per la mateixa casa, per camins que havia fet cent vegades. No podia controlar el temps, els diners, el dia a dia... Va oblidar el meu pare, ni tan sols el nom li deia res. Més tard, el meu germà es va morir.

Paral·lelament a l’estada a la residència, de dilluns a divendres anava a un centre de dia on va tornar a brodar, a cosir a màquina, a escriure, a pintar..., i així van passar quatre anys. La malaltia, però, seguia el seu curs. Vam canviar-la a la residència on hi havia el centre de dia, però cada vegada era més difícil que tingués ganes de fer cap activitat manual, fins que ja no va poder anar més al centre de dia.

Ara està incapacitada legalment des de l’any 2000 i sempre s’ha d’estar alerta amb les variacions de la simptomatologia i de la medicació. Ha anat oblidant els néts, el gendre i tots els parents. Ja no ha pogut conèixer les parelles dels nostres fills, les veu i prou. Han passat cinc anys més i aquelles mans que sempre feien coses han estat molt de temps plegades a sobre de la falda, encara que de vegades agafessin la cullera per menjar els triturats o els purés. Són mans sense vida, sense tonicitat, no són les mans de la mare. Aquells ulls que ho veien tot, són buits, però fins fa poc em semblava que encara em reconeixien, alguna vegada deia el meu nom. La comunicació cada vegada està més deteriorada. Ara gairebé és inexistent. Aquest últim any, aquelles mans no agafen la cullera ni per prendre aigua amb espessant, que és la forma per poder prendre líquids. Aquelles mans ara s’acosten a la boca i fa servir el dit polze de la mà dreta com a xumet. Fa «la pipa», que dèiem. De vegades és tota la mà la que és a dins de la boca i fa succions durant molta estona, amb el cap cot.

Aquells ulls que «ho veien tot» ja no em reconeixen i alguna vegada em diu mama. Aquells ulls no són la mare. Però jo segueixo i seguiré dient-li mama. Vull seguir dient-li mama.

La primera universitària: Maria Elena Maseras i Ribera (1853-1905)

2007-11-14T22:03:00.010+01:00

Narradora: Àngela García.
Descarregar en pdf

No sabem si Maria Elena Maseras i Ribera va ser conscient en el seu moment de la revolució que estava a punt de portar a terme per fer una cosa que avui dia moltes dones fan sense adonar-se que en altres temps va ser excepcional. Estem parlant de poder anar a la universitat, d’estudiar una carrera per elecció, de ser-ne després una professional. Aquesta va ser la gran fita d’una dona, la primera universitària, que va obrir el camí a totes aquelles que avui entren i surten de les aules amb la mateixa naturalitat amb què respiren.

Maria Elena Maseras i Ribera. La dona que vull evocar va viure entre 1853 i 1905. Com és obvi no l’he conegut personalment, però sí que algunes semblances entre totes dues han fet que ara la pugui estar recordant. Ella va passar per la Universitat de Barcelona; jo encara hi sóc estudiant. Ella es va voler dedicar a una especialitat principalment masculina durant la seva època: la medicina; jo també ho faig ara però en una altra branca de la ciència: la física. Era dona en un món d’homes; en certa manera i malgrat tots els avenços assolits, les dones que entrem en el món de la ciència avui dia també ho som.

Però hi ha una diferència essencial entre totes dues que fa que valgui la pena recordar-la cent dos anys després de la seva mort. Va ser la primera dona que va entrar a estudiar a la universitat. Fins fa cent trenta-cinc anys, no es coneixien els problemes actuals sobre la distinció de gènere del mot estudiant. Era inexistent la polèmica, ja que generalitzar amb estudiants l’alumnat d’una universitat era rigorosament cert. Aquell era un terreny destinat exclusivament als homes, i no és que les dones hi tinguessin prohibida l’entrada, sinó que senzillament no era concebible que fossin allà. Si ens remuntem més anys enrere ens trobem amb aberracions tals com que estava prohibit «per decret» que cap dona exercís la medicina i que per fer-ho necessitaven autorització expressa del mateix rei. Però aquesta època ja l’havíem superat.

Maria Elena Maseras va trobar-se amb aules plenes d’homes que l’admiraven per haver estat la primera dona a trepitjar-les, però també amb una institució que va trigar més de tres anys (sense cap motiu aparent, a banda del que tots tenim al cap) a concedir-li el permís per poder fer el darrer examen de la llicenciatura. Finalment, però, ho va aconseguir. El 25 d’octubre de 1882 va treure un excel·lent en el seu últim examen (havia sol·licitat fer-lo l’1 de juny de 1879), s’acabava de llicenciar la primera metgessa de Catalunya. Però no va exercir mai, desanimada per l’experiència que havia passat. Va optar per dedicar-se a l’ensenyament, al qual va dedicar tota la seva vida. Primer a Vilanova i la Geltrú i més tard a Maó, on va viure fins que va morir el 1905.

Afortunadament aquesta és la primera d’una llarga sèrie de llicenciades en medicina i en tantes altres ciències naturals, socials, especialitats en humanitats o en lletres, en què ens podem llicenciar avui dia. Llicenciades que ja no mereixen ser recordades de manera especial per haver estat pioneres a l’hora d’estudiar una determinada matèria, sinó per ser-ho en algun camp d’investigació o de les especialitats a què es dediquen.

Batallar amb el passat: Maria Serra Duocastella (Cardona, 1917)

2007-10-29T14:42:00.015+01:00

Narradora: Glòria Ribas Serra.

Descarregar en pdf

Sovint superem les males vivències deixant que el temps faci la seva feina, allunyant-les per poder passar pàgina. Però hi ha coses que demanen un punt i a part que ens ajudi, per fi, a conviure amb allò que ens ha perseguit. Precisament això és el que va buscar durant molt de temps aquesta dona que va perdre el seu marit a la batalla de l’Ebre. Perquè, encara que sapiguem que el relat no acabarà feliçment, necessitem un final. La filla de la Maria va posar el seu granet de sorra en la lluita de la seva mare i ens en deixa ara un petit testimoni i una dedicatòria: «A l’actriu».

La meva mare és un teatre, i del teatre n’és l’escenari. És el lloc de l’actriu que en un altre temps va ser i de l’actriu que sempre porta dins. Representa bé els papers. Representa bé la vida.

Les seves primeres interpretacions van ser a l’escola i després va continuar als grups de teatre de Cardona, vila on va néixer, créixer i on encara viu. La seva última aparició va ser l’any 1993, any en què el grup d’esplai El Traspunt li va fer un homenatge coincidint amb la celebració dels 50 anys del Tenorio a Cardona. Hi va aportar el seu granet de sorra fent d’Hermana Tornera al mateix escenari on l’any 1943 havia fet de Brígida. El 1980 va ser coprotagonista del curt Desig d’hivern, que es va estrenar a l’Institut Francès de Barcelona i es va projectar en diverses sales comercials, entre elles, el cinema Capsa de la Ciutat Comtal. Va obtenir el premi Especial Qualitat del Ministeri de Cultura i va participar als festivals de Manhein (RFA), de Leipzig (RDA), de Benalmádena i a la Setmana del Cinema de Barcelona.

En prosa o en vers, els guions de la vida s’escriuen en tots els gèneres i en la seva hi va sorgir molt aviat el drama. Els seus pares, catalans i conservadors, no la deixaven festejar amb el seu enamorat, el Joan, perquè era un andalús de la CNT. Així que ella, la Maria, als dinou anys, en plena Guerra Civil i aprofitant que el Joan era a Cardona ferit de bala a una cama, va marxar amb ell i es van casar al jutjat. El Joan només tenia dos anys i mig més que ella i havia arribat a Cardona per fer el seu ofici de barber. Pocs mesos després, recuperat de la ferida, va tornar al front. Ja no es van veure mai més. L’agost del 1938 va néixer la seva nena, la meva germana, i el mes de setembre del mateix any li eren retornades totes les cartes que la meva mare enviava al Joan, amb una única paraula: «desaparecido». D’ell, ja feia dies que n’havia deixat de rebre. Llavors va començar la seva pròpia guerra, però va ser prou valenta per tirar endavant ella sola amb la seva filla. Es va establir de perruquera a Cardona, ofici que continuarien al cap dels anys la filla i la néta. Jo vaig tardar molt de temps a arribar, setze anys, fruit d’un segon matrimoni amb el meu pare, que tota la vida havia estat enamorat d’ella. Ell tenia quinze anys més i la Maria era la seva reina.

L’agost de l’any 1985 va morir el meu pare, un home bo, valent i aventurer que va recórrer com a immigrant diferents països durant dotze anys i que se’n va anar de polissó dins d’un vaixell des d’Anvers fins a Nova York, d’on va tornar sense haver fet fortuna. Era el temps de la depressió de l’economia després del crack del 29, la caiguda de la borsa de Wall Street. A les poques setmanes de la seva mort, a casa de la mare hi van reaparèixer fotografies emmarcades del Joan i la Maria joveníssims. Davant la meva sorpresa, la mare em va dir que feia més de trenta anys que les tenia guardades i que havia arribat el moment de treure-les perquè els volia tenir tots dos a la vista. Un dia de l’any 1998, em va donar un esborrany d’una carta perquè l’hi passés a net. Deia així:

La batalla del Ebro
Soy una mujer de ochenta y un años que desde estas páginas quiero denunciar mi caso: después de más de sesenta años dando por desaparecido a mi marido en la batalla del Ebro de la Guerra Civil española, nunca he conseguido, habiendo acudido a distintas instancias, su certificado de defunción. Se sabe que los desaparecidos en esa batalla son muertos desde que terminó la Guerra Civil y nadie ha respondido por ellos.
La crueldad nos llevó desde la negación de poder llorar a nuestros muertos en sus tumbas hasta la negación de su propia muerte.
Deseo hacer un último llamamiento a las personas que pudieran facilitarme información sobre el lugar y circunstancias en que pudo ocurrir su muerte. Sus datos, que conservo, son: Juan Muñoz López, soldado perteneciente a la 42 División, 227 Brigada, 906 Batallón, 1a Compañía. Sanitario. Turia no 3. CC15. La respuesta puede dirigirse a: Maria Serra Duocastella […].

Aquesta carta la van publicar a La Vanguàrdia i va rebre respostes molt emotives. Algunes, de testimonis directes de la batalla, i d’altres, de familiars de desapareguts. Una de les cartes la informava de les dates i els llocs en els quals es va moure la 42a Divisió fins a la destrucció del batalló al qual pertanyia el Joan. En una altra, un excombatent republicà li explicava que quan un company queia mort es limitaven a fer un clot i a enterrar-lo sense treure-li ni pertinences ni documentació, perquè en les condicions en què es trobaven pensaven que al cap d’una estona serien ells els que moririen. Ambdues van coincidir que tal i com van anar les coses no era estrany que ningú li hagués pogut dir que el Joan havia mort a l’Ebre. Abans d’aquesta carta a La Vanguàrdia la mare havia escrit, sense dir-nos-ho, al Servei Històric Militar, al Ministeri de Defensa, a la Fraternitat Democràtica de Militars de l’Exèrcit de la República i a la Unió d’Excombatents de la Guerra Civil. Totes les respostes havien estat negatives, és a dir, ningú no li va poder dir res del Joan.

Descobrir que la meva mare, després de tota una vida i del temps transcorregut, no havia abandonat mai la recerca, va fer que em decidís. Amb tota la documentació recollida i guardada durant seixanta anys, vam començar els tràmits per aconseguir la declaració de la defunció al jutjat de 1a instància de Manresa, i el 22 de novembre de 1999, el jutge declarava la mort del Joan, ocorreguda el tercer trimestre de l’any 1938.

Com a anècdota i paradoxa, vull explicar que en tot aquest procés em vaig preguntar com s’havia pogut casar amb el meu pare si legalment continuava casada amb el Joan. Resulta que en Franco va anul·lar els matrimonis civils de la República, però en els nostres anys de democràcia van tornar a ser reconeguts, per tant, des d’aquell reconeixement fins a la mort del meu pare l’any 1985, va estar legalment casada amb tots dos. Després, seguia casada amb el Joan i vídua del pare, i ara, finalment, és vídua de tots dos.

La meva mare té prop de noranta anys i encara la veig com la protagonista de l’escenari. Fa goig, és presumida, coqueta i s’empolaina més que les seves dues filles. Té una mirada viva i moltes ganes de viure. El seu caràcter és fort i els canvis d’humor els remarca sempre. Perquè la meva mare, de vegades, està trista i et vol a la vora per explicar-te la seva història. La millor roba per ella és una disfressa qualsevol. Li agrada disfressar-se, en això sempre és la primera. I una vegada i una altra torna a ser l’actriu, l’escenari i el teatre.

Temps d’esperança (anònima) (Huelva, 1945)

2007-10-29T14:17:00.020+01:00

Narradora: Manoli Ruiz Rodrigo.

Descarregar en pdf

Com totes les històries, aquesta n’amaga d’altres: la d’una nena abocada al món adult; la d’una jove separada del seu amor; la d’una dona que veu manipulada la seva vida per les convencions. Totes són la mateixa persona. La seva filla ens obre aquesta caixa d’intimitats, com ella diu, «quiero hablar sobre mi madre; ¿por qué ella?; primero, porque sin ella yo no estaría aquí, y segundo, porque ella me ha enseñado que, por mal que vayan las cosas, siempre hay un tiempo para la esperanza».

La historia de mi madre empieza el 8 de diciembre de 1945, en plena posguerra española. Mi madre fue un bebé enfermo desde que nació pero, desafiando el pronóstico de los médicos, sobrevivió a su temprana debilidad. Era la tercera de cinco hermanas y un hermano, y muy pronto, pese a su delicado estado de salud, aprendió las labores de la casa. Lavaba en el río, cuidaba de los animales, acarreaba leña... Mi abuela tuvo por entonces otra hija y al poco tiempo, otra más. Eran tiempos difíciles en los que negarse a los deseos del marido era algo casi impensable, y mucho menos quejarse de que éste te forzaba. Sólo cabía callar y aguantar. Pero hubo un momento en el que mi abuela no quiso soportarlo más. Cuando mi madre tenía sólo 8 años, mi abuela se marchó a Barcelona con las dos hijas mayores dejando a mi madre a cargo de una casa, un bar y dos criaturas, y poniendo punto y final a su infancia. Hoy en día mi madre se pregunta por qué sus manos no son lo que eran, o por qué le duelen tanto las piernas. Aún era una niña cuando fregaba, limpiaba, cocinaba o alimentaba y cuidaba de sus hermanas cuando éstas enfermaban, y todo ello sin conseguir entender qué era lo que había hecho mal para que su madre se fuera.

Al cabo de un tiempo, mi abuela volvió a casa, pero los papeles no cambiaron. Él, un hombre de los de antes, un señorito al que le gustaban todas las mujeres. Y ella, una esposa relegada a un segundo lugar con el deber de estar dispuesta para lo que él quisiera. Y en aquella repetida realidad llegó un nuevo bebé a la familia, un niño, algo que mi madre entendió como una oportunidad para que apareciera un poco de cariño entre sus padres. Pero mi abuela, en el fondo, no albergaba el más mínimo amor hacia aquel hombre. Se había casado con él por decisión de sus padres, para superar la pobreza que les acompañaba, ya que el hombre al que en realidad quería no podía cubrir esas expectativas. Así que la falta de ternura y de respeto que le profesaba su marido dificultaba aún más el entendimiento. Por lo que finalmente mi abuela decidió marcharse otra vez y mi madre volvió a quedarse sola, con dos niñas que crecían y que cada vez requerían más de ella, y con un nuevo hermano en los brazos.

Fue entonces cuando mi abuelo la envió a un convento para niñas huérfanas, separando a las hermanas y creando más incertidumbre en ella. La estancia allí fue dura. A pesar de que su padre enviaba paquetes y dinero periódicamente para el buen estado de la niña, ella nunca vio nada de eso. Limpiaba, rezaba e incluso salía a pedir limosna para las monjas. Así es como su padre la descubrió un día en Sevilla, por lo que decidió sacarla del convento y traerla de vuelta. Al poco tiempo, su madre regresó, pero esta vez con la clara idea de llevarse a todas sus hijas y a su hijo a Barcelona. Para aquella niña era quizá el peor momento para seguir a su madre. A parte de dejar allí a sus abuelos, su casa y su vida, tendría que abandonar también a su primer amor, lo más importante para ella en ese momento. Se trataba de un chico trabajador, sin recursos económicos, que después de la jornada laboral la ayudaba con las criaturas, las tareas del bar, de la casa y en todo lo que podía. Aquella situación duró hasta que definitivamente la familia decidió trasladarse a la capital catalana. Mi madre aún recuerda como aquel chico le decía «si tú quieres, nos casamos, pero dormimos separados. Yo no te toco, pero, ¡por Dios, no te vayas!». Pero la decisión estaba tomada.

Mi madre odiaba a la suya por hacerle eso, odiaba a su padre por consentirlo y odiaba aquel interminable viaje en tren en el que sólo podía pensar en él y en todo lo que dejaba atrás. La nueva vida no se le antojaba mejor y sus comienzos confirmaron esa sensación. Se mudaron a Vista Alegre, un barrio obrero de Mataró de finales de los 50. La idea de su madre era que si las dos hijas mayores trabajaban como minyones (sirvientas) y las demás en una fábrica, podría ganar lo suficiente para no depender de su marido. Pero éste pronto sucumbió a la tuberculosis y murió poco tiempo después. Mi madre trabajaba por entonces en una fábrica de telares y compartía cama con todas sus hermanas. Dos dormían en la cabecera y las otras dos a los pies del lecho. Ella soñaba con el día en el que podría volver a ver a su gran amor. Los únicos instantes en que era feliz eran los que dedicaba a las cartas que se escribían. Habían acordado que él la visitaría en Barcelona. Cuando llegó el día se arregló como nunca lo había hecho. Estaba llena de ilusión. Llegó al punto de encuentro y se dispuso a esperarle. Pero cuando se dio cuenta de que su espera era en vano se marchó con el corazón roto, deshecha por el dolor de no saber por qué no se había presentado. Pasaron los años y mi madre conoció a mi padre en un baile del velódromo de Mataró. Era un chico rubio de ojos azules y buen bailarín. Pronto se fijó en ella y se casaron tiempo después. A los nueve meses nací yo, a los tres años, mi hermano José, más tarde, David, y doce años más tarde, mi hermana Mireia.

Ahora, al cabo de tantos años, una de sus hermanas, poco antes de morir, le confesó que tenía que contarle algo que ella, mi abuela y el resto de hermanas habían hecho tiempo atrás, pero murió antes de poder contárselo. Mi madre, a través de una amiga del pueblo, supo que aquel chico había ido realmente a Barcelona, después de haber ahorrado trabajando todo el verano para costearse el billete, pero que cuando volvió al pueblo no era el mismo. Estaba triste, angustiado y arisco. Nunca supieron qué le había pasado en aquel viaje. A pesar de ello, hizo lo que para mi fue un verdadero gesto de amor: tiempo atrás, cuando mi madre aún vivía en el pueblo siempre le decía «mira, si no nos casamos, cásate con ella [otra chica del pueblo], que es muy buena chica, huérfana y muy trabajadora». Y lo hizo. Se casó con la mujer que su amor le había elegido.

Lo bonito de esta historia es que mi madre y él se prometieron que mientras existiera la luna, cada vez que uno de los dos la mirase el otro sabría que aún se querían. Cuando mi madre miraba la luna y se le escapaba una lágrima yo no conseguía saber qué le ocurría. Hasta que un día le confesé que, aún estando casada, amaba a otra persona con la que tengo la promesa de que mientras los dos miremos la luna, estaremos juntos. Cuál fue mi sorpresa al descubrir que mi madre mantenía la misma promesa con alguien. Creo que desde que era una niña no me había abrazado así. Fue un abrazo intenso y profundo. Me llegó al alma. Y acto seguido me explicó toda esta historia. La historia de mi madre. Una mujer que no tuvo infancia. Una mujer a quien arrebataron el gran amor de su vida, pero que a pesar de ello no pierde la fe de ser feliz con el hombre que siempre ha amado. Porque la esperanza es lo último que se pierde.

Perla, la divorciada: Rosalía Silgado (Huelva, 1960)

2007-10-06T12:21:00.012+02:00

Narradora: Noelia Adrián Silgado

Descarregar en pdf

Podem reinventar-nos a qualsevol edat. És cert que l’educació, la infantesa i la família marquen moltes de les pautes que seguirem de grans, però de vegades la vida ens posa en situacions en les quals descobrim una nova persona dins nostre. A Rosalía Silgado li va costar aprendre-ho, perquè creia que havia de ser mare i esposa per sobre d’ella mateixa. Es va divorciar en un temps en què això tot just començava a ser possible i va saber fer balanç del que li havien ensenyat, del que ella havia après i del que realment va decidir ser.

Rosalía Silgado nació el 23 de febrero de 1960 en Huelva, una de entre tantas de las ciudades que habitó su familia. Hija de Bartolomé y Rosalía, heredó el nombre de su madre. Ella era la sexta de doce criaturas: ocho hermanas y cuatro hermanos. Desde que nació recibió el apodo cariñoso de Perla, Perlita de Huelva, por su carita redonda desde niña. A los cuatro años su familia se mudó a Sevilla, fruto de los continuos cambios de profesión de su padre: maestro, administrativo y, finalmente, veterinario. Fue educada en una religión evangelista, aunque la transmisión de estos valores por parte de su padre y su madre no fue muy estricta.

Al ser la mediana, se encontró criada por su madre y hermanas mayores, pero pronto pasó a ser la encargada de cuidar a sus seis hermanos pequeños por las tardes. Las mayores ya se encontraban en edad de casarse y empezar su vida, y es que la diferencia de la mayor a la menor rondaba los 20 años. Su madre nunca dejó de trabajar en la casa para una familia tan grande, y ella debía ayudarla y aprender para el futuro.

Conforme pasaban los años cambiaban sus derechos y deberes. De pequeña jugaba con innumerables amistades en la aldea en la que habitaban. De adolescente aprendía cante y baile por las tardes en una academia con algunas hermanas, porque a su padre le gustaba mucho el baile, pero pronto las cosas empezaron a cambiar. Su padre y su madre determinaron que debía comenzar a trabajar para ayudar en la economía familiar, por lo que la sacaron de la escuela pocos meses antes de terminar el último curso, sin contar con la posibilidad de seguir estudiando y formándose.

Pronto comenzó a tener amigos y amigas en su pandilla de paseo, pero debía ser cautelosa, porque si en algún momento su padre oía algo de chicos o tonteo, el castigo estaba asegurado. Conoció algunos chicos, pero ninguno le llamó la atención hasta que intimó con uno de sus vecinos, Juan. Rápidamente empezaron a «hablar», pero tuvieron que esconderse hasta que fueron formalmente novios, porque si su padre la veía, a ella o a sus hermanas, al llegar a casa sacaba la correa.

Ya era novia de Juan cuando éste fue llamado para hacer la mili y, como chico atrevido y seguro de sí mismo, se alistó en los legionarios del desierto, llegando a ser cabo primero. Ella pasó meses muy enamorada, esperando que volviera. Meses dentro de casa, sin poder estudiar, tan sólo trabajar y estar en casa, nada de paseos. Era lo que hacían las chicas, esperar. Y mientras tanto, comenzó a aprender a hacer labores, pero no las domésticas, esas ya las dominaba desde niña, ahora aprendió a coser, a hacer punto, croché, a bordar... Era el momento de formar su ajuar. Toda chica necesitaba tener uno para cuando se casase, ya que ella sabía que se casaría al regreso de Juan.

A los 19 años contrajo matrimonio con Juan, muy entusiasmada ante su nueva posible vida. Por fin tendría la libertad de salir con su chico libremente sin la represión de su padre. Sin embargo, no contaba con información acerca de la vida matrimonial. No la educaron para eso. A la vuelta de la luna de miel ya se encontraba embarazada. La noticia era buena, pero era demasiado pronto, no había tenido tiempo de disfrutar de su nueva y libre relación con su marido.

Pronto empezaron los problemas. Con la excusa del trabajo, su marido pasaba muchas horas fuera y ella se limitaba a esperarlo y a tenerlo todo preparado para su llegada, como había aprendido. Tuvo su primera hija, de nombre Rut, y la alegría rondaba el matrimonio. Él pasaba cada vez más horas fuera, a veces incluso días, pero como Perla estaba ocupada asumiendo su nuevo papel de madre no quiso darle mucha importancia. Cada una llevaba a cabo sus funciones, todo iba en orden. Pasaron dos años y quedó embarazada de su segunda hija, Noelia. A los 22 años era madre de dos criaturas y tenía toda una vida por delante para desempeñar su nuevo papel.

No obstante, el problema de la soledad nunca se alejó de Perla, y sus hermanos y hermanas comenzaron a oír rumores de que su marido no pasaba tantas horas como parecía trabajando, sino que tenía una doble vida en forma de mujeres, juego y juergas. Ella recibía avisos, pero su inocencia no le dejaba ver la realidad. Hasta que un día, con sus propios ojos, vio como su marido la engañaba. Se encontraba en un bar cuando le había dicho que estaba en un viaje de negocios. Para entonces, él ya no le parecía tan buen marido y no sabía qué actitud tomar al respecto. Pasaron los meses y los conflictos con su marido se sucedían y aumentaban. Ella se encontraba dividida entre la familia, que la quería y le hablaba de la verdad, y el amor que sentía por su marido, esa vida que siempre había soñado, porque así se había preparado desde niña. Fue entonces cuando recibió noticias de un engaño mayor por parte de él, iba a ser padre de otra criatura, pero no sería ella la madre. Entonces ella decidió algo que le rompió el corazón. Reunió fuerzas al pensar en el futuro de su vida y de sus hijas, y con el apoyo que le ofrecía su familia, decidió romper su matrimonio.

En el barrio hablaban de ella, en la aldea en la que se crió también. Hasta entonces existían las separaciones pero eran muy pocas las que se atrevían. La mayoría de las mujeres no tomaba esa decisión y pasaban los años sufriendo por una vida que no las hacía felices. Pero, por fortuna, los tiempos que corrían y los cambios políticos sucedidos tras la muerte de Franco permitieron que en 1985, y a sus 25 años, se divorciara de Juan, el príncipe desencantado.

A partir de entonces, su familia se volcó en ayudarla para sacar adelante a sus hijas, sola, puesto que él nunca desempeñaría su rol de padre. Buscó innumerables trabajos durante todas las horas que pudiera al día para pagar tantas cosas que desconocía que se debían pagar. En ese momento aprendió a realizar las funciones del hombre, para las cuales no fue educada. Unos meses más tarde, cayó gravemente enferma con una disfunción en uno de sus riñones. Fue operada y, tras unos meses de recuperación, consiguió superar la enfermedad quedando tan sólo una cicatriz en su costado. No obstante, esta enfermedad que vivió hizo posible un reencuentro entre los excónyuges, que desembocó en una segunda oportunidad para Juan, que presentaba su arrepentimiento ante la oposición de la familia de ella. No fueron muchos los meses que pasaron hasta que Perla observó que la actitud de su marido no había cambiado en absoluto. Éste seguía engañándola y, para entonces, recibía noticias de la madre de su otro hijo, por lo que sentenció irrecuperable su sueño de matrimonio ideal en el que ella sería una buena esposa y prefirió encontrarse sola, pero arropada por su familia.

Bartolomé, su padre, indignado por la actitud de este hombre con su hija, abrió un nuevo camino de relaciones con ella para ofrecerle mayor protección y libertad a la hora de asumir sus nuevas responsabilidades como madre divorciada. Y así es como pasó a ser conocida por el vecindario: «Perla, la divorciada», una de las primeras del barrio en llevar a cabo una ruptura matrimonial.

Pese a sus esfuerzos por llevarlo todo para adelante, decidió volver a casa de su familia para poder trabajar y que sus hijas estuvieran siempre a cargo de su madre y hermanas. Todo permaneció estable. A pesar de los problemas que le ocasionaba su exmarido, ella sacaba una fuerza sobrenatural para tirar adelante arropada por la familia. Estaba realmente conociendo nuevas facetas de su persona. Ahora ya no estaba bajo las decisiones de un hombre, ahora era ella la que guiaba su vida.

Sin embargo, un año después sucedió una gran desgracia: su padre y su madre murieron en un terrible accidente de forma inesperada. La familia quedó rota de dolor y en medio del caos un nuevo problema: la casa en la que habitaban ella, sus hijas y hermanos aún solteros iba a ser arrebatada a la familia por política de la empresa dueña de la aldea, Astilleros. Fue entonces cuando Perla se vio en la necesidad de asumir un nuevo papel, luchar por sus hijas y ayudar en todo lo posible a sus hermanos, una ayuda recíproca durante años. Volvió a mudarse a la casa en la que habitó con su marido durante el matrimonio y que ganó durante el divorcio para techo de sus hijas. Esta vez con una hermana que viviría con ella y cuidaría a sus hijas mientras ella trabajaba fuera de casa.

Tras meses de dolorosa recuperación se unió sentimentalmente a un amigo y vecino de toda la vida, Rafael, el cual superaba una pronta viudedad inesperada, con dos criaturas pequeñas a su cargo. Encontrándose ambos en situación parecida, pasaron 4 años de noviazgo y decidieron vivir juntos. A sus 31 años volvió a adoptar un nuevo rol: era madre de familia numerosa, y una familia un tanto especial. La unión de dos familias en un mismo hogar fue difícil. Los hijos de ambos no se aceptaban mutuamente ni a sus nuevos y respectivos tutores, lo cual ocasionaba innumerables discusiones ante las cuales ella no sabía cómo actuar. Intentó solventarlo de todas las maneras posibles. Se movió y aprendió a desenvolverse y sacar un fuerte carácter que le ayudara a resistir, pero por más que luchara y buscara soluciones, la situación no presentaba mejor aspecto.

En 1993 quedó embarazada. Quizás un nuevo hijo que uniera a las dos familias posibilitaría una reunificación, pero desgraciadamente este hijo no vino al mundo. A los 6 meses de embarazo sufrió un aborto y con ello experimentó en sus carnes un dolor muy grande que afectó a lo que ella más apreciaba: ser madre. Dos años después volvió a quedar embarazada, esta vez nació una preciosa niña, Ester, que supuso el punto de unión de estas dos familias.

A su pareja, una persona buena de corazón, le aquejaba un insoportable dolor que ningún médico conseguía resolver y que le impedía trabajar. Éste se encontraba en guerra en su interior en la que se veía a sí mismo como padre de una familia «sin poder ser un hombre de verdad, trabajar y traer dinero a casa», decía. Su depresión lo llevaba al alcohol y de ahí al enfado constante por todo.

Durante los primeros años de vida de su hija pequeña, Perla disfrutaba de su crianza y de la vida en casa. Pero la sombra de los problemas nunca se disipó. Durante diez años se vio envuelta en muchos conflictos familiares, entre sus hijas y su pareja principalmente. Ante estas discusiones, su papel de madre ganaba y decidió romper su relación, hacer las maletas y partir rumbo a su anterior hogar, habitado por sus hermanas solteras; todo para que días, semanas o meses después hiciera las paces con su pareja y lo intentara una vez, y otra, y otra. Cada año, al menos una vez, se encontraba en esta tesitura, y por supuesto era capaz de hacer y rehacer su presente cada una de las veces, encontrar trabajo y salir adelante. El amor que sentía por el padre de su pequeña, el amor por sus hijas y el valor que su padre y su madre le enseñaron para luchar la animaban a intentar mejorar su vida.

Estuvo encerrada en esta forma de existencia inestable durante diez años, influenciada por los problemas emocionales de su pareja que destruían todo ápice de felicidad que brotara, hasta que una de las rupturas pasajeras se convirtió en estable. Era más difícil que nunca rehacer su vida, ahora con una casa sin muebles siquiera, pero tomó sus pocas posesiones y decidió comenzar de nuevo. «Ya está bien», se dijo a sí misma ante la mirada de sus hijas, «he de ser madre y mujer por encima de esposa». Y así comenzó una nueva vida con sus tres hijas. Trabajó en muchos empleos, en diferentes empresas, la mayoría como limpiadora, algo que aprendió desde pequeña. Sacó su casa adelante y cuando los problemas empezaron a parecer lejanos, sus hijas comenzaron a animarla para que rehiciera su vida. Tenía derecho a ser valorada como mujer, algo que nunca había podido sentir, siempre actuando como madre o esposa.

Pasaron algunos años y diversas relaciones la rondaron. Aprendió a divertirse en la vida, compaginando su eterno papel con su nuevo rol de mujer, más femenina que nunca. Rejuveneció más de diez años en su rostro al encontrarse a sí misma. Es más, tan segura estaba de su nuevo yo que se movió en busca de una auténtica persona que la mereciera. Quiso salir y conocer gente, hasta el punto de asistir a un programa de televisión en el que encontró al que hoy por hoy es su pareja y con quien consigue tener una eterna sonrisa. Ahora es amante, sigue siendo una mujer independiente, una gran trabajadora y buena madre, y ello la hace feliz a ella y a su familia.

Una escola a l’alcova: Doña Elena Girol de Castro (1902-1974)

2007-10-04T19:01:00.005+02:00

Narrador: Montserrat Pinyol Boné

Descarregar en pdf

Doña Elena, com es coneixia amb respecte Elena Girol de Castro, sabia perfectament que l’ensenyament és un tresor. Segurament per això va començar a impartir classes a l’alcova de casa seva. Poc s’imaginava que, tres generacions després, la seva néta seria la directora d’aquella escola que ella a poc a poc havia anat creant. Descobrir els orígens d’aquestes aules i de la força indiscutible de la dona que les va fer possibles és un plaer que ens ha proporcionat la seva néta en un relat d’homenatge a la figura de la seva àvia.

Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagades entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor..., i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu inte-rior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet. L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins. La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història. L’àvia comença així: «Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...». La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.

Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola. La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama creix. La família comença a augmentar amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.

La Guerra Civil va estroncar la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els infants d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara els queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat, perquè així puguin sopar.

La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc. Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants anys com sigui possible. Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit. Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit que no té tirada a cooperar en les tasques domèstiques.

Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.

Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per a les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (Barcelona, 1916-1984)

2007-10-04T12:29:00.006+02:00

Narradora: Mercè Piqueres Carrasco

Descarregar en pdf

Hi ha històries que són extraordinàries i, precisament per això, a vegades ens allunyen de la realitat. La Mercè Carrasco no va patir l’exili ni va organitzar mobilitzacions des de la clandestinitat, però va haver de passar una guerra i sobreviure a una postguerra en un barri com el de la Barceloneta, que durant la Guerra Civil es va tornar perillós i en la postguerra va patir la pobresa. La seva extraordina-rietat no passa per grans gestes, sinó per la constància de saber viure el dia a dia oferint el millor a les persones que l’envoltaven. La història d’aquesta dona ens arriba des del relat emocionat de la seva narradora.

La Mercè va néixer al barri pescador de Barcelona –la Barceloneta–, un dia de finals de 1916, tot i que la seva partida de naixement duia la data del 17 de gener de 1917. Era la quarta de les cinc criatures que van tenir en Rafael i l'Elvira, però en realitat era com si fos la novena: abans que els nasqués el primer fill, els seus pares van recollir cinc nebots que havien quedat orfes i els van criar com si fossin fills seus. La infància de la Mercè, com la de tants nens i nenes d'aquella època, va ser dura. Sense anar gaire lluny, a partir dels nou o deu anys, cada dilluns feia campana obligada de l'escola. Ella i la tia Pepa –la tia soltera que havia anat a viure amb la família– es llevaven a les quatre de la matinada i feien cap al safareig públic del barri per fer la bugada de tota la família. Això, estiu i hivern.

Al mateix barri hi havia una escola de monges on va aprendre de lletra. La Mercè i el seu germà Joan van tenir la sort de poder freqüentar també, durant dos anys, l’Escola del Mar. La Mercè explicava que els van donar sengles beques gràcies a la influència d’un carrabiner conegut del seu pare. A mi, que em vaig «educar» a les escoles de la postguerra, em fascinava el relat de la Mercè quan em parlava de l’Escola del Mar, aquella escola en què, a l’estiu, les classes es feien a la platja, la mainada asseguda a la sorra i en banyador; que tenia una barca, i on es feien moltes activitats aparentment de lleure, però amb un profund contingut educatiu. Malauradament, la influència del carrabiner només va durar dos anys. Després la Mercè va haver de tornar al col·legi de les monges que castigaven les alumnes colpejant-los les mans amb un gran regle de fusta. Més endavant, quan ja era massa gran per anar a les monges, van ser les classes a l’acadèmia de Doña Lola, que devien ser només d’unes poques hores al dia, perquè ella ja treballava ajudant la família en el negoci.

Malgrat les moltes hores de feina, encara trobava temps per fer esport: era sòcia d’un club de rem que hi havia al port de la Barceloneta i sempre que podia també anava a nedar. Des de petita havia viscut en contacte amb la mar, que tenia a poques cantonades de casa. A més de les campanes d’escola obligades per anar a fer la bugada amb la tia, de tant en tant, quan hi havia temporal, també en feia per anar a banyar-se a l’escullera. Li agradava tirar-se al mar des d’algun escull quan venia l’onada. Calia tenir molta cura de fer-ho en el moment precís, quan l’onada era just sota els seus peus. Segurament no era conscient del perill: un segon de retard hauria estat sufi-cient perquè el seu cos s’estavellés contra la roca.

En fer els divuit anys, la Mercè es va treure el carnet de conduir, un fet insòlit en les noies de la seva generació. A casa seva no tenien diners ni categoria per tenir un cotxe, però havien comprat un camió per a la feina. El pare havia deixat de sortir a la mar i, amb l’ajut d’alguns membres de la família, es dedicava a la venda a l’engròs de marisc. Al cap de poc temps d’esclatar la guerra, els seus germans van haver d’allistar-se i després van marxar al front. De les altres dues noies, una era ja casada i amb dues filles; la petita, de salut delicada, van enviar-la a casa d’uns amics en un poblet de l’Alt Empordà. La Mercè era l’únic ajut amb què el pare comptava per dur endavant el negoci. Ell no tenia carnet i la Mercè va haver de conduir el camió, un vehicle que s’engegava girant amb força una manovella. Un dels llocs on anaven sovint, ella i el pare, a dur-hi musclos o a buscar-ne, era a la Unión Mejillonera, que tenia els magatzems al port de Barcelona. Era un am-bient freqüentat només per homes i ella romania dins del camió mentre el pare tractava amb la gent de la Mejillonera i feia les gestions que calia. Aparcava sempre al mateix lloc, a tocar d’un magatzem. Un dels dies que hi havien d’anar, per algun motiu van canviar els plans i no ho van fer. A l’hora en què la Mercè solia ser dins del camió aparcat al port, esperant que el pare fes els tractes amb els treballadors de la Mejillonera, hi va haver un bombardeig sobre la ciutat i algunes bombes van caure al port; una al mateix lloc on ella sempre aparcava. Al cap d’un temps es van quedar sense el camió, perquè l’exèrcit republicà els el va requisar.

Barcelona va ser una ciutat molt castigada per la guerra. A més de l’angúnia d’estar sempre pendents de les sirenes que anunciaven l’arribada dels avions enemics, calia espavilar-se per trobar aliments, que eren més i més escassos. De tant en tant, la Mercè i altres dones de la família anaven al Prat a comprar provisions o a recollir allò que els podien proporcionar uns familiars que es dedicaven a la pagesia. Tornaven a la Barceloneta a peu, procurant passar per camins poc transitats per evitar creuar-se amb els milicians, que en més d’una ocasió els van prendre el sac de patates, les verdures o els quatre ous que la tia del Prat els havia donat. Va arribar un moment en què viure a la Barceloneta va esdevenir extremadament perillós. Els bombardejos eren més i més freqüents perquè en aquella zona hi havia objectius militars com ara la Maquinista o els mateixos vaixells que pogués haver-hi al port. Les autoritats republicanes van obligar la gent del barri a marxar i la van distribuir en pisos, principalment a l’Eixample, on moltes famílies benestants havien abandonat el seus habitatges. A la família de la Mercè van adjudicar-li un pis del carrer Roger de Llúria, que compartien amb unes refugiades basques: unes dones republicanes que havien fugit de la seva terra, ja dominada pels nacionals. La Mercè va ser testimoni directe d’alguns dels bombardejos més forts que va patir la ciutat. Mai no va oblidar la vegada que, en caure unes bombes a la Gran Via, a tocar de la plaça Universitat, ella va córrer a refugiar-se al metro. Tot just havia baixat les escales quan, en aixecar la vista en direcció al carrer, va veure un home al qual l’impacte de la metralla va arrencar el cap del cos. Per uns segons, el seu cos decapitat va fer encara una o dues passes i a continuació es va precipitar escales avall.

En començar la guerra, la Mercè festejava amb un noi del barri que era anarquista, de la FAI (Federación Anarquista Ibérica). Havien començat a festejar oficialment perquè el pare d’ella va veure que l’acompanyava cada dia i es quedaven xerrant al carrer, i els va cridar l’atenció: no li agradava que la seva filla «fes cantonades»; si el noi anava seriosament, que vingués a parlar amb ell i entraria a casa cada dia. La descoberta que l’anarquista anava armat va ser l’excusa que la Mercè va posar per trencar amb ell. Segurament el seu cor ja bategava per en Pepe, l’amic que el seu germà Joan havia dut a casa de vegades, un noi castellà establert des de feia alguns anys a Barcelona amb el pare i la mare, algunes de les germanes i el germà petit, tot i que encara tenien lligams i algun negoci al seu poble d’origen. El germà de la Mercè i en Pepe eren «companys de guerra», eren a la mateixa companyia. Mentre van romandre a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, en Pepe va visitar algunes vegades el seu amic a casa seva, a la Barceloneta, i hi va conèixer la germana. Després els van mobilitzar i els van traslladar a Extremadura. Un bon dia, el germà de la Mercè va explicar al seu amic Pepe que la seva germana havia trencat amb el noi de la FAI; li ho deia en una carta. En Pepe, que des que va conèixer la Mercè s’havia sentit atret per ella, no va dubtar ni un moment a escriure-li i a declarar-li el seu amor. L’atracció havia estat mútua i així va ser com van començar a festejar, un festeig que va mantenir-se per correspondència fins al final de la guerra, perquè des d’Extremadura era impossible venir de permís a Barcelona sense passar per llocs dominats pels nacionals.

En acabar la guerra, a poc a poc tornava la normalitat perduda aquells anys. La família de la Mercè volia reprendre el negoci de venda a l’engròs de marisc, però havien perdut el camió. D’altra banda, en Pepe, que estava sense feina, al poble hi tenia una camioneta de la seva família que encara podia fer un bon servei. Van posar-se d’acord i així va ser com, aportant com a capital aquella camioneta, en Pepe va entrar en el negoci de la família de qui pocs mesos després seria la seva dona. L’1 de setembre del 1939 es van casar a la parròquia de Sant Miquel del Port. El viatge de nuvis? Una excursió a Montserrat l’endemà del casament, anada i tornada el mateix dia. No hi havia diners per a més.

La Mercè i en Pepe van tenir cinc criatures. El primer nen va morir als cinc anys (la nena estava a punt de fer-ne tres), aparentment d’una broncopneumònia fulminant. Era el començament dels antibiòtics i, tot i que algú els va aconseguir penicil·lina de contraban, ja va ser massa tard. Nou mesos més tard, en néixer el següent fill, la Mercè també va estar a punt de morir per una infecció: les febres puerperals. Durant uns dies, la seva vida va estar pendent d’un fil; finalment el seu cos va reaccionar positivament.

Malgrat haver tingut una família nombrosa, la Mercè va treballar fora de casa durant molts anys. Va ser una dona emprenedora, amb molt d'ull per als negocis i no va escatimar mai esforços perquè la seva família prosperés i els fills i la filla poguessin gaudir de tot el que ella no havia pogut tenir, especialment estudis. Pocs dies abans que nasqués el seu fill petit (era el 1954), ella encara corria amunt i avall amb un Ford model T de segona mà, que havien fet arreglar per fer servir com a camioneta, i que calia engegar amb una manovella. Després va ser una Vespa amb sidecar, adaptada per transportar mercaderies a la «cistella». I després un Delfín, una mena de cotxe-tricicle que durant la setmana era una eina de treball i els diumenges servia per sortir d'excursió amb la família. Tot i que a casa tenien una noia interna per fer les feines de la llar, la Mercè, que de dilluns a dissabte es llevava a les quatre de la matinada per anar al mercat del peix, va ocupar-se sempre de la cuina i de la compra, i duia les regnes de la casa. Malgrat la seva escassa formació escolar, era molt aficionada a la lectura, i els fills i la filla des de petits van tenir molts llibres al seu abast. Sovint ella llegia també els llibres que els comprava per a ells. Era una lectora eclèctica, que podia passar de les obres de Louise May Alcott, Zane Grey, Steinbeck o Carmen Laforet al Quixot o La Regenta.

El negoci de venda a l’engròs havia anat creixent. En Pepe i el germà de la Mercè, associats amb dos venedors més, van establir una empresa que era bastant forta, tot i que tirava endavant perquè els socis hi dedicaven moltes hores de feina. La Mercè va muntar unes parades en un mercat, i ella mateixa n’estava al capdavant. Tanmateix, ja no era aquella noia forta que podia anar a remar després d’una dura jornada de treball. Les lumbàlgies es repetien sovint i de vegades havia hagut de quedar-se dies a casa, estirada al llit per recuperar-se. Finalment va decidir deixar de treballar fora de casa. Va ser un descans merescut –i aparent, perquè eren moltes les coses de les quals continuava ocupant-se.

El 1965 la Mercè i en Pepe van celebrar els vint-i-cinc anys de casats fent un creuer per la Mediterrània: era el viatge de noces que no havien pogut fer en el seu moment. Van viatjar a Egipte, el Líban, Síria, Israel i Grècia. En van tornar entusiasmats i la Mercè deia que quan tingués els fills casats, ella i en Pepe es dedicarien a viatjar. Malauradament això no va ser possible. El 1972, amb cinquanta-cinc anys, va començar el seu calvari, anant de metge en metge perquè li fessin una diagnosi que al final va ser d’esclerosi múltiple. La malaltia no era tan coneguda com ara que hi ha tractaments que l’han convertida en una afecció crònica amb la qual les persones afectades poden conviure molts anys amb una qualitat de vida relativament bona. A més, el seu cas era atípic, perquè patia molts dolors a les cames i necessitava prendre contínua-ment analgèsics.

El 1976, les seves cames eren molt febles i va trencar-se un fèmur. No va tornar a caminar; els últims vuit anys de la seva vida va passar-los en una cadira de rodes i amb grans patiments. Malgrat això, no deixava de preocupar-se per la família, que havia anat augmentant amb el casament dels fills i el naixement de nétes i néts. Només va poder fer d’àvia com ella volia –poder ocupar-se completament de la mainada– de la primera néta, nascuda el 1971; i tan sols durant el seu primer any, perquè aviat va manifestar-se la malaltia. Tot i això, i dins del seu dolor, els estius era feliç perquè tenia al seu voltant fills i néts: fins a vint persones de vegades es reunien en aquella casa d’Arenys de Mar, prop del mar. Des de la seva cadira, situada sota un pi, gaudia veient-los banyar-se, enfilar-se als arbres, berenar i jugar plegats. Els últims anys, el seu dolor se li feia sovint insuportable i més d’una vegada les llàgrimes se li havien escapat en silenci. Però quan se li apropava un dels néts i li deia, mig plorós ell també, «no ploris, iaia», el somriure tornava a la cara de la Mercè.

Segur que hi ha hagut dones de la generació de la Mercè que van patir més penalitats que ella; que mai no van fer campana de l’escola perquè mai no hi van anar, que mai no van poder pagar una persona que els fes la feina de casa, perquè no tenien els diners o perquè eren elles mateixes les que havien de netejar per a d’altres; que potser el viatge més llarg que van fer va ser el de l’emigració que les va treure del seu poble on no hi havia recursos, que... Però crec que la Mercè va ser una dona excepcional, abocada sempre als altres, i que, al final, la vida va ser molt injusta amb ella.

Tres voltes rebel (anònima) (Conca, 1953)

2007-10-01T14:49:00.005+02:00

Narrador: anònim

Descarregar en pdf
Va voler estudiar, implicar-se en les protestes ciutadanes, educar la canalla i tenir temps per a ella. Va convertir-se en això que ha provocat torrents de tinta i que s’ha anomenat col·loquialment una superwoman. Si va equivocar-se o no, potser no és el més important d’aquesta història, sinó el fet que al llarg de la seva vida anés trobant els camins que creia més adequats per no perdre l’essència del que havia volgut ser.

Nascuda a Conca, va arribar amb la seua família a València quan tenia deu anys, el 1963. Es van instal·lar al final del carrer Cardenal Benlloch, a prop de l’avinguda del Port, una zona on gairebé tothom era immigrant de Castella o Andalusia. Al voltant, encara hi quedava molta zona d’horta, encara que ara sembli increïble, ja que ha anat desapareixent a mesura que es feien noves edificacions. La seva educació no va ser gaire repressiva: per sort, a prop de casa hi havia una acadèmia privada capitanejada per Don Julián, un mestre republicà represaliat a la seua comarca. El pare i la mare l’apuntaren a aquest centre que, malgrat els esforços, tenia les seues precarietats; el mateix Don Julián s’encarregava de fer gairebé totes les assignatures. Dels dos germans i tres germanes de la seua família va ser l’única que va continuar estudiant. Va cursar infermeria, tot i que sempre es va interessar per la història, sobretot l’antiga. Malauradament, en aquell moment era impensable per a ella poder accedir a estudis universitaris.

Quant a l’educació sexual, era inexistent en les converses familiars, però va rebre els models clàssics de l’època: quan eixia a passejar o al cinema amb la seua germana gran, la mare li encomanava la tasca de situar-se enmig de la germana i els seus pretendents, per evitar aproximacions perilloses. Aquestes estratègies no va haver-les de portar a terme amb ella mateixa, la seua mare podia estar tranquil·la, a ella no la va divertir mai buscar xics. Recorda que una vegada li van demanar per eixir i ella va respondre que no tenia temps, la seua prioritat era estudiar.

Cursant infermeria va fer amistat amb una xica que venia d’un poblet de la Safor i juntes es van anar involucrant amb una colleta de gent «progre» de la comarca. La majoria dels homes eren estudiants universitaris, implicats en sindicats i partits polítics clandestins. Elles eren pràcticament totes estudiants d’infermeria i se sentien atretes per la «superioritat» intel·lectual dels seus companys. Ells els descobriren, en una primera etapa, la Nova Cançó, el cinema d’avantguarda francès i italià o els teòrics del marxisme o de la renovació pedagògica. Fins aleshores, ella només havia escoltat alguna cançó de Serrat o de Llach per la ràdio (sí, una temporada sonà Irene, la seua cançó d’amor més pop i convencional) i havia llegit moltes vegades una antologia de poemes de Miguel Hernández. Eixos eren fins aleshores tots els seus referents «alternatius» al franquisme, com diríem ara.

A poc a poc, va anar substituint els seus valors i creences, fent la seua particular immersió en la «cultura d’esquerres» i fins i tot va canviar de llengua. Quan va nàixer el seu fill, l’any 1977, parlava correctament el català i és la llengua que ha utilitzat des d’aleshores a casa i, sempre que ha pogut, al carrer i al treball. Sap escriure’l, però té molta més fluïdesa en castellà.

M’oblidava de dir que va acabar casant-se, l’any 1976, amb un xic de la colleta, de Gandia, professor universitari i militant del PCE. Tot i que ell sempre estigué més implicat en política, ella també es va sindicar a CCOO, va participar en les vagues de sanitat (primer a l’hospital que aleshores es deia Sanjurjo i ara és Peset Aleixandre, i després a La Fe, on continua treballant) i en les campanyes electorals.

El casament fou bastant traumàtic. Havien cedit a oficia-litzar la seua relació i, a més, per l’església, encara que les concessions arribaren fins a aquell punt: la cerimònia es féu a Gandia, un laborable i a primera hora del matí. El convit fou de picaeta en el bar de la mateixa plaça. Els seus pares, sobretot sa mare, no ho entengueren i durant un parell d’anys trencaren la relació amb la filla.

El matrimoni anà bé durant molts anys, ella era feliç, i l’any 1981 tingueren una filla. La relació era d’igualtat, es repartien la majoria de les tasques domèstiques i ell tingué un paper molt important en l’atenció i l’educació de la canalla. La feina d’infermera, els torns rodats que implica, feia complicat que se n’encarregués a soles. Però aquesta situació es va anar complicant, ja que el seu marit anà dedicant-se cada vegada més al seu treball i a les relacions en la universitat. Quan els seus fills ja passaren l’adolescència i ja no els necessitaven tant, ell tampoc col·laborava gaire a casa (s’encarregava del jardí, bàsicament), mentre que ella multiplicava la seua dedicació i anava perdent contacte amb l’exterior. Finalment se separaren. No li vol carregar responsabilitats en el fracàs, sempre ha pensat que va ser ella qui va afavorir aquesta rutina i va acceptar la seua deixadesa i apatia. Al cap de poc temps, quan amb vint-i-tres anys el seu fill decidí, sense els estudis acabats i sense un treball fix, anar-se’n de casa, es va enfonsar. Pensava que havia fracassat com a esposa i com a mare, i això que des de feia anys els dedicava tot el seu temps lliure i, sobretot, els acomboiava al màxim, els donava totes les facilitats i els ho consentia tot. No va saber adonar-se que el seu fill simplement necessitava emancipar-se, que desitjava tenir la seua pròpia casa i anar per lliure.

En aquells moments es va lamentar de no haver-se quedat soltera (com moltes de les seues amigues, encara que d’algunes va saber més tard que la raó per no casar-se era el fet de ser lesbianes). Però l’error no era haver-se casat, sinó haver perpetuat la seua condició de superwoman sense acceptar les seues limitacions.

Ara és indubtable que tota la família s’ha anat acomodant als nous papers i cadascú pel seu compte és més feliç. Ella està implicada en algunes ONG, viatja contínuament, tant per vacances com duent a terme tasques de solidaritat en l’àmbit sanitari, sobretot a la República Sahrauí. Ha expandit les seues relacions socials, que són més diverses i més intenses que mai, i té una casa meravellosa on gaudir del seu temps d’oci, a soles o en companyia.

Quan es desanima fa memòria d’aquella Divisa de l’escriptora Maria Mercè Marçal, que tan bé captà la voluntat de superació de les dones del seu temps:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur
de ser tres voltes rebel.

Una vida per revoltar-se: M. Àngels Rivas Ureña (Targuist, 1935-Barcelona, 1996)

2007-10-01T14:41:00.008+02:00

Narrador: Carme Puche i Moré

Descarregar en pdf

Construir una idea i estar disposada a morir per ella. Aconseguir que més persones la comparteixin i decideixin lluitar per fer-la realitat. Aquesta va ser la virtut de Maria Àngels Rivas Ureña, que va viure una infància plena de complicacions emocionals i de salut, i va trobar en el moviment veïnal una forma de viure i transformar la societat. De la seva actuació, se’n poden fer crítiques i lloances, però el que es pot assegurar és que, des del seu Marroc natal fins a la seva Barcelona estimada, va dedicar la vida a revoltar-se contra tot allò que no li semblava just.

Maria Àngels Rivas Ureña va néixer el 1935 a Targuist, un petit poble del Marroc situat a la vall de la cadena muntanyosa del Rif, al peu de l’Atles. Una de les primeres imatges nítides que ella mateixa recordava de la seva infantesa era la intensitat dels ulls de les dones velles que podien vendre gairebé de tot al soc; l’impressionava profundament que aquella mirada tan plena de vivències estigués atrapada en uns rostres inexpressius i rígids1. Aquesta descripció podria interpretar-se com el reflex de la situació política i social que vivien: per una banda, el Marroc dels anys 40 i 50 respirava desitjos d’independència mentre continuava sota el protectorat francès i espanyol; per l’altra, les dones estaven esclavitzades pels rols tradicionals, i la pobresa en un indret de pocs recursos com Targuist no era precisament l’excepció. Tot i això, econòmicament, la família de Rivas havia anat adquirint un bon nombre de propietats al llarg de les generacions. Un patrimoni que el pare de Maria Àngels no va saber gestionar correctament, lapidant l’herència que li havia quedat i portant tota la família a la pobresa.

Dels 14 fills del matrimoni Rivas-Ureña, Maria Àngels va ser la desena i la més malaltissa, un estigma aquest darrer que l’acompanyaria tota la vida. Quan el seu pare finalment va perdre també la casa on vivien, van traslladar-se a una petita habitació. No tenien diners, però la seva mare, avergonyida, no li deixava demanar-ne ni alimentar-se en altres cases. La convivència era dura amb una mare autoritària i a vegades poc transigent, i un pare pràcticament absent i amb mal geni. Van començar els trasllats buscant feina, primer a Torres de Alcalá i després a Tànger. Durant aquest temps, entre els 13 i els 15 anys, havia estat estudiant d’amagat per poder superar els exàmens de batxillerat. El seu pare li ho tenia prohibit. Va aconseguir superar les proves i va convèncer la seva mare per enganyar el seu pare. Li van explicar que se n’anava a Melilla a casa d’una germana per guarir-se d’una malaltia, i així podria estudiar comerç a l’Escola Politècnica. Primer any, matrícula d’honor. Però la mentida s’allargava massa i finalment van aconseguir convèncer el seu pare perquè li deixés fer el segon curs.

D’aquests anys, Maria Àngels recordava el contrast religiós que li suposava viure al Marroc des d’una perspectiva cristiana, mentre al seu voltant els rituals àrabs casaven noies de 16 anys amb avis de 602. Ella volia escollir marit, i va fer-ho. Després de tornar a casa per ajudar en l’economia familiar, va casar-se amb Alberto Parres i van anar a viure a Casablanca. Les coses, però, no anaven com ella volia. La fidelitat no era el punt fort del seu marit. Enmig de les discussions, la seva mare va morir i ella es va quedar embarassada de la seva filla, Maria del Mar. L’Alberto va decidir marxar a Suïssa per feina i la Maria Àngels, amb la petita, va seguir-lo per intentar arreglar la relació. Després d’uns anys van tornar a Casablanca, ja embarassada del seu fill, el Juan Pablo. Amb 30 anys va tornar a estudiar, ara comptabilitat. Quan el Juan Pablo tenia 3 anys i la Maria del Mar 7, la relació amb l’Alberto es va acabar definitivament; es van separar i ella va voler començar una nova vida a Barcelona, perquè li havien dit que era una de les ciutats més europeïtzades i progressistes culturalment de l’Estat espanyol.

Maria Àngels va arribar a la Ciutat Comtal el 1968 amb 28.000 pessetes a la butxaca que li havia donat el consolat espanyol de Casablanca per repatriar-se. Després d’un parell de feines, va aconseguir una plaça més o menys estable amb horari intensiu que li va permetre començar a estudiar de nou, aquesta vegada com a assistent social. El nou escenari va despertar el seu instint solidari que va tenir com a primer objectiu muntar una llar d’infants al Raval. No va funcionar, però amb el trasllat a un pis del passatge Valldaura la indignació va florir de nou: la manca de semàfors havia provocat ja la mort de tres vianants. Va aconseguir moure el barri perquè es manifestessin en senyal de protesta i així va aconseguir els semàfors. Per aquells temps ja havia entrat en contacte amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), llavors en la clandestinitat, que estava formant una comissió al barri. La seva consciència política s’anava formant en un ambient on la reflexió potser es podia amagar en locals de reunió, però l’acció tenia dures conseqüències. En una de les manifesta-cions en què va participar el maig de 1971 va acabar detinguda i després empresonada durant gairebé dos mesos. Va poder-ne sortir gràcies a la col·lecta que el veïnat del barri havia fet per pagar la fiança que li demanaven. Aquella estada a la presó va alimentar les seves ànsies de canviar les coses. Un dels objectius de la comissió del PSUC al barri va ser connectar d’alguna forma amb les set-centes famílies de la Companyia Telefònica que hi vivien. Parlant amb les diverses dones del barri, va renéixer de nou la idea de la necessitat d’una llar d’infants. Sense ser treballadora de Telefònica, els va proposar un projecte que la companyia va acceptar. Va ser la directora d’aquest centre fins que la van acomiadar.

Segons explica a les seves memòries, va queixar-se per l’acomiadament improcedent de la dona de la neteja i enlloc d’una, en van ser dues les que es van quedar sense feina. Ja no podia pagar el pis de Valldaura, així que va traslladar-se a una barraca de Guineueta Vella que li havia ofert un amic. Primer va treballar d’enquestadora, després de dependenta, però diversos problemes a l’estómac la van fer passar pel quiròfan. Amb l’operació li van donar una petita pensió per baixa permanent transitòria.

La relació amb el nou barri ja feia temps que havia començat. Quan encara vivia al passatge Valldaura, hi havia anat a passejar amb els seus fills i s’havia adonat de les condicions infrahumanes en què s’hi vivia. De seguida havia iniciat converses amb el veïnat per organitzar-se i poder reclamar el que es mereixien, i que ara ella vivia a la seva pell. La situació era la següent: L’Ajuntament volia expropiar totes les persones que vivien a Guineueta Vella a causa del pla parcial que preveia la construcció del segon cinturó de ronda (actual Ronda de Dalt, via de circulació que volta parcialment Barcelona) i d’un polígon residencial anomenat Canyelles. Amb els diners que els donessin per les seves vivendes, els seus inquilins havien d’anar a viure a llocs allunyats del barri com Ciutat Meridiana, Rubí o Sant Boi del Llobregat. El problema no era només canviar de barri o de ciutat, sinó que el pressupost que es preveia per a l’expropiació no els permetia accedir a una nova vivenda a les zones on volien reubicar-los, que costaven quinze vegades més del que podrien aconseguir per la seva casa a Guineueta Vella i, a més, havien de responsabilitzar-se de les despeses d’enderrocament de les antigues vivendes.

Als 36 anys, Maria Àngels havia trobat l’objectiu de la seva vida, que implicaria una actitud que no sempre seria fàcil per a la gent que havia de conviure amb ella. Com ella mateixa explica al testament3, «en las circunstancias que entonces vivía el país, la dedicación revolucionaria implicaba la renuncia de intereses personales. Así que pensé detenidamente y fue de esta manera como mi compromiso significó: incluir a mis hijos en todos los hijos del mundo; hablar con mi pareja y decirle qué era lo principal en mi escala de valores (...), y prescindir de cualquier atadura material...». Amb aquest convenciment, van començar les actuacions, primer per informar el veïnat de Guineueta Vella i fer valer els seus drets, i finalment per construir de forma conjunta el nou barri de Canyelles entre l’Ajuntament i tot el veïnat.

Després d’intentar fer-se sentir a través dels canals legals, van decidir emprendre accions directes. Moltes d’elles eren capitanejades per Maria Àngels que normalment era seguida per un bon grapat de dones. Van començar a parar les màquines preparades per les noves obres i finalment van aconseguir que el mateix Ministeri d’Obres Públiques els presentés els plànols perquè poguessin opinar sobre els blocs que s’anaven a construir. Un cop havien aconseguit que els reconeguessin el seu dret a quedar-se al barri i obtenir una de les noves vivendes que es construirien, van començar a lluitar perquè el barri no fos només una ciutat dormitori, sinó que tingués els equipaments culturals, educatius, socials i sanitaris que eren necessaris. Entre les diverses fites que es van aconseguir, també cal comptar-hi el nou plantejament del segon cinturó de ronda que, tal i com estava planejat al principi, hagués aïllat el barri de la resta de la ciutat. Aquest moviment ciutadà va unificar-se en la creació de l’Associació de Veïns de Guineueta Vella, que ella presidia, on cada setmana es trobaven i decidien en assemblea, a mà alçada, els diversos punts que s’hi proposaven.

Entre les múltiples anècdotes que es poden explicar sobre aquesta lluita i per fer-se una idea del nivell d’implicació que tenien en les decisions que es prenien sobre el barri, val la pena destacar que van aconseguir que enderroquessin unes vivendes que ja s’havien començat a construir, després que la comissió de seguiment (formada per veïns i veïnes del barri i amb el suport del Col·legi d’Arquitectes) detectés que els fonaments no s’havien fet correctament. Alguns dels companys i les companyes que en aquell moment estaven al costat de Maria Àngels encara es sorprenen quan recorden que tot això passava mentre el dictador Franco estava al poder.

Les obres havien d’estar acabades el 1975, però no va ser fins al 1977 que es va poder començar el repartiment de les vivendes. Aquest va ser el punt més conflictiu de tot el procés i va portar a les primeres discussions entre Maria Àngels i el PSUC, discrepàncies que es van agreujar amb el viatge que ella va haver de fer a Romania per problemes de salut. Quan va tornar, la democràcia havia canviat l’escenari revolucionari que havia donat sentit a la seva vida en els últims anys. Va separar-se del partit i de l’associació de veïns perquè ja no compartien els mateixos punts de vista, i va entrar en una nova etapa.

Des de finals dels anys 70 i durant els 80, Maria Àngels va implicar-se amb el moviment feminista i va aprofitar per tornar a estudiar. Ara ja havia de fer l’accés per a majors de 25 anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va començar filologia hispana. Però sense feina es feia difícil tirar endavant malgrat les ajudes que rebia de la família i les amistats. El 1984 una amiga li va aconseguir un treball a Madrid, on va estar dos anys abans de tornar a Barcelona. Després de treballar un breu temps a l’Ajuntament, se’n va anar a Berlín on feia de cuinera i on es va veure obligada a ingressar en una clínica de desintoxicació per addicció a una sèrie de fàrmacs. Quatre anys després i ja recuperada, l’enyorança la va portar de nou a la Ciutat Comtal. Al cap de poc temps se’n va anar a Huelva amb una de les seves germanes que va morir el 1993, quan ja va tornar definitivament a Barcelona.

Tenia gairebé 60 anys quan, gràcies a diverses ajudes, va aconseguir primer una pensió al carrer Bruc, després una altra al passeig Colom i, finalment, una plaça a la Residència-Casal d’Avis Pau Casals, de Canyelles, on va morir el 29 de febrer de 1996. Malgrat que ja havien passat molts anys d’aquelles batalles guanyades al barri, la seva mort va commocionar tot el veïnat i, com ella havia deixat escrit en testament4, va ser vetllada a l’Associació de Veïns de Canyelles i enterrada en un fèretre vermell.

Les raons per les quals les persones que van conèixer Maria Àngels la recorden són moltes i diverses. Totes les declaracions, tant per part de la seva família com d’amistats i companys i companyes de lluita, expressen les contradiccions que la seva forta personalitat els va suscitar. Però totes coincideixen en la importància que Maria Àngels va tenir en la construcció del barri de Canyelles i –amb tots els alts i baixos,errors i debilitats que ens pugui mostrar la seva biografia– com ella mateixa va afirmar: «Canyelles ha sido la etapa más pura y honesta de mi vida, a ellos les di lo mejor de mí y también recibí lo mejor de mi vida.»5

1 Rivas Ureña, Maria Àngels. Testimoni de dona [manuscrit d’una autobiografia inèdita transcrita a partir dels seus quaderns i gravacions per Maria Vidal i Marta Olivella].

2 Ibídem.

3 Testament ideològic que Maria Àngels Rivas Ureña va deixar per escrit abans de morir [manuscrit arxivat a l’Associació de Veïns de Canyelles].

4 Ibídem.

5 Rivas Ureña, Maria Àngels. Testimoni de dona [manuscrit d’una autobiografia inèdita transcrita a partir dels seus quaderns i gravacions per Maria Vidal i Marta Olivella].

Aprofitar els privilegis: Elvira Rocha (Barcelona, 1930)

2007-09-23T11:43:00.008+02:00

Narradora: Carme Puche i Moré

Descarregar en pdf

De vegades, aprofitar les oportunitats que et dóna la vida és la millor de les virtuts. Aquesta ha estat la valentia d’Elvira Rocha, una dona que va ser conscient del privilegi que li havia donat la seva família, amb una certa posició social i una educació que, com ella afirma, li va atorgar la possibilitat d’aprendre a mirar. Després de dedicar-se a l’ensenyament, ja jubilada, s’ha posat a investigar en profunditat la vida de Santiago Ramón y Cajal i a difondre la seva obra científica pertot arreu on li demanen que ho faci.

Jo la vaig conèixer en una entrevista per a una revista de divulgació científica. El pare i la mare m’havien dit que havien conegut una dona molt interessant que estava escrivint la vida de Ramón y Cajal, un dels investigadors espanyols més destacats de la història, primer Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de l’Estat. Quan la vaig anar a veure a casa seva, de seguida em va explicar que havia decidit convertir el menjador en el seu estudi; era la sala central de la casa i semblava lògic transformar-la en allò que era central a la seva vida: la recerca. Efectivament, el que havia de ser la típica sala d’estar i menjador estava plena de maletes amb llibres, un ordinador, una impressora, papers, discs de vinil, fotografies i més llibres. Em va entusiasmar la manera que tenia de parlar de Ramón y Cajal, de la seva obra, de veure les virtuts i els defectes d’un home que havia estat força oblidat pel seu país d’origen. La meva pregunta: «Per què després de jubilar-se havia començat a investigar la vida d’aquella eminència?». Va ser perquè li havien demanat si podia fer una xerrada sobre aquest personatge. Unes primeres investigacions la van portar a apassionar-se per la recerca fins a escriure’n un llibre. Però això no era el que més m’impressionava. També havia fet un CD interactiu i uns panells per explicar l’obra científica de Ramón y Cajal per tot l’Estat espanyol. Si li demanaven de qualsevol institut, centre cívic, ateneu o el que fos, ella agafava una maleta amb els panells i, com si fos una companyia de còmics ambulant, se n’anava cap a on la cridessin per explicar-ho, sense cobrar; segons ella, ara és el moment per tornar tot allò de bo que li ha donat la vida.

Després d’haver dedicat tota la seva vida a l’ensenyament, no és estranya la seva gran capacitat per transmetre amb entusiasme l’obra de Ramón y Cajal. Fa poc em vaig atrevir a demanar-li que m’expliqués la seva història i va tenir l’amabilitat de fer-ho. Us en faig cinc cèntims.

Nascuda en una família de la burgesia que havia donat suport als sollevats durant la Guerra Civil, tenia quatre germanes i un germà. El seu pare, d’origen filipí, era metge d’algunes de les famílies de classe alta de Barcelona i això va fer que tant ella com les seves germanes es relacionessin amb persones d’una elit que potser d’una altra manera no haurien conegut. La seva mare, que havia hagut de cuidar tota la família quan era jove i no havia pogut estudiar, va voler que tinguessin estudis universitaris. Això, lligat a una certa cultura de la internacionalització que es vivia a casa seva, un ambient cosmopolita, va fer que també aprenguessin molts idiomes. Elvira Rocha explica que va aprendre a llegir en anglès, va fer la primera comunió en una escola francesa i va estudiar el batxillerat en una d’alemanya. Aquesta última escola era el col·legi de Santa Elisabet, on va estudiar als anys quaranta. Era un centre portat per monges alemanyes que havien fugit del nazisme i que s’havien instal·lat a Barcelona per tirar endavant un ensenyament en què la música, l’art, la literatura i la ciència prenien una força alliberadora. Una experiència que, igual que les que va intentar tirar endavant Elvira Rocha, va durar el temps que el franquisme va permetre, que va ser poc.

Tot aquest bagatge cultural va ser el que després va portar-la a mirar-se el món d’una manera ben diferent de com corresponia a una dona procedent de l’estament social de la classe mitjana. Segons em comentava, va saber ser conscient del privilegi que havia tingut i va aprofitar-lo per aprendre a mirar. Cito textualment d’un article que va escriure: «A nosotras nos bastó pertenecer a una familia a cuya capacidad económica se unía la voluntad de hacernos universitarias, mientras que gran parte de nuestras compañeras se habían tenido que ganar de beca en beca desde su infancia el poder asistir a la universidad. Creo que esa constatación potenció de forma definitiva el desarrollo de mi conciencia de desigualdades sociales que sería, posteriormente, móvil principal de mi dedicación a la enseñanza».

Als vint-i-quatre anys va estar a punt de casar-se, i després de la ruptura se’n va anar a les Filipines amb el seu oncle per airejar-se. Allà va mantenir una intensa amistat amb el poeta Jaime Gil de Biedma. L’Elvira, a través del seu cosí Carlos Barral, havia conegut alguns dels integrants del que Carme Riera va anomenar l’Escola de Barcelona i entre els quals es trobaven Gabriel Ferrater i el mateix Jaime Gil de Biedma. Aquest últim diria d’ella en les seves memòries, publicades de forma pòstuma: «Sé que podríamos haber convivido perfectamente» (GIL DE BIEDMA, Jaime. Retrato del artista en 1956. Lumen, 1991).

Quan va tornar de les Filipines, va continuar estudiant i va guanyar per oposició una càtedra de ciències naturals amb destí a l’Institut de Ciudad Rodrigo. Amb les amigues de sempre, de joventut, estaven entusiasmades amb la idea d’anar als Estats Units –«si no coneixies els Estats Units, semblava que no haguessis vist el món», m’explicava. Una beca Fulbright, per a alumnes de postgrau d’Espanya, la va portar a Nova York. Tots aquests viatges li van ensenyar com es podria treballar aquí en el terreny de l’ensenyament. Explica com va ser conscient que tothom podia arribar on es proposés si tenia una bona formació. El 1962 va tornar. Es va adonar que des de molt jove havia anat tenint notícies del que havia estat l’ensenyament abans de la Guerra Civil i llavors es començaven a recollir tota una sèrie de propostes del temps de la República. Ella anava darrere de poder seguir el treball d’Angeleta Ferrer, la filla de Rosa Sensat (mestra que contribuí al desenvolupament de l’escola pública catalana durant el primer terç del segle XX). Es va dirigir directament al director general d’Ensenyament Secundari dient que volia agafar l’institut que ella havia deixat muntat a Mataró i ho va aconseguir. En aquest centre i amb un professorat excepcional, van intentar recrear el que havia estat un institut-escola, «una illa democràtica» (com l’anomenaria Josep M. Fradera, catedràtic d’història), on Elvira Rocha va introduir la música, l’art i tot un sistema d’ensenyament de qualitat. Com ella afirma: «Si els dónes qualitat quan són petits, quan siguin grans l’exigiran». Malauradament, aquell projecte era massa contradictori amb el règim com per resistir, i després de vuit anys d’oasi, el desert que l’envoltava el va anar assecant a poc a poc. Després d’aquesta experiència, Elvira Rocha es va instal·lar a Madrid, on s’estaria quinze anys. De nou va aconseguir una illa democràtica en un institut de barri on intentava fer realitat el projecte del que podia ser una educació pública de qualitat, una educació en la qual no hi havia càstigs ni premis, sinó arguments. Durant tot aquest temps va anar introduint-se en els cercles clandestins fins a comprometre’s totalment amb la lluita antifranquista. Com cita en un article: «Para entonces yo ya estaba enamorada de mi trabajo, convencida de que la enseñanza pública era el indiscutible instrumento para conseguir la justicia social en este mísero país».

Tot i que Elvira Rocha pensa que la seva vida no es prou interessant com per ser explicada, hi reconeix tres moments que l’han feta tal com és: ser conscient del privilegi en què havia esta educada, saber mirar enrere per veure que aquell ensenyament de la Segona República era la via per a una formació pública de qualitat i dur-ho a terme, i descobrir una nova passió després de la jubilació en la investigació de l’obra científica de Ramón y Cajal (podeu comprovar-ho en el seu llibre La aventura científica de Ramón y Cajal, Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2007). Tot això que, de moment, ja ens ha donat.

Una mestra revolucionària (anònima)

2007-09-23T11:40:00.005+02:00

Narrador: anònim

Descarregar en pdf

Molts de nosaltres hem tingut una mestra o un professor d’escola que recordem especialment, per molt que passin els anys. Aquesta història ens l’explica una dona que als seus vuitanta-tres anys encara té present en la memòria una d’aquestes mestres que va marcar alguns anys de la seva infantesa. Ella ha preferit no publicar cap nom, però ens ofereix, no obstant això, un testimoni que, encara que petit, és un reflex real dels esdeveniments de la primera meitat del segle xx a Espanya.

Ens situem a l’inici de la Segona República Espanyola, l’any 1931, en un petit poble de la província de Lleida. La dictadura de Primo de Rivera s’havia acabat i havia donat pas al canvi polític republicà, fet que permeté la tornada de molts dels exiliats durant la dictadura. Una d’aquestes persones és la protagonista d’aquesta història. Una dona nascuda a finals del segle xix, simpatitzant dels moviments d’esquerres i sindicalistes i, per tant, poc amiga del govern del dictador. La Segona República i aquell petit poble en el qual ens situem li brindaren la possibilitat de tornar a començar en terres catalanes.

Va arribar a la vila per ocupar el lloc de mestra d’escola i s’hi va estar fins al 1936. Entre les seves alumnes es trobava la narradora d’aquesta història (que llavors comptava uns dotze anys), una estudiant aplicada i amb un gran interès per aprendre que de seguida va simpatitzar amb la nouvinguda. Era una dona d’idees progressistes, amiga de personatges cabdals del moviment republicà i sobretot sindical de llavors, i amb un fort sentiment d’esquerres i revolucionari. Una dona segura de si mateixa i amb les idees molt clares, avançades al seu temps.

La seva tasca pedagògica no la va privar de continuar l’activitat en pro dels moviments sindicals contraris a la dreta d’aquell temps. La que aleshores va ser alumna seva recorda com una vegada, per accident, va escoltar una conversa entre la professora i el llavors alcalde del poble; una conversa que li va fer pensar que en èpoques de confusió política i repressions constants no tots són bons o dolents i la lluita diària per sobreviure els situava molts cops en un pla que distava molt de la normalitat. En aquesta conversa, la mestra donava en mà a l’alcalde una llista en què figuraven els vilatans simpatitzants de dretes i li suggeria que «o feien ells ara neteja, o la farien els altres amb ells quan en tinguessin l’oportunitat». Es tractava d’avançar-se al perill. L’alcalde, home d’esquerres però no de caràcter revolucionari, va rebutjar la proposta i es va negar a prendre partit en qualsevol tipus d’acció.

Quan el 1936 va esclatar la guerra, la mestra va deixar el poble i la seva feina per dirigir-se a ciutat, on ocupà un càrrec important al Socorro Rojo Internacional (organisme antifeixista d’ajuda a les víctimes de guerra). Però la seva sensibilitat per l’educació no va minvar. Un bon dia, l’alumna que explica aquesta història va rebre una carta de la mestra en la qual li oferia la possibilitat d’una beca republicana per estudiar a ciutat. L’oportunitat era temptadora, però requeria un document especial: una declaració firmada pel seu pare en què manifestés el seu antifeixisme. Tenint en compte que eren temps de bombes, que no se sabia quin bàndol es proclamaria guanyador i la incertesa que tot això comportava, l’alumna va preferir renunciar a aquesta oportunitat per por que aquell document es convertís en un perill per al seu pare i la seva família en cas que guanyessin els militars. Quan aquests, finalment, van guanyar la guerra, la que havia estat mestra de la República en aquell petit poblet lleidatà, es va exiliar a França i la nostra narradora no en va saber mai més res.